I pel dia següent, la serra de Bestracà, què, com passa als Port i molts altres llocs, en temps no massa llunyans, diu que concentrava un gran numero de masies disperses, avui tot abandonat i derruït.
Cresta del Gall
Al punt més elevat, el Puig de Bestracà o també anomenat de Mastracà, es troben les ruïnes de un antic castell amb, al seu interior, la capella de Sant Julià, i a la vessant meridional de la serra l’ església de Sant Andreu.
La “volteta” normal és sortint de Oix i passant per l’església de Sant Andreu pujar al cim, per baixar per la vessant nord i, passant pel Pla de Plansesilles, visitar uns roures centenaris i l’església de Sant Miquel d’Hortmoier.
Cresta del Gall
Però hi ha un altra “possibilitat”, és arribar-hi per la “Cresta del Gall”. Una prou llarga carena rocallosa que hi puja des de la riera de Beget. Carena sense massa dificultat, però no apta per gent amb aprensió a les altures, té algun passet de grimpada amb pati i aèria, però és prou bonica i distreta, i va be per fer “exercici i estiraments”.
Cresta del Gall, cresta de Ferran, coll de Talaixà i Bassegoda
(0,0Km – 418m) Començo la caminada des de Oix per la carretera que es dirigeix a Beget (NE).
(0,7Km – 418m) Deixo la carretera per agafar una pista que es dirigeix cap a Hortmoier per la riera d’Oix (NE).
Els cims “visitats”, Puig de Bestracà, Comanegra i els Puig de les Bruixes i Sant Marc
(3,7Km – 391m) Uns 100 metres abans de l’estret de les cingleres, pista que marxa a amunt l’esquerra (S).
(3,8Km – 292m) Grau d’Escales, estretor que separa les cingleres de la cresta del Gall i de Ferran.
Cim de Puig de Bestracà
El sender comença uns metres abans aquest pas excavat a la roca per poder passar la pista que entra cap el Pla de Plansesilles i l’església de Sant Miquel d’Hortmoier. El sender puja empinat (O) pel mig dels carrasquissos per la vessant meridional de la carena, per posteriorment pujar a la carena per un tram bastant emboscat (4,3Km – 543m). Podíem dir que continua ja sempre per ella amb una successió d’ascensions rocalloses fins que arribem al més elevat de ella (6,4Km – 997m), llavors ja se suavitza el sender i la pendent per dins dels carrasquissos fins que trobem la cruïlla per on es pot pujar normalment (S) (7,6Km – 991m) . Ja sols queda el pujar fins el cim (7,9Km – 1.062m) .
Castell de Bestracà
Després de visitar-lo vaig recular fins la cruïlla (8,2Km – 991m) i vaig baixar cap Oix pel camí de pujada normal, passant per Sant Andreu (8,7Km – 878m) i Oix (13,8Km – 418m) .
Sant Andreu de Bestracà
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 14,8km.
Altura màxima: 1.071m i mínima: 356m.
Desnivell ascendit i descendit, 918m.
I havent continuat força temps el “stand-by” per haver encadenat diferents “reparacions”, finalment puc fer una “escapadeta” a continuar darrera els cims i les caminades efectuades per Catalunya.
La idea, una prova “d’esforç” de cames i de “mobilitat” general després del temps passat des de les darreres caminades l’any anterior, i de cara d’afrontar possibles futures escapades als Pirineus a continuar els “estalls” que vaig deixar l’any anterior.
Cruïlla al coll de Talaixà
La vall de Sant Aniol, una bonica i espectacular vall envoltada de cingleres i fagedes, i al fons de la qual, al costat de la riera, es troba la ermita de Sant Aniol, antic santuari i lloc d’antigues peregrinacions i aplecs.
Lloc que vaig conèixer fa anys al passar-hi i dormir-hi quan vaig fer el primer tram del GR-11 de Camprodon a Llança, acompanyant a un “veritable” caminant, i no de “esportistes” com abunda tant avui en dia.
I que, com passa quan fas travesses, llocs que coneixes de “pas” i molts de cops no saps ni com arribar-hi, ni situes exactament on es troba.
Talaixà
– Aquest cop la primera jornada, la volteta als cims i la vall de Sant Aniol.
(0,0Km – 289m) No havent pogut passar amb el cotxe de Sadernes, antic nucli pertenent a dia de avui a Sales de Llierca, vaig començar la caminada des de allí per la pista que entra per la riera de Sant Aniol.
(2,5Km – 317m) La deixo per continuar (O), creuant el pont de Sant Valenti, pel sender de Itinerànnia que porta a Talaixà.
(5,8Km – 753m) Coll de Talaixà i cruïlla, el GR-11 que va de Beget a Sant Aniol. El creuo (N) i continuo per, també, un magnífic sender marcat per Itinerànnia que creuant Talaixà (6,0Km – 780m), un antic poblet situat en un collet amb unes espectaculars vistes, i passant pel costat esquerra (O) de l’església de Sant Marti, em permet passar, després de una fantàstica pujada, pel Puig de Sant Marc, (9,9Km – 1.327m), el Puig de les Bruixes, (11,3Km – 1.392m), i després de deixar-lo al coll del Pla de la Serra (12,7Km – 1.383m), pujar finalment el Comanegra (14,5Km – 1.557m.)
