Panoràmiques – Pàgina 4 – Lo Racó de MeteoLaSenia

Volta al Perdiguero

5 de juliol de 2018

I el següent record gràfic recollit a la Web em porta a la Alta Ruta Pirinenca i un més de tants llocs fantàstics i captivadors dels Pirineus ja el primer dia de caminada, el llac i el refugi del Portillon d’Oò. Una imatge fantàstica a hores de ara i que quasi no em puc imaginar com tenia que ser fa anys quan, en una foto que tenen de anys enrere al refugi, tot era una gelera que arribava al llac.

En aquell moment, el dia que vaig començar la caminada, sols vaig pujar fins el coll inferior de Lliterola per tornar a baixar cap el llac i el refugi.

Amb la idea de que ara que ja comença a canviar el temps, “aparcar” els cims de Catalunya, i emprendre els cims més bonics dels Pirineus, decideixo anar al Perdiguero a gaudir de la seva vista d’ocell.
Recordant el camí que en aquell moment vaig començar a Benasc i em va portar fins Cabo Higuer, vaig pujar fins l’Ibon Blanc de Lliterola, que així mateix estava, ”blanc”. Des de allí, en lloc de continuar fins el coll com llavors, vaig anar a buscar la “cresta”, per resseguir-la fins el Perdiguero, havent tingut que veure durant tota ella la vista de “ocell” de les geleres i el llac.
No va ser així, tot emboirat i sense poder veure res, encara que amb bon temps, vaig arribar al Perdiguero. Durant el trajecte, “se diu i es comenta” que hi ha cinc 3000s. L’importants que deuen ser que com aquell que diu dels únics que en tinc “constància” son l’Agulla de Lliterola, per que i vaig pujar, una punta de pedra que si estes a qualsevol altre lloc no seria més que un pedrot.

El Pico Royo, pel seu color característic,

i després la pujada al Perdiguero.

La resta, en teoria, hi vaig passar i no en vaig ser-hi ni conscient, així estava la vista.
Després de gaudir en la pau i el silenci de l’entrepà,

i prendre les mides a una corraleta per si algun dia decideixo anar a gaudir-la, el temps un altre cop, en lloc de esvair la boira el que va fer va ser fer-la “pitjar”. I sense més demora, cap avall, en una baixada caòtica i sense sender la primera mitja part, i que jo, que confiant que seria més curta, se me va fer llarguíssima i pesada.

Una volteta sense gaire dificultat si estàs avesat a l’alta muntanya i els terrenys per on van, o no, els senders, i en la que un altra dificultat és que, per lo menys a mi, se me va fer llarga i pesada, com també és habitual als Pirineus.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 22,6km.
Altura màxima, 3.222m, Desnivell ascendit i descendit, 1.898m.

I segons diuen les “guies”, sis 3000s trepitxats, Agulla de Lliterola (3.028m), Punta de Lliterola (3.132m), Pic Royo (3.121m), Tuca de Lliterola (3.095m), el Perdiguero (3.222m) i l’Hito occidental del Perdiguero (3.176m).

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Continua llegint «Volta al Perdiguero»

Records dels Pics de Europa

Un retorn al passat, juliol de 2005

Amb la feina que tinc i tindria que fer i jo sols enyorant el “escapar-me”. Menjant-me les ungles, i esperem que no calgui res més, mirant i recordant les escapades ja fetes i recopilades “gràficament”.

La primera em porta als “Picus” o pics de Europa, a uns records i unes “reflexions” sobre les càmeres digitals, i els avanços “tecnològics”.
Mala senyal, els “records massa sovint”. Esta, una aventura de fa anys i els pics d’Europa. Llavors, carregat amb la única referencia de els mapes de Alpina, una escapada per conèixer uns nous territoris.
En tren fins Lleó, amb bus fins Potes. I de allí un altre fins Fuente De. I a peu, fent el que es podia dir una Z, creuant els massissos central i occidental fins Covadonga. De Fuente De, vaig creuar el massís central fins Bulnes i Puente Poncebos. Llavors vaig creuar tota la fantàstica Garganta del Carés fins Posada Valdeón. I des de on, tornant a tirar amunt, i creuant el massís occidental, vaig arribar, per sort, al refugi Vegaberronda i posteriorment als llacs de Covadonga. I ja per tornar, primer en bus fins Oviedo i després amb tren vaig poder tornar a casa.

