Alta Ruta Pirinenca

Del 23 de setembre al 3 d’octubre de 2018

Qui em tenia que dir l’any 1999, quan vaig començar per primer cop una caminada a Portbou, com parlàvem no fa molt amb un altre trotacamins al refugi Corones, sense guies ni mapes, la única guia que tenia era un petit llibre de una desapareguda Editorial Montbanc-Martin, traducció de la original de Georges Véron, i un mapa de “gran escala” per saber més o menys per on anava, de la que en un llibre que va ser la meva “referencia” per conèixer les millors caminades del món, la definia textualment “no hi ha cap dubte que la Alta Ruta dels Pirineus és un dels millors trekkings del món”.
O molt més proper, l’any 2012 quan vaig completar tot el recorregut, que llavors havia començat a Benasc, que sols 6 anys més tard la acabaria per segon cop i “per tot lo alt”. Amb els camins i muntanyes que hi han per recórrer i jo repetint part dels mateixos. Mals comptes que un fa.

La meva amiga la Lluna pujant cap a la Bretxa Rotllan
La meva amiga la Lluna pujant cap a la Bretxa Rotllan

Tenint fets, i per segon cop, els trajectes de Portbou a Puigcerdà, de Puigcerdà al Túnel de Vielha i del coll de Somport a Irun, ja sols em quedava la part més alpina i agresta del Pirineus, del coll de Somport al Túnel de Vielha.

Tot i que al final no va tindre res a veure amb els comptes de un principi del tot, ni de com volia finalment completar el trajecte, va primar acabar-ho i tombar pàgina, igualment vaig gaudir del recorregut fet, les vistes i del temps.

Capvespre a la Bretxa de Rotllan
Capvespre a la Bretxa de Rotllan

Havent fet anteriorment aquest tram seguin l’Alta Ruta original que va més per la vessant francesa, aquest cop me la volia “adaptar” seguin els massissos dels 3000s i aprofitar per pujar-hi, tenint en compte que aquesta vegada no em calia comptar ni esperar a ningú. No va ser així, per un costat la motxilla no era la adequada i per l’altre, me haguessin fet falta més dies.

Amb aquesta intenció em vaig desplaçar amb la meva caragola fins el coll de Somport. Després de fer-hi nit, al matí següent m’hi vaig despedir amb un esperam fins que torni, a veure si torno i no et trobo.

Midi d’Ossou
Midi d’Ossou

Dia 01 – 23/setembre/2018.  Del coll Somport al Ref. Arremoulit
Havent dormit la anterior vegada als peus del Midi d’Ossou, al refugi Pombie, on hi vaig arribar del refugi Larribet per la vessant nord del Balaitús. Aquest cop la intenció, pujar al cim més alt del massis més occidental dels Pirineus, el Balaitús . Amb aquesta intenció, el primer dia, anar a dormir al refugi de Arrémoulit (2.305m), una etapa prou dura i llargueta, però sense massa complicació, a excepció del “Passage d’Orteig”, un pas encinglerat tallat a la roca i equipat amb un cable.

Els cims occidentals de Larra des del cim del Pic Astún
Els cims occidentals de Larra des del cim del Pic Astún

Dia 02 – 24/setembre/2018, Del ref. Arremoulit al ref. Respumoso (2.200m)
Al dia següent el trajecte de Arremoulit a Respumoso pujant al Balaitús (3.146m), cosa que vaig fer pujant i baixant per la Gran Diagonal, com també havia fet dos anys enrere, però llavors en més mal hora dalt al cim.

Cims Vignemale i Infiernos des del Balaitús
Cims Vignemale i Infiernos des del Balaitús

Dia 03 – 25/setembre/2018, De Respumoso al ref. Bachimanya (2.197m)
A l’endemà de Respumoso a la vall de Panticosa. Opcions, Gran Fatxa o els “Inferns”. Com al massís dels Infiernos tampoc fa molts anys que hi vaig estar. El Gran Fatxa es un cim solitari i no és tant “destacat” però també és un fantàstic mirador al ben mig de altres “grans” massissos, el del Balaitús, el Vignemale i els “Inferns”, i em permetia creuar-lo per sobre. Cap el Gran Fatxa (3.005m) i ha dormir al refugi Bachimanya.

Cims Vignemale i Infiernos des del Gran Fatxa
Cims Vignemale i Infiernos des del Gran Fatxa

Dia 04 – 26/setembre/2018, Del ref. Bachimanya al ref. Bujaruelo (1.270m)
Al dia següent, dia de tranquil, anar a buscar el GR-11 i pel coll de Brazato creuar a la vall de Ara, que tinc un poc per llarga, sosa i aburrida, la he fet varis cops i així se me ha fet. La vista del dia, la pujada al Vignemale des de la cabana Cervillona, efectuada l’any anterior pel corredor de Moskowa i la marmolera del pic Central.