Barrancades de Sant Aniol des del Puig de Sant Marc
Sense haver obtingut la visió que volia del Canigó ni de ser tampoc un cim amb una gran visió panoràmica al seu voltant, torno enrere als meus passos fins un altre cop el coll del Pla de la Serra (16,7Km – 1.371m), on deixant el sender per on he pujat continuo descendent per un empinat sender que es dirigeix a la Manere (N), amb alguna marca però poc definit. Aquest em permet baixar fins trobar una antiga pista al coll de les Falgueres (17,6Km – 1.187m) i per la que continuo fins el coll Pregon (18,0Km – 1.127m),.
A la dreta cim del Puig de les Bruixes i al fons el Comanegra
Allí deixo la pista que porto i que continua a l’esquerra avall (N), per agafar-ne un altra a la dreta (E) que entra a una plana esplanada, i que, per l’altra part, continua en un planer i bonic sender entre el bosc. Va per la vessant de la carena de Sant Aniol i de coll en coll, Coll de Llistonar ((19,4Km –1.088m), coll del Boix, ((20,7Km – 1.142m) i Pla de la Muga (21,9Km – 1.208m).
Cim del Comanegra
Després de visitar la capçalera del Torrent de la Muga i tornar enrere, sender (E) cap el coll del Faig de Migjorn (23,4Km – 1.102m), i en arribar-hi sender cap el Sobiràs (E) , un fantàstic sender però per una empinada vessant de la Baga del Casso no massa recomanable si està “fangós”, com quan hi vaig passar jo.
En arribar al Sobiràs (25,4Km – 864m), sender cap a la Muga (NE) pel costat del Torrent del Clot de Sant Corneli, però en arribar a una pista (26,0Km – 757m), el deixo per continuar amunt per ella (E) per anar a trobar-me amb el sender (27,0Km – 804m) ja de Itinerànnia que va de la Muga a Sant Aniol o Albanyà.
Carena del Puig de les Bruixes al Comanegra. Al fons el Bassegoda
Coll de Prior (28,0Km – 816m) i uns metres més endavant cruïlla (28,3Km – 835m), a la dreta (S) i avall cap a Sant Aniol i Sadernes, a l’esquerra i pujant (E), Albanyà, Sadernes i també el Bassegoda.
Jo amunt, coll de l’Abellar (29,3Km – 818m), el pla de Creu de Principi (31,3Km – 1.052m) i GR-11 (33,8Km – 1.108m), que ve de Albanyà a Sant Aniol. Jo per la pista i cap a Albanyà (SE), i coll de Principi (34,5Km – 1.127m), i decisió, amunt cap al Bassegoda, tot emboirat i tapat, o per la pista cap el coll de Bassegoda i Sadernes. Pujar per pujar i no poder gaudir de la vista ni de la “posta de sol”, quedem que me “esperarà” un altre cop fins que torni per poder gaudir de ell.
Torres de Cabrenç
Ara avall (S) fins el coll de Bassegoda (35,6Km – 1.102m), cruïlla de pistes i el GR-11 que marxa cap a Albanyà (SE). Jo continuo per la de la dreta (SO) avall fins el coll de Riu (37,7Km – 992m), on torno ha agafar la de la dreta (O) i que ja em porta fins la pista de Sant Aniol i finalment Sadernes (46,6Km – 289m).
Caminant pel bosc
Una senyora volteta per llargada i espectacularitat, sense haver-me pogut encantar en gaudir-la. Majoritàriament per senders de la fantàstica Xarxa de Itinerànnia. Els dos trams més “delicats” serien la baixada del Pla de la Serra al coll de les Falgueres, per la pendent i la fullaraca, i el del coll del Faig del Migjorn al Sobiràs, també per la forta pendent i lliscant al estar humit.
Capçalera torrent la Muga
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 47,9km.
Altura màxima: 1.558m i mínima: 260m.
Desnivell ascendit i descendit, 2.398m.
Tot i que, personalment, considerant que a ple segle XXI com estem i el camí que portem de “globalització i integració”, que tampoc comparteixo, el haver d’estar demanant una “separació” no deixa de ser una incongruència. Més incongruència és el que ens ha portat fins aquí i el fet que hi hagi qui encara estiguin enarborant i demostrant el que entenen de democràcia i llibertat com 500 anys enrere.
La Pica i voltants des de la Punta Gabarró
Que gent que va haver de marxar de la fam i la misèria separant-se de la seva gent, els seus amics, i dels seus pobles, van vindre aquí, on van trobar i es van guanyar la seva “fortuna”. On els vam acceptar i respectar a ells i fins i tot les seves tradicions. Ara resulta que en boca de molts d’ells se´ls va discriminar, menysprear i fins i tot maltractar. I a dia d’avui comparteixen les mateixes idees i idearis polítics d’aquells pels quals varen tenir que marxar dels seus llocs d’origen. Fa tot l’efecte que ens varen venir a “colonitzar”.