Panoràmica cim massis d'Andara o oriental — Panoràmica cim massis d’Andara o oriental

La sort. Com ha estat la tònica de sempre, el anar sol i sentir-me un munt de cops, el “poc coneixement”. Suposo que si un dia té que ser, cada cop ho tinc més prop el que tingui que ser. Aquell territori, com en molts altres, segons la guia, als “Picus”, és molt freqüent la boira espessa de tal intensitat que impedeix la visibilitat a molts escassos metres. I així mateix era, i quan ja estas desesperat que no tens ni idea de on estas ni cap on vas, i et dius, be ja veurem demà o quan s’aixequi on estic, llavors, – Ostres, diràs que he sentit veus. I ho eren, vaig poder arribar al refugi quan ja no hi contava. No anava amb tota la “tecnologia” que hi ha ara i que utilitzo.

Ara la tecnologia i les càmeres digitals.
Se podia dir que els “milers” de diapositives que tinc “guardades” i perdudes. Esperant un dia que pugui escanejar-les per poder veure-les còmodament. I perdudes perquè difícilment moltes recordaré de on les vaig fer. No com les que vaig fer llavors, i que com per recordar vaig utilitzar el numerar-les i apuntar-les al mapa.

Mapa Alpina amb les fotos "referenciades" — Mapa Alpina amb les fotos “referenciades”

I molt diferent, de com ara, estes dels pics d’Europa, si uneixo els anys que també porto GPS, les puc “referenciar” totes de on les vaig fer.

La fotografia en “rodets”, tenia unes característiques i qualitats reconegudes, però les digitals, juntament amb la tecnologia crec que ja les superen àmpliament, principalment en comoditat i facilitat.

Panoràmica cim massis Urrieles o central

I per acabar, esta altra “escapada” als Pics d’Europa i el que va ser ja fa temps una casualitat que em portes a conèixer a un gran muntanyenc i coneixedor de les muntanyes.
Tal com ja he comentat, vaig anar a participar a un ral·li de alta muntanya, però: – Ho sentim, no pots participar. Aquí per seguretat, no es pot anar sol, es té que anar en parelles. – Ufff, amb lo be que es va sol i no mal acompanyat.
La casualitat que ell estes també allí i em permeties formar “equip” amb ell. Jo, un “despenjat” del que no en sabia res i que no sabia fins on podia “fiar-se’n”. Però aquell encert em va portar a que em permetés acompanyar-lo al llarg dels anys a “trepitjar” els cims de molts 3000’s dels Pirineus, i com aquests cop i un altre de posterior, de la “península”.
Després de ell tenir “trepitjats” tots els cims més alts dels Pirineus, un altra fita és trepitjar els cims més alts dels massissos de la península.
I això el va portar a contar amb mi per poder acompanyar-lo als pics d’Europa. Es podia dir que va ser una escapada per “feina”. Vàrem sortir un matí directes de Lleida a saludar al fantasma del Casetón d’Andara. Vàrem fer els cims a corre-cuita i en acabar rapit cap a casa que faltava gent.

Una escapada a uns territoris espectaculars i màgics, on ens vàrem codeixar, amb un temps fantàstic, amb un bosc de afilades roques i cims, on la terra brilla per la seva absència.

Arxiu per visualitzar els recorreguts a Google Earth.

Més fotografies:

Fotos 50000iunafoto

Volta al Taga

10 de maig de 2018

I per gaudir de una esplèndida panoràmica dels cims visitats en les ultimes voltetes vaig dirigir-me a la serra Cavallera per visitar el seus dos cims característics, el Taga i el Puig Estela, dos balcons als cims de Núria i de tot el seu voltant. La meva intenció, volia sortir des de Ribes de Freser, i seguint el PR-C 190 que va de Ribes a Camprodon, pujar al Taga, passar pel Puig Estela i arribar al coll de Pal, allí deixar el PR i tornar per Pardines . Al final, degut al temps que es va tapar i em va fer córrer l’aigua, es podia dir, que sols vaig pujar al Taga i vaig tornar a baixar, però després de haver-me deixat gaudir en part de la panoràmica.