El Vignemale als Ibons de Batanes
El Vignemale als Ibons de Batanes

Dia 05 – 27/setembre/2018, De Bujaruelo a la Bretxa de Rotllan (2.804m)
I pel següent una etapa, especial i valorada per mi. Curta però costeruda, la pujada de Bujaruelo al coll de Bujaruelo (2.272m), i passant pel refugi Serradets (2.587m) anar a dormir a la Bretxa de Rotllan. Aprofitant al mateix temps, ja que estava allí i el tenia al costat, anar a gaudir del capvespre al Taillón (3.145m).

Es massís del Perdut des de el Taillón
Es massís del Perdut des de el Taillón

Dia 06 – 28/setembre/2018, De la Bretxa Rotllan al ref. Góriz (2.160m)
I per l’altre una molt ambiciosa etapa, pel recorregut, per la motxilla i per la la meva forma. Ja fa temps que ho arrastro, els pics de la Cascada i la vista del circ de Gabarnie des dels seus cims. Volia matar dos ocells de un tiro, visitar-los, passar per la Faja Roya a Monte Perdido i baixar a Pineta. – Ufffff, a la primera “vista” de la pujadeta me vaig “c….r”. No ho conec, se me farà llarguíssim, i a sobre no se com anirà la baixada de Monte Perdido al coll d’Añisclo. Res, cap avall, i ja tinc una propera volteta, de moment cap al refugi Goriz i volteta un altre cop per la Punta de las Escaleras (3.027m), Monte Perdido (3.355m)i baixada per la normal. Llàstima l’últim cop que hi vaig pujar, me’l hagués pogut estalviar.

Els canyons de Anyisclo i Ordesa des del cim del Perdut
Els canyons de Anyisclo i Ordesa des del cim del Perdut

Dia 07 – 29/setembre/2018, Del ref. de Goriz a la vall de Pineta ((1.240m)
Per l’altre dia, l’anada a la vall de Pineta. I com venia de passada, el Punta las Olas (3.002m). Un travessa pel GR-11, que jo tinc una mica en menyspreu, però esta etapa vaig agrair el fer de baixada. És una etapa com no crec que en hagi cap altra en tots els GRs, empinada, dura i per un sender de mal caminar, de Pineta al coll de Anyisclo, amb dos kms se ascendeixen 1.200m. I si a sobre se afegeix la variant, es pot dir clarament que no apte per tothom. Ara, espectacular i fantàstic si queden ganes per apreciar-ho.

La vall de Pineta i el canyo d'Anyisco des de Punta las Olas
La vall de Pineta i el canyo d’Anyisco des de Punta las Olas

Dia 08 – 30/setembre/2018 – De la vall de Pineta al refugi Biadós
Pineta, un altre canvi de plans. Tot i tindre tots els 3000s de la Múnia tatxats per dos cops amb els companys del CEL, sempre i he pujat des del fantàstic i espectacular circ del Troumouse. La intenció primera, dirigir-me a la Munia i baixar a Parzan, un altre dia i més volta. Res, com dos dies abans, un altra volteta pendent per un altre cop. Ara cap a Bielsa i pujada pel PR-HU 136 del barranc de Cao.
– El guarda del refugi: Pel barranc de Cao, per que? Tu saps on vas? No vagis per allí.
– Jo: Home, la pujada del GR-11 per la pista del barranc de Ordiceto ja la coneixo, i és molt aburrida. Es això, ho anar també per la pista del coll de Pardiñas.
– Un altre lloc i un altra persona: El barranc del Cao? Per que? Tu saps com és allò? Jo ho vaig fer un cop i de baixada i no vegis el que ens va costar. Aquesta persona me va agafar la motxilla i cert i segur, “Tu avui no arribes a Biados”.
Afortunadament si que vaig arribar, l’etapa de Pineta o Bielsa a Biados. Una etapa “sense cim” però en 2000ms de pujada.

La cresta d'Espades des del refugi de Biadós
La cresta d’Espades des del refugi de Biadós

Dia 09 – 1/octubre/2018 – Del ref. Biadós al refugi de Estós (1.890m)
I per la següent, una etapa d’alçada. De Biados a Estos passant pel cim del Posets (3.375m). Una pujada de “miedo” i una baixada al coll de la Paúl “espant”. Justament vaig agafar un dia que va fer molt de vent i gelat. La pujada entre la costa, el vent i el fred, se me va fer molt llarga. Però la baixada al coll de la Paul, se me va fer llarguíssima. Justament em vaig creuar a la cresta del Posets amb uns que venien del coll de Chistao, em van dir que ells també volien baixar a l’Estós, però que ja en havien tingut prou del vent i veient més segur baixar cap l’Orús. Jo avall per la cresta, però com ja he dit, el llarguíssima que se me va fer. I en arribar al coll, lo que quedava encara fins el refugi d’Estós. I per acabar d’arreglar el dia la “bronca” que em va caure pel guarda del refugi quan vaig arribar a quasi l’hora de sopar. Sobra dir que li sobrava raó i que se va portar més que correcte en tota la resta.