La Pica d’Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS
Si tant roïns i despreciables som, i tant “apego” tenen a la seva “terra” i el seu “país”, el que podrien fer és tornar-se’n allí d’on varen vindre, que aquí no els ho va demanar ningú que vinguessin. Que això, pesi a qui pesi, és CATALUNYA i no Cataluña i tenim el nostre idioma propi que és el CATALÀ. I per molt “d’adoctrinament” que nosaltres haguem tingut, ells el varen tenir molts d’anys, i el tenen actualment, anti-tot el que representi i sigui català i la única forma que han conegut, han sabut i han tingut sempre d’imposar la seva “llibertat i democràcia” ha estat amb la força i la temor. Fet que es va demostrar a dia d’avui en ple segle XXI contra gent que manifestava les seves idees pacíficament als carrers.
La Pica i el barranc del Sotllo
Tot i que, personalment un altre cop, tampoc NO crec ni confio amb molts dels “nostres” polítics, nosaltres tenim que tenir les “armes” per canviar-los, amb DEMOCRÀCIA i LLIBERTAT, i no haver de ser governats i dirigits per qui a sobre sols fan gala del seu anti-catalanisme.
Com tampoc no deixa de ser una vergonya i una gran injustícia que hi hagi gent que tingui privada la seva LLIBERTAT, a la presó o a l’exili, i separats de la seva família per haver estat escollits democràticament o representar la voluntat d’una majoria del conjunt de la gent.
La Pica pujant al pic de Sotllo
Aprofitant la “meva” LLIBERTAT, que no disposen altres que podien estar com jo, em vaig unir a la crida per la LLIBERTAT des del cim més alt de Catalunya, per que es pugui dir més fort i clar, però no més alt, “LLIBERTAT PELS PRESOS, RETORN DELS EXILIATS I LLIBERTAT PER DECIDIR EL NOSTRE FUTUR COM A POBLE”.
Refugi Baborte i el coll de Sallente
Una ascensió doblement emotiva, per un costat el meu crit per la LLIBERTAT, i per l’altre aprofitar per fer el crit des dels cims de tots els 3000s del massís més oriental dels Pirineus, que encara que no vaig “enllaçar” directament amb la travessa que havia fet uns dies abans, si que els vaig unir amb l’esperit i l’anima.
Gaudint de la meva LLIBERTAT, amb la visió dels cims trepitjats dies enrera
Vaig donar una volteta al massís de la Pica, el massís més petit i allunyat dels altres massissos de 3000’s, i al qual vaig pujar pel barranc del Sotllo, vaig enllaçar els 6 tres mils i vaig baixar per Baborte. Una jornada molt especial i complerta, acompanyat del silenci, la solitud i la meva ombra, i amb l’esperit de la LLIBERTAT.
Les estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 24,1km.
Altura màxima: 3.143m i mínima: 1.696m.
Desnivell ascendit i descendit, 2.325m.
Qui em tenia que dir l’any 1999, quan vaig començar per primer cop una caminada a Portbou, com parlàvem no fa molt amb un altre trotacamins al refugi Corones, sense guies ni mapes, la única guia que tenia era un petit llibre de una desapareguda Editorial Montbanc-Martin, traducció de la original de Georges Véron, i un mapa de “gran escala” per saber més o menys per on anava, de la que en un llibre que va ser la meva “referencia” per conèixer les millors caminades del món, la definia textualment “no hi ha cap dubte que la Alta Ruta dels Pirineus és un dels millors trekkings del món”.
O molt més proper, l’any 2012 quan vaig completar tot el recorregut, que llavors havia començat a Benasc, que sols 6 anys més tard la acabaria per segon cop i “per tot lo alt”. Amb els camins i muntanyes que hi han per recórrer i jo repetint part dels mateixos. Mals comptes que un fa.
La meva amiga la Lluna pujant cap a la Bretxa Rotllan
Tot i que al final no va tindre res a veure amb els comptes de un principi del tot, ni de com volia finalment completar el trajecte, va primar acabar-ho i tombar pàgina, igualment vaig gaudir del recorregut fet, les vistes i del temps.
Capvespre a la Bretxa de Rotllan
Havent fet anteriorment aquest tram seguin l’Alta Ruta original que va més per la vessant francesa, aquest cop me la volia “adaptar” seguin els massissos dels 3000s i aprofitar per pujar-hi, tenint en compte que aquesta vegada no em calia comptar ni esperar a ningú. No va ser així, per un costat la motxilla no era la adequada i per l’altre, me haguessin fet falta més dies.
Amb aquesta intenció em vaig desplaçar amb la meva caragola fins el coll de Somport. Després de fer-hi nit, al matí següent m’hi vaig despedir amb un esperam fins que torni, a veure si torno i no et trobo.
Midi d’Ossou
Dia 01 – 23/setembre/2018. Del coll Somport al Ref. Arremoulit
Havent dormit la anterior vegada als peus del Midi d’Ossou, al refugi Pombie, on hi vaig arribar del refugi Larribet per la vessant nord del Balaitús. Aquest cop la intenció, pujar al cim més alt del massis més occidental dels Pirineus, el Balaitús . Amb aquesta intenció, el primer dia, anar a dormir al refugi de Arrémoulit (2.305m), una etapa prou dura i llargueta, però sense massa complicació, a excepció del “Passage d’Orteig”, un pas encinglerat tallat a la roca i equipat amb un cable.
Els cims occidentals de Larra des del cim del Pic Astún
Dia 02 – 24/setembre/2018, Del ref. Arremoulit al ref. Respumoso (2.200m)
Al dia següent el trajecte de Arremoulit a Respumoso pujant al Balaitús (3.146m), cosa que vaig fer pujant i baixant per la Gran Diagonal, com també havia fet dos anys enrere, però llavors en més mal hora dalt al cim.