El camí de Ribes al Taga comença de darrera de l’estació del cremallera de Ribes poble (920m). Jo, com me havia quedat a la caragola, vaig començar per la pista de Maçana fins la collada del Manter (1.146m), on vaig trobar el sender que pujava de Ribes i pel que ja vaig continuar amunt per la pista per on continua fins els Plans de la Conivella (1.428m).

Allí la deixo i giro a l’esquerra per continuar pel empinat llom arrodonit de la serra de Conivella fins el Pla de la Guilla (1.965m), en que ja se suavitza la pendent fins el Taga (2.038m).

Fins el Taga han estat uns 5,8Km i uns altres 1.115m de desnivell ascendit.

Després, per veure si es podia esvair vaig continuar cap al Puig Estela, però abans de arribar a la Portella d’Ogassa ja vaig girar cua, i planejant pel Pou del Taga vaig anar a buscar el camí de pujada i cap avall mentre plovisquejava.

Les estadístiques de GPS de la volteta meva.
Distancia recorreguda, 14,8km.
Altura màxima, 2.038m. Desnivell ascendit, 1.115m.ç

Mapa recorregut InstaMaps ICC.

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta a la vall de Núria

9 de maig de 2018

A l’endemà, aprofitant l’estada a la zona, un altre “piquet”. Tot i ja haver-hi estat varies vegades, cap havia estat en estes condicions i per aquesta vessant.

Aquest era el Puigmal, i la intenció, mooolt pretensiosa, i més a està època, la clàssica volta a l’Olla de Núria, la carena i els cims que la envolten. Després, sobre la marxa i el temps ja vaig anar retallant-la. D’origen pensava intentar tota la volta, del Puigmal al pic de l’Àliga. Després, veien el que em va costar arrancar, fins el coll de Noufonts i al final veient com es va desenvolupar el temps es va quedar fins el coll de l’Eina.

Vaig anar ha dormir amb la meva caragola al final de la pista de Fontalba. Primera errada, i el vent. Mentre estàs dins penses, “Ui que be que estic aquí dins gronxadet per l’aire”, però quan es fa l’hora de sortir llavors també penses “ui, ui, ui, i ara he de sortir?”. El resultat, el sortir després de sortir el sol. Millor hagués estat dormir més avall on no hagués tocat tant l’aire com aquí a la collada.
D’allí al Puigmal una pujadeta senzilla i sense problemes alternant la neu i els trams de terra, exceptuant l’airet que bufava, que sense ser extrem si que era suficient per molestar i prou fresc.

Un cop al Puigmal, anar a buscar la carena per continuar la volta. Xalant com un xiquet baixant i anant per la neu, amb unes condicions perfectes per anar-hi tranquil·lament, sense raquetes ni grampons.

Carena Finestrelles i cims de l'Olla de Núria — Carena Finestrelles i cims de l’Olla de Núria

L’únic punt on, per més seguretat, em vaig posar els grampons va ser després del coll de Finestrelles, a la pujada empinada al Finestrelles.

Carena al Puigmal des del coll de l'Err — Carena al Puigmal des del coll de l’Err

El sender va per un franqueig a una pala empinada, però jo vaig pujar directe pel collet amunt.