Els cims del massís de la Maladeta des del cim del Posets
Els cims del massís de la Maladeta des del cim del Posets

Dia 10 – 02/setembre/2018 – Del refugi Estós al refugi Corones (1.970m)
I la següent etapa, tota pel GR-11 i pista. Del refugi Estós al refugi Corones. El refugi Corones, un refugi amb també records de un altra època, quan hi vam estar varis cops per tatxar unes agulles i cims que ni recordo. Com a esquerp que soc, confiat en la tranquil·litat que hi trobaria estan tot sol. I mira per on, les casualitats, ens va reunir tres trotacamins, de entrada solitaris i aficions afins. Arribo, trobo un preparant-se una sopa, vaja despenjat, quina feina deu tindre aquí.
– Jo: Jo estic acabant la Alta Ruta i demà pujaré al Ballibierna.
– L’altre: Jo hi he estat avui. Molt de vent i mal hora. La Alta Ruta no la he fet mai, però he fet el GR-10 i el GR-11. Que parlem que si un que si l’altre, que si cap allí que si per allà.
Entra una tercera persona La meva impressió, un pastor que se ha deixat la rabera i se’n ha anat al monte.
– La tercera persona, GRs, jo vaig fer el GR-11 quan no havien ni topoguies i no he parat mai de caminar per aquest camins. Era Navarro i es coneixia tots el Pirineus.
– La segona persona, hi també he caminat molt per Amèrica del sud, he fet molts de cims i caminades, per exemple les Torres de Paine, els he donat la volta.

Una "infiltrada". Els massís de les Torres del Paine
Una “infiltrada”. Els massís de les Torres del Paine

– La volta, la doble W?
Els tres i havíem estat i l’havíem feta. Argentina, Xile, Perú. El navarro, havia fet la carretera Austral en bicicleta i havia creuat a Argentina per Villa Ohiggins. El “pastor“!!!! Vaja trio que ens varem ajuntar allí, els kms. de camins que havíem recorregut entre els tres, i jo confiant en estar sol. Lo a gust que m’hi vaig trobar. I pensar que vaig per aquests refugis i quan veig els “personatges” que hi trobo la majoria de vegades m’agafen ganes de apretar a córrer. Va ser una estada sentida i nostàlgica per partida doble, recordar un altra època i recordar les correries d’uns altres llocs.

Refugi de Corones
Refugi de Corones

Dia 11 – 03/setembre/2018, Del refugi Corones al refugi Conangles
I al demà final i ultima etapa, del refugi Corones al refugi Conangles (1.555m). I com estaven allí i em venien de passada, passant per dos cimets més, el Tuc de Culebres (3.062m) i el Ballibierna (3.067m), dos cireretes per completar una fantàstica travessa. Dia també ventós i gelat, però menys que al Posets i sense tanta vista, tant prop que estaven i no vaig poder veure els cims del massís de la Maladeta. I amb un punt característic i clàssic, el “Pas de cavall”. Després de gaudir dels dos cims últims de la travessa, avall cap el refugi Cap de Llauset (2.425m), la vall D’Angllos i acabar al refugi de Conangles.

Els cims del Posets i el massís de la Maladeta des del cim del Tuc de Culebres
Els cims del Posets i el massís de la Maladeta des del cim del Tuc de Culebres

Allí vaig completar la segona travessa dels Pirineus des de Portbou a Irun i havent gaudit de uns fantàstics i espectaculars dies amb que vaig tenir unes immillorables vistes dels cims de més de mig Pirineus. Pel dema, lamentant de no poder continuar, ja sols em quedava temps per tornar a buscar la meva caragola, que afortunadament encara me estava esperant després de tants de dies.

Estadístiques de GPS del trajecte:
Distancia recorreguda, 220km. i la altura màxima, 3.375m
Desnivell ascendit, 15.800m. i descendit: 16.010m.

Estadístiques de GPS travessa dels Pirineus:
Distancia recorreguda, 878km. Altura màxima, 3.375m.
Desnivell ascendit, 50.392m. i descendit: 50.482m.

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Anada País Basc i monte Saiola

30 d’agost de 2018

Tal com ja vaig comentar a la primera entrada de caminades, el dia 5 de gener, vespra dels Reis, em vaig desplaçar fins Cap de Creus a fer-los una petició i recollir uns “testimonis”.

Cap de Creus
Cap de Creus

La petició era que feia anys que havia acabat “una” travessa dels Pirineus des de Portbou fins Cabo Higuer i llavors vaig deixar “pendent” de, algun dia, continuar la “caminada” creuant tot el Nord fins Finisterre.

Que altres “compromisos” en algú, que si comptant en algú altre o simplement fent uns altres comptes, la qüestió és que han anat passant els anys i segueix pendent.

Far Cabo Higuer
Far Cabo Higuer

Llavors vaig anar ha fer la petició al “Reis” que enguany si, i ha recollir els “testimonis”. En lloc de aigua o arena, unes pedres, segur que es podran aguantar més anys. El pensar era  tornar a Cabo Higuer ha deixar-ne una, recollir-ne unes altres, i poder continuar la caminadeta per arribar a Finisterre i poder intercanviar les pedres dels llocs, algun dia, Cap de Creus, Cabo Higuer, Finisterre i Cap de Creus, encara  que posteriorment fos retornar-les “amb cotxe”.

