Panoràmiques – Pàgina 3 – Lo Racó de MeteoLaSenia

Alta Ruta Pirinenca

Del 23 de setembre al 3 d’octubre de 2018

Qui em tenia que dir l’any 1999, quan vaig començar per primer cop una caminada a Portbou, com parlàvem no fa molt amb un altre trotacamins al refugi Corones, sense guies ni mapes, la única guia que tenia era un petit llibre de una desapareguda Editorial Montbanc-Martin, traducció de la original de Georges Véron, i un mapa de “gran escala” per saber més o menys per on anava, de la que en un llibre que va ser la meva “referencia” per conèixer les millors caminades del món, la definia textualment “no hi ha cap dubte que la Alta Ruta dels Pirineus és un dels millors trekkings del món”.
O molt més proper, l’any 2012 quan vaig completar tot el recorregut, que llavors havia començat a Benasc, que sols 6 anys més tard la acabaria per segon cop i “per tot lo alt”. Amb els camins i muntanyes que hi han per recórrer i jo repetint part dels mateixos. Mals comptes que un fa.

La meva amiga la Lluna pujant cap a la Bretxa Rotllan

Tenint fets, i per segon cop, els trajectes de Portbou a Puigcerdà, de Puigcerdà al Túnel de Vielha i del coll de Somport a Irun, ja sols em quedava la part més alpina i agresta del Pirineus, del coll de Somport al Túnel de Vielha.

Tot i que al final no va tindre res a veure amb els comptes de un principi del tot, ni de com volia finalment completar el trajecte, va primar acabar-ho i tombar pàgina, igualment vaig gaudir del recorregut fet, les vistes i del temps.

Havent fet anteriorment aquest tram seguin l’Alta Ruta original que va més per la vessant francesa, aquest cop me la volia “adaptar” seguin els massissos dels 3000s i aprofitar per pujar-hi, tenint en compte que aquesta vegada no em calia comptar ni esperar a ningú. No va ser així, per un costat la motxilla no era la adequada i per l’altre, me haguessin fet falta més dies.

Amb aquesta intenció em vaig desplaçar amb la meva caragola fins el coll de Somport. Després de fer-hi nit, al matí següent m’hi vaig despedir amb un esperam fins que torni, a veure si torno i no et trobo.

Dia 01 – 23/setembre/2018. Del coll Somport al Ref. Arremoulit
Havent dormit la anterior vegada als peus del Midi d’Ossou, al refugi Pombie, on hi vaig arribar del refugi Larribet per la vessant nord del Balaitús. Aquest cop la intenció, pujar al cim més alt del massis més occidental dels Pirineus, el Balaitús . Amb aquesta intenció, el primer dia, anar a dormir al refugi de Arrémoulit (2.305m), una etapa prou dura i llargueta, però sense massa complicació, a excepció del “Passage d’Orteig”, un pas encinglerat tallat a la roca i equipat amb un cable.

Els cims occidentals de Larra des del cim del Pic Astún

Dia 02 – 24/setembre/2018, Del ref. Arremoulit al ref. Respumoso (2.200m)
Al dia següent el trajecte de Arremoulit a Respumoso pujant al Balaitús (3.146m), cosa que vaig fer pujant i baixant per la Gran Diagonal, com també havia fet dos anys enrere, però llavors en més mal hora dalt al cim.

Cims Vignemale i Infiernos des del Balaitús

Dia 03 – 25/setembre/2018, De Respumoso al ref. Bachimanya (2.197m)
A l’endemà de Respumoso a la vall de Panticosa. Opcions, Gran Fatxa o els “Inferns”. Com al massís dels Infiernos tampoc fa molts anys que hi vaig estar. El Gran Fatxa es un cim solitari i no és tant “destacat” però també és un fantàstic mirador al ben mig de altres “grans” massissos, el del Balaitús, el Vignemale i els “Inferns”, i em permetia creuar-lo per sobre. Cap el Gran Fatxa (3.005m) i ha dormir al refugi Bachimanya.

Cims Vignemale i Infiernos des del Gran Fatxa

Dia 04 – 26/setembre/2018, Del ref. Bachimanya al ref. Bujaruelo (1.270m)
Al dia següent, dia de tranquil, anar a buscar el GR-11 i pel coll de Brazato creuar a la vall de Ara, que tinc un poc per llarga, sosa i aburrida, la he fet varis cops i així se me ha fet. La vista del dia, la pujada al Vignemale des de la cabana Cervillona, efectuada l’any anterior pel corredor de Moskowa i la marmolera del pic Central.

Dia 05 – 27/setembre/2018, De Bujaruelo a la Bretxa de Rotllan (2.804m)
I pel següent una etapa, especial i valorada per mi. Curta però costeruda, la pujada de Bujaruelo al coll de Bujaruelo (2.272m), i passant pel refugi Serradets (2.587m) anar a dormir a la Bretxa de Rotllan. Aprofitant al mateix temps, ja que estava allí i el tenia al costat, anar a gaudir del capvespre al Taillón (3.145m).