Cims Vignemale i Infiernos des del Balaitús
Dia 03 – 25/setembre/2018, De Respumoso al ref. Bachimanya (2.197m)
A l’endemà de Respumoso a la vall de Panticosa. Opcions, Gran Fatxa o els “Inferns”. Com al massís dels Infiernos tampoc fa molts anys que hi vaig estar. El Gran Fatxa es un cim solitari i no és tant “destacat” però també és un fantàstic mirador al ben mig de altres “grans” massissos, el del Balaitús, el Vignemale i els “Inferns”, i em permetia creuar-lo per sobre. Cap el Gran Fatxa (3.005m) i ha dormir al refugi Bachimanya.
Cims Vignemale i Infiernos des del Gran Fatxa
Dia 04 – 26/setembre/2018, Del ref. Bachimanya al ref. Bujaruelo (1.270m)
Al dia següent, dia de tranquil, anar a buscar el GR-11 i pel coll de Brazato creuar a la vall de Ara, que tinc un poc per llarga, sosa i aburrida, la he fet varis cops i així se me ha fet. La vista del dia, la pujada al Vignemale des de la cabana Cervillona, efectuada l’any anterior pel corredor de Moskowa i la marmolera del pic Central.
El Vignemale als Ibons de Batanes
Dia 05 – 27/setembre/2018, De Bujaruelo a la Bretxa de Rotllan (2.804m)
I pel següent una etapa, especial i valorada per mi. Curta però costeruda, la pujada de Bujaruelo al coll de Bujaruelo (2.272m), i passant pel refugi Serradets (2.587m) anar a dormir a la Bretxa de Rotllan. Aprofitant al mateix temps, ja que estava allí i el tenia al costat, anar a gaudir del capvespre al Taillón (3.145m).
Es massís del Perdut des de el Taillón
Dia 06 – 28/setembre/2018, De la Bretxa Rotllan al ref. Góriz (2.160m)
I per l’altre una molt ambiciosa etapa, pel recorregut, per la motxilla i per la la meva forma. Ja fa temps que ho arrastro, els pics de la Cascada i la vista del circ de Gabarnie des dels seus cims. Volia matar dos ocells de un tiro, visitar-los, passar per la Faja Roya a Monte Perdido i baixar a Pineta. – Ufffff, a la primera “vista” de la pujadeta me vaig “c….r”. No ho conec, se me farà llarguíssim, i a sobre no se com anirà la baixada de Monte Perdido al coll d’Añisclo. Res, cap avall, i ja tinc una propera volteta, de moment cap al refugi Goriz i volteta un altre cop per la Punta de las Escaleras (3.027m), Monte Perdido (3.355m)i baixada per la normal. Llàstima l’últim cop que hi vaig pujar, me’l hagués pogut estalviar.
Els canyons de Anyisclo i Ordesa des del cim del Perdut
Dia 07 – 29/setembre/2018, Del ref. de Goriz a la vall de Pineta ((1.240m)
Per l’altre dia, l’anada a la vall de Pineta. I com venia de passada, el Punta las Olas (3.002m). Un travessa pel GR-11, que jo tinc una mica en menyspreu, però esta etapa vaig agrair el fer de baixada. És una etapa com no crec que en hagi cap altra en tots els GRs, empinada, dura i per un sender de mal caminar, de Pineta al coll de Anyisclo, amb dos kms se ascendeixen 1.200m. I si a sobre se afegeix la variant, es pot dir clarament que no apte per tothom. Ara, espectacular i fantàstic si queden ganes per apreciar-ho.
La vall de Pineta i el canyo d’Anyisco des de Punta las Olas
Dia 08 – 30/setembre/2018 – De la vall de Pineta al refugi Biadós
Pineta, un altre canvi de plans. Tot i tindre tots els 3000s de la Múnia tatxats per dos cops amb els companys del CEL, sempre i he pujat des del fantàstic i espectacular circ del Troumouse. La intenció primera, dirigir-me a la Munia i baixar a Parzan, un altre dia i més volta. Res, com dos dies abans, un altra volteta pendent per un altre cop. Ara cap a Bielsa i pujada pel PR-HU 136 del barranc de Cao.
– El guarda del refugi: Pel barranc de Cao, per que? Tu saps on vas? No vagis per allí.
– Jo: Home, la pujada del GR-11 per la pista del barranc de Ordiceto ja la coneixo, i és molt aburrida. Es això, ho anar també per la pista del coll de Pardiñas.
– Un altre lloc i un altra persona: El barranc del Cao? Per que? Tu saps com és allò? Jo ho vaig fer un cop i de baixada i no vegis el que ens va costar. Aquesta persona me va agafar la motxilla i cert i segur, “Tu avui no arribes a Biados”.
Afortunadament si que vaig arribar, l’etapa de Pineta o Bielsa a Biados. Una etapa “sense cim” però en 2000ms de pujada.
