I pel dia següent, la serra de Bestracà, què, com passa als Port i molts altres llocs, en temps no massa llunyans, diu que concentrava un gran numero de masies disperses, avui tot abandonat i derruït.
Cresta del Gall
Al punt més elevat, el Puig de Bestracà o també anomenat de Mastracà, es troben les ruïnes de un antic castell amb, al seu interior, la capella de Sant Julià, i a la vessant meridional de la serra l’ església de Sant Andreu.
La “volteta” normal és sortint de Oix i passant per l’església de Sant Andreu pujar al cim, per baixar per la vessant nord i, passant pel Pla de Plansesilles, visitar uns roures centenaris i l’església de Sant Miquel d’Hortmoier.
Cresta del Gall
Però hi ha un altra “possibilitat”, és arribar-hi per la “Cresta del Gall”. Una prou llarga carena rocallosa que hi puja des de la riera de Beget. Carena sense massa dificultat, però no apta per gent amb aprensió a les altures, té algun passet de grimpada amb pati i aèria, però és prou bonica i distreta, i va be per fer “exercici i estiraments”.
Cresta del Gall, cresta de Ferran, coll de Talaixà i Bassegoda
(0,0Km – 418m) Començo la caminada des de Oix per la carretera que es dirigeix a Beget (NE).
(0,7Km – 418m) Deixo la carretera per agafar una pista que es dirigeix cap a Hortmoier per la riera d’Oix (NE).
Els cims “visitats”, Puig de Bestracà, Comanegra i els Puig de les Bruixes i Sant Marc
(3,7Km – 391m) Uns 100 metres abans de l’estret de les cingleres, pista que marxa a amunt l’esquerra (S).
(3,8Km – 292m) Grau d’Escales, estretor que separa les cingleres de la cresta del Gall i de Ferran.
Cim de Puig de Bestracà
El sender comença uns metres abans aquest pas excavat a la roca per poder passar la pista que entra cap el Pla de Plansesilles i l’església de Sant Miquel d’Hortmoier. El sender puja empinat (O) pel mig dels carrasquissos per la vessant meridional de la carena, per posteriorment pujar a la carena per un tram bastant emboscat (4,3Km – 543m). Podíem dir que continua ja sempre per ella amb una successió d’ascensions rocalloses fins que arribem al més elevat de ella (6,4Km – 997m), llavors ja se suavitza el sender i la pendent per dins dels carrasquissos fins que trobem la cruïlla per on es pot pujar normalment (S) (7,6Km – 991m) . Ja sols queda el pujar fins el cim (7,9Km – 1.062m) .
Castell de Bestracà
Després de visitar-lo vaig recular fins la cruïlla (8,2Km – 991m) i vaig baixar cap Oix pel camí de pujada normal, passant per Sant Andreu (8,7Km – 878m) i Oix (13,8Km – 418m) .
Sant Andreu de Bestracà
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 14,8km.
Altura màxima: 1.071m i mínima: 356m.
Desnivell ascendit i descendit, 918m.
I havent continuat força temps el “stand-by” per haver encadenat diferents “reparacions”, finalment puc fer una “escapadeta” a continuar darrera els cims i les caminades efectuades per Catalunya.
La idea, una prova “d’esforç” de cames i de “mobilitat” general després del temps passat des de les darreres caminades l’any anterior, i de cara d’afrontar possibles futures escapades als Pirineus a continuar els “estalls” que vaig deixar l’any anterior.
Cruïlla al coll de Talaixà
La vall de Sant Aniol, una bonica i espectacular vall envoltada de cingleres i fagedes, i al fons de la qual, al costat de la riera, es troba la ermita de Sant Aniol, antic santuari i lloc d’antigues peregrinacions i aplecs.
Lloc que vaig conèixer fa anys al passar-hi i dormir-hi quan vaig fer el primer tram del GR-11 de Camprodon a Llança, acompanyant a un “veritable” caminant, i no de “esportistes” com abunda tant avui en dia.
I que, com passa quan fas travesses, llocs que coneixes de “pas” i molts de cops no saps ni com arribar-hi, ni situes exactament on es troba.
Talaixà
– Aquest cop la primera jornada, la volteta als cims i la vall de Sant Aniol.
(0,0Km – 289m) No havent pogut passar amb el cotxe de Sadernes, antic nucli pertenent a dia de avui a Sales de Llierca, vaig començar la caminada des de allí per la pista que entra per la riera de Sant Aniol.