Dia 06 – 28/setembre/2018, De la Bretxa Rotllan al ref. Góriz (2.160m)
I per l’altre una molt ambiciosa etapa, pel recorregut, per la motxilla i per la la meva forma. Ja fa temps que ho arrastro, els pics de la Cascada i la vista del circ de Gabarnie des dels seus cims. Volia matar dos ocells de un tiro, visitar-los, passar per la Faja Roya a Monte Perdido i baixar a Pineta. – Ufffff, a la primera “vista” de la pujadeta me vaig “c….r”. No ho conec, se me farà llarguíssim, i a sobre no se com anirà la baixada de Monte Perdido al coll d’Añisclo. Res, cap avall, i ja tinc una propera volteta, de moment cap al refugi Goriz i volteta un altre cop per la Punta de las Escaleras (3.027m), Monte Perdido (3.355m)i baixada per la normal. Llàstima l’últim cop que hi vaig pujar, me’l hagués pogut estalviar.

Els canyons de Anyisclo i Ordesa des del cim del Perdut

Dia 07 – 29/setembre/2018, Del ref. de Goriz a la vall de Pineta ((1.240m)
Per l’altre dia, l’anada a la vall de Pineta. I com venia de passada, el Punta las Olas (3.002m). Un travessa pel GR-11, que jo tinc una mica en menyspreu, però esta etapa vaig agrair el fer de baixada. És una etapa com no crec que en hagi cap altra en tots els GRs, empinada, dura i per un sender de mal caminar, de Pineta al coll de Anyisclo, amb dos kms se ascendeixen 1.200m. I si a sobre se afegeix la variant, es pot dir clarament que no apte per tothom. Ara, espectacular i fantàstic si queden ganes per apreciar-ho.

La vall de Pineta i el canyo d'Anyisco des de Punta las Olas — La vall de Pineta i el canyo d’Anyisco des de Punta las Olas

Dia 08 – 30/setembre/2018 – De la vall de Pineta al refugi Biadós
Pineta, un altre canvi de plans. Tot i tindre tots els 3000s de la Múnia tatxats per dos cops amb els companys del CEL, sempre i he pujat des del fantàstic i espectacular circ del Troumouse. La intenció primera, dirigir-me a la Munia i baixar a Parzan, un altre dia i més volta. Res, com dos dies abans, un altra volteta pendent per un altre cop. Ara cap a Bielsa i pujada pel PR-HU 136 del barranc de Cao.
– El guarda del refugi: Pel barranc de Cao, per que? Tu saps on vas? No vagis per allí.
– Jo: Home, la pujada del GR-11 per la pista del barranc de Ordiceto ja la coneixo, i és molt aburrida. Es això, ho anar també per la pista del coll de Pardiñas.
– Un altre lloc i un altra persona: El barranc del Cao? Per que? Tu saps com és allò? Jo ho vaig fer un cop i de baixada i no vegis el que ens va costar. Aquesta persona me va agafar la motxilla i cert i segur, “Tu avui no arribes a Biados”.
Afortunadament si que vaig arribar, l’etapa de Pineta o Bielsa a Biados. Una etapa “sense cim” però en 2000ms de pujada.

La cresta d'Espades des del refugi de Biadós — La cresta d’Espades des del refugi de Biadós

Dia 09 – 1/octubre/2018 – Del ref. Biadós al refugi de Estós (1.890m)
I per la següent, una etapa d’alçada. De Biados a Estos passant pel cim del Posets (3.375m). Una pujada de “miedo” i una baixada al coll de la Paúl “espant”. Justament vaig agafar un dia que va fer molt de vent i gelat. La pujada entre la costa, el vent i el fred, se me va fer molt llarga. Però la baixada al coll de la Paul, se me va fer llarguíssima. Justament em vaig creuar a la cresta del Posets amb uns que venien del coll de Chistao, em van dir que ells també volien baixar a l’Estós, però que ja en havien tingut prou del vent i veient més segur baixar cap l’Orús. Jo avall per la cresta, però com ja he dit, el llarguíssima que se me va fer. I en arribar al coll, lo que quedava encara fins el refugi d’Estós. I per acabar d’arreglar el dia la “bronca” que em va caure pel guarda del refugi quan vaig arribar a quasi l’hora de sopar. Sobra dir que li sobrava raó i que se va portar més que correcte en tota la resta.

Els cims del massís de la Maladeta des del cim del Posets

Dia 10 – 02/setembre/2018 – Del refugi Estós al refugi Corones (1.970m)
I la següent etapa, tota pel GR-11 i pista. Del refugi Estós al refugi Corones. El refugi Corones, un refugi amb també records de un altra època, quan hi vam estar varis cops per tatxar unes agulles i cims que ni recordo. Com a esquerp que soc, confiat en la tranquil·litat que hi trobaria estan tot sol. I mira per on, les casualitats, ens va reunir tres trotacamins, de entrada solitaris i aficions afins. Arribo, trobo un preparant-se una sopa, vaja despenjat, quina feina deu tindre aquí.
– Jo: Jo estic acabant la Alta Ruta i demà pujaré al Ballibierna.
– L’altre: Jo hi he estat avui. Molt de vent i mal hora. La Alta Ruta no la he fet mai, però he fet el GR-10 i el GR-11. Que parlem que si un que si l’altre, que si cap allí que si per allà.
Entra una tercera persona La meva impressió, un pastor que se ha deixat la rabera i se’n ha anat al monte.
– La tercera persona, GRs, jo vaig fer el GR-11 quan no havien ni topoguies i no he parat mai de caminar per aquest camins. Era Navarro i es coneixia tots el Pirineus.
– La segona persona, hi també he caminat molt per Amèrica del sud, he fet molts de cims i caminades, per exemple les Torres de Paine, els he donat la volta.

