I continuem amb un “temps” trist, gris i plujós, i sense perspectiva de canvi en un curt termini. Menys mal que cada tarda a les 8, per un minut es escolta el cant i l’alegria a “resistir” amb la esperança que ja vindran els dies que sortirà el sol (encara que no per tots).
Tot i que no ha tingut res a veure en la situació actual, ja ha quedat al record un altra “persona” que precisament tenia com a excepció del que tant repeteixo i no me canso de dir del que considero el món actual. Algú que tenia com a “modesta, formal i voluntariosa”, participativa i sempre disposta a ajudar i col·laborar.
I considero una GRAN injustícia de la “vida” que se’n hagi hagut d’anar amb tot el que tenia encara pel davant i més que hagués pogut fer, i la falta que pot arribar a fer. Per que com també acostumo a dir, “afortunat aquell que se’n va”, lo mal és el buit i desconsol que pot deixar en els que es queden, i que contaven amb ell i el podien necessitar.
Vinculat ocasionalment amb el centre, i també en la muntanya, queda també aquí, com i al seu “record”, una sortida per aquells camins que ben segur que notaran la seva absència i també el trobaran a faltar.
I continuant amb l’altra entrada dels reculls fotogràfics, ara una pàgina on el compte és anar afegint les fotografies efectuades a un altra època més moderna i “digital”, un “petit” recull fotogràfic “social” realitzat amb càmera fotogràfica digital, que tot i no ser aficionat a fotografiar “persones”, efectuava de les sortides amb el centre excursionista local. I que unit al fet que vaig disposar primer de un GPS que de una de les càmeres, a dia de avui puc “georeferenciar” la majoria de les fotos on van estar fetes.
Uns records de uns temps passats. Uns temps que en un origen no vaig conèixer, i que varen quedar “plasmats” en antigues fotografies. Unes fotografies que NO son meves, però que varen tenir la mala sort que varen passar per les meves mans. Crec que és un bon moment per “tornar” posar a la “xarxa” per que vegin la llum. Ara que son temps en que tothom rebusca fotografies “antigues”.
Al cim Caro, 19 de setembre de 1972
Pertanyent a una exposició històrica fotogràfica que va efectuar el conegut centre excursionista local, el C. E. Refalgarí, efectuada al desembre del 2001 de les sortides i activitats efectuades amb les fotografies cedides pels seus participants. Com membre en aquell moment del mateix, vaig aprofitar l’oportunitat per guardar les copies.
Marxa Regularitat. Octubre de 1975
Aquest té un origen i es va fundar quant corrien uns altres temps i circumstancies, l’any 1971, seguin les necessitats socials de llavors.
Podíem dir que en origen les sortides eren tant festivo-socials com muntanyeres. Posteriorment amb la inclusió dins de les federacions de muntanya, un dels objectius d’aquella època era el mantenir els senders que els vells havien utilitzat durant tota la seva vida, bé per a anar de poble a poble o bé per anar a treballar a les explotacions del bosc, i la regularització de la senyalització mitjançant la retolació dels GR’s i PR’s. Allò va propiciar la realització de una marxa de regularitat i un aplec, a més de la creació del refugi de la Font Ferrera.
Anys 1973-80
Els anys passen i els temps varen canviar, i posteriorment va venir el temps amb que jo em vaig “tirar” al monte. D’aquella època passada es pot dir que la major activitat que jo vaig conèixer i recordo és la de una persona que “religiosament” cada setmana obria l’oficina del centre.
Inauguració refugi, 1980
Posteriorment ens vàrem “afegir” un grup de gent amb l’ànim de donar continuïtat a la labor aquella gent. Labor difícil, lamentablement o afortunadament, els temps han canviat d’aquells orígens. Les necessitats ja no son les mateixes, ni la manera de veure o anar a la muntanya.
III Trobada de bicis de muntanya 1996. Fredes
Venen les desavinences per part meva per la manera de fer i actuar, i posteriorment abandono l’entitat.
Jo, que no me ha agradat mai tatxar cims ni batre records. Que he anat a la muntanya a conèixer tranquil·lament i gaudint de nous camins. La antítesis del que considero que és, majoritàriament i generalitzant, com acostumo a fer, el món i la muntanya actualment, un parc d’atraccions i un estadi on “competir i figurar”.
