Continuant amb les “abocades” massives de diapositives, aquest cop els toca a unes altres oblidades en el temps del temps passat. Podia dir que les ultimes de les caminades “més boniques del món”. En queda alguna pendent, però el futur dirà.
Huascaran
Com ja deia a la Intro de la Güep de 50000iunafoto del què i per què de tot plegat, “Trekking, descobreix caminant els llocs més bonics del planeta”, és el títol de un llibre que la editorial Integral va publicar l’any 1991 traducció de un altre publicat per John Cleare l’any 1.988.
Aquest és un recull de 13 caminades del món que si no son les més boniques és segur que estan entre elles. De elles es podria dir que jo en he efectuat 9, caminades que vaig emprendre l’any 1.993 amb la Volta als Annapurnes, i vaig anar continuant posteriorment amb les altres.
Machu Picchu
Aquestes dos es varen quedar plasmades en unes diapositives efectuades abans del salt a les càmeres digitals i es varen quedar arraconades i fent temps que no veia.
La primera correspon al Camí Reial dels Inques, a Perú. Un caminet que seria com les Vies Romanes europees, no tant “extensa”, però més llarga, es podria dir que més de 5.000 Kms. i la majoria per altures de més de 3.000 ms. Sols de Cuzco a Quito ja son 1.900 kms.
Lamentablement jo no el vaig recórrer, em vaig tenir que conformar en un petit tram, però possiblement el més “espectacular” i “concorregut”, el Camí de l’Inca que porta fins Machu Picchu. Un viatge que vaig fer amb la UEC de Tortosa que anaven també a la Serralada Blanca a visitar el Huascaran i el Alpamayo. Cims que varen trepitjar alguns dels seus membres.
Mont Cook
I la segona es correspon als Alps del Sud o Neozelandesos, es troben a la illa Sud. Una verda i espectacular illa amb grans boscos, planúries verdes, muntanyes nevades i grans fiords.
Allí la caminada “distingida” és el Routeburn Track, tal com diuen va per uns paisatges espectaculars amb altes muntanyes, grans valls, cascades i llacs fantàstics. El problema, son senders “regulats”, sols deixen anar certa quantitat de gent cada dia, i és tanta la gent que vol anar-hi que es té que demanar amb força temps d’antelació.
Fiord Miltford Sound
Un altre sender també fantàstic i espectacular és el Kepler Track, encara que sense tanta “historia” com l’anterior. Aquest és el que vaig poder escollir per les dates que disposava, amb la “sort” que el vaig poder gaudir en solitari, (després de firmar un document amb que se “desentenien” de mi si em passava alguna cosa). Va caure una nevada i varen fer tornar a tothom. Jo vaig continuar i ja no vaig trobar a ningú fins el final, sols es poden fer en un sentit. Anava força “equipat” degut a un altra intenció que portava, la de haver pujat al cim més alt, Mont Cook, el problema va ser que com les previsions meteorològiques ja no eren bones, ja estava més sol que la una, i sols me’l vaig mirar de baix.
Com he comentat, una “abocada” de centenars de imatges sense tria ni descripció, plenes de records algunes i altres perdudes ja al temps.
Després d’haver donat el tomet a la part occidental el dia anterior, a l’endemà a per l’altra “banda” de Montserrat.
Em desplaço fins el monestir de Santa Cecília des de on emprenc la caminada seguint novament el GR-172 o, aquest tram, també anomenat camí de l’Arrel, és l’antic camí que unia Santa Cecília amb el Monestir de Montserrat (0,0Km – 677m).
Cavall Bernat i cingleres de Sant Jeroni des del Serrat de les Barretines
Després de creuar la carretera (S) continuo pel GR, que passa a tocar d’ella, pujant (SSE) prou suaument i per baix de les famoses i espectaculars cingleres, creuant “serrats” i canals, els serrat de les Barretines i del Vent, i les canals del Moro, dels Aritjols i la del Cavall Bernat. Finalment arribo a la cruïlla del camí de la canal Plana (2,6Km – 870m). Deixo el GR que marxa (E) per baix de les cingleres dels Flautats, per emprendre la empinada pujada (S) fent ziga-zagues per aquest camí fins el coll del mateix nom, coll de la Canal Plana (3,1Km – 1.019m), allí cruïlla de quatre camins.
Els Pirineus des del coll de Canal Plana
Anant recte (SO) aniríem al Pla dels Ocells i el monestir. A la dreta (NO), per on continuaré després, i a l’esquerra (SSE) cap on em dirigeixo ara. Vaig al coll (3,4Km – 1.071m) i (E) a les restes l’ermita de Sant Salvador (3,6Km – 1.074m), una ermita baix de podíem dir, la Trompa de l’Elefant o la Roca de Sant Salvador, i en la que hi ha un petit refugi en un “arrimador paredat” de la seva base. D’aquí la pujada (ONO) al cim (3,9Km – 1.156m). Un altre magnífic i espectacular cim per la seva visió “panoràmica”, que tot i no ser difícil, requereix de “adherència” a les botes i el ascendir al cim per una estreta bretxa, sense massa “perill”. Aquest cop panoràmica també espectacular de tot el voltant i de la vessant oriental de la serra.
Cingleres de Sant Jeroni amb els Bages i els Pirineus des de Roca Sant Salvador
En acabar de gaudir del cim avall a retrobar novament la cruïlla de camins (4,5Km – 1.071m) pel mateix camí de pujada, i continuar, aquest cop, “recte” (NO) per la serra de les Lluernes en direcció a Sant Jeroni i per dalt de les cingleres que anteriorment he vist dalt meu. Passo a tocar del Cavall Bernat (NE)(5,3Km – 1.035m) i al poc cruïlla (5,4Km – 1.033m), caminet que baixa a un torrentet (O) i camí que puja empinat pel seu costat (N). Ara amunt, ja tornaré a baixar. Em dirigeixo al l’ermita de Sant Antoni (5,6Km – 1.097m), situada en un altre lloc espectacular i amb una vista privilegiada, principalment de les parets del Cavall Bernat i voltant.