La cresta d’Espades des del refugi de Biadós
Dia 09 – 1/octubre/2018 – Del ref. Biadós al refugi de Estós (1.890m)
I per la següent, una etapa d’alçada. De Biados a Estos passant pel cim del Posets (3.375m). Una pujada de “miedo” i una baixada al coll de la Paúl “espant”. Justament vaig agafar un dia que va fer molt de vent i gelat. La pujada entre la costa, el vent i el fred, se me va fer molt llarga. Però la baixada al coll de la Paul, se me va fer llarguíssima. Justament em vaig creuar a la cresta del Posets amb uns que venien del coll de Chistao, em van dir que ells també volien baixar a l’Estós, però que ja en havien tingut prou del vent i veient més segur baixar cap l’Orús. Jo avall per la cresta, però com ja he dit, el llarguíssima que se me va fer. I en arribar al coll, lo que quedava encara fins el refugi d’Estós. I per acabar d’arreglar el dia la “bronca” que em va caure pel guarda del refugi quan vaig arribar a quasi l’hora de sopar. Sobra dir que li sobrava raó i que se va portar més que correcte en tota la resta.
Els cims del massís de la Maladeta des del cim del Posets
Dia 10 – 02/setembre/2018 – Del refugi Estós al refugi Corones (1.970m)
I la següent etapa, tota pel GR-11 i pista. Del refugi Estós al refugi Corones. El refugi Corones, un refugi amb també records de un altra època, quan hi vam estar varis cops per tatxar unes agulles i cims que ni recordo. Com a esquerp que soc, confiat en la tranquil·litat que hi trobaria estan tot sol. I mira per on, les casualitats, ens va reunir tres trotacamins, de entrada solitaris i aficions afins. Arribo, trobo un preparant-se una sopa, vaja despenjat, quina feina deu tindre aquí.
– Jo: Jo estic acabant la Alta Ruta i demà pujaré al Ballibierna.
– L’altre: Jo hi he estat avui. Molt de vent i mal hora. La Alta Ruta no la he fet mai, però he fet el GR-10 i el GR-11. Que parlem que si un que si l’altre, que si cap allí que si per allà.
Entra una tercera persona La meva impressió, un pastor que se ha deixat la rabera i se’n ha anat al monte.
– La tercera persona, GRs, jo vaig fer el GR-11 quan no havien ni topoguies i no he parat mai de caminar per aquest camins. Era Navarro i es coneixia tots el Pirineus.
– La segona persona, hi també he caminat molt per Amèrica del sud, he fet molts de cims i caminades, per exemple les Torres de Paine, els he donat la volta.
Una “infiltrada”. Els massís de les Torres del Paine
– La volta, la doble W?
Els tres i havíem estat i l’havíem feta. Argentina, Xile, Perú. El navarro, havia fet la carretera Austral en bicicleta i havia creuat a Argentina per Villa Ohiggins. El “pastor“!!!! Vaja trio que ens varem ajuntar allí, els kms. de camins que havíem recorregut entre els tres, i jo confiant en estar sol. Lo a gust que m’hi vaig trobar. I pensar que vaig per aquests refugis i quan veig els “personatges” que hi trobo la majoria de vegades m’agafen ganes de apretar a córrer. Va ser una estada sentida i nostàlgica per partida doble, recordar un altra època i recordar les correries d’uns altres llocs.
Refugi de Corones
Dia 11 – 03/setembre/2018, Del refugi Corones al refugi Conangles
I al demà final i ultima etapa, del refugi Corones al refugi Conangles (1.555m). I com estaven allí i em venien de passada, passant per dos cimets més, el Tuc de Culebres (3.062m) i el Ballibierna (3.067m), dos cireretes per completar una fantàstica travessa. Dia també ventós i gelat, però menys que al Posets i sense tanta vista, tant prop que estaven i no vaig poder veure els cims del massís de la Maladeta. I amb un punt característic i clàssic, el “Pas de cavall”. Després de gaudir dels dos cims últims de la travessa, avall cap el refugi Cap de Llauset (2.425m), la vall D’Angllos i acabar al refugi de Conangles.
Els cims del Posets i el massís de la Maladeta des del cim del Tuc de Culebres
Allí vaig completar la segona travessa dels Pirineus des de Portbou a Irun i havent gaudit de uns fantàstics i espectaculars dies amb que vaig tenir unes immillorables vistes dels cims de més de mig Pirineus. Pel dema, lamentant de no poder continuar, ja sols em quedava temps per tornar a buscar la meva caragola, que afortunadament encara me estava esperant després de tants de dies.
Estadístiques de GPS del trajecte:
Distancia recorreguda, 220km. i la altura màxima, 3.375m
Desnivell ascendit, 15.800m. i descendit: 16.010m.
Estadístiques de GPS travessa dels Pirineus:
Distancia recorreguda, 878km. Altura màxima, 3.375m.
Desnivell ascendit, 50.392m. i descendit: 50.482m.
I a l’endemà el pic Atxuria (768m), pic fronterer també anomenant Penya Plata pels reflexos que produeix en dies plujosos per la seva composició de quarsita.
Atxuria
És un esperó rocós que des de la seva cara sud té una visió imponent que contrasta amb tot el voltant, tot rodejat de prats herbosos, i des del seu cim es poden veure tots els colls trepitjats amb l’Alta Ruta Pirinenca des del pic la Rhune i el cantàbric a el pic de l’Orhy, a més dels cims visitats per Navarra.
El pic la Rhune i el cantàbric
I com molts altres, un pic pel qual vaig passar pels seus peus quan vaig fer la travessa dels Pirineus. A prop del coll de Lizarrieta, on per dos cops i vaig fer la cervesa.