Una "infiltrada". Els massís de les Torres del Paine — Una “infiltrada”. Els massís de les Torres del Paine

– La volta, la doble W?
Els tres i havíem estat i l’havíem feta. Argentina, Xile, Perú. El navarro, havia fet la carretera Austral en bicicleta i havia creuat a Argentina per Villa Ohiggins. El “pastor“!!!! Vaja trio que ens varem ajuntar allí, els kms. de camins que havíem recorregut entre els tres, i jo confiant en estar sol. Lo a gust que m’hi vaig trobar. I pensar que vaig per aquests refugis i quan veig els “personatges” que hi trobo la majoria de vegades m’agafen ganes de apretar a córrer. Va ser una estada sentida i nostàlgica per partida doble, recordar un altra època i recordar les correries d’uns altres llocs.

Dia 11 – 03/setembre/2018, Del refugi Corones al refugi Conangles
I al demà final i ultima etapa, del refugi Corones al refugi Conangles (1.555m). I com estaven allí i em venien de passada, passant per dos cimets més, el Tuc de Culebres (3.062m) i el Ballibierna (3.067m), dos cireretes per completar una fantàstica travessa. Dia també ventós i gelat, però menys que al Posets i sense tanta vista, tant prop que estaven i no vaig poder veure els cims del massís de la Maladeta. I amb un punt característic i clàssic, el “Pas de cavall”. Després de gaudir dels dos cims últims de la travessa, avall cap el refugi Cap de Llauset (2.425m), la vall D’Angllos i acabar al refugi de Conangles.

Els cims del Posets i el massís de la Maladeta des del cim del Tuc de Culebres

Allí vaig completar la segona travessa dels Pirineus des de Portbou a Irun i havent gaudit de uns fantàstics i espectaculars dies amb que vaig tenir unes immillorables vistes dels cims de més de mig Pirineus. Pel dema, lamentant de no poder continuar, ja sols em quedava temps per tornar a buscar la meva caragola, que afortunadament encara me estava esperant després de tants de dies.

Estadístiques de GPS del trajecte:
Distancia recorreguda, 220km. i la altura màxima, 3.375m
Desnivell ascendit, 15.800m. i descendit: 16.010m.

Estadístiques de GPS travessa dels Pirineus:
Distancia recorreguda, 878km. Altura màxima, 3.375m.
Desnivell ascendit, 50.392m. i descendit: 50.482m.

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Uns petits passos al camí del Nord

1, 2 i 3 d’agost de 2018

I en baixar de l’Atxuria, ara si, cabo Higuer, ja mi dirigeixo per ja passar-hi la nit i gaudir de la seva posta de sol.
Tot i el primer espant per la gentada i “l’ambient” que vaig trobar a la arribar, la sort em va ser favorable i vaig trobar un racó íntim i tranquil als peus mateixos del far i a tocar de la punta de cabo Higuer.

Com ja he comentat a una entrada anterior, i anava amb la idea de fer un “amago” a la petició que vaig fer als reis Mags del desig de emprendre la caminada de Cabo Higuer a Finisterre creuant tot el Cantàbric. Volia aprofitar el “topo” i el tren que voreja la costa fins Deba per fer tres etapes “inicials” anant a peu i tornant a dormir a la caragola amb el tren. El primer dia de cabo Higuer a Donostia, tornar amb tren fins Irun i d’allí amb bus fins Hondarribia. El segon de Donostia a Zumaia i ja el tercer, per acabar, de Zumaia a Deba.

Amb aquesta intenció al matí següent, a la sortida de sol, el “ritual”, deixar una pedra que havia portat de Cap de Creus i recollir-ne unes altres per poder intercanviar-les “algun dia”.
En acabar de gaudir de la sortida del sol a l’extrem occidental dels Pirineus, l’inici del que podia ser una curta etapa de una llarga caminadeta per “algun dia” un altre cop, el trajecte de cabo Higuer a Donostia.

Aprofitant el trajecte, també portava la intenció de passar a veure els records de un altra època, quan fèiem “guàrdies” durant la “mili” a una fortificació, el Fort de Guadalupe. A més, per no variar de les raderes sortides, la visita al cim més occidental del Pirineus inclòs dins dels seus cims més bonics i emblemàtic, monte Jaizkibel (545m).

Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya

Per cabo Higuer passa el GR-121, que dona la volta a Guipuzkoa, aquest, primer va vorejant la costa i puja després a buscar Jaizkibel. Jo, com volia veure el fort, vaig fer un primer trosset fins el torrent de Martierreka, on deixant-lo, vaig tirar amunt seguint un dels nombrosos caminets que hi han per la zona. És una fantàstica zona per passejar o entrenar.

El Fort de Guadalupe, suposo que qui el veu i el va veure. Quan nosaltres hi fèiem guàrdies ja sols era una ombra del que havia estat, si havia estat mai, tot buit i sense ningú, ja no tenia cap aprofitament. A hores de ara tot tancat i abandonat. Tampoc és que tingues que tindre cap “utilitat”, sols nostàlgia de un altre temps.