Zona de les Magdalenes i Sant Jeroni amb la serra de les Lluernes
En acabar de visitar-la avall fins la cruïlla (5,8Km – 1.033m) anterior per continuar pel caminet (O), i que passant per baix del Cap de Mort, em porta fins el camí “vell” de Sant Jeroni (6,0Km – 1.040m). Segueixo amunt per ell (N), si anés avall (S) aniria al monestir però passant pel Pla dels Ocells. Nova cruïlla (6,2Km – 1.060m), aquest cop estic al camí “nou” de Sant Jeroni, ja una “autopista”, el mateix, jo amunt (N), si anés avall (S) el monestir, però aquest cop passant per Sant Miquel. Cruïlla a l’esquerra (O)(6,7Km – 1.116m), puja a “les Pinasses” pel camí dels Francesos.
El Cavall Bernat i cingleres de Sant Jeroni
I tornaré després, ara continuo pel camí a Sant Jeroni. Capella de Sant Jeroni (NE)(7,0Km – 1.149m), i cim de Sant Jeroni (7,6Km – 1.237m), cim culminant de la muntanya de Montserrat al seu mig, novament amb una fantàstica i espectacular “visió” de 360º al seu voltant, des dels cims de mitja Catalunya als cims nevats dels Pirineus. En acabar de gaudir del cim, novament avall fins la cruïlla anterior (8,5Km – 1.116m), i per on segueixo (O) aquest cop fins el coll de les Pinasses (8,6Km – 1.139m). Allí nou sender a l’esquerra (SE), m’hi dirigeixo, té un petit pas rocós que es pot superar fàcilment ajudat si fa falta per una corda, es dirigeix a l’Albarda Castellana (8,8Km – 1.177m), sostre comarcal del Baix Llobregat.
Panoràmica des de Sant Salvador
Un altre cim allargat i ample amb una vista espectacular a l’estil del Montgròs. I en acabar la visita, enrere i avall un altre cop cap a les Pinasses (9,0Km – 1.139m) per continuar (SSO) pel sender que portava inicialment i que ara es dirigeix avall fins que a l’alçada del Camell de Sant Jeroni em trobo en una nova cruïlla (9,5Km – 1.020m) per on be un PR (O), és el PR C-78 que seguia el dia anterior, i que juntament amb el camí dels Francesos es dirigeixen (S) cap el Bruc.
Cim Sant Jeroni mirant zona Ecos
Deixo el camí que portava i continuo pel PR (O) pujant i baixant a buscar un altre cop la cruïlla del dia anterior (10,4Km – 985m) i la Canal del Migdia i coll del mateix (10,6Km – 1.029m), i novament com el dia anterior, avall per la Canal de la Font de la Llum fins la cruïlla del GR (11,0Km – 842m). Per on, aquest cop, canvio de direcció (NE) cap a Santa Cecília per baix de les altes cingleres de Sant Jeroni i el serrat del Moro. Cruïlla (11,8Km – 710m), el GR marxa amunt (SE) a buscar la part inferior de la Canal de Sant Jeroni. Avall (N) a la carretera i més “planer” Santa Cecília.
Cim Sant Jeroni mirant zona Sant Salvador
Deixo la pujada cap a la Canal de Sant Jeroni per un altre cop, ja “estudiaré” un altra volteta. Ara carretera (11,9Km – 690m) i finalment Santa Cecília i la caragola (12,2Km – 710m).
Cingleres dels Ecos des del Camell de Sant Jeroni
I novament una volteta prou curta i “distreta” per gaudir i fer tranquil·lament , si exceptuem la pujada a la Roca de Sant Salvador, que tot i ser senzilla requereix atenció i no tenir “aprensió” a les alçades.
No disposant de més temps em va quedar pendent el cim de la Miranda de Santa Magdalena a més de alguna altra “canal” i corriol per conèixer aquest cop la muntanya amb més “profunditat”, a més de “pendent una ascensió” amb algú per escales.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 15,2km.
Altura màxima: 1.241m i mínima: 645m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.262m.
Havent-me “retallat” els dies que disposava per tenir que fer de xofer, canvi de plans. Deixo la neu i els cims dels Pirineus per anar a “fer-ne” uns altres de més propers. Em dirigeixo cap a Montserrat a donar-hi un tomet per visitar el cims “destacats” per estar inclosos dins de la llista dels 100 cims de la FEEC i un sostre comarcal.
Els cims de la llista varen ser el Torre Alta o Castell Ferran (842m), la Miranda dels Ecos (1.223m), el Montgròs (1.133m), la Roca de Sant Salvador o l’Elefant (1.156m) i la Miranda de Sant Jeroni (1.237m), i el sostre comarcal del Baix Llobregat, l’Albarda Castellana (1.177m).
Vessant Occidental de la zona les Agulles
Amb aquesta intenció em vaig dirigir cap al coll de can Maçana a passar-hi la nit per al dia següent emprendre la travessa de Montserrat fins el Monestir i tornar pel GR-172. Segons el temps que empleés ja acurçaria per alguna canal, com així va ser. Finalment varen ser dos dies “complets”, el primer del coll de can Maçana i el segon de Santa Cecília, fent els retorns dels mateixos per la canal de la Font de la Llum. Dos voltetes curtes en distancia, però llargues pel temps “perdut”.
Entorn refugi Vicenç Barbé, a la dreta
La nit de arribada, gaudint de la “il·luminació” de la meva amiga la lluna ja vaig pujar al cim del Torre Alta o Castell Ferran. Un “cimet” proper, senzill i prou fàcil començant des del coll de Can Maçana (O). El vaig començar seguint el GR-172 i deixant-lo, anar ha buscar l’empinada pujada fins el cim, que tot i que no és difícil cal anar en compte de no patinar, i més a les “fosques”.