Núria i carena Puigmal des del Finestrelles

Ha partir d’allí el temps ja se me va començar a “embolicar”, vaig tornar ha passar un ratet “angoixant”. Anava per una carena emboirada i tota blanca, no veia per on anava i tenia de anar en compte de no arrimar-me massa a alguna bora que hagués alguna cornisa que es pugues despendre. En arribar al coll de l’Eina, apretar a córrer cap avall pel sender marcat com a GR i que enllaça el GR-11 amb la A.R.P. i el GR-10 francès. Volia arribar a l’Eina i al Noufonts però al fi i al cap, aquest tram “d’Olla” ja el tenia fet, i aquesta baixada del coll de l’Eina a Núria no la coneixia.
En arribar a Núria el camí a Fontalba, vell conegut de una “marxeta de resistència”, la Nuria-Queralt o Berga, una passejadeta de 92km pujant i baixant.

Sense massa a descriure que no estigui més que descrit a aquest “pic ample i arrodonit en que la seva ascensió és senzilla si les condicions climàtiques no són molt adverses”, sols les meves estadístiques de la volteta.

Estadístiques de GPS.
Distancia recorreguda, 23,4km.
Altura màxima, 2.910m. Desnivell ascendit, 1.715m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC.

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta Vall de Núria – Gorges de Carança

7 i 8 de maig de 2018

La vall de Carança, una vall de espectacular bellesa i de la que ja vaig visitar la capçalera anteriorment un cop que li vaig donar una volteta des del refugi Ulldeter. Encara que va quedar el regust de tenir que visitar les seves nomenades gorges.

Havent tingut el gust d’acompanyar a un FOTÒGRAF i muntanyenc veterà, i nouvingut pels meus territoris, comentant les meves “passejades”, va sortir el Carança i les meves ganes, i ell, més coneixedor, me va donar la solució per fer la meva clàssica “volteta” que me agrada, i a sobre, completament original i diferent.

La volta que em va entusiasmar era, deixar el cotxe a Ribes de Freser i pujar amb el cremallera a Núria (1.960m). Allí, pel Torrent de Noucreus pujar al pic de la Fossa del Gegant (2.801m) i pel coll i la vall del Carança anar a dormir al refugi del mateix (1.826m). I a l’endemà, per les gorges, baixar a Thuès-Entre-Valls (866m), i allí amb el tren Groc fins La Tor de Querol, on canviant de tren, tornar a Ribes. Per fer-ho tranquil son dos dies, però comptant els possibles imprevistos no em volia arriscar a ajustar-ho i que per algun problema “quedar-me” tirat per la feina. Volia més dies i si tot anava be, fer alguna “coseta” més. Un altra ressenya.

Per això quan vaig tenir l’oportunitat dels dies m’hi vaig dirigir. Els problemes van sorgir, però gracies als encerts i que encara queden persones lloables, es varen solucionar sols.

L’encert, que al arribar a Thuès, com tenia temps i per celebrar la baixada, vaig anar a un baret de un càmping a la sortida de la vall a fer la cervesa i un entrepà. En acabar, preguntar per l’estació. – Oh, estació “Oui”, però trens avui no, fan dos dies de vaga a la setmana i avui toca. Per anar fins la Tour, autoestop o autobús. – Ufff, no soc de autoestop, millor autobús si es pot. Me indica l’estació i cap allí. Efectivament de tren no en vaig veure cap ni groc ni de coloringos. A lo millor ara l’han canviat de color per que no sigui precisament groc. Ara, l’autobús es fa l’hora, passa el temps i tampoc. En allò que veig passar un cotxe en una família mirant-me, un poc més avall veig que gira i torna a pujar. Tu deus ser aquell que espera l’autobús no?.
– “Pos oui”.
– Pos avui és festa nacional i no van tampoc. Con que ho tens malament. Nosaltres passem pel coll de la Perxa. D’allí estaràs més prop i tens més possibilitats de trobar algú que et porti fins Bourg-Madame o Puigcerda. D’acord, allí ja veure que faré. Els ho havia dit el del baret.

En arribar allí em diu, – Mirà, si no tens pressa, jo aniré a casa a deixar la família, vivien prop, i tornaré. Si encara estàs aquí et portaré jo mateix. Perfecte i moltes gràcies.
UFFFF, pressa jo, ja em veia fent camí per les frances. I així va ser, va tornar i ell mateix em va portar fins l’estació de Puigcerda. Millor impossible. Con que tot i els contratemps, això em va permetre el continuar amb els plans previstos.