Després de la visita ja enllaço amb el “buen camino” a l’ermita de Nª Sª de Guadalupe i amb el recorregut que també ressegueix la carena de la serra de Jaizkibel.

La serra Jaizkibel, no cal dir que unes vistes fantàstiques i precioses. Tot un contrast amb les vistes dels cims dels Pirineus, la costa, el mar. Després la baixada a Pasaia, l’impacte sortir de un barranquet i de sobte trobar-te al mig del Port. La tornada a pujar i la visió de tota la costa, l’arribada a Donostia i la pujada a Monte Urgull. La veritat és que va ser una etapa que vaig gaudir enormement. Suposo que el contrast de haver vist tanta muntanya i tant poca costa.

Fins Pasaia vaig seguir “buen camino”. Un cop creuat el Port amb barca i una espectacular pujada, hi ha un punt on es divideixen, jo vaig seguir el GR-121 o sender de la Talaia, que va més en vista de la costa, vàrem tornar a coincidir a la platja del palau Kursaal, però ell va per dins de Donostia i jo vaig seguir la carretera de la costa que voreja Monte Urgull, i aprofitar per pujar-hi. Ja era prop el cap vespre i una visió embaucadora. El que fa la nostàlgia i el cap.

En acabar l’etapa, la realitat, en busca del tren, i cap a la caragola, a dormir un altre dia als peus del far de cabo Higuer.

A l’endemà, després de saludar al sol a la seva sortida i despedir-me de cabo Higuer fins la tornada, vaig dirigir la meva caragola cap a Monte Igueldo, com totes les ciutats, és complicat aparcar prop de elles.

De monte Igueldo, un altre cop el “buen camino”. La intenció, seguir el GR-121, originalment anava més per la costa. On en principi es desviava, actualment segueix el camí de sant Jaume. Intento anar pel camí antic, brut i un tall de romigueres. Res, cap el “buen camino”, mai més ben dit. Tram de camins quitranats i pistes, encara que no faltada de vistes i contrastos. La baixada cap a Orio per un antic camí empedrat que diuen fet pel romans. Orio, bonic poble costaner a la desembocadura del riu Oria. Una pujadeta i Zarautz, un altre bonic poble costaner, però aquest turístic i famós principalment per les seves platges. Aquí dos opcions, o seguir el camí de Sant Jaume per la carretera de la costa fins el bonic poble de Getaria, conegut principalment per ser on va neixer Juan Sebastian Elcano, el primer home que va donar la volta al mon, o tornar a pujar a la carena. Jo, amunt per uns caminals tots vorejats de vinyes i amb unes fantàstiques vistes de la costa i Getaria.

Arribada a Zumaia, com els anteriors un bonic poble situat a la baia de la desembocadura del riu Urola. I un altre cop, tren i cap a Donostia. Donostia, la Concha, un ambient fantàstic. La platja, gent passejant, corren, la tranquil·litat que s’hi respirava, les vegades que un altra època hi vaig estar per aquí. I “un” carregat amb una motxilla i rapit a buscar el cotxe per marxar un altre cop cap a Zumaia. Havia vist un lloc “ideal” per poder passar-hi la nit amb la caragola. Llàstima, haguessin pogut ser de un altra manera les coses.

I a l’endemà de Zumaya a Deba, també bonic poble costaner situat a la desembocadura del riu Deba, tercera i ultima etapa “per aquest cop”. Després el tren ja se allunya de la costa i de l’itinerari. Dos dies fins Guernica i dos dies més fins Bilbao, les possibles sortides “amb tren”, no disposava dels dies. Continuarà “pendent”.

Les arrels de l'acantilat — Les arrels de l’acantilat

Esta etapa es pot fer pels dos “camins”, el camí del Nord, que puja cap a la carena i segueix pel caminals, o el GR-121 que va per un camí costaner, coincidint el primer tram amb el PR-Gi 5001 també anomenat “Les arrels dels penya-segats”, un senderol espectacular que va per la mateixa vora dels penya-segats i asomant-se a cales i caletes vorejades de altes parets rocoses.

Sender les Arrels de l'Acantilat — Sender les Arrels de l’Acantilat

Aquest tram, un sender amb unes vistes de la costa i els penya segats fantàstiques, tot i que prou duret, quan no estàs pujant estàs baixant, l’únic tramet planer és un que va per on anava antigament una via de tren. Ara, com els anteriors, un recorregut bonic i espectacular.

Continuara . . .

Resum estadístics de GPS.

– Dia Cabo Higuer a Donostia: Distancia recorreguda, 32km.
Altura màxima, 545m, Desnivell ascendit i descendit, 1.281m.
– Dia Donostia a Zumaia: Distancia recorreguda, 32,5km.
Altura màxima, 317m, Desnivell ascendit i descendit, 1.173m.
– Dia Zumaia a Deba: Distancia recorreguda, 16,2km.
Altura màxima, 221m, Desnivell ascendit i descendit, 731m.

Més fotografies:

– Dia Cabo Higuer a Donostia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Donostia a Zumaia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Zumaia a Deba.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

Volta al monte Atxuria

31 d’agost de 2018

I a l’endemà el pic Atxuria (768m), pic fronterer també anomenant Penya Plata pels reflexos que produeix en dies plujosos per la seva composició de quarsita.