Plantada del Betlem 1996
Aquí, el recull de un altra època, per temps i per format gràfic, fotos en paper o diapositives. I en record de tots aquells de tots aquells que ja no son entre nosaltres. I si en vaig trobant, igual vaig “afegint” de meves.
Properament un altra època, la “digital”, el recull de les fotos ja capturades amb càmeres digitals, que tot i perdre molta de la màgia de les “clàsiques” tenen algunes avantatges.
Records, records, records, s’amunteguen els records, i això que hi tinc grans “racons buits”. Però sempre en hi han que queden, son dies de records.
Aquests cop son GRANS records de una persona que tenia per senzilla i de un altra època. Un CAMINANT sempre a punt per apartar una pedra del camí o trepitjar aquella argelaga que molestava, per esperar i ajudar-te.
2003, començant el GR11
Els records “volen” a l’any 2003 quan vaig tenir l’honor de poder acompanyar-lo a recórrer uns territoris que va tenir que conèixer forçat a la seva joventut en uns altres temps i circumstàncies, les serres de l’Albera i l’Alt Empordà.
A la riera de Beget
Això ens va portar a emprendre el GR-11 de Molló cap a la Mediterrània que passava per alguns d’aquells camins pels quals va tenir que transitar temps enrere.
Aquesta PERSONA que considerava modesta i sense pretencions que jo tenia en gran apressi era el “Tio Joaquin”, antic i vell amic, i conegut “familiar”.
Aquesta és una breu descripció de les etapes i un recull de fotografies realitzades del GR-11 amb la companyia del “Tio Joaquin”.
Pujant pel Torrent del Comapedrosa
D’aquella primera travessa, com encara no havia fet el salt a la fotografia “digital”, varen quedar unes “diapositives” del recorregut i i malauradament sols tres dels altres dos “participants”, una del començament a Camprodon, un altra passant la riera de Beget i un altra “mesurant” el tronc de una alzina surera, a més del recorregut que varem fer agafat pel GPS.
“Mesurant” el tronc de una alzina surera
El GR11 és un sender de Gran Recorregut que uneix el Cantàbric amb la Mediterrània per la vessant sud dels Pirineus. Nosaltres varen fer el tram de Camprodon aprofitant les possibilitats de comunicació amb tren. Vàrem anar amb ell fins a Ripoll i amb bus a Camprodon. Un cop allí, veient que no havia transport públic fins Molló, que és per on passa el GR, decidirem agafar la pista que porta a la urbanització de Font-rubi i d’allí, per carretera, seguir fins el coll de la Boixera en el que ja agafarem el GR, que no deixarem fins Llança, passant per Beget, Sant Aniol, vàrem vorejant el Bassegoda, i vam entrar al Empordà passant per Albanyà i Maçanet de Cabrenys fins el pas fronterer de la Jonquera, des d’on, recorrent la serra de les Alberes arribarem finalment a Llança.
Vàrem fer un total de 147 km en 7 dies amb un desnivell de pujada de 5.221m i 6.167 de baixada. Sent el punt més alt de 1.121’6m.
Recorregut 2003 GR11
Etapes:
10 de juny. Dia 1: Camprodon – Beget, 13’4km. pujats 299m i baixats 688m.
11 de juny. Dia 2: Beget – Font Can Nou, 24km. pujats1430m i baixats 1119m.
12 de juny. Dia 3: Font Can Nou – Molí Robert, 27’5m. pujats 637m i baixats 1.176
13 de juny. Dia 4: Molí Robert – La Jonquera, 26’9km. pujats 735m baixats 807m
14 de juny. Dia 5: La Jonquera – Mas de Mirapol, 15’7km. pujats 841m i baixats 469m
15 de juny. Dia 6: Mas de Mirapol – Vilamaniscle, 27’5km. pujats 750m i baixats 1069m
16 de juny. Dia 7: Vilamaniscle – Llança, 11’2km pujats 204m i baixats 409m
Pujant al coll de la Marrana
Posteriorment vàrem poder continuar plegats fent etapes fins a arribar a la Vallferrera, l’any que complia 85 anys, des d’on, ja que estava allí, i venia de “pas”. Aprofitarem per anar a pujar la Pica d’Estats, i poder celebrar-ho fent 80 i 5 tres mils. El Rodó de Canalbona, la Punta Gabarró, la Pica, el Verdaguer i el Montcalm. Tal com li varen dir al cim de la Pica: “Per treure’s el barret”.
Lamentablement, posteriorment ja no ens va ser possible continuar caminat junts pel GR-11.