La “volteta”, el que dia a una anterior entrada, ja és molt greu o deu ser la primavera, me apassionen totes, FANTÀSTICA i ESPECTACULAR, però en majúscules.

I el temps, tot i que les previsions no eren gaire bones, va ser benèvol i em va permetre fer tot el que volia, i fins i tot diria que em va fer un favor en “acurçar-me” els altres dies, ja que les “pretensions” eren molt majors, i el “coneixement” és reduït.

A la sortida de Núria vaig intercalar els trams de neu i terra. I en arribar al torrent de Noucreus ja tot neu. La pujada final al pic, totalment angoixant, tot emboirat i completament blanc. Ara, en arribar dalt es va començar a obrir i em va permetre gaudir de les unes fantàstiques vistes. Encara que sense perdre temps, els trons ressonaven a la llunyania, rapit cap avall a la vall del Carança. I com aquell que diu per una neu ideal per poder caminar sense raquetes ni grampons. I a mitja hora del refugi em va arribar la “tronada”. La pedra i l’aigua la varen donar pels descosits. Va quedar tot completament blanc amb la pedra i jo xop com una granota. Però content, portava roba de recanvi i el refugi estava proper. I tot i que confiava en no trobar a ningú, vaig trobar a 4 francesos la mar de atesos i simpàtics i que confio en haver-los molestat tant poc com ells em varen molestar a mi, fonamentalment per la nit.

A l’endemà la baixada “desconeguda”. Una baixada espectacular pel costat d’un riu i unes gorges amb passarel·les i ponts per poder passar. Una baixada que els únics qualificatius que se me acudeixen un altre cop, son, fantàstica, fantàstica2 i espectacular, espectacular2.

La volta, anant a l’estiu i en bon temps una volta sense dificultat, tenint en compte que és una travessa d’alta muntanya en un poc de desnivell. I ara tampoc, però en unes condicions una mica hivernals, i que si a l’estiu poden canviar ràpidament ara encara més i cal anar preparat i mentalitzat.

Estadistiques de GPS.
Dia primer, de Núria al refugi de Carança
Distancia recorreguda, 14,8km. Altura màxima, 2.801m
Desnivell ascendit, 942m, descendit, 1.091m.
Dia segon, del Refugi de Carança a Thuès-Entre-Valls
Distancia recorreguda, 14,8km. Altura màxima, 1.826m
Desnivell ascendit, 104m, descendit, 1.081m.

Continua llegint «Volta Vall de Núria – Gorges de Carança»

Volta al Puigsacalm i a Cabrera

24 d’abril de 2018

Tinc un problema, em començo a preocupar, m’agraden totes.

El Puigsacalm, un pic herència de una altra època de caminadetes de “resistència”. Unes caminades, que particularment considero amb el plan d’anar a la muntanya ha gaudir i admirar-la, quasi tant inútils com anar ha desafiar-la corren, tant de “moda” actualment. I que personalment, també sigui dit, no deixo de trobar-li el grau de satisfacció de veure que “encara” puc resistir i “sofrir-les”. També herència, del que conto que un cop em varen “enganyar” per anar ha fer la ja super clàssica i popular Matagalls-Montserrat. En aquella època, no em veia capaç de poder caminar 80km sense parar. “Tranquil, quan ens cansem, pararem i plegarem”. El mal va ser que cansar ens vàrem cansar, però parar no vàrem parar. I allò sols va ser el principi de, en uns primers anys, d’anar repetint-la i acabant-la, amb un allò de “pos encara puc”. I a dia de avui tenir dos Copes Catalanes i “milers” de quilometres caminats i “resistits”.

I si que no serveixen per gaudir i admirar en aquell moment, però per qui li agrada realment la muntanya i gaudir-la, conèixer algun indret on té dius, aquí tinc que tornar, aquest és un. Fa anys que hi vaig estar, per dos cops. La marxeta, Pels camins dels matxos, de Torelló. Els que eren molt “matxos” o algun “burro”, com jo, tenien la possibilitat de passar per tres llocs màgics i captivadors, el Santuari de Bellmunt, el Puigsacalm i el Santuari de Cabrera.