És un esperó rocós que des de la seva cara sud té una visió imponent que contrasta amb tot el voltant, tot rodejat de prats herbosos, i des del seu cim es poden veure tots els colls trepitjats amb l’Alta Ruta Pirinenca des del pic la Rhune i el cantàbric a el pic de l’Orhy, a més dels cims visitats per Navarra.

I com molts altres, un pic pel qual vaig passar pels seus peus quan vaig fer la travessa dels Pirineus. A prop del coll de Lizarrieta, on per dos cops i vaig fer la cervesa.

Per començar la caminada vaig entrar amb la caragola des del coll de Lizarrieta per la pista que es podia dir que segueix la carena, tota envoltada de “palomeres” i per on he vingut els dos cops a peu quan he fet la travessa.
En arribar al coll de Nabarlatsa la deixo i començo la caminada seguin una pista que va cap a l’est passant pel sud de l’Atxuria. En passar una masada em dirigeixo amunt pel costat de una tanca com si hagués de pujar directe des del sud, però en trobar un corriol que el segueix vorejant pel sud cap l’est el segueixo i vorejant-lo pel SE em porta fins la pujada normal des de Zugarramurdi, també conegut per les seves “bruixes“, per la que accedeixo a la cresta i després al cim fàcilment.

Després de gaudir de les vistes i panoràmiques baixo pel fàcil llom, encara que empinat, en direcció NO com si em dirigís cap a Lezea i les conegudes coves de Sara, França, fins trobar una pista que segueixo fins una cruïlla, on segueixo la de l’esquerra en direcció O, fins que, abans de un altra masada, veient un senderó que baixa a un barranquet que hi ha entre l’Atxuria i Saiberri tiro avall per ell per pujar a l’altre costat i anar al pic Saiberri (505m). Després ja segueixo el sender que em porta fins un altra pista que ja surt al coll on he començat la caminada.

Una volteta fàcil i senzilla, encara que un poc enrevessada, perquè hi han molts de pals indicadors a les pistes i cruïlles, però si no tens la informació, bastant liosos.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 10,8km.
Altura màxima, 761m, Desnivell ascendit i descendit, 698m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Anada País Basc i monte Saiola

30 d’agost de 2018

Tal com ja vaig comentar a la primera entrada de caminades, el dia 5 de gener, vespra dels Reis, em vaig desplaçar fins Cap de Creus a fer-los una petició i recollir uns “testimonis”.

La petició era que feia anys que havia acabat “una” travessa dels Pirineus des de Portbou fins Cabo Higuer i llavors vaig deixar “pendent” de, algun dia, continuar la “caminada” creuant tot el Nord fins Finisterre.

Que altres “compromisos” en algú, que si comptant en algú altre o simplement fent uns altres comptes, la qüestió és que han anat passant els anys i segueix pendent.

Llavors vaig anar ha fer la petició al “Reis” que enguany si, i ha recollir els “testimonis”. En lloc de aigua o arena, unes pedres, segur que es podran aguantar més anys. El pensar era tornar a Cabo Higuer ha deixar-ne una, recollir-ne unes altres, i poder continuar la caminadeta per arribar a Finisterre i poder intercanviar les pedres dels llocs, algun dia, Cap de Creus, Cabo Higuer, Finisterre i Cap de Creus, encara que posteriorment fos retornar-les “amb cotxe”.

Amb aquesta intenció, més de bona voluntat i de fer un amago a la promesa que vaig fer al Reis Mags, que de emprendre la caminada en serio, vaig dirigir els meus passos al País Basc. En principi ja havia decidit que lo meu son les muntanyes i els Pirineus. Pot ser me aniria be anar de “peregrí” una bona temporada, però ja veurem si trobo el moment, com vàrem parlar no fa molt en algú altre, que serà que algun dia en “taca taca” no arribi el moment. De moment seguirà “pendent”.

I com me venien de camí, seguint amb les raderes sortides, primer dos “cimets” inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics. Primer el monte Saioa (1.424m), una muntanya que com, el pic Adi, reuneix totes les essències del paisatge pirinenc d’aquí, cims arrodonits coberts de prats i envoltats de boscos humits.

És la muntanya més alta del Baztan i també amb unes amplies panoràmiques d’aquesta part dels Pirineus.

Vaig deixar la caragola a un aparcament de la carretera abans d’arribar al Port de Belate, i vaig començar la caminada per una pista que es dirigeix a la ermita de la Verge de Belate, seguint el GR-12. Un poc abans d’arribar-hi vaig deixar la pista per agafar un sender que puja fins un altra ermita, l’ermita-refugi de Santiago, i vaig continuar per un altra pista que continua per darrera de ella. Pel camí d’enfront és per on vaig tornar, marcat amb marques grogues com a camí de Sant Jaume. Segueixo el GR-12, que primer va per la pista i en arribar a un barranquet se enfila amunt passant pel costat de una barraca habilitada per dormir-hi. El paisatge tot emboirat, pujo per un llom herbós fins un punt on el sender es podia dir que fa un franqueig planer pel costat d’un cim, és el Okolin (1.360m). A l’arribar al coll de l’altre costat, deixo el GR-12 que marxa a la dreta i emprenc una empinada pujada que em porta fins el cim del Saioa. Poc abans d’arribar al cim es van començar a esvair les boires, unes vistes espectacular de muntanyes i valls.

