10 de febrer de 2018
Continuant per les terres orientals dels Pirineus i resseguint els colls i els cims trepitjats amb l’Alta Ruta Pirinenca, aquest cop dirigeixo els meves passos a la Serra de l’Albera.
Aquesta, és la part final més oriental dels Pirineus quan arriben a la Mediterrània. Per aquesta raó presenta una gran varietat d’hàbitats propis que van des dels boscos de fagedes i alzines sureres, com a Requesens que vaig estar, al típicament mediterrani de romigueres i tota classe de plantes arbustives com vàrem tindre l’oportunitat de conèixer quan vàrem començar l’Alta Ruta.
La seva carena separa les terres del Rosselló i l’Alt Empordà, constituïen la frontera entre les parts franceses i catalanes. Els cims més alts són el Puig Neulós (1.257m), el puig dels Quatre Termes (1.156m) i el pic de Sallafort (992m). I tot i que d’intenció era trepitjar-los els tres, en una proposta un pel agosarada pels temps que estàvem, a sobre, tal com deia aquella frase cèlebre, no vàrem enviar les naus a lluitar contra els elements. La lluita
contra el Rei Éol i el que hi vaig “perdre”, no va ajudar.
Al final la volta va ser als bonics boscos de Requesens de faigs i alzines sureres.
Vaig sortir del Castell de Requesens per pujar al coll de Forcat, Puig Neulós, coll de Tenyarena i fins el Puig de Pradets. I un cop allí tornar al coll de l’Estaca per anar a buscar el GR-11 i ja per ell tornar a la caragola.
Amb bon temps, volta sense dificultat. Tot per senders marcats i prou definits, encara que cal estar atents pels “altres” camins dels ramats. Tot i no estar “descrita”, la bonica baixada i molt recomanable del coll del Faig al Castell de Requesens, per l’ombriu i la fageda del torrent, encara que una primera part més empinada. La baixada del coll de l’Estaca té una primera part més “arbustiva” i no és tant empinada, però una vegetació completament diferent de l’altra.