Ara, aprofitant que em venia al passo cap a casa i disposava del temps, era el moment de tornar-hi.

Vaig anar amb la meva caragola al punt mig del que tenia que ser la volteta, o més ben dit el 8. Si estava “molt” cansat i em veia “impossibilitat” de continuar, podria plegar. Aquest punt eren les Planeses o el Güell. Primer, volteta al Puigsacalm, tornaria i després un altra volteta al Santuari de Cabrera.

S’hi arriba des de la mateixa sortida que hi ha a la boca sud del túnel de Bracons i que porta al veïnat de la Vola. D’allí per una pista que duu al Güell.

El Puigsacalm, és un dels cims clàssics de Catalunya per la seva estratègica ubicació, al mig de les comarques d’Osona i la Garrotxa. I des de on, des del seu cim permet gaudir d’unes magnífiques vistes en totes direccions. En un dia clar, podem tindre una panoràmica de 360º de mitja Catalunya, des de Cap de Creus a l’est, al Pedraforca i la Serra del Cadí a l’Oest, i des del Canigó i el Puigmal al Nord, al Montseny i Montserrat al Sud. Ara, com els dies anteriors, la pols i la calitja no em varen acabar de gaudir de la vista. S’haurà de tornar.

I el Santuari de Cabrera, un altre santuari espectacular situat en un pla allargat envoltat de altes cingleres. Un lloc on vaig lamentar no haver agafat el sac, la posta sol, la tranquil·litat que s’hi respirava i l’entorn sols em cridava a quedar-mi. Un altre lloc per passar-hi una fantàstica nit en companya de la lluna i les estrelles.

I tot això en un entorn, també, fantàstic i espectacular. Amb una gran diversitat de boscos i paisatges segons la vessant i l’alçada per on vas, i que van des de alzinars mediterranis i rouredes a les fagedes humides centreeuropees.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 37,4km.
Altura màxima, 1.514m, Desnivell ascendit, 2.023m.

Continua llegint «Volta al Puigsacalm i a Cabrera»

Volta al Gra de Fajol i al Bastiments

23 d’abril de 2018

I a l’endemà un altra volteta per uns altres cims propers. El Gra de Fajol i el Bastiments.

El Gra de Fajol (2.712m) és un impressionant pic roginós que esta a sobre del refugi de Ulldeter i que té unes grans panoràmiques, principalment si esta clar. I el pic de Bastiments (2.881m), que es podia dir que és el cim més clàssic i freqüentat, igual a l’hivern, amb esquis com vaig poder comprovar, com al l’estiu, per la seva facilitat per pujar-hi.

Jo vaig sortir de l’aparcament del refugi de Ulldeter (2.089m) i vaig pujar fins el Gra de Fajol pel Coll de la Marrana (2.529m) . Després de tornar a baixar al coll vaig pujar al Bastiments i per donar el tomet vaig baixar al coll de la Geganta (2.604m) i per les pistes de Vallter a buscar la caragola.

Com l’anterior, sense dificultat, si exceptuem un tram més empinat per pujar al Gra de Fajol i la baixada també empinada per la Canal de la Regalíssia.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 10,5km.
Altura màxima, 2.881m, Desnivell ascendit, 1.077m.

Continua llegint «Volta al Gra de Fajol i al Bastiments»

Volta al Costabona i al Roca Colom

Dia 21 i 22 d’abril de 2018

Després de força dies sense poder fer una escapadeta als Pirineus, finalment puc disposar-ne d’uns pocs.

La intenció, amb tanta neu i jo sense trepitjar-la, anar ha fer-hi una ullada i donar-hi un tomet. I com últimament estic per l’extrem oriental, anar al, segons alguns, el primer cim de més de 2.000 metres venint de Cap de Creus. A sobre, es diu es comenta, que té una vista circular amplíssima. Cosa que no puc acabar d’afirmar perquè malauradament la pols o la calitja no em va deixar veure a la llunyania com m’agrada. I això que per poder arrodonir-ho més, també, com se diu que té una sortida de sol espectacular pel Golf de Roses, vaig decidir pujar a dormir a l’hotel del milió d’estrelles del seu cim amb companyia de la meva amiga la Lluna.