Al coll de la Marrana
Continuant aquella primera travessa, passats tres anys, l’any 2006, el temps, l’ocasió, i les possibilitats ens va portar a reprendre l’andadura. El dia 7 d’agost ens tornarem a trobar amb el nostre camí. Aquest cop si que varem començar a Molló. Preteníem arribar a Puigcerdà, però el mal temps no ens ho va permetre, sols ens va deixar arribar fins a Núria.
Al cim del Puigmal
Aquesta vegada varem dirigir les nostres passes en sentit contrari al primer cop, podíem dir que anàvem cap als Pirineus en majúscules. Tot i ser la mateixa serralada, l’altre cop no va deixar de ser de baixa muntanya, amb semblances a la nostra dels Ports. Ara ja sortíem de 1.147ms. més alts que no varem estar el cop anterior.
la Creu de Meians
Vàrem deixar Molló per emprendre un llarg llom fins al Puig Moscós, (1.740ms.) i el Coll de Liens (1.880ms.) Després ja sols ens quedava la baixada fins Setcases (1.284ms.) A l’endemà vàrem sortim per la carretera que puja fins l’estació d’esquí Vallter-2000, en un revolt la deixem per adreçar els revolts que fa. Tornem a sortir a ella en uns aparcaments de les pistes d’esquí. Del més amunt surt un caminet que porta fins el refugi de Ulldeter (2.230ms). Amunt fins el Coll de la Marrana (2.535ms.), allí en busca de al cabana de Tirapits (2.695m) on dinem. En acabar continuem pujant fins el Pic Superior de la Vaca (2.815ms.) i continuem per la carena més alta que es trepitja en tot el GR11 fins el cim del Noucreus (2.805ms.).
2008, inici caminada Puigcerda
Si no hagués estat pel mal temps les vistes son immenses, el Carança baix nostre, el Canigó, el Puigmal, mig Pirineus. Ara l’únic que veiem era el mal temps que ens venia i la preocupació era no encantar-nos. Baixem al Coll de Noufonts (2.670ms.) amb vent, fred i pluja i així continuem fins arribar a Núria (1.987ms.). Degut a d’impossibilitat de trobar on dormir ens toca baixar fins a Ribes de Fresser mullats i gelats. Un cop allí decidim deixar la ruta fins l’any que ve.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 31,9km.
Altura màxima: 2.814m i mínima: 1.142m.
Desnivell ascendit: 2.533m i descendit: 1.682m.
Deixant enrere la Cerdanya
Dia 18 d’agost de 2007, son les 7 i mitja del mati. Ja ens tornem a trobar on deixarem el camí l’any anterior, anem a acabar el que ens deixarem l’any anterior. Iniciem la marxa, la peculiaritat és que no seguim el GR. Ell baixa pel corriol que puja de Queralbs per les gorges de Núria, va a Planoles, on es pernocta i l’endemà continua fins Puigcerdà. Fa el trajecte en dos jornades.
Nosaltres el farem en sols una, però serà llarga i esgotadora. Passarem pel cim del Puigmal.
Refugi Fontverd, a la vall de Madriu
Comencem pujant per la Riera de Finestrelles però al prompte la deixem per agafar el torrent de Coma l’Embut. Sempre pujant i amb l’últim tram sense respir, el corriol ens porta fins el cim del Puigmal (2.910ms.). On hi tornem a ser, un lloc per parar-nos, descansar i gaudir de la immensitat del paisatge, un cop més el vent i el fred ens obliga a fer el mínim temps possible. Baixem cap el Pas dels Lladres on continuem per la carena, primer rocallosa i després herbosa, que separa França de Catalunya. Fins arribar a la Creu de Meians (2.004ms.) on ens retrobem amb el GR, ara ja no el deixem fins Puigcerdà. Allí, a la ombra d’un solitari pi dinem, per la tarda encara ens queda una bona caminada fins Puigcerdà (1.153ms.) on acabem l’andadura aquell any.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 29,5km.
Altura màxima: 2.908m i mínima: 1.130m.
Desnivell ascendit: 1.119 i descendit, 1.940m.