Amb aquesta intenció, més de bona voluntat i de fer un amago a la promesa que vaig fer al Reis Mags, que de emprendre la caminada en serio, vaig dirigir els meus passos al País Basc. En principi ja havia decidit que lo meu son les muntanyes i els Pirineus. Pot ser me aniria be anar de “peregrí” una bona temporada, però ja veurem si trobo el moment, com vàrem parlar no fa molt en algú altre, que serà que algun dia en “taca taca” no arribi el moment. De moment seguirà “pendent”.

I com me venien de camí, seguint amb les raderes sortides, primer dos “cimets” inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics. Primer el monte Saioa (1.424m), una muntanya que com, el pic Adi, reuneix totes les essències del paisatge pirinenc d’aquí, cims arrodonits coberts de prats i envoltats de boscos humits.

Cim monte Saioa
Cim monte Saioa

És la muntanya més alta del Baztan i també amb unes amplies panoràmiques d’aquesta part dels Pirineus.

Vaig deixar la caragola a un aparcament de la carretera abans d’arribar al Port de Belate, i vaig començar la caminada per una pista que es dirigeix a la ermita de la Verge de Belate, seguint el GR-12. Un poc abans d’arribar-hi vaig deixar la pista per agafar un sender que puja fins un altra ermita, l’ermita-refugi de Santiago, i vaig continuar per un altra pista que continua per darrera de ella. Pel camí d’enfront és per on vaig tornar, marcat amb marques grogues com a camí de Sant Jaume. Segueixo el GR-12, que primer va per la pista i en arribar a un barranquet se enfila amunt passant pel costat de una barraca habilitada per dormir-hi. El paisatge tot emboirat, pujo per un llom herbós fins un punt on el sender es podia dir que fa un franqueig planer pel costat d’un cim, és el Okolin (1.360m). A l’arribar al coll de l’altre costat, deixo el GR-12 que marxa a la dreta i emprenc una empinada pujada que em porta fins el cim del Saioa. Poc abans d’arribar al cim es van començar a esvair les boires, unes vistes espectacular de muntanyes i valls.

Carena Saioa
Carena Saioa

A partir del cim segueixo el sender carener que va vorejant els cims de la mateixa, fins que en arribar al coll de Elorregi (900m) trobo un pal indicador que me indica Berroeta. Segueixo la seva indicació i al poc faig cap a una pista, la segueixo avall.

Barranc riu Marín
Barranc riu Marín

Abans de arribar al poble, en un revolt, trobo les marques grogues. Les segueixo per un espectacular senderó que puja per l’angost barranc del riu Marín. Primer va un tram per sobre de una conducció d’aigua, fins que un cop creuat el riuet per un pont comença una pujada per uns antics senderons selvàtics fins que surto a una pista, però que vaig deixant i adreçant a unes i altres, fins que finalment faig cap a un antic sender empedrat que creuant per més amunt del coll de Belate es dirigeix avall fins l’ermita que he comentat al principi.

Una senyora volta, bonica i espectacular.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 28,8km.
Altura màxima, 1.424m, Desnivell ascendit i descendit, 1.474m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta serra de Leyre

7 d’agost de 2018

I ja de tornada cap a casa i aprofitant que hi passava per baix, un altre dels cims inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics, el Arangoiti (1.356m), encara que un cop allí vaig fer honra a les classifiques frases aquelles de: Vols dir que cal?, O si té hi fessin anar no hi aniries.

Serra Leyre
Serra Leyre

El monestir de Leyre, les 12 del migdia, un sol i una calor ofegant, una pujada que feia mal a la vista, pel sol i per la pujadeta que hi ha fins dalt, i els comptes de que arribaré dalt i no veure res. La intenció, la volta a la serra de Leyre.

Però clar, allò de que ja estic aquí, no se sap quan podrà vindre be tornar i si no pujo no sabre el que hi ha, ni si me hagués pogut perdre alguna cosa. Així que el barret, carrega d’aigua i cap amunt.

Dalt el cim “destacat” de Arangoiti, un mirador per excel·lència dels cims occidentals dels Pirineus, des del Bisaurin a els cims de Larra, l’Anie i la Mesa de los Tres Reyes, i amb una panoràmica a vista d’ocell del pantà de Yesa i del monestir de Leyre.

Serra Leyre des del Castellar
Serra Leyre des del Castellar

Començo la caminada de l’aparcament del monestir. Segueixo el que va ser un GR, ara descatalogat, el GR-13 o Canyada Real dels Roncalesos. Pujo fins el coll de La Cerrada i d’allí al cim de el Castellar (1.293m) , que es podia dir que esta al seu damunt.

Cim Castella i al fons l'Arangoiti
Cim Castella i al fons l’Arangoiti

Després ja sols em queda resseguir el bonic sender que va per la carena fins la cruïlla per on baixaré després d’anar i tornar fins aquí del cim de l’Arangoiti.