El punt d’inici, la pista que va de Espinavell a Setcases, encara de que davant la incertesa de fins on podria arribar amb la meva caragola, per les congestes de neu. Finalment es podria dir que quasi vaig arribar al lloc previst per sortir, la collada Fonda (1.902m). D’allí, per la carena, vaig pujar fins el Costabona (2.465m). On, tal com he comentat, vaig dormir al seu cim. Una nit plàcida i fantàstica a la claror de la lluna i les estrelles i arrecerat al seu vèrtex tombat.

A l’endemà, per la carena planera, cap a Roca Colom (2.506m) i d’allí cap el roc de la Mort de l’Escolà (2.457m), simplement per poder observar la llarga travessa que vàrem fer al fer l’A.R.P. venint del Canigó al refugi de Ulldeter.

Després, per fer la volta “circular” com me agrada fer, vaig decidir baixar pel coll del Serrat de Ventoiola fins la pista va per la Baga de Ventoiola. Cosa que prou em vaig penedir, per les congestes de la pista i el llarga que se me va fer, i la volta sense pena ni gloria. Més me hagués valgut recular fins el prop del Coll del Pal i baixar o per coll del Serrat de la Balmeta fins el Refugi forestal Jaume Farré o baixar directament pel Refugi Costabona.

La volta, una volteta sense dificultat. Un últim tram més empinat per pujar al Costabona i un tram també empinat al baixar pel Serrat de Ventoiola. El llom carener, un llom amb daltabaixos prou planer.

Estadístiques de GPS:
Pujada Costabona.
Distancia recorreguda, 4,2km. Altura màxima, 2.465m,
Desnivell ascendit, 650m.

Volta Roca Colom.
Distancia recorreguda, 16,5km. Altura màxima, 2.506m,
Desnivell ascendit, 479m., descendit, 1123m.

Continua llegint «Volta al Costabona i al Roca Colom»

Volta a la Serra del Montsant

12 de març de 2018

El Montsant, o Mont Sant, per que diu qui compta que aquí es retiraven els ermitans a fer penitencia, prova en son les diferents ermites que hi han repartides pel territori i el que va ser la Cartoixa de Escaladei, o “Escala de Deu”.
Un territori abrupte amb altes cingleres i barrancades, i una llarga carena, la Serra Major. On els seus cims principals són la Roca Corbatera (1.163m), el Piló dels Senyalets (1.107m) i la Cogulla (1.062m), els tres visitats amb la volteta realitzada. Una “VOLTETA” en majúscules, per l’espectacularitat i els paisatges. Primer la anada per la carena de punta a punta i després per la tornada pel barranc de les Falconeres i el camí de la Pleta.
Començo a Albarca, i tot i que el fàcil i rapit hagués estat pujar pel GR-171 fins el Pla del Grau i després de passar per Roca Corbatera continuar fins el Moloner, jo, per un altra raó, em dirigeixo primer a l’ermita de la Mare de Déu del Montsant pel grau de la mateixa. D’allí a Roca Corbatera i en lloc de continuar per la carena de la serra Major, baixo pel grau dels Tres Escalons fins a Sant Joan del Codolar

i torno a pujar ja fins el Moloner pel Grau de Tomaset o camí del Montsant, una “petita” però costeruda variant. Del Moloner, després de visitar la Cova Santa, ja segueixo la carena de la serra Major passant pel Piló de Senyalets fins la Cogulla.
Després torno endarrere fins la cruïlla del PR-C 14, i que baixa, després de visitar el Clot del Cirer, per l’espectacular barranc de la Falconera i continua pel camí de la Pleta, i entre cingleres va a retrobar el GR-171. On, ja per ell, torno on he començat, passant abans pel barranc dels Tolls de l’Ou i la carena de un altre cop de l’ermita de la Mare de Déu del Montsant. Un altre cop, una “volteta” sense massa dificultat si exceptuen que torna a ser “considerable”, ara, espectacular i fantàstica i, com ja he dit, espectacular en majúscules.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 37,9km.
Altura màxima, 1.169m, Desnivell ascendit, 2.036m.