A partir del cim segueixo el sender carener que va vorejant els cims de la mateixa, fins que en arribar al coll de Elorregi (900m) trobo un pal indicador que me indica Berroeta. Segueixo la seva indicació i al poc faig cap a una pista, la segueixo avall.

Abans de arribar al poble, en un revolt, trobo les marques grogues. Les segueixo per un espectacular senderó que puja per l’angost barranc del riu Marín. Primer va un tram per sobre de una conducció d’aigua, fins que un cop creuat el riuet per un pont comença una pujada per uns antics senderons selvàtics fins que surto a una pista, però que vaig deixant i adreçant a unes i altres, fins que finalment faig cap a un antic sender empedrat que creuant per més amunt del coll de Belate es dirigeix avall fins l’ermita que he comentat al principi.

Una senyora volta, bonica i espectacular.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 28,8km.
Altura màxima, 1.424m, Desnivell ascendit i descendit, 1.474m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta serra de Leyre

7 d’agost de 2018

I ja de tornada cap a casa i aprofitant que hi passava per baix, un altre dels cims inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics, el Arangoiti (1.356m), encara que un cop allí vaig fer honra a les classifiques frases aquelles de: Vols dir que cal?, O si té hi fessin anar no hi aniries.

El monestir de Leyre, les 12 del migdia, un sol i una calor ofegant, una pujada que feia mal a la vista, pel sol i per la pujadeta que hi ha fins dalt, i els comptes de que arribaré dalt i no veure res. La intenció, la volta a la serra de Leyre.

Però clar, allò de que ja estic aquí, no se sap quan podrà vindre be tornar i si no pujo no sabre el que hi ha, ni si me hagués pogut perdre alguna cosa. Així que el barret, carrega d’aigua i cap amunt.

Dalt el cim “destacat” de Arangoiti, un mirador per excel·lència dels cims occidentals dels Pirineus, des del Bisaurin a els cims de Larra, l’Anie i la Mesa de los Tres Reyes, i amb una panoràmica a vista d’ocell del pantà de Yesa i del monestir de Leyre.

Començo la caminada de l’aparcament del monestir. Segueixo el que va ser un GR, ara descatalogat, el GR-13 o Canyada Real dels Roncalesos. Pujo fins el coll de La Cerrada i d’allí al cim de el Castellar (1.293m) , que es podia dir que esta al seu damunt.

Cim Castella i al fons l'Arangoiti — Cim Castella i al fons l’Arangoiti

Després ja sols em queda resseguir el bonic sender que va per la carena fins la cruïlla per on baixaré després d’anar i tornar fins aquí del cim de l’Arangoiti.

Efectivament un fantàstic mirador, encara que no era el dia de la gran vista i a sobre el cim, com molts altres, ple de antenes repetidores.

Després de recuperar forces i l’alè al cim, tornada fins la cruïlla i baixada “directes” al monestir per l’empinat sender. Per sort a temps, al poc de arribar espectacular tempesta de pluja i vent, de bona la que me vaig lliurar.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 12,8km.
Altura màxima, 1.356m, Desnivell ascendit i descendit, 815m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta als cims de Mendilatz i el Urkulu

6-7 d’agost de 2018

Acumulant-se la feina i sense massa ganes ni inspiració per escriure continuo reprenent-ho amb els cims que vaig visitar durant l’escapada que vaig fer a Navarra per portar a uns caminants.

Havent visitat el pic Adi durant el mati, a la tarda, aprofitant l’estada per aquelles terres vaig voler anar ha dormir a un lloc misteriós i enigmàtic esperant a veure si m’honrava en la seva presencia algun esser misteriós.

Aquest lloc és la Torre Urkulu, una antiquíssima torre romana, i única en les seves característiques, construïda fa més de 2000 anys al cim de la muntanya per commemorar la conquesta d’Aquitània. Aquesta esta construïda en un cim del mateix nom (1.423m) i a les faldes del qual existeixen nombroses restes megalítiques i cromlecs. Lloc no faltat dels seus misteris i llegendes, i des de on, fent un bon dia, hagués pogut tenir una posta i sortida de sol espectacular i màgica de aquesta part dels Pirineus i dels cims de mitja Navarra. El dia no va ser dolent del tot, però les vistes tindran que ser en una altra ocasió, i sobre la visita d’algun altre ser misteriós, crec que vaig ser jo el esser més estrany i misteriós del lloc.

Em vaig desplaçar fins la fàbrica de Armes de Orbaiceta, i vaig deixar la caragola al refugi lliure per caminants de Azpegi que hi ha més amunt.
Aprofitant la proximitat, primer vaig dirigir-me al cim del Mendilatz (1.348m), un altre cim inclòs dins dels cims més bonics i emblemàtics.