Pujant al refugi Comapedrosa
Dia 11 d’agost de 2008. A les 3 de la tarda, després d’haver agafat forces en un restaurant de Puigcerdà tornem al GR per continuar. Anem en busca de la carretera que porta a Guils de Cerdanya (1.360ms.) i continuem per ella. Creuem el poble i surtin per una pista, agafem una carena que ens puja fins el Puig de Peransau (1.884ms), i continuant pujant per ella també ens porta fins el Pla de la Feixa (2.174ms.) on podem trobar un refugi del mateix nom. Després de seguir la pista que em trobat una estona, la deixem i seguin el GR arribem al Refugi de Malniu (2.130ms.), on pernoctem.
Al cim del Comapedrosa
A l’endemà, després de passar pel costat del “Llac Sec” emprenem una forta pujada que ens porta a un collet. Després, més o menys planejant i pels peus del Puigpedrós ens endinsem pel barranc del riu Duran. Al fons trobem el Refugi Joaquim Folch i Girona d’Engorgs (2.390ms.). Un cop allí, continuem pujant i passant pel costat dels Llacs dels Aparellats pugem fins la Portella d’Engorgs (2.690ms.), i un cop dalt, cap avall. Cap a la Vall de Llosa, on passem pel davant de la cabana dels Esparvers (2.070ms.). Aquí trobem una cruïlla de GR’s, per un costat tenim una variant del Gr-11, la 11.10, que baixa cap a Viliella i puja pel Refugi de Cap de Reg. Per un altra banda el GR-107, o camí dels Bons Homes, una ruta Càtar que va de Berga fins Montsegur. Nosaltres seguim la Vall de la Vallcibera, ara ja pujant, passant primer pel prat i després fins el coll o Port del mateix nom (2.533ms.). Un cop dalt entrem al País dels Pirineus, Andorra, passem pel costat de l’Estany de l’Illa i baix d’ell el refugi del mateix nom (2.460ms.), lloc de pernoctació.
Baixant a la Portella Baiau
Al dia següent ens queda una llarga baixada per la bonica Vall de Madriu fins les Escaldes on acabem l’etapa (1.070ms.).
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 39,9km.
Altura màxima: 2.686m i mínima: 1.071m.
Desnivell ascendit: 2.223m i descendit: 2.345m.
Arribant a l’estany de Sotllo. Al fons la Pica d’Estats
Dia 10 d’agost de 2009 a les 16 i mitja. Com altres cops, després d’un bon àpat per agafar ànims, enlloc de buscar un lloc per una bona migdiada, tornem a les andades i per variar, com esta manat, comencem amb una bona pujadeta. Sortim d’Arinsal (1.560ms.) per la pista que entra Parc del Alts Pirineus. En un revolt la deixem i agafem el sender que es dirigeix cap el Torrent del Comapedrosa. Arribem al Refugi del mateix nom (2.260ms.). Ens hi quedem.
Al cim de la Punta de Gabarró, darrera la Pica
Al dia següent, continuem la pujada. Després de passar pel costat dels Estany Negre i el Comapedrosa arribem a la Portella de Baiau (2.785ms.). Allí deixem les motxilles i pugem a Pic de Comapedrosa (2.942ms.), el cim més alt del país dels Pirineus. Aquest cop si, una vista fantàstica. Andorra als nostres peus, la Vall de Madriu amb el coll de Vallcivera al fons, el massís de la Pica, les Maladetes i mig Pirineus. Tornem a la Portella de Baiau i ara tot de baixada fins al Refugi de la Vallferrera. Passem primer pel Refugi metàl·lic de Baiau (2.530ms.) amb el llac del mateix nom al costat. Més avall els llacs de Escorves i el Pla de Boet. I finalment el Refugi de la Vallferrera (1.900ms.), final d’etapa del dia i del Gr11 aquell any.
Pujant per la “cresta” de Riufred a la Pica
Al dia següent etapa de “relax”. Tenint previst pujar a la Pica d’Estats i per no anar a corre cuita partim el trajecte en dos etapes. Així que pugem tranquil·lament a dormir a l’estany de Sotllo, i jo, aprofitant la tarde, i ja que estàvem allí, faig una escapada al pic de Baborte.
i
Al cim del Verdaguer, darrera la Pica
l’endemà, com aquell que no vol, a pels 5 tres mils. Pugem primer fins l’estany d’Estats (2.465m) des de on ens dirigim cap el Port de Riufred (2.721m) per continuant per la “cresta” passar primer el Rodó de Canalbona (3.005m), la Punta Gabarró (3.114m) i continuar fins la Pica d’Estats (3.143m). Despres el Verdaguer(3.133m) i cap el Montcalm (3.077m). Finalitzat el recorregut pels tres mils, baixant per la Cometa d’Estats tornem a pujar al coll de Sotllo (2.893m) i ara ja tot avall a recollir les coses i cap el cotxe.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 25,1km.