Continua llegint «Volta a la Serra del Montsant»

Volta serra de Prades i la Mussara

11 de març de 2018

Després de un canvi de destí d’última hora dirigeixo les meves passes a un terreny més conegut i trepitjat de fa anys. I que em porten a uns records i pensaments del “que i com?”, Farena i la Mola d’Estat.

Eren les primeres “escapades” a la muntanya. Esta, una marxa de regularitat, era l’any 1.984, simplement perquè ho posa a les fotos. L’entrada per la Riba ja va ser de “impressió”, ara ja de tantes vegades de passar-hi i veure tantes contrades, sense importància. Farena un poblet perdut entre muntanyes, on ha dia de avui i he passat varies vegades a peu i on mai i he estat en cotxe, i l’últim record que hi tinc és sentat a un brancal de una casa menjant-me uns callos ben regats en vi per poder continuar un altre cop fins a Prades, sols portava 45km recorreguts i 2.000m pujats, i encara em quedaven uns altres 15km i 800ms de pujada. I la Mola d’Estat, era com si estessim a l’últim racó del món, un racó preciós i idíl·lic. I que a dia de avui, realment ho és, però se ha convertit en un de tants.

On està tota aquella il·lusió i alegria? Com em canviat i en que ens em convertit. Ho, com he canviat i en que me he convertit?, potser tinc un problema. Menys mal que el temps el resoldrà.

Fotos Marxa Regularitat 1984

El que em guia aquest cop és donar la volta pels cims, podíem dir més destacats, de la zona, la serra de Prades i la Mussara.

La idea, començar a Prades i de allí dirigir-me cap al cim de Mussara, un cim que sempre havia sentit nomenat, i ara resulta que no figura ni com cim ni com res. Igual era pels repetidors de TV, algun dia eren Caro, la Mussara i el Bartolo a Castelló.

Abans de la Mussara passar pel Picorandan i el Puig Pelat. Després, dirigir-me cap a la Punta del Barrina, sostre de l’Alt Camp i continuar cap a Farena. Un cop superada, passar pel cim o el pla de la Mola d’Estat i continuar fins Tossal de la Baltasana, sostre de de les comarques del Baix Camp i la Conca de Barberà, i tornar a Prades. Una “volteta” sense massa dificultat si exceptuen que és “considerable”.
De Prades fins la Mussara es podia dir que segueixo el GR-65.5, el deixo al coll de Tina per pujar al Puig Pelat, als Motllats. Després, des de la Mussara fins a Punta del Barrina volia seguir un tram de GR-7 per després pujar al Barrina, però vistes les cingleres,

torno al Puig Pelat i continuo pel sender que va per dalt de les cingleres fins el Portell de l’Onclet. Tram no massa definit fins la pista de baix del Portell. Seguint-la un tros, agafo un sender que ja puja al Punta del Barrina. En baixar agafo un sender que per baix de les cingleres de l’Abellera i la Foradada, al serret dels Avenc, i que em porta fins Mont-ral. Un sender definit i marcat però “entretingut”. A les portes de Mont-ral ja agafo un altre sender, el PR-C 20, que em porta fins Farena. Un sender caracteritzat per que quasi té tants de pals indicadors com senyals.

Aquest sender de Farena puja fins el Cogullons. Jo, a Farena, agafo un altre variant prou definida que pel grau del Roquerol i el mas de Mateu puja fins la Taula dels Quatre Batlles. I un cop allí ja es podia dir que acabo pel GR-171, després de abans passar per la Mola d’Estat i el Tossal de la Baltassana.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 40,3km.
Altura màxima, 1.202m, Desnivell ascendit, 1.753m.

Continua llegint «Volta serra de Prades i la Mussara»