Està situat a l’oest de la Seva d’Irati i des del seu cim en un dia clar es podrien veure des dels cims de Larra i l’Orhi, a tots els colls recorreguts amb l’A.R.P. per Irati fins l’Urkulu. Pels peus del qual he passat dos cops quan he fet la travessa dels Pirineus per l’Alta Ruta, del coll de Azpegi al de Arnostegi

Vaig pujar al Mendilatz per un sender empinat per la vessant oest. Després de visitar tot el misteriós i espectacular cim, un cim boscós i humit amb el terra rocallós i tot recobert de molses, vaig baixar per la carena fins el coll de Azpegi. I de allí, un altre cop amunt cap al Urkulu. On ja vaig arribar després de la posta sol que va haver entre els núvols.

A l’endemà, després d’haver passat la nit sense cap “aparició” ni la companyia de la meva amiga la lluna i les estrelles, i de una sortida de sol amb més pena que gloria, vaig baixar al coll de Arnostegi, i des de on, pel GR-12, vaig tornar a la caragola.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 12,8km.
Altura màxima, 1.423m, Desnivell ascendit i descendit, 822m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta al monte Adi

6 de agost de 2018

I un altre any, aprofitant el viatge per portar a uns caminats que “feien” el GR-11, per que diuen que enguany l’acabat, “o no”, i que els vaig pujar a Roncesvalles per fer el tram fins a cabo Higuer, jo, seguint darrera els Pics més bonics i emblemàtics dels Pirineus aquest cop dirigeixo els meus passos a els cims més occidentals de la cadena, els Pirineus Navarros.

Coll d'Aztakarri i Iturrunburu darrera — Coll d’Aztakarri i Iturrunburu darrera

El primer dia al matí el destí és el monte Adi (1.458m), i per donar el “tomet” també i afegeixo el Iturrunburu (1.312m).

El monte Adi és una muntanya emblemàtica de Navarra i una de les possiblement més visitades de la zona. La seva facilitat d’accés i el estar situat en un entorn que resumeix tot el paisatge humit de boscos, prats i l’habitat dispers la fa ideal per conèixer-ho.

El cim de l’Adi és un cim allargat que sobre surt per sobre de tots els cims dels voltats i del que es té una amplíssima panoràmica de tot el seu voltant, des de els cims i colls travessats amb l’A.R.P. a els paisatges que intercalen els prats, els boscos i les masades disperses que ja son característics fins el mar.

Un lloc per començar la caminada es l’àrea recreativa de Sorogain, una raconada fantàstica per buscar la tranquil·litat i la fresqueta. Jo vaig començar la caminada de un poc més amunt. De la cruïlla del GR-11, per on en un principi volia pujar i finalment vaig baixar per poder-me creuar amb els caminats.

Panoràmica 360º des del cim de l'Adi — Panoràmica 360º des del cim de l’Adi

Vaig pujar fins el coll de Aztakarri pel GR12-D.2, un sender que segueix el fons del barranquet. Del coll de Aztakarri, després de visitar unes restes megalítiques, vaig pujar a l’Iturrunburu pel GR-12. Tornant a baixar este cop al coll de Adatun, on creuo el GR-11 i emprenc ja la pujada al cim de l’Adi. De l’Adi baixo per la part oposada al coll de Adipeko i ja em dirigeixo cap a la caragola pel GR-11.

A l'esquerra l'Orhy i al fons els cims de Larra — A l’esquerra l’Orhy i al fons els cims de Larra

Una volteta fàcil per camins marcats i sense cap dificultat, encara que amb uns bons “repetxonets” per arribar als cims.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 13,4km.
Altura màxima, 1.457m, Desnivell ascendit i descendit, 842m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Continua llegint «Volteta al monte Adi»

Volteta al Tuc de Maubèrme

26 de juliol de 2018

I a l’endemà un altre balcó a gran part dels Pirineus, el Tuc de Maubèrme (2.884m). Per les seves característiques, sobre surt a tots els cims dels votants, i per la seva ubicació, podíem dir que separat de la cadena axial, des del seu cim té una fantàstica visió longitudinal dels Pirineus. Tot i que la visió no era nítida, destacaven clarament els Besiberris i la Maladeta, juntament amb els cims d’Aigüestortes i el circ de Colomers.

Aquest cop, agraint-li la “tracció” a la meva caragola, em va permetre arribar fins al lloc previst per iniciar la meva caminada. La pista que hi portava no estava amb les millors condicions i sols era practicable per vehicles 4×4. Aquest cop el desnivell, la distancia i el temps hagués estat mooolt superior si ho hagués hagut de fer a peu des de Bagergue, on comença.

Vall d'Arriu Unhòla — Vall d’Arriu Unhòla

Poden fer els més de 10km “motoritzat”, començo la caminada més amunt de la cabana Calhaus per una antiga pista de una explotació minera, per on va una etapa del GR-211. En arribar al Port d’Urets, el deixo, ell marxa cap a Montgarri, i jo continuo, es podia dir que planer, en busca del coll que separa el Tuc de Maubèrme del Tuc de Crabes per un altre sender GR definit, encara que sense cap marca, el GR-T 52.

Allí deixo el sender pel que venia per agafar el ramal, que pujant per la part occidental, em portarà per una reblosa i descomposta canal empinada fins prop del cim, on hi arribarem fent un franqueig a la dreta fins sortir a la cresta cimera. A la baixada, en lloc de tornar a sortir al collet que separava els dos “Tucs”, adreço per un petit fondet per anar a buscar el sender que me havia deixat al collet i es dirigia cap el refugi de Liat i la pista on he deixat el cotxe.
En arribar a la pista ja sols em va quedar el seguir-la en direcció oposada als Estanys de Liat fins la caragola.