Zona els Frares Encantats
A l’endemà la travessa cap al Monestir. Començo des de can Maçana seguint novament el GR-172 que va pel camí de la Roca Foradada i que marxa per una pista que puja suaument (ENE)(0,0Km – 710m). Mirador de Can Maçana, panoràmica del Bages amb els cim retallats dels Pirineus darrera (0,5Km – 776m). Coll de Guirló (1,0Km – 797m) i uns 30 metres més endavant, sender que marxa per la dreta i pal indicador (SE). El GR i la pista continuen per l’esquerra (ENE), és per on tornaré.
Els Ecos, amb la Miranda dels Ecos i la canal de pujada
Continuo per la dreta ara seguin el PR-C 78 en direcció al refugi Vicenç Barbé i el monestir de Montserrat. Canaleta del coll de la Portella (1,6Km – 885m) i canvi de vessant i de paisatge. Al prompte es veu el refugi amb un marc espectacular “d’agulles” darrera. Refugi Vicenç Barbé (2,2Km – 890m), al ben mig de un paratge d’agulles i cims afilats. Continuo pel seu darrera pel PR (NE), barranquet de canal Ampla, pal indicador (2,3Km – 903m), i sender (NE) al Portell Estret per on es podria baixar al GR. Continuo (S) cap el coll del Port creuant torrenteres i passant pel camí i el pas del Princep (3,3Km – 971m). Coll del Porc (3,7Km – 973m) i altre cop sender (N) per on es podria baixar al GR que he deixat anteriorment, va a buscar el sender que baixa del Port Estret i arriben junts al GR.
Cim Miranda dels Ecos amb la vessant de Sant Jeroni
Continuo pel PR (SE) i coll de la canal del Miracle (4,1Km – 979m), un altre punt per baixar al GR per la nomenada canal (NE). Continuo pel PR (SE) amb un continuo de pujar i baixar. I coll de les Comes (5,4Km – 1.060m). Baixo al fons de un torrent, la Coma dels Naps de Dalt i el bassal dels Avellaners (5,6Km – 1.005m). Començo a pujar per l’altra banda i al poc, en un tancat revolt, un sender poc definit que se intueix que marxa a l’esquerra (NE)(5,7Km – 1.025m). Deixo el PR, encara que tornaré per continuar-lo, ara continuo per aquest sender nou. Em dirigeixo cap a la Miranda dels Ecos. Cal parar atenció, vaig seguin alguna fita i alguna marca. Pujo empinat algun tram per dins l’arbrat i altres pels rocalls. Trobo una cruïlla (5,9Km – 1.110m) amb marques blaves.
Miranda dels Ecos amb la vessant dels Frares Encantats
Per l’esquerra (N) està el recorregut del Pas de l’Esfinx o camí dels Aurons, si es coneix, i per la dreta (E) continuo pujant empinat pel barranquet cap els Ecos. Panyet de roca (6,0Km – 1.163m), a la dreta (S) el sender més definit, puja ja fàcilment a l’Eco Segon (6,3Km – 1.189m), a sobre de la Roca de Migdia, i de la que ja es gaudeix de una fantàstica vista. Per pujar a l’Eco Superior, l’esquerra (N) empinat per la canal fins topar-te tancat per un cinglet (6,5Km – 1.184m). Aquest esta equipat amb una cadena i requereix de bona “força de braços”, o dominar mínimament un poc d’escalada per “ajudar-te”, ja que requereix fer una curta escalada.
Panoràmica dels Ecos, Els Frares Encantats i al fons les Agulles
La vista des del cim (6,7Km – 1.223m) i a vista d’ocell magnífica i espectacular al ben mig de Montserrat, a una banda tots els cims arrodonits de les zones de les Agulles i dels Frares Encantats, i a l’altra de Sant Jeroni, tot rodejat de altes cingleres i canals. En acabar de gaudir de la grandiositat de la panoràmica i de l’entorn, retorn pel camí de pujada fins un altre cop el PR (7,2Km – 1.025m) , deixo la Canal del “Micos” per un altra ocasió, Ara novament continuo (SO) pel PR C-78. Empinat pujo a la Roca Plana dels Llamps (7,6Km – 1.116m) i baixada per una canaleta de mal auguri, una creu de ferro clavada al seu costat, i coll del Montgròs (7,8Km – 1.121m). Des de aquí em dirigeixo fàcilment (S) al cim llarg i ample del Montgròs (7,9Km – 1.133m). Novament una panoràmica magnifica i espectacular d’agulles, cingleres, canals i el Baix Llobregat.
Els Ecos, Sant Jeroni i la part oriental de Montserrat
En acabar de gaudir del paisatge avall (NNE) pel senderol empinat que va per una espècie de estreta escletxa que permet baixar fins el fons del Torrent del Migdia (8,5Km – 967m). Cruïlla (8,7Km – 985m), per la dreta (NE), novament empinat marxa el PR que he seguit fins aquí i que em portaria fins al Bruc. Deixant-lo abans arribaria fins Sant Jeroni i Montserrat, i per on tornaré al dema. Ara segueixo recte i amunt (N) pel torrent cap el Portell del Migdia (8,9Km – 1.029m). I baixada empinada (NNE) per la canal de la Font del Llum fins trobar el GR-172 (9,3Km – 842m), pel que faig el retorn a la caragola anant a l’esquerra (O) i per la també espectacular vessant nord de les altes cingleres i canals del massís que anteriorment he gaudit de l’altra part, a la dreta (NE) seguiré el dema.
El Portell del Migdia i Sant Jeroni
Seguin el GR em vaig trobant les diferent cruïlles de les baixades (o pujades) als colls que he anat passant al matí. Pal indicador Canal del Miracle (10,2Km – 765m) i baixada a la carretera (NO), segueixo pel GR cap a Can Maçana, nova indicació de Canal del Miracle (10,3Km – 910m), ara cruïlla a l’esquerra (S) per pujar al coll del mateix. Continuo i nova indicació, els Frares Encantats (10,9Km – 752m) amb una nova baixada a la carretera (NO). Vista de la Roca Foradada, i més endavant un altre cop els Frares Encantats, amb la pujada (SE) als colls del Coll del Port i del coll Estret (11,4Km – 835m). I després de vorejar la Roca Foradada i la Cadireta de nou arribo al Collet de Guirló (12,8Km – 797m), i la baixada a Can Maçana (13,8Km – 752m).