Altura màxima: 3.147m i mínima: 1.567m.
Desnivell ascendit: 3.226m i descendit: 2.963m.
Finalitzant pels Plans de Sotllo
Com ja he comentat, malauradament, aquí i aquell any va finalitzar el recorregut del GR11 amb la seva companya.
En agraïment i record de les moltes caminades amb la seva companya, unes fotos des del més amunt de dos dels cims més alts dels Pirineus.
Al cim de la Pica d’EstatsAl cim de l’AnetoAl cim del “Perdut”
Continuant amb la següent de la saga de la musical i artística, el primer ja se ha fet “major” i ni se sap que fa ni si ha fet res, “pa què?”, en aquestes èpoques de l’any, al desembre, son dies d’audicions on es poden escoltar i “gaudir” dels avanços dels “estudis musicals”.
Així es pot valorar la seva dedicació i sacrifici, principalment del temps que podrien tenir por poder fer moltes altres coses, o per literalment “perdre’l”.
Com sempre, un molt breu recull de gran actuacions de grans musics de l’Escola i Conservatori de Música de Tortosa, amb l’agraïment per la seva “voluntat” i la gran ajuda dels seus professors.
– Del dia 19 de novembre de 2019. Santa Cecília 2019, La música surt als carrers de Tortosa.
El concert del conjunt de flautesI una peça de la banda juvenil del conservatori de Tortosa
– Del dia 16 de desembre i de l’audició de cambra
Ballade de Ch. Lefebvre
– Del dia 16 de desembre de 2019 i l’Audició de Flauta
De la Sonata en Fa menor de G. Ph. Telemann
– Triste– Allegro
– Del dia 17 de desembre de 2019 i l’Audició de l’Orquestra de Flautes
Hark! The Herald Angels Sing, Nadala popularTochter Zion, freude dich, de G. F. HändelThe first nowel, Nadala popularJingle Bells, Nadala popular
I un nou any i seguin les “indicacions” de una devoradora de llibres, i dels llibres i les pel·lícules de “moda”, aquest cop deixo un altre cop les muntanyes de pedres, per anar a visitar muntanyes de pedres en “castellets”, Escòcia.
Planúries escòcia
Un “país” amb moltes similituds a Catalunya a nivell “històric i polític”, encara que inclòs en un altre “país” més demòcrata i de llibertats. Famós antigament per la seva “pirateria i dominis territorials”, i on actualment seva la policia i la justícia no et copeja i castiga per voler votar.
Castell Edimburgo
Territoris i castells posats en actualitat literària i cinematogràfica per ser l’origen i on passen les seves peripècies els personatges de la saga de Harry Potter de l’escriptora J. K. Rowling. Personatges ficticis i imaginaris però molts d’ells extrets de un passat tenebrós del país.
Edimburg i castell
El cert és que Escòcia posseeix una immensitat de paratges naturals amb centenars de castells legats de una llarga i turbulenta historia de segles passats, a més de una gran actualitat cultural i artística.
Llegendes i cementiris
Curt viatge que vam començar recorrent Edimburg, les seves dos ciutat, “Old Town” i “New Town”, la ciutat vella i la ciutat nova, i el seu passat “lúgubre” i “escabrós”.
Dean Village
El seu origen va ser un castell construït sobre les restes de un volcà i al que es van anar afegint edificacions en forma de un carrer per sobre del que va ser la seva llengua de lava. Però per la part “exterior” del carrer i a les vessants del mateix es va anar construint un mon de carreronets i vivendes, niu de malalties i pestes. Si abocava i convivien amb totes les escombraries i el que no eren escombraries que es tiraven de la ciutat. Aquest és l’origen de l’Old Town. Posteriorment i degut a la in-salubritat de la “ciutat” els “senyors” de l’època varen decidir construir una ciutat nova a l’altra banda de un llac que havia, no sense abans assecar-lo, per ser on parava tota la brutícia i l’origen de les malalties, va ser la New Town.