Efectivament un fantàstic mirador, encara que no era el dia de la gran vista i a sobre el cim, com molts altres, ple de antenes repetidores.

Pantà de Yesa i monestir, ja baixant
Pantà de Yesa i monestir, ja baixant

Després de recuperar forces i l’alè al cim, tornada fins la cruïlla i baixada “directes” al monestir per l’empinat sender. Per sort a temps, al poc de arribar espectacular tempesta de pluja i vent, de bona la que me vaig lliurar.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 12,8km.
Altura màxima, 1.356m, Desnivell ascendit i descendit, 815m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta Sant Maurici

5 de juny de 2018

El dia abans, primer, com és una pista llarga i no en les millors condicions, “me esperaré fins a l’endemà i pujaré al Montsent”. Però res, tot tancat i plovent ratos més, ratos menys, i sense veure molt bona perspectiva. La caragola es fa un poc menuda i tota humida. Cap avall i a l’endemà ja canviaré de zona, a veure si millora.

Passarel·la aparcament Sant Maurici
Passarel·la aparcament Sant Maurici

A l’endemà Sant Maurici, el Pontarró d’Espot i l Agulla del Pontarró, al P.N. d’Aigüestortes. Un altre cim que, estan clar, té una de les vistes més espectaculars dels llacs del parc de Sant Maurici.

Llac Sant Maurici
Llac Sant Maurici

Res de res. El problema és que ja no son tronades de mitja tarda, son núvols que passen i et deixen l’aigua. Es veu que, allà i ara, no tenen els avions de “desfer” els núvols i fer desaparèixer l’aigua.

Coma d'Aiguabella
Coma d’Aiguabella

Al final vaig pujar per un costat de Sant Maurici fins el Pontarró i vaig baixar per l’altra banda de llac i “baix la pluja”. Una volteta amb més pena que gloria. Per camins més que transitats, i que curiosament NO EM VAIG TROBAR a NINGÚ. A veure quants ho poden dir això. Bé, per lo menys una cosa que m’agrada a mi.

Pontarró d'Espot
Pontarró d’Espot

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 18,5km.
Altura màxima, 2.427m, Desnivell ascendit, 881m.

Els Encantats i Sant Maurici
Els Encantats i Sant Maurici

Continua llegint «Volta Sant Maurici»

Pic Mainera

4 de juny de 2018

Tenint la disponibilitat de uns dies, i en contra de totes les previsions meteorològiques, vaig decidir “escapar-me” a veure si havia sort.
Seguin els comptes previstos, i com cada cop últimament, anar “retallant”. La intenció, el Pic de Mainera, pic ja conegut de un cop visitat amb amics del C.E.L. de Lleida, i que té unes panoràmiques fantàstiques dels llacs de la Vall Fosca i de la del Peguera, i després el Montsent de Pallars, per fer un altre piquet “destacat”, i si esta clar unes vistes inacabables.

Vall de Mainera
Vall de Mainera

Per començar, ja no puc ni arribar, degut a les congestes de neu a la pista, al lloc previst per sortir. I a l’endemà a dures penes em va deixar veure el que havia a la vall del Peguera. Tot envoltat de boira i de sobte uns trons esgarrats que quasi se me va atragantar  l’entrepanet que estava gaudint-me al cim i esperant a veure si passava la boira. D’un vot vaig apretar a córrer cap avall. Acompanyat primer de granisset i després d’aigua fins el cotxe. Balanç, un èxit, torno a estar a la caragola, tot xop i empapat.

Pic de la Mainera i cims de la cresta l'Avió
Pic de la Mainera i cims de la cresta l’Avió

La pujada, més que volteta, sense gaire dificultat. La ruta “normal” i a l’estiu, puja fins la collada de Mainera i ja fins el cim es puja per la carena. Jo, tot i passejar tot el ferro “per si de cas”, no el vaig utilitzar, per la vessant de la vall de Mainera puja un altre llom empinat que em va permetre arribar fins el cim sense quasi trepitjar la neu.

La Vall de Mainera
La Vall de Mainera

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 18,3km.
Altura màxima, 2.910m, Desnivell ascendit, 1.004m.

El que hagués pogut ser. La vall del Peguera
El que hagués pogut ser. La vall del Peguera
El que hagués pogut ser. La vall de Vall Fosca
El que hagués pogut ser. La vall de Vall Fosca

Continua llegint «Pic Mainera»

Volta al Taga

10 de maig de 2018

I per gaudir de una esplèndida panoràmica dels cims visitats en les ultimes voltetes vaig dirigir-me a la serra Cavallera per visitar el seus dos cims característics, el Taga i el Puig Estela, dos balcons als cims de Núria i de tot el seu voltant. La meva intenció, volia sortir des de Ribes de Freser, i seguint el PR-C 190 que va de Ribes a Camprodon, pujar al Taga, passar pel Puig Estela i arribar al coll de Pal, allí deixar el PR i tornar per Pardines . Al final, degut al temps que es va tapar i em va fer córrer l’aigua, es podia dir, que sols vaig pujar al Taga i vaig tornar a baixar, però després de haver-me deixat gaudir en part de la panoràmica.