La Roca Foradada i la Cadireta
Una volteta prou curta i “entretinguda” per fer tranquil·lament, si exceptuem la pujada als Ecos. Encara que a mi es podia dir que em va costar tot el dia per haver anat perdent molt el “temps”.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 17,0km.
Altura màxima: 1.223m i mínima: 650m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.276m.
I a l’endemà volta per Sant Aniol. Si el dia anterior li vaig donar la “volteta”, avui tocava la seva visita.
Gomarell o Toll Blau
Un altre cop, gentilesa de la prohibició de entrar amb el cotxe fins el pont de Sant Valentí, que com també crític que soc amb amb moltes coses, i també de la “societat”, primer la generalista, promocionem i atraiem tota la gent possible, fins i tot aquells que no respecten i tant els dona tot. I després tenim que prohibir i restringir a tothom els “excessos” d’alguns. Perquè la veritat sigui dita, la pista és estreta i per on transcorre es pot gaudir molt millor sense transit ni vehicles, hi ha que, com a “caminant” que em considero, si sols calgués demanar-ho, algun cop algun vehicle aniria directe al “barranc” per la falta de respecte, prepotència i poc mirament que tenen.
Gorges del Citró, Sant Aniol
(0,0Km – 282m) El cas és que un altre cop a re-fer el camí que me hagués estalviat si hagués entrat amb el cotxe, i en tenia uns anims. Aquest cop passo el pont de Sant Valentí (2,3Km – 317m) i segueixo la pista que segueix la vall, deixant a la dreta (2,6Km – 319m) la que vaig baixar el dia anterior.
Vall de Sant Aniol d’Aguja
(4,2Km – 355m) Gomarell o Toll Blau. Per la dreta (E), pel costat de l’aigua, marxa el sender a Sant Aniol i per on tornaré. Jo creuo la riera (O) i continuo també el empinat sender que es dirigeix a Talaixà.
El Gorg Fosc
(5,3Km – 553m) GR-11 un altre cop. Estem al punt anomenat Salt de la Novia. Vall de cingleres, i com pels Ports, abunden els “salts”, de la Novia, del Capella, del Vicari, del burro. Possiblement el més lamentable el de la Novia, es compta que “donzella” que volien obligar a casar-se a contra-cor i va decidir tirar-se de la cinglera.
Continuo pel GR (N), però ja baixant i cap a Sant Aniol, i passant per un sender que va per la cinglera.
Els Salt del Brull
(7,2Km – 455m) Sant Aniol. A l’esquerra (NO) sender primer per un planell i després pel fons dels estrets de la riera de Sant Aniol al Salt del Brull. M’hi dirigeixo (7,8Km – 476m) i després de gaudir de ell i de “l’ambient”, torno un altre cop aquí (8,5Km – 455m), Sant Aniol “d’Aguja”, topònim derivat del llatí i amb el significat de estret d’aigua entre cingleres. Antic monestir, ermita i fins i tot santuari, degut a les propietats miraculoses de les seves aigües. Lloc on es celebrava l’Aplec dels “Francesos”, per la peregrinació que se hi feia també temps enrere per Pentecosta de gent de l’altra banda de frontera. Després de no poder gaudir massa de la pau i la tranquil·litat del lloc, creuant el pont penjat, ja vaig continuar pel GR i el sender que marxa riera avall (S).
Sant Aniol d’Aguja
(9,1Km – 445m) Deixo el GR, que marxa cap el coll de Bassegoda (E). Ja continuo sempre seguin el margens de la riera i creuant els passos excavats a la roca per poder passar (S).
Riera de Sant Aniol
I novament torno a arribar al Gomarell (10,9Km – 355m) i ara ja sols em queda desfer el camí efectuat per arribar-hi fins Sadernes (5,1Km – 282m).
Riera de Sant Aniol
Un altre cop, senders de Itinerànnia, i una prou senzilla i fantàstica volteta amb tots els ingredients, boscos, penya-segats, aigua, ermita, gorges, i un paratge per gaudir de la pau i la tranquil·litat, “si exceptuem la gent”.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 17,4km.
Altura màxima: 574m i mínima: 260m.
Desnivell ascendit i descendit, 602m.
Inicio la caminada del coll de l’Obac (644m) passant per la Casa Nova de l’Obac (0’4Km/667m) i seguint els passos de la M-M que ve per la pista dels Alts de la Pepa. Prompte els vaig deixar (1’2Km/734m), per agafar un sender que se enfila a l’esquerra i per dalt de la pista a la carena al Turó de la Mamella (807m) i a un punt de guaita forestal (1’7Km/835m). A partir de allí segueixo la carena de la serra del Pou passant pel Tossal de l’Aliga (865m) i pel pou de glaç del camí de l’Estepar. Deixant el Turo de la Carlina a la dreta (E) arribo al collet Estret (3’2Km/852m). Donant el tomb cap a l’oest i creuant un altre cop la carena del Collet Estret pel coll de Daví (3’5Km/862m) passo a l’altra vessant (O).
Pou de glaç del camí de l’Estepar
Sender que marxa empinat a la dreta (4’3Km/851m), si continues recte aniria a parar al GR-5, per on tornaré. Agafo aquest sender que puja sense respir a buscar una canal entre les cingleres. Em permet pujar a l’espectacular Castellsapera (4’5Km/938m). Un cim pla dividit amb dos per una canaleta i tot envoltat de altes cingleres, a excepció d’aquesta canaleta que la creua i que permet pujar per una banda i baixar per l’altra. Després de visitar-li els dos “extrems” baixo per la part contraria de com he pujat per anar a buscar i continuar per la cresta del mateix fins el coll de Tres Creus (5’7Km/874m), i des de on ja emprenc la pujada fins el Turó de la Pola o de les Tres Creus (6’1Km/929m).