Al fons el pic de l’OrhyPalomera
Per començar la caminada vaig entrar amb la caragola des del coll de Lizarrieta per la pista que es podia dir que segueix la carena, tota envoltada de “palomeres” i per on he vingut els dos cops a peu quan he fet la travessa.
En arribar al coll de Nabarlatsa la deixo i començo la caminada seguin una pista que va cap a l’est passant pel sud de l’Atxuria. En passar una masada em dirigeixo amunt pel costat de una tanca com si hagués de pujar directe des del sud, però en trobar un corriol que el segueix vorejant pel sud cap l’est el segueixo i vorejant-lo pel SE em porta fins la pujada normal des de Zugarramurdi, també conegut per les seves “bruixes“, per la que accedeixo a la cresta i després al cim fàcilment.
Coll Lizuniaga i pujada al Rhune
Després de gaudir de les vistes i panoràmiques baixo pel fàcil llom, encara que empinat, en direcció NO com si em dirigís cap a Lezea i les conegudes coves de Sara, França, fins trobar una pista que segueixo fins una cruïlla, on segueixo la de l’esquerra en direcció O, fins que, abans de un altra masada, veient un senderó que baixa a un barranquet que hi ha entre l’Atxuria i Saiberri tiro avall per ell per pujar a l’altre costat i anar al pic Saiberri (505m). Després ja segueixo el sender que em porta fins un altra pista que ja surt al coll on he començat la caminada.
Atxuria des del sud
Una volteta fàcil i senzilla, encara que un poc enrevessada, perquè hi han molts de pals indicadors a les pistes i cruïlles, però si no tens la informació, bastant liosos.
Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 10,8km.
Altura màxima, 761m, Desnivell ascendit i descendit, 698m.
Tal com ja vaig comentar a la primera entrada de caminades, el dia 5 de gener, vespra dels Reis, em vaig desplaçar fins Cap de Creus a fer-los una petició i recollir uns “testimonis”.
Cap de Creus
La petició era que feia anys que havia acabat “una” travessa dels Pirineus des de Portbou fins Cabo Higuer i llavors vaig deixar “pendent” de, algun dia, continuar la “caminada” creuant tot el Nord fins Finisterre.
Que altres “compromisos” en algú, que si comptant en algú altre o simplement fent uns altres comptes, la qüestió és que han anat passant els anys i segueix pendent.
Far Cabo Higuer
Llavors vaig anar ha fer la petició al “Reis” que enguany si, i ha recollir els “testimonis”. En lloc de aigua o arena, unes pedres, segur que es podran aguantar més anys. El pensar era tornar a Cabo Higuer ha deixar-ne una, recollir-ne unes altres, i poder continuar la caminadeta per arribar a Finisterre i poder intercanviar les pedres dels llocs, algun dia, Cap de Creus, Cabo Higuer, Finisterre i Cap de Creus, encara que posteriorment fos retornar-les “amb cotxe”.
Amb aquesta intenció, més de bona voluntat i de fer un amago a la promesa que vaig fer al Reis Mags, que de emprendre la caminada en serio, vaig dirigir els meus passos al País Basc. En principi ja havia decidit que lo meu son les muntanyes i els Pirineus. Pot ser me aniria be anar de “peregrí” una bona temporada, però ja veurem si trobo el moment, com vàrem parlar no fa molt en algú altre, que serà que algun dia en “taca taca” no arribi el moment. De moment seguirà “pendent”.
I com me venien de camí, seguint amb les raderes sortides, primer dos “cimets” inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics. Primer el monte Saioa (1.424m), una muntanya que com, el pic Adi, reuneix totes les essències del paisatge pirinenc d’aquí, cims arrodonits coberts de prats i envoltats de boscos humits.
Cim monte Saioa
És la muntanya més alta del Baztan i també amb unes amplies panoràmiques d’aquesta part dels Pirineus.
Vaig deixar la caragola a un aparcament de la carretera abans d’arribar al Port de Belate, i vaig començar la caminada per una pista que es dirigeix a la ermita de la Verge de Belate, seguint el GR-12. Un poc abans d’arribar-hi vaig deixar la pista per agafar un sender que puja fins un altra ermita, l’ermita-refugi de Santiago, i vaig continuar per un altra pista que continua per darrera de ella. Pel camí d’enfront és per on vaig tornar, marcat amb marques grogues com a camí de Sant Jaume. Segueixo el GR-12, que primer va per la pista i en arribar a un barranquet se enfila amunt passant pel costat de una barraca habilitada per dormir-hi. El paisatge tot emboirat, pujo per un llom herbós fins un punt on el sender es podia dir que fa un franqueig planer pel costat d’un cim, és el Okolin (1.360m). A l’arribar al coll de l’altre costat, deixo el GR-12 que marxa a la dreta i emprenc una empinada pujada que em porta fins el cim del Saioa. Poc abans d’arribar al cim es van començar a esvair les boires, unes vistes espectacular de muntanyes i valls.
Carena Saioa
A partir del cim segueixo el sender carener que va vorejant els cims de la mateixa, fins que en arribar al coll de Elorregi (900m) trobo un pal indicador que me indica Berroeta. Segueixo la seva indicació i al poc faig cap a una pista, la segueixo avall.