Calton Hill
I en el referent a les “costums”, en aquelles èpoques, com no tenien mòbils i poques “distraccions”, es compta que les “distraccions populars” eren lluitar contra les poblacions veïnes en temps de guerres, i en temps de pau, les distraccions multitudinàries eren veure com “penjaven” a la gent o el tirar a les “presumptes” bruixes al llac, si tenien la “sort” de caure directament a l’aigua i se afonaven sense més, senyal que no ho eren, ja estaven “beneïdes”. Però si caient a sobre de les immundícies que havien a l’aigua i podien surar, senyal que ho eren, i rapit a tirar-les pedres els mateixos familiars fins que se afonessin, si no corrien la mateixa sort.
Jardins Princes Street
Amb la construcció de la “Nova Ciutat” i l’esgotament del llac varen perdre una “sana i benefica” distracció.
Parlament escocès
Tot un repàs als llocs més “emblemàtics” de una ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, com a la historia més fosca de Edimburg. Des de bruixeria fins a assassins en sèrie, a més de tota classe de histories de tortures i fantasmes, no en va és l’únic lloc del món on existeix una càtedra de parapsicologia a la Universitat de Edimburg.
Beinn Nibheis
I sense deixar-nos tampoc els llocs i els orígens de Harry Potter, des de on l’escriptora redactava i se inspirava a la ciutat, a els orígens d’alguns dels seus personatges .
Llac Ness
A l’endemà una escapada “llampec” per conèixer encara que fossi de passada les “Highlands”, les terres altes. Uns paisatges espectaculars de valls, llacs i muntanyes, inclosa la muntanya més alta del Regne Unit, Beinn Nibheis, a més de la visita al llac on, suposadament se amaga el monstre més mític del país, el llac Ness.
Una llarga volteta amb bus per conèixer mínimament els espectaculars paisatges de les Terres Altes Escoceses amb els seus “Munros” i fantàstics itineraris per recórrer a peu i tranquil·lament. Un possible destí de algun altre cop.
castell de Alnwick
Un altre dia per les “terres baixes” o sud d’Escòcia. Un altre bonic “territori” més habitat però igualment espectacular amb grans prats ondulats de pastures i valls boscoses. Territori fronterer escenari durant segles de la hostilitat entre Escòcia i Anglaterra.
Dia de visitar les herències d’aquelles èpoques, l’impressionant castell normant de Bamburgh i el castell de Alnwick, on se va gravar part de la pel·lícula de Harry Potter.
Castell de Bamburgh
I per acabar les voltetes “turístiques” amb bus, un altre dia per visitar el castell possiblement més rellevant en la història de Escòcia, el castell de Stirling, on es van produir algunes de les batalles més rellevants de la seva historia. Un altiu castell, com molts altres, construït dalt de una muntanyeta volcànica i rodejat de altes cingleres. I per completar el dia i com no podia ser menys en una visita a Escòcia, el visitar una destil·leria de güisqui.
Destil·leria de güisqui
Un altre cop, una visita “llampec” per conèixer mínimament uns altres territoris i costums i fer-se a la idea de la immensitat de coses que hi ha per veure tranquil·lament si es pot i es disposa del temps.
I dins del marc del VI Festival Endansa’t, simplement el recull de tres de les fantàstiques actuacions de les seves ballarines.
Endansa’t
I com sempre agrair-los, a ells i a tots els que ho fan possible, el treball, esforç i temps dedicat per encantar-nos i poder gaudir amb els seus valls i alegria.
Moltes gràcies a tots ells.
EuphoriaWild DancesLa Venda, amb totes les “artistes”I tres entre les “ballarines”
I continuant amb un altra de tantes “excepcions” a la regla que a mi em sembla generalitzada del món, i que com també he dit altres cops, l’omple de música i de alegria, són les audicions musicals dels estudiants de música, del que la present sols és una petitíssima mostra dels que són i hi ha.
Unes esplèndides i fantàstiques audicions en uns “marcs” carregats també de historia, el Palau Despuig de Tortosa i antic edifici on es troba situada l’escola de música a La Sénia.
Serveixi també la present per donar-los les gràcies i felicitar-los pel seu esforç i al temps de dedicació, a ells, a molts altres com ells però amb uns altres instruments, i a tots els seus pares i professor per fer-ho possible i donar-los la possibilitat i les ensenyances per poder fer i gaudir de un món millor, encara que sols sigui harmònica i musicalment.