Montserrat, el Turó de Tres Creus i Sant Llorenç de Munt a la dreta des del extrem nord Castellsapera
Tot i no poder gaudir de la seva grandiosa panoràmica, després de gaudir de l’entrepà amb la meva solitut i llibertat acompanyat de la boira i el vent, prou ben arrecerat esperant a veure si s’obria la vista, en acabar, sense obrir-se, rapit a per emprendre la tornada. Vaig continuar per la carena fins que vaig veure un caminet a l’esquerra (6’5Km/914m) (O) no tant definit però que se encaminava avall. Aquest em va portar fins el coll de Tanca (6’9Km/823m) on vaig retrobar el caminet que baixava del coll que tenia previst arribar, em vaig estalviar força volta. Ja vaig continuar per aquest camí més clar, definit i planer entre la cinglera (S).
la Porquerissa
Després de donar el tomb a la balma i l’espectacular morro de roca de la Porquerissa (7’5Km/844m) vaig tornar a parar al coll de Tres Creus (8’2Km/874m), però ara, en lloc de continuar per la carena, vaig continuar pel sender de la vessant oest en direcció sud. Sender a l’esquerra (S)(8’7Km/865m), és el sender que me he deixat quan he pujat al Castellsapera. Continuo recte (SO) cap el collet del Forn Gran (9’7Km/762m), enfront l’espectacular mole arrodonida del Paller de Tot l’Any (818m), li dono la volta esperant trobar-li el “pujador”, em vaig quedar amb les ganes. Enrere un altre cop fins el collet Gran. Em volia dirigir a un altre espectacular i aeri morro de roca, el Roca Salvatge.
Panoràmica cims de la serra l’Obac des dels peus del Paller Tot l’Any
Al collet (10’7Km/762m), propers dos camins, jo sols en tenia “reflexat” un, el primer baixa empinat pel Torrent de la Font del Solitari, era el següent, que va més planer entre les cingleres. I nou collet (11’1Km/745m) i sender a la dreta (S) per la estreta cresta rocallosa, porta a la punta del espectacular i aeri morro de roca de Roca Salvatge (11’5Km/777m). I de allí, – Vaja senderol que va per allà baix, On deu anar? I ja ho vaig saber més tard ja. Primer, enrere un altre cop fins el collet i després avaaaaaall . . .
Panoràmica cingleres Obac des de Roca Salvatge
Espectacular sender entre les cingleres que em porta fins la Font de la Portella (13’3Km/660m), i posteriorment al Turó Roig (13’6Km/681m), un altre cim escarpat de roca del color del seu nom. I ha partir de aquí un altre cop un camí clar i definit fins la casa vella de l’Obac (14’5Km/670m), i a partir de allí una pista “habilitada” que ja em porta fins la casa nova (15’1Km/667m), per on he començat. Ja sols em quedava arribar a la caragola (15’5Km/644m).
El destí i inici molts de cops de nombroses caminadetes efectuades
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 18,3km.
Altura màxima: 947m i mínima: 636m.
Desnivell ascendit i descendit, 857m.
Seguin darrera els cims de Catalunya i les caminadetes efectuades per ella. Després de un temps d’inactivitat forçosa per tenir la “caragola dolenta”, per provar si estava recuperada, dirigeixo els meus passos a uns cims que també feia anys que me havia dit que tornaria. Les cingleres de la Mola al parc natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac, i els seus cims. Els anys que fa i els cops que hi vaig veure sortir el sol quan hi passava fent la “clàssica” Matagalls-Montserrat, i ara més recentment, quan hi vaig tornar a donar un tomet per les parts “baixes” fent-ne un altra, la caminada de la Ruta de les Ermites.
Castell de Pera
Sant Llorenç Savall, un altre lloc on hi pasava a peu i no hi havia estat mai en cotxe. I un lloc molts de cops recordat i nomenat per mi, del que al seu dia va ser tot una “proesa”. Son llocs d’aquells que de una manera ho altra recordes de manera “nostàlgica”, tot i que ara semblen tonteries. Com he contat moltes vegades, llavors, la primera vegada que vaig anar a fer la M-M em pareixia impossible poder arribar a caminar 80kms seguits, i després, els que han vingut darrera. El arribar a Sant Llorenç a altes hores de la matinada, portar fets 40kms, i pensar, “això ja està, ja sols queden 40kms.”. I més de un cop sentat a un brancal de una casa “trinxat”. Després, començar a clarejar el dia a les cingleres de la Mola, una visió espectacular, i “aterradora”, tot i que actualment se ha apartat del parc en si, la “pujadeta” era per un sender fantàstic per poder gaudir-lo tranquil·lament. No hi havia tornat cap cop, ara era el moment bo. Vaig anar ha fer-hi la travessa per la carena i “tatxar” i gaudir dels seus cims, tot i que no va poder ser del tot degut al temps.
Roca Sereny
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac està format per dos massissos, el de Sant Llorenç del Munt i el de la serra de l’Obac, i estan caracteritzats per estar formats de altes cingleres i cims d’aglomerats. Els cims destacats de Sant Llorenç de Munt son el Montcau (1.056m) i la Mola (1.107m), on hi ha un monestir romànic, Sant Llorenç del Munt. A més, dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, se inclou un altre cim “destacat” el Roca Sereny (807m), els tres “visitats” a la volteta.
I a la serra de l’Obac, els cims destacats son el turó del Castellar (931m), el turó de Tres Creus (929m) i el Castellsapera (939m), inclòs també a la llista dels 100 cims, aquest dos últims també visitats al dia següent.
Des de la carena Emprius
Havent anat a dormir amb la meva “caragola” a Sant Llorenç Savall, al dia següent vaig començar la caminada (480m) seguin el “camí del riu Ripoll” i el PR-C 145 que en aquest tram van junts. Seguia els passos efectuats durant la caminada de la Ruta de les Ermites fins el castell de Pera. Aquest segueix, llevat un petit tram prop del final que creua a l’esquerra i torna, pel marge dret (E), seguin trams de pistes i senders que les adrecen. Al poc de passar la Font de Cal Llogari, deixo aquest camí per anar a buscar la “Connexió Saladelafont” creuant el riu Ripoll a gual per pujar a la carretera, creuar-la (3’8Km/547m), i continuar per una pista que hi comença en direcció Castell de Pera.