Barranc riu Marín
Abans de arribar al poble, en un revolt, trobo les marques grogues. Les segueixo per un espectacular senderó que puja per l’angost barranc del riu Marín. Primer va un tram per sobre de una conducció d’aigua, fins que un cop creuat el riuet per un pont comença una pujada per uns antics senderons selvàtics fins que surto a una pista, però que vaig deixant i adreçant a unes i altres, fins que finalment faig cap a un antic sender empedrat que creuant per més amunt del coll de Belate es dirigeix avall fins l’ermita que he comentat al principi.
Una senyora volta, bonica i espectacular.
Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 28,8km.
Altura màxima, 1.424m, Desnivell ascendit i descendit, 1.474m.
I ja de tornada cap a casa i aprofitant que hi passava per baix, un altre dels cims inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics, el Arangoiti (1.356m), encara que un cop allí vaig fer honra a les classifiques frases aquelles de: Vols dir que cal?, O si té hi fessin anar no hi aniries.
Serra Leyre
El monestir de Leyre, les 12 del migdia, un sol i una calor ofegant, una pujada que feia mal a la vista, pel sol i per la pujadeta que hi ha fins dalt, i els comptes de que arribaré dalt i no veure res. La intenció, la volta a la serra de Leyre.
Però clar, allò de que ja estic aquí, no se sap quan podrà vindre be tornar i si no pujo no sabre el que hi ha, ni si me hagués pogut perdre alguna cosa. Així que el barret, carrega d’aigua i cap amunt.
Dalt el cim “destacat” de Arangoiti, un mirador per excel·lència dels cims occidentals dels Pirineus, des del Bisaurin a els cims de Larra, l’Anie i la Mesa de los Tres Reyes, i amb una panoràmica a vista d’ocell del pantà de Yesa i del monestir de Leyre.
Serra Leyre des del Castellar
Començo la caminada de l’aparcament del monestir. Segueixo el que va ser un GR, ara descatalogat, el GR-13 o Canyada Real dels Roncalesos. Pujo fins el coll de La Cerrada i d’allí al cim de el Castellar (1.293m) , que es podia dir que esta al seu damunt.
Cim Castella i al fons l’Arangoiti
Després ja sols em queda resseguir el bonic sender que va per la carena fins la cruïlla per on baixaré després d’anar i tornar fins aquí del cim de l’Arangoiti.
Efectivament un fantàstic mirador, encara que no era el dia de la gran vista i a sobre el cim, com molts altres, ple de antenes repetidores.
Pantà de Yesa i monestir, ja baixant
Després de recuperar forces i l’alè al cim, tornada fins la cruïlla i baixada “directes” al monestir per l’empinat sender. Per sort a temps, al poc de arribar espectacular tempesta de pluja i vent, de bona la que me vaig lliurar.
Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 12,8km.
Altura màxima, 1.356m, Desnivell ascendit i descendit, 815m.
Acumulant-se la feina i sense massa ganes ni inspiració per escriure continuo reprenent-ho amb els cims que vaig visitar durant l’escapada que vaig fer a Navarra per portar a uns caminants.
Havent visitat el pic Adi durant el mati, a la tarda, aprofitant l’estada per aquelles terres vaig voler anar ha dormir a un lloc misteriós i enigmàtic esperant a veure si m’honrava en la seva presencia algun esser misteriós.
Torre Urkulu
Aquest lloc és la Torre Urkulu, una antiquíssima torre romana, i única en les seves característiques, construïda fa més de 2000 anys al cim de la muntanya per commemorar la conquesta d’Aquitània. Aquesta esta construïda en un cim del mateix nom (1.423m) i a les faldes del qual existeixen nombroses restes megalítiques i cromlecs. Lloc no faltat dels seus misteris i llegendes, i des de on, fent un bon dia, hagués pogut tenir una posta i sortida de sol espectacular i màgica de aquesta part dels Pirineus i dels cims de mitja Navarra. El dia no va ser dolent del tot, però les vistes tindran que ser en una altra ocasió, i sobre la visita d’algun altre ser misteriós, crec que vaig ser jo el esser més estrany i misteriós del lloc.
Sortida de sol des del cim Urkulu
Em vaig desplaçar fins la fàbrica de Armes de Orbaiceta, i vaig deixar la caragola al refugi lliure per caminants de Azpegi que hi ha més amunt.
Aprofitant la proximitat, primer vaig dirigir-me al cim del Mendilatz (1.348m), un altre cim inclòs dins dels cims més bonics i emblemàtics.
Cim Mendilatz
Està situat a l’oest de la Seva d’Irati i des del seu cim en un dia clar es podrien veure des dels cims de Larra i l’Orhi, a tots els colls recorreguts amb l’A.R.P. per Irati fins l’Urkulu. Pels peus del qual he passat dos cops quan he fet la travessa dels Pirineus per l’Alta Ruta, del coll de Azpegi al de Arnostegi
Cims des del cim Mendilatz
Vaig pujar al Mendilatz per un sender empinat per la vessant oest. Després de visitar tot el misteriós i espectacular cim, un cim boscós i humit amb el terra rocallós i tot recobert de molses, vaig baixar per la carena fins el coll de Azpegi. I de allí, un altre cop amunt cap al Urkulu. On ja vaig arribar després de la posta sol que va haver entre els núvols.