Pujant al Taga
Pujant al Taga
Llom de pujada al Taga
Llom de pujada al Taga

El camí de Ribes al Taga comença de darrera de l’estació del cremallera de Ribes poble (920m). Jo, com me havia quedat a la caragola, vaig començar per la pista de Maçana fins la collada del Manter (1.146m), on vaig trobar el sender que pujava de Ribes i pel que ja vaig continuar amunt per la pista per on continua fins els Plans de la Conivella (1.428m).

Allí la deixo i giro a l’esquerra per continuar pel empinat llom arrodonit de la serra de Conivella fins el Pla de la Guilla (1.965m), en que ja se suavitza la pendent fins el Taga (2.038m).

Panoràmica del Taga
Panoràmica del Taga
Cim del Taga
Cim del Taga

Fins el Taga han estat uns 5,8Km i uns altres 1.115m de desnivell ascendit.

Els Plans de Cases
Els Plans de Cases

Després, per veure si es podia esvair vaig continuar cap al Puig Estela, però abans de arribar a la Portella d’Ogassa ja vaig girar cua, i planejant pel Pou del Taga vaig anar a buscar el camí de pujada i cap avall mentre plovisquejava.

Les estadístiques de GPS de la volteta meva.
Distancia recorreguda, 14,8km.
Altura màxima, 2.038m. Desnivell ascendit, 1.115m.ç

Mapa recorregut InstaMaps ICC.

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta a la vall de Núria

9 de maig de 2018

A l’endemà, aprofitant l’estada a la zona, un altre “piquet”. Tot i ja haver-hi estat varies vegades, cap havia estat en estes condicions i per aquesta vessant.

Aquest era el Puigmal, i la intenció, mooolt pretensiosa, i més a està època, la clàssica volta a l’Olla de Núria, la carena i els cims que la envolten. Després, sobre la marxa i el temps ja vaig anar retallant-la. D’origen pensava intentar tota la volta, del Puigmal al pic de l’Àliga. Després, veien el que em va costar arrancar, fins el coll de Noufonts i al final veient com es va desenvolupar el temps es va quedar fins el coll de l’Eina.

Vaig anar ha dormir amb la meva caragola al final de la pista de Fontalba. Primera errada, i el vent. Mentre estàs dins penses, “Ui que be que estic aquí dins gronxadet per l’aire”, però quan es fa l’hora de sortir llavors també penses “ui, ui, ui, i ara he de sortir?”. El resultat, el sortir després de sortir el sol. Millor hagués estat dormir més avall on no hagués tocat tant l’aire com aquí a la collada.
D’allí al Puigmal una pujadeta senzilla i sense problemes alternant la neu i els trams de terra, exceptuant l’airet que bufava, que sense ser extrem  si que era suficient per molestar i prou fresc.

Panoràmica 360º cim del Puigmal
Panoràmica 360º cim del Puigmal

Un cop al Puigmal, anar a buscar la carena per continuar la volta. Xalant com un xiquet baixant i anant per la neu, amb unes condicions perfectes per anar-hi tranquil·lament, sense raquetes ni grampons.

Carena Finestrelles i cims de l'Olla de Núria
Carena Finestrelles i cims de l’Olla de Núria

L’únic punt on, per més seguretat, em vaig posar els grampons va ser després del coll de Finestrelles, a la pujada empinada al Finestrelles.

Carena al Puigmal des del coll de l'Err
Carena al Puigmal des del coll de l’Err

El sender va per un franqueig a una pala empinada, però jo vaig pujar directe pel collet amunt.

Núria i carena Puigmal des del Finestrelles
Núria i carena Puigmal des del Finestrelles

Ha partir d’allí el temps ja se me va començar a “embolicar”, vaig tornar ha passar un ratet “angoixant”. Anava per una carena emboirada i tota blanca, no veia per on anava i tenia de anar en compte de no arrimar-me massa a alguna bora que hagués alguna cornisa que es pugues despendre. En arribar al coll de l’Eina, apretar a córrer cap avall pel sender marcat com a GR i que enllaça el GR-11 amb la A.R.P. i el GR-10 francès. Volia arribar a l’Eina i al Noufonts però al fi i al cap, aquest tram “d’Olla” ja el tenia fet, i aquesta baixada del coll de l’Eina a Núria no la coneixia.
En arribar a Núria el camí a Fontalba, vell conegut de una “marxeta de resistència”, la Nuria-Queralt o Berga, una passejadeta de 92km pujant i baixant.

Vall de Núria des del Mirador
Vall de Núria des del Mirador

Sense massa a descriure que no estigui més que descrit a aquest “pic ample i arrodonit en que la seva ascensió és senzilla si les condicions climàtiques no són molt adverses”, sols les meves estadístiques de la volteta.