Des del coll de Llor
Pista més dolenta que marxa amunt per la dreta (4’6Km/593m) i per dalt de la pista que porto, deixo per la que vaig i segueixo aquesta nova. Collet (4’8Km/618m), giro a l’esquerra (S) per un corriol més perdut i que em porta fins un altre collet (5’4Km/686m). Aquí el camí marxa a la dreta baixant, però jo continuo a l’esquerra (S) per un corriol poc definit que per la carena em du fins el Castell de Pera (6’1Km/736m). Volia tornar-hi per gaudir, com molts d’altres visitats, de la seva fantàstica ubicació. Després de gaudir de la seva esplèndida panoràmica vaig tornar a enrere uns 200ms per continuar pel sender (NO) que passant der dos collets més, el coll d’Agramunt (6’6Km/683m) i el coll de la Costa (6’9km/684m), em va portar, passant pel costat del dolmen, fins al primer “cim”, Roca Sereny (8’2Km/804m), una bonica estreta carena rocallosa amb una fantàstica vista a “banda i banda”.
Cova Simanya
Després de creuar la cresta, baixada cap el coll de Pregona (9’1Km/744m) i pujada un altre cop a la carena dels Emprius i el Queixal Corcat (10’7Km/879m). I per tornar a baixar al coll del Llor (11’3Km/778m).
Montcau
I novament amunt cap el coll d’Eres, però desviant-me abans uns 200m per anar a visitar la cova Simanya (12’4Km/873m), una petita però prou bonica balma. El coll d’Eres (12’8Km/942m), un altre desviament de uns 500m. per anar a visitar el següent cim, el Montcau (13’4Km/1.056m) i tornar un altre cop fins aquí.
Cingleres de la Mola
Un cop tornat, seguir el bonic sender SL-C 54 que va del coll de les Estenalles fins la Mola, i que ja segueixo per la carena del Pagès (15’5Km/1.029m) fins el final, la Mola, passant pels cinglets dels Obits i el collet del morral del Drac (18’2Km/968m), des de on ja pujo fins la Mola i l’ermita de Sant Llorenç de Munt (18’9Km/1.107m), un nou i fantàstic mirador. En acabar, novament fins el collet del morral del Drac (19’8Km/968m) i ja emprendre la tornada baixant per la empinada canal de l’ermita de Santa Agnes, la qual també visito (20’3Km/831m).
Sant Llorenç de Mint
Ja sols em quedava anar ha retrobar-me amb els antics passos de una M-M, i arribar seguint-los un altre cop a Sant Llorenç, cosa que ja vaig aconseguir quan era completament fosc (27’3Km/480m).
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 30,9km.
Altura màxima: 1.107m i mínima: 450m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.559m.
Començant a menjar-me les ungles després de quasi tres mesos de “poca” activitat deguda a tenir la “caragola indisposta»”, per tancar l’any, després de una primera “cura”, decideixo anar a provar-la seguint els passos de una marxeta de “resistència” i anar ha trepitjar els “cims” de la serra de Llaberia (el Cavall Bernat, 840m) i del Montalt (Montalt Nord, 754m), a més de algun altre que venia de “pas”.
Una caminadeta desafiant als “dips” que habiten per aquelles terres i al dia de “bruixes” que va ser. Els dips, ser mitològic que apareix a la nit per xuplar la sang de qui se aventura per ella i molt representatiu a “Prat-dip“, finalment vaig arribar ben fosc, i a les bruixes, pel dia de boires i fred que vaig tenir. Roin que és un que espanta fins els éssers diabòlics.
Cresta de la Seda i cingleres de Mont-redon
Vaig començar la caminada a Pratdip (216m) pel PR-C 96 que es dirigeix cap a Colldejou. Al prompte el vaig deixar marxar a la dreta i jo vaig seguir les indicacions de les Crestes de la Seda i Mont-redon. Una pujadeta espectacular i amb unes vistes fantàstiques per un collet, amb algun pas senzill, encinglerat i equipat. Havent passat el “Pas dels Siscos”, un altre passet “curiós”, i el pla del Balcó de Mont-redon, pujo al Mont-redon (859m).
Cingleres i Mont-Redon, a la dreta al fons Cavall Bernat
Del mateix ja em dirigeixo cap al Cavall Bernat de Llaberia (834m), un cimet inclòs dins de la llista dels 100 cims, i com molts de ells, també espectacular. Vist des de la llunyania pareix un “cavall” inaccessible sense escalar, i després si pot accedir fàcilment amb una petita grimpada.
Cim de Mont-redon i el Cavall Bernat
En baixar, cap a la Creu de Llaberia (909m), i en acabar volia anar a veure el radar meteorològic, el he vist molts de cops des de la llunyania i avui que el tenia al costat ni el veia, les boires, el vent i el fred em varen fer desistir, avall cap a Llaberia a veure si se apanyava l’hora. El vent va cessar, però el fred i la boira no. A Llaberia (734m) em vaig trobar amb el GR-7, i pel qual vaig continuar direcció a Tivissa.
La Creu de Llaberia
Aquest passa per unes espectaculars cingleres, els Cingles del Tortó, per les que baixa per un corriol margenat per una empinada canal, per arribar a la Fou de Capçanes (295m). Allí trobo el PR-C 91 que es dirigeix cap a Capçanes per la seva vall, però jo, seguint el GR-7, vaig girant a l’esquerra en busca de la Portella de Montalt (602m).
Cingleres del Tortó
Al poc, després de haver tornat a baixar, en un collet, trobo el “Pujador del Mano”, una directa i empinada pujadeta fins el cim del Montalt Punta Nord, un altre cim inclòs dins de la llista dels 100 cims, que, tot i no ser complicada, també requereix de l’ús de les mans algun cop. Amb la pena que em feia a mi treure-me les de les butxaques.