Audició flauta i guitarra de l’Escola i Conservatori de Tortosa
————————————————
Improvisacions sobre el tema de GreesleevesDe Petita serenata nocturna, – Allegro, W.A. MozartDe Petita serenata nocturna, – Romanze i Menuetto, W.A. Mozart
– Audició Escola de Música de Joventuts Unides, La Sénia
———————————————
– Marxa, M. Blancafort– Souvenir russe, op. 60, Ernesto Köhler
Que es pot esperar de un món o societat, des de el meu punt de veure, on majoritàriament sols es valora tot el que sigui físic o material, i la resta tot es qüestiona i queda en un per què o per què serveix?.
Els “millors” seleccionats comarcals
Tot i que, bo soc jo també qüestionant moltes coses, afortunadament encara queden joves i professors, que, en un món tecnològic del segle XXI on pareix que ens mesurem per qui té el mòbil més gran i qui està més al corrent del que hi passa, sinònim de qui hi perd més el temps, (sempre em poden intentar convèncer de la seva “necessitat”), encara hi ha gent que promou el pensar, reflexionar, raonar, comunicar, expressar unes idees i uns ideals mitjançant unes paraules escrites com es feia antigament.
La “finalista” comarcal en la seva categoria
I una d’aquestes activitats son els Jocs Florals escolars de Catalunya adreçada als alumnes dels centres d’educació primària i secundària, i en que es valoren i es premien els millors treballs literaris i modernament també audiovisual, i on, l’origen dels mateixos es remunta a temps passats en que concorrien trobadors i poetes.
Els “seleccionats” del I.E.S. La Sénia amb els seus “mestres”
Actualment es convoquen també amb l’objectiu de potenciar i estimular l’expressió i producció escrita i fomentar una tradició cultural pròpia i arrelada al país, i gracies a la voluntat i feina d’alguns alumnes i professors.
Els “seleccionats” de Catalunya en la seva categoria
I tot i que com he dit al principi, molts qüestionaran el per què i per què serveix, i possiblement no serveixi de molt, sols pel mero fet de participar ja demostra un interès, una voluntat i un valor inqüestionables, i ja no és qualsevol cosa, i si a sobre es pot arribar a ser escollit “finalista” i estar entre els “millors” de tot Catalunya, ja és una GRAN cosa.
Els “millors” de tot Catalunya 2019
Com sempre, amb tota la modèstia i admiració, moltes felicitats a tots i cada un dels participants, i als seus professors, sense els quals, sense la seva ajuda i “ensenyaments” tampoc seria possible.
Dins del marc de unes “tubades” anuals organitzades per l’Acatub, que se celebren per diferents poblacions amb la idea de fomentar i difondre l’ús de les tubes i bombardins, a més de permetre la coneixença, el compartir idees i el poder tocar plegats de totes aquelles persones que comparteixen lo que és més gran que una “afició” a aquests instruments, tant sigui com a “professionals” o amateurs.
Aquest any vam tenir l’honor de poder gaudir a La Sénia d’aquest encontre amb més de 90 “tubistes”, i de poder gaudir de l’actuació de dos solistes, l’un amb tuba i l’altre amb bombardí, de la població, i acompanyats de la Banda de l’Agrupació Musical Senienca.
Aquí baix, sols un petit recull com a mostra del concert celebrat. I sobra dir que tot el que pugui haver de “deficient” és degut a la “poca qualitat” del mitja de gravació.
Una molt efusiva felicitació a tots ells per la seva voluntat i esforç, a més de tots els pares i acompanyants. Moltes gràcies.
Programa Concert
Presentació “solistes” locals
The world of dreams. – Eduardo Nogueroles, part 1
The world of dreams. – Eduardo Nogueroles, part 2The world of dreams. – Eduardo Nogueroles, part 3
– Banda de Tubes de Catalunya
Game of Thrones. – Ramin DJawadiLa Senienca. – Simó Arasa Torrens
La Bamba. – Tradicional
Els “Tubistes”
Dins del programa televisiu Ben Trobats, presentat per la senienca Clara Tena, va entrevistar a dos membres del grup Mascarats per la presentació del seu últim treball Distòpia.
Van tenir l’honor de compartir plató amb Joan Vilamala, antic membre del grup musical Esquirols, grup també compromès amb la situació política i social del país de un altra època, i amb cançons que actualment encara mantenen la seva vigència.
No van poder tenir millor “padrí”, persona social i culta, i esperem que la seva obra pròpia pugui perdurar tant com la seva, i “confiem”, que no sigui per continuar ser vigent com a critica social.