Estadístiques de GPS.
Distancia recorreguda, 23,4km.
Altura màxima, 2.910m. Desnivell ascendit, 1.715m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC.

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta Vall de Núria – Gorges de Carança

7 i 8 de maig de 2018

La vall de Carança, una vall de espectacular bellesa i de la que ja vaig visitar la capçalera anteriorment un cop que li vaig donar una volteta des del refugi Ulldeter. Encara que va quedar el regust de tenir que visitar les seves nomenades gorges.

Havent tingut el gust d’acompanyar a un FOTÒGRAF i muntanyenc veterà, i nouvingut pels meus territoris, comentant les meves “passejades”, va sortir el Carança i les meves ganes, i ell, més coneixedor, me va donar la solució per fer la meva clàssica “volteta” que me agrada, i a sobre, completament original i diferent.

La volta que em va entusiasmar era, deixar el cotxe a Ribes de Freser i pujar amb el cremallera a Núria (1.960m). Allí, pel Torrent de Noucreus pujar al pic de la Fossa del Gegant (2.801m) i pel coll i la vall del Carança anar a dormir al refugi del mateix (1.826m). I a l’endemà, per les gorges, baixar a Thuès-Entre-Valls (866m), i allí amb el tren Groc fins La Tor de Querol, on canviant de tren, tornar a Ribes. Per fer-ho tranquil son dos dies, però comptant els possibles imprevistos no em volia arriscar a ajustar-ho i que per algun problema “quedar-me” tirat per la feina. Volia més dies i si tot anava be, fer alguna “coseta” més. Un altra ressenya.

Per això quan vaig tenir l’oportunitat dels dies m’hi vaig dirigir. Els problemes van sorgir, però gracies als encerts i que encara queden persones lloables, es varen solucionar sols.

L’encert, que al arribar a Thuès, com tenia temps i per celebrar la baixada, vaig anar a un baret de un càmping a la sortida de la vall a fer la cervesa i un entrepà. En acabar, preguntar per l’estació. – Oh, estació “Oui”, però trens avui no, fan dos dies de vaga a la setmana i avui toca. Per anar fins la Tour, autoestop o autobús. – Ufff, no soc de autoestop, millor autobús si es pot. Me indica l’estació i cap allí. Efectivament de tren no en vaig veure cap ni groc ni de coloringos. A lo millor ara l’han canviat de color per que no sigui precisament groc. Ara, l’autobús es fa l’hora, passa el temps i tampoc. En allò que veig passar un cotxe en una família mirant-me, un poc més avall veig que gira i torna a pujar. Tu deus ser aquell que espera l’autobús no?.
– “Pos oui”.
– Pos avui és festa nacional i no van tampoc. Con que ho tens malament. Nosaltres passem pel coll de la Perxa. D’allí estaràs més prop i tens més possibilitats de trobar algú que et porti fins Bourg-Madame o Puigcerda. D’acord, allí ja veure que faré. Els ho havia dit el del baret.

En arribar allí em diu, – Mirà, si no tens pressa, jo aniré a casa a deixar la família, vivien prop, i tornaré. Si encara estàs aquí et portaré jo mateix. Perfecte i moltes gràcies.
UFFFF, pressa jo, ja em veia fent camí per les frances. I així va ser, va tornar i ell mateix em va portar fins l’estació de Puigcerda. Millor impossible. Con que tot i els contratemps, això em va permetre el continuar amb els plans previstos.

La “volteta”, el que dia a una anterior entrada, ja és molt greu o deu ser la primavera, me apassionen totes, FANTÀSTICA i ESPECTACULAR, però en majúscules.

I el temps, tot i que les previsions no eren gaire bones, va ser benèvol i em va permetre fer tot el que volia, i fins i tot diria que em va fer un favor en “acurçar-me” els altres dies, ja que les “pretensions” eren molt majors, i el “coneixement” és reduït.

Núria i la seva vall
Núria i la seva vall

A la sortida de Núria vaig intercalar els trams de neu i terra. I en arribar al torrent de Noucreus ja tot neu. La pujada final al pic, totalment angoixant, tot emboirat i completament blanc. Ara, en arribar dalt es va començar a obrir i em va permetre gaudir de les unes fantàstiques vistes. Encara que sense perdre temps, els trons ressonaven a la llunyania, rapit cap avall a la vall del Carança. I com aquell que diu per una neu ideal per poder caminar sense raquetes ni grampons. I a mitja hora del refugi em va arribar la “tronada”. La pedra i l’aigua la varen donar pels descosits. Va quedar tot completament blanc amb la pedra i jo xop com una granota. Però content, portava roba de recanvi i el refugi estava proper. I tot i que confiava en no trobar a ningú, vaig trobar a 4 francesos la mar de atesos i simpàtics i que confio en haver-los molestat tant poc com ells em varen molestar a mi, fonamentalment per la nit.

Revolt al torrent i les gorges
Revolt al torrent i les gorges

A l’endemà la baixada “desconeguda”. Una baixada espectacular pel costat d’un riu i unes gorges amb passarel·les i ponts per poder passar. Una baixada que els únics qualificatius que se me acudeixen un altre cop, son, fantàstica, fantàstica2 i espectacular, espectacular2.