Cingleres? del Montalt des de la Portella del mateix
El cim, “se li suposa”, que unes vistes sensacionals, rodejat de cingleres i amb unes vistes fantàstiques cap els Cingles del Tortó i la Fou. No vaig veure res de res, un altre cop el vent gelat i la boira. Depresa cap el Montalt i el seu Pessebre “gelats com ha cargols”. I ja avall, per anar adreçant pistes per corriols dirigir-me cap a Pratdip abans me agafessin els Dips o me quedes gelat com un cuc.
Cim del Montalt sud
Una volteta, com ja he repetit molt de cops (que me agraden totes) fantàstica i espectacular, tot i que el dia no va ser el prou complaent que hagués pogut estar, així com la cura de la meva “caragola” que la pobra segueix “indisposada”.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 29,6km.
Altura màxima: 912m i mínima: 216m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.789m.
Després de haver donat diversos tombs per la vall de Cardo, cap cop me havia plantejat el fer una volta per les diferents ermites de la vall, “creient” que és un. El meu és més el “caminar” les senderes i gaudir dels seus “paisatges” que aprofundir, molts cops, en els fantàstics “espais” per on passen.
Balneari Cardo amb el coll del Murteró al fons i la ermita Santa Anna a la dreta
Aquest cop, havent-me “Animat a anar”, i havent-me arribat indirectament una fantàstica descripció de un altre “Senderista”, tot sigui dit que em va entusiasmar, una volteta de les que me agraden a mi i completament diferent. La volta a la vall de Cardo seguint el “rastre” de les diferents ermites que hi ha disseminades. Algunes ja conegudes per que em venien de “pas” per les meves voltes, i altres totalment desconegudes.
Balneari de Cardó i les ermites la Santíssima Trinitat i Sant Àngel
Una volteta per aquella Vall de Cardó, “l’oblit del que va ser un petit paradís”. La seva història va començar al segle XVII, quants uns eremites s’hi van instal·lar buscant el camí de la soledat i la vida mística. A finals del segle XIX es va començar a explotar com a Balneari i és va convertir en un jardí per on passejar fruint de les seves fonts i soledat fins l’any 1965 en que va finalitzar aquella època. Després va vindre l’interès comercial de les seves aigües i l’ocàs d’antics esplendors.
El balneari al fons i la ermita Santa Agnès
Nosaltres vam donar la volteta seguin la detallada i esplèndida ressenya del “senderista” nombrat més amunt, i a la que l’únic que es pot afegir son les “moltes gracies” per ella.
El balneari de Cardó i les ermites de la Columna i de Sant Onofre
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 11,9km.
Altura màxima: 734m i mínima: 478m.
Desnivell ascendit i descendit, 786m.
Aprofitant una estància a les Barnes, vaig decidir anar a recórrer “l’alta muntanya” del Barcelonès. Visitar un sostre comarcal, el Tibidabo (515m) i tatxar els dos cims inclosos dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, el Turó de Magarola (431m) i Sant Pere Màrtir o Puig d’Ossa (399m).
Panoràmica des del Mirador d’Horta
Com es pot suposar, per un sender difícil i d’alta dificultat a l’altura de la muntanya i del lloc per on va, el PR-C 171, que recorre tota la serra de Collserola, i “que permet gaudir de vistes espectaculars sobre Barcelona, els turons que l’envolten i el mar”.
Sortida de sol des de la muntanya del Notari
En un dia clar hagués hagut de veure Montserrat, el Montseny i molts dels cims visitats i a visitar, malauradament no va estar aixi.
Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola
Després de haver gaudit del silenci dels veïns de on vaig fer nit amb la meva caragola, el cementeri d’Horta, vaig pujar pel Mirador de Horta i la Muntanya del Notari fins el coll del Forat del Vent. A partir d’allí ja vaig seguir el PR creuant Collserola fins la parada de metro de la Zona Universitària, des de on, amb ell vaig tornar fins la parada de Valldaura.
Cim sostre comarcal Barcelonès
Com posava un altra ressenya “una ruta amb unes vistes molt boniques i entretinguda”. Com ho son cada volta, racó i cim que he visitat.
Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir
Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 14,9km.
Altura màxima, 515m, Desnivell ascendit 631m, i descendit 698m.
I en baixar de l’Atxuria, ara si, cabo Higuer, ja mi dirigeixo per ja passar-hi la nit i gaudir de la seva posta de sol.
Tot i el primer espant per la gentada i “l’ambient” que vaig trobar a la arribar, la sort em va ser favorable i vaig trobar un racó íntim i tranquil als peus mateixos del far i a tocar de la punta de cabo Higuer.
Far cabo Higuer
Com ja he comentat a una entrada anterior, i anava amb la idea de fer un “amago” a la petició que vaig fer als reis Mags del desig de emprendre la caminada de Cabo Higuer a Finisterre creuant tot el Cantàbric. Volia aprofitar el “topo” i el tren que voreja la costa fins Deba per fer tres etapes “inicials” anant a peu i tornant a dormir a la caragola amb el tren. El primer dia de cabo Higuer a Donostia, tornar amb tren fins Irun i d’allí amb bus fins Hondarribia. El segon de Donostia a Zumaia i ja el tercer, per acabar, de Zumaia a Deba.
Sortida sol extrem occidental Pirineus
Amb aquesta intenció al matí següent, a la sortida de sol, el “ritual”, deixar una pedra que havia portat de Cap de Creus i recollir-ne unes altres per poder intercanviar-les “algun dia”.
En acabar de gaudir de la sortida del sol a l’extrem occidental dels Pirineus, l’inici del que podia ser una curta etapa de una llarga caminadeta per “algun dia” un altre cop, el trajecte de cabo Higuer a Donostia.
Far extrem occidental dels Pirineus
Aprofitant el trajecte, també portava la intenció de passar a veure els records de un altra època, quan fèiem “guàrdies” durant la “mili” a una fortificació, el Fort de Guadalupe. A més, per no variar de les raderes sortides, la visita al cim més occidental del Pirineus inclòs dins dels seus cims més bonics i emblemàtic, monte Jaizkibel (545m).
Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya
Per cabo Higuer passa el GR-121, que dona la volta a Guipuzkoa, aquest, primer va vorejant la costa i puja després a buscar Jaizkibel. Jo, com volia veure el fort, vaig fer un primer trosset fins el torrent de Martierreka, on deixant-lo, vaig tirar amunt seguint un dels nombrosos caminets que hi han per la zona. És una fantàstica zona per passejar o entrenar.
El Fort de Guadalupe, suposo que qui el veu i el va veure. Quan nosaltres hi fèiem guàrdies ja sols era una ombra del que havia estat, si havia estat mai, tot buit i sense ningú, ja no tenia cap aprofitament. A hores de ara tot tancat i abandonat. Tampoc és que tingues que tindre cap “utilitat”, sols nostàlgia de un altre temps.
Després de la visita ja enllaço amb el “buen camino” a l’ermita de Nª Sª de Guadalupe i amb el recorregut que també ressegueix la carena de la serra de Jaizkibel.
Costa cantàbric des de Jeizkibel
La serra Jaizkibel, no cal dir que unes vistes fantàstiques i precioses. Tot un contrast amb les vistes dels cims dels Pirineus, la costa, el mar. Després la baixada a Pasaia, l’impacte sortir de un barranquet i de sobte trobar-te al mig del Port. La tornada a pujar i la visió de tota la costa, l’arribada a Donostia i la pujada a Monte Urgull. La veritat és que va ser una etapa que vaig gaudir enormement. Suposo que el contrast de haver vist tanta muntanya i tant poca costa.
Costa Cantàbric des de la Atalaia
Fins Pasaia vaig seguir “buen camino”. Un cop creuat el Port amb barca i una espectacular pujada, hi ha un punt on es divideixen, jo vaig seguir el GR-121 o sender de la Talaia, que va més en vista de la costa, vàrem tornar a coincidir a la platja del palau Kursaal, però ell va per dins de Donostia i jo vaig seguir la carretera de la costa que voreja Monte Urgull, i aprofitar per pujar-hi. Ja era prop el cap vespre i una visió embaucadora. El que fa la nostàlgia i el cap.
En acabar l’etapa, la realitat, en busca del tren, i cap a la caragola, a dormir un altre dia als peus del far de cabo Higuer.
A l’endemà, després de saludar al sol a la seva sortida i despedir-me de cabo Higuer fins la tornada, vaig dirigir la meva caragola cap a Monte Igueldo, com totes les ciutats, és complicat aparcar prop de elles.
Orio i la desembocadura riu Oria
De monte Igueldo, un altre cop el “buen camino”. La intenció, seguir el GR-121, originalment anava més per la costa. On en principi es desviava, actualment segueix el camí de sant Jaume. Intento anar pel camí antic, brut i un tall de romigueres. Res, cap el “buen camino”, mai més ben dit. Tram de camins quitranats i pistes, encara que no faltada de vistes i contrastos. La baixada cap a Orio per un antic camí empedrat que diuen fet pel romans. Orio, bonic poble costaner a la desembocadura del riu Oria. Una pujadeta i Zarautz, un altre bonic poble costaner, però aquest turístic i famós principalment per les seves platges. Aquí dos opcions, o seguir el camí de Sant Jaume per la carretera de la costa fins el bonic poble de Getaria, conegut principalment per ser on va neixer Juan Sebastian Elcano, el primer home que va donar la volta al mon, o tornar a pujar a la carena. Jo, amunt per uns caminals tots vorejats de vinyes i amb unes fantàstiques vistes de la costa i Getaria.
Costa cantàbric i Getaria
Arribada a Zumaia, com els anteriors un bonic poble situat a la baia de la desembocadura del riu Urola. I un altre cop, tren i cap a Donostia. Donostia, la Concha, un ambient fantàstic. La platja, gent passejant, corren, la tranquil·litat que s’hi respirava, les vegades que un altra època hi vaig estar per aquí. I “un” carregat amb una motxilla i rapit a buscar el cotxe per marxar un altre cop cap a Zumaia. Havia vist un lloc “ideal” per poder passar-hi la nit amb la caragola. Llàstima, haguessin pogut ser de un altra manera les coses.
Platja Zumaia i costa Cantàbric
I a l’endemà de Zumaya a Deba, també bonic poble costaner situat a la desembocadura del riu Deba, tercera i ultima etapa “per aquest cop”. Després el tren ja se allunya de la costa i de l’itinerari. Dos dies fins Guernica i dos dies més fins Bilbao, les possibles sortides “amb tren”, no disposava dels dies. Continuarà “pendent”.
Les arrels de l’acantilat
Esta etapa es pot fer pels dos “camins”, el camí del Nord, que puja cap a la carena i segueix pel caminals, o el GR-121 que va per un camí costaner, coincidint el primer tram amb el PR-Gi 5001 també anomenat “Les arrels dels penya-segats”, un senderol espectacular que va per la mateixa vora dels penya-segats i asomant-se a cales i caletes vorejades de altes parets rocoses.
Sender les Arrels de l’Acantilat
Aquest tram, un sender amb unes vistes de la costa i els penya segats fantàstiques, tot i que prou duret, quan no estàs pujant estàs baixant, l’únic tramet planer és un que va per on anava antigament una via de tren. Ara, com els anteriors, un recorregut bonic i espectacular.
Deba i la costa del Cantàbric
Continuara . . .
Resum estadístics de GPS.
– Dia Cabo Higuer a Donostia: Distancia recorreguda, 32km.
Altura màxima, 545m, Desnivell ascendit i descendit, 1.281m.
– Dia Donostia a Zumaia: Distancia recorreguda, 32,5km.
Altura màxima, 317m, Desnivell ascendit i descendit, 1.173m.
– Dia Zumaia a Deba: Distancia recorreguda, 16,2km.
Altura màxima, 221m, Desnivell ascendit i descendit, 731m.