Si sols féssim la volteta sense pujar al Tuc de Maubèrme, es podia dir que un passeig per camins definits i fàcils. La pujada al Maubèrme, en condicions estivals, sense cap dificultat “tècnica”, si estem habituats al terreny pirinenc i d’alta muntanya amb força pendent, on un mal pas o una relliscada pot comportar un bon “ensurt”.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 15,2km.
Altura màxima, 2.884m, Desnivell ascendit i descendit, 1.045m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Continua llegint «Volteta al Tuc de Maubèrme»

Volta al Circ de Colomèrs

25 de juliol de 2018

Tenint en compte la neu que encara hi ha acumulada, i amb la intenció de no arriscar, aquest cop, dirigeixo els meus passos a dos cims distingits per partida doble a la Vall d’Aran, per una banda per formar part dels 100 cims més bonics dels Pirineus i per l’altra per estar també inclosos a la llista dels 100 cims de Catalunya.

Primer, al Circ del Colomèrs. Aquest disposa de dos rutes marcades per poder gaudir de la visió dels llacs, l’una curta i l’altra més llarga. Jo, atès que hi he passat molts de cops i mai hi havia donat el tomet, vaig ha fer-ho ara, i aprofitant que, casualment, també està el Gran Tuc de Colomèrs (2.933m), aprofito per pujar-hi.

Davant la prohibició de circular amb vehicle particular fins l’aparcament del refugi Colomers, començo la caminada des del aparcament habilitat a prop del que es diu que és el balneari més alt de Europa, els Banhs de Tredòs

Obviant el sender i anant per la pista arribo a l’aparcament del refugi. D’allí, pujant pel camí del refugi em dirigeixo a buscar el GR-11, que va, ho ve, depenent de com ho miris, del refugi d’Amitges al de Colomèrs, i per on coincideix, fent-ho en sentit horari, un primer tram fins el llac d’Obago. Allí, ja per la ruta dels llacs, pujo fins uns estanyets de baix del llac de Podò, on, deixant la ruta pujo fins el Portau de Colomèrs passant pel marge dret del llac de Ratèra de Colomèrs. Un cop al coll i vorejant el cim per la vessant de la solana arribo a la petita canal que puja al coll per accedir al cim. I sorpresa, la canal està encara nevada i gelada. Bé, tants de dies passejant el piolet, avui li ha arribat l’hora de “treballar”, fer els escalons per pujar i baixar. I bé un altre cop, va anar fantàstic fins la baixada, on al tornar de la neu a les pedres, uy, uy, uy!!!, jo i pedres avall, el cul és el que va rebre. Per lo menys la neu hagués estat més toveta, la confiança perd.

Canal de pujada collet i cim Gran Tuc de Colomèrs

Després d’haver estat al cim i haver passat el susto, abans d’arribar al Portau de Colomers, una fita destacable i una baixada “marcada” pel pas de la gent. Per ella i saltant roques arribo al llac de Cap de Podò, vorejant-lo pel marge esquerra i deixant-me el camí “fitat”, vaig a buscar pel “recte”, la ruta dels llacs. Volia “planejar” però em toca baixar igualment al llac de Podò per tornar a pujar fins al coll del mateix nom i, a partir d’allí, ja tot costa avall acompanyat pel so dels trons i, afortunadament, sols un plugim.

Volteta sense complicacions, encara que la ruta dels llacs tampoc es pot qualificar de simple i fàcil per camins definits. Tot i estar marcada, és una ruta clar exponent dels Pirineus alpins i rocallosos, encara que en un marc i ubicació com difícilment es podrà trobar en un altre lloc dels mateixos. La variant o pujada al cim, es podia dir que tampoc té cap dificultat “tècnica”, però un té que saber on es posa i on va. Es podia dir que és per tarteres i rocalls empinats sense un camí clar.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 27,8km.
Altura màxima, 2.933m, Desnivell ascendit i descendit, 1.655m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Continua llegint «Volta al Circ de Colomèrs»

Volta al pic de Salvaguarda

6 de juliol de 2018

I per completar l’estada a la vall de Benasc, seguint amb els cims més bonics dels Pirineus, un altre de destacat és el pic de Salvaguarda per la fantàstica vista que té del massís de la Maladeta.

I per donar el tomet i saludar a un altre cim destacat visitat a finals de l’any passat i a l’altre costat de la vall de Artiga de Lin, el Montcorbison, vaig dirigir-me també a un altre pic, el pic de Pessó. Un balcó tant o millor que el Salvaguarda però sense ser tant visitat. Ja vaig comprovar el per que, un cim herbós però amb una forta inclinació.

Una volteta senzilla per camins ben fressats. La pujada fins el Portillon de Benasc, un antic camí de pas transfronterer amb les seva pròpia historia. Després al Salvaguarda també senzill, però amb una petita complicació, un pas sense dificultat, però que podria ser perillós en cas de caiguda i que esta assegurat per un cable per fer de passa ma. I la continuació fins el Pòrt dera Picada i la tornada un passeig. Ara, la pujada al pic de Pessó és podia qualificar de “delicada” i no apta per persones insegures o amb vertigen.