La volta, anant a l’estiu i en bon temps una volta sense dificultat, tenint en compte que és una travessa d’alta muntanya en un poc de desnivell. I ara tampoc, però en unes condicions una mica hivernals, i que si a l’estiu poden canviar ràpidament ara encara més i cal anar preparat i mentalitzat.

Estadistiques de GPS.
Dia primer, de Núria al refugi de Carança
Distancia recorreguda, 14,8km. Altura màxima, 2.801m
Desnivell ascendit, 942m, descendit, 1.091m.
Dia segon, del Refugi de Carança a Thuès-Entre-Valls
Distancia recorreguda, 14,8km. Altura màxima, 1.826m
Desnivell ascendit, 104m, descendit, 1.081m.

Continua llegint «Volta Vall de Núria – Gorges de Carança»

Volta al Gra de Fajol i al Bastiments

23 d’abril de 2018

I a l’endemà un altra volteta per uns altres cims propers. El Gra de Fajol i el Bastiments.

El Gra de Fajol (2.712m) és un impressionant pic roginós que esta a sobre del refugi de Ulldeter i que té unes grans panoràmiques, principalment si esta clar. I el pic de Bastiments (2.881m), que es podia dir que és el cim més clàssic i freqüentat, igual a l’hivern, amb esquis com vaig poder comprovar, com al l’estiu, per la seva facilitat per pujar-hi.

Jo vaig sortir de l’aparcament del refugi de Ulldeter (2.089m) i vaig pujar fins el Gra de Fajol pel Coll de la Marrana (2.529m) . Després de tornar a baixar al coll vaig pujar al Bastiments i per donar el tomet vaig baixar al coll de la Geganta (2.604m) i per les pistes de Vallter a buscar la caragola.

Com l’anterior, sense dificultat, si exceptuem un tram més empinat per pujar al Gra de Fajol i la baixada també empinada per la Canal de la Regalíssia.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 10,5km.
Altura màxima, 2.881m, Desnivell ascendit, 1.077m.

Continua llegint «Volta al Gra de Fajol i al Bastiments»

Volta al Costabona i al Roca Colom

Dia 21 i 22 d’abril de 2018

Després de força dies sense poder fer una escapadeta als Pirineus, finalment puc disposar-ne d’uns pocs.

La intenció, amb tanta neu i jo sense trepitjar-la, anar ha fer-hi una ullada i donar-hi un tomet. I com últimament estic per l’extrem oriental, anar al, segons alguns, el primer cim de més de 2.000 metres venint de Cap de Creus. A sobre, es diu es comenta, que té una vista circular amplíssima. Cosa que no puc acabar d’afirmar perquè malauradament la pols o la calitja no em va deixar veure a la llunyania com m’agrada. I això que per poder arrodonir-ho més, també, com se diu que té una sortida de sol espectacular pel Golf de Roses, vaig decidir pujar a dormir a l’hotel del milió d’estrelles del seu cim amb companyia de la meva amiga la Lluna.

El punt d’inici, la pista que va de Espinavell a Setcases, encara de que davant la incertesa de fins on podria arribar amb la meva caragola, per les congestes de neu. Finalment es podria dir que quasi vaig arribar al lloc previst per sortir, la collada Fonda (1.902m). D’allí, per la carena, vaig pujar fins el Costabona (2.465m). On, tal com he comentat, vaig dormir al seu cim. Una nit plàcida i fantàstica a la claror de la lluna i les estrelles i arrecerat al seu vèrtex tombat.

A l’endemà, per la carena planera, cap a Roca Colom (2.506m) i d’allí cap el roc de la Mort de l’Escolà (2.457m), simplement per poder observar la llarga travessa que vàrem fer al fer l’A.R.P. venint del Canigó al refugi de Ulldeter.

Després, per fer la volta “circular” com me agrada fer, vaig decidir baixar pel coll del Serrat de Ventoiola fins la pista va per la Baga de Ventoiola. Cosa que prou em vaig penedir, per les congestes de la pista i el llarga que se me va fer, i la volta sense pena ni gloria. Més me hagués valgut recular fins el prop del Coll del Pal i baixar o per coll del Serrat de la Balmeta fins el Refugi forestal Jaume Farré o baixar directament pel Refugi Costabona.

La volta, una volteta sense dificultat. Un últim tram més empinat per pujar al Costabona i un tram també empinat al baixar pel Serrat de Ventoiola. El llom carener, un llom amb daltabaixos prou planer.

Estadístiques de GPS:
Pujada Costabona.
Distancia recorreguda, 4,2km. Altura màxima, 2.465m,
Desnivell ascendit, 650m.

Volta Roca Colom.
Distancia recorreguda, 16,5km. Altura màxima, 2.506m,
Desnivell ascendit, 479m., descendit, 1123m.

Continua llegint «Volta al Costabona i al Roca Colom»