Cim Torre Urkulu
A l’endemà, després d’haver passat la nit sense cap “aparició” ni la companyia de la meva amiga la lluna i les estrelles, i de una sortida de sol amb més pena que gloria, vaig baixar al coll de Arnostegi, i des de on, pel GR-12, vaig tornar a la caragola.
Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 12,8km.
Altura màxima, 1.423m, Desnivell ascendit i descendit, 822m.
I un altre any, aprofitant el viatge per portar a uns caminats que “feien” el GR-11, per que diuen que enguany l’acabat, “o no”, i que els vaig pujar a Roncesvalles per fer el tram fins a cabo Higuer, jo, seguint darrera els Pics més bonics i emblemàtics dels Pirineus aquest cop dirigeixo els meus passos a els cims més occidentals de la cadena, els Pirineus Navarros.
Coll d’Aztakarri i Iturrunburu darrera
El primer dia al matí el destí és el monte Adi (1.458m), i per donar el “tomet” també i afegeixo el Iturrunburu (1.312m).
El monte Adi és una muntanya emblemàtica de Navarra i una de les possiblement més visitades de la zona. La seva facilitat d’accés i el estar situat en un entorn que resumeix tot el paisatge humit de boscos, prats i l’habitat dispers la fa ideal per conèixer-ho.
Adi des de Iturrunburu
El cim de l’Adi és un cim allargat que sobre surt per sobre de tots els cims dels voltats i del que es té una amplíssima panoràmica de tot el seu voltant, des de els cims i colls travessats amb l’A.R.P. a els paisatges que intercalen els prats, els boscos i les masades disperses que ja son característics fins el mar.
I al fons, sense veures, el Cantàbric
Un lloc per començar la caminada es l’àrea recreativa de Sorogain, una raconada fantàstica per buscar la tranquil·litat i la fresqueta. Jo vaig començar la caminada de un poc més amunt. De la cruïlla del GR-11, per on en un principi volia pujar i finalment vaig baixar per poder-me creuar amb els caminats.
Panoràmica 360º des del cim de l’Adi
Vaig pujar fins el coll de Aztakarri pel GR12-D.2, un sender que segueix el fons del barranquet. Del coll de Aztakarri, després de visitar unes restes megalítiques, vaig pujar a l’Iturrunburu pel GR-12. Tornant a baixar este cop al coll de Adatun, on creuo el GR-11 i emprenc ja la pujada al cim de l’Adi. De l’Adi baixo per la part oposada al coll de Adipeko i ja em dirigeixo cap a la caragola pel GR-11.
A l’esquerra l’Orhy i al fons els cims de Larra
Una volteta fàcil per camins marcats i sense cap dificultat, encara que amb uns bons “repetxonets” per arribar als cims.
Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 13,4km.
Altura màxima, 1.457m, Desnivell ascendit i descendit, 842m.
I a l’endemà un altre balcó a gran part dels Pirineus, el Tuc de Maubèrme (2.884m). Per les seves característiques, sobre surt a tots els cims dels votants, i per la seva ubicació, podíem dir que separat de la cadena axial, des del seu cim té una fantàstica visió longitudinal dels Pirineus. Tot i que la visió no era nítida, destacaven clarament els Besiberris i la Maladeta, juntament amb els cims d’Aigüestortes i el circ de Colomers.
Panoràmica cims Pirineus
Aquest cop, agraint-li la “tracció” a la meva caragola, em va permetre arribar fins al lloc previst per iniciar la meva caminada. La pista que hi portava no estava amb les millors condicions i sols era practicable per vehicles 4×4. Aquest cop el desnivell, la distancia i el temps hagués estat mooolt superior si ho hagués hagut de fer a peu des de Bagergue, on comença.
Vall d’Arriu Unhòla
Poden fer els més de 10km “motoritzat”, començo la caminada més amunt de la cabana Calhaus per una antiga pista de una explotació minera, per on va una etapa del GR-211. En arribar al Port d’Urets, el deixo, ell marxa cap a Montgarri, i jo continuo, es podia dir que planer, en busca del coll que separa el Tuc de Maubèrme del Tuc de Crabes per un altre sender GR definit, encara que sense cap marca, el GR-T 52.
Allí deixo el sender pel que venia per agafar el ramal, que pujant per la part occidental, em portarà per una reblosa i descomposta canal empinada fins prop del cim, on hi arribarem fent un franqueig a la dreta fins sortir a la cresta cimera. A la baixada, en lloc de tornar a sortir al collet que separava els dos “Tucs”, adreço per un petit fondet per anar a buscar el sender que me havia deixat al collet i es dirigia cap el refugi de Liat i la pista on he deixat el cotxe.
En arribar a la pista ja sols em va quedar el seguir-la en direcció oposada als Estanys de Liat fins la caragola.
Arriu des Calhaus i Tuc de Maubèrne
Si sols féssim la volteta sense pujar al Tuc de Maubèrme, es podia dir que un passeig per camins definits i fàcils. La pujada al Maubèrme, en condicions estivals, sense cap dificultat “tècnica”, si estem habituats al terreny pirinenc i d’alta muntanya amb força pendent, on un mal pas o una relliscada pot comportar un bon “ensurt”.
Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 15,2km.
Altura màxima, 2.884m, Desnivell ascendit i descendit, 1.045m.