(2,5Km – 317m) La deixo per continuar (O), creuant el pont de Sant Valenti, pel sender de Itinerànnia que porta a Talaixà.
(5,8Km – 753m) Coll de Talaixà i cruïlla, el GR-11 que va de Beget a Sant Aniol. El creuo (N) i continuo per, també, un magnífic sender marcat per Itinerànnia que creuant Talaixà (6,0Km – 780m), un antic poblet situat en un collet amb unes espectaculars vistes, i passant pel costat esquerra (O) de l’església de Sant Marti, em permet passar, després de una fantàstica pujada, pel Puig de Sant Marc, (9,9Km – 1.327m), el Puig de les Bruixes, (11,3Km – 1.392m), i després de deixar-lo al coll del Pla de la Serra (12,7Km – 1.383m), pujar finalment el Comanegra (14,5Km – 1.557m.)
Barrancades de Sant Aniol des del Puig de Sant Marc
Sense haver obtingut la visió que volia del Canigó ni de ser tampoc un cim amb una gran visió panoràmica al seu voltant, torno enrere als meus passos fins un altre cop el coll del Pla de la Serra (16,7Km – 1.371m), on deixant el sender per on he pujat continuo descendent per un empinat sender que es dirigeix a la Manere (N), amb alguna marca però poc definit. Aquest em permet baixar fins trobar una antiga pista al coll de les Falgueres (17,6Km – 1.187m) i per la que continuo fins el coll Pregon (18,0Km – 1.127m),.
A la dreta cim del Puig de les Bruixes i al fons el Comanegra
Allí deixo la pista que porto i que continua a l’esquerra avall (N), per agafar-ne un altra a la dreta (E) que entra a una plana esplanada, i que, per l’altra part, continua en un planer i bonic sender entre el bosc. Va per la vessant de la carena de Sant Aniol i de coll en coll, Coll de Llistonar ((19,4Km –1.088m), coll del Boix, ((20,7Km – 1.142m) i Pla de la Muga (21,9Km – 1.208m).
Cim del Comanegra
Després de visitar la capçalera del Torrent de la Muga i tornar enrere, sender (E) cap el coll del Faig de Migjorn (23,4Km – 1.102m), i en arribar-hi sender cap el Sobiràs (E) , un fantàstic sender però per una empinada vessant de la Baga del Casso no massa recomanable si està “fangós”, com quan hi vaig passar jo.
En arribar al Sobiràs (25,4Km – 864m), sender cap a la Muga (NE) pel costat del Torrent del Clot de Sant Corneli, però en arribar a una pista (26,0Km – 757m), el deixo per continuar amunt per ella (E) per anar a trobar-me amb el sender (27,0Km – 804m) ja de Itinerànnia que va de la Muga a Sant Aniol o Albanyà.
Carena del Puig de les Bruixes al Comanegra. Al fons el Bassegoda
Coll de Prior (28,0Km – 816m) i uns metres més endavant cruïlla (28,3Km – 835m), a la dreta (S) i avall cap a Sant Aniol i Sadernes, a l’esquerra i pujant (E), Albanyà, Sadernes i també el Bassegoda.
Jo amunt, coll de l’Abellar (29,3Km – 818m), el pla de Creu de Principi (31,3Km – 1.052m) i GR-11 (33,8Km – 1.108m), que ve de Albanyà a Sant Aniol. Jo per la pista i cap a Albanyà (SE), i coll de Principi (34,5Km – 1.127m), i decisió, amunt cap al Bassegoda, tot emboirat i tapat, o per la pista cap el coll de Bassegoda i Sadernes. Pujar per pujar i no poder gaudir de la vista ni de la “posta de sol”, quedem que me “esperarà” un altre cop fins que torni per poder gaudir de ell.
Torres de Cabrenç
Ara avall (S) fins el coll de Bassegoda (35,6Km – 1.102m), cruïlla de pistes i el GR-11 que marxa cap a Albanyà (SE). Jo continuo per la de la dreta (SO) avall fins el coll de Riu (37,7Km – 992m), on torno ha agafar la de la dreta (O) i que ja em porta fins la pista de Sant Aniol i finalment Sadernes (46,6Km – 289m).
Caminant pel bosc
Una senyora volteta per llargada i espectacularitat, sense haver-me pogut encantar en gaudir-la. Majoritàriament per senders de la fantàstica Xarxa de Itinerànnia. Els dos trams més “delicats” serien la baixada del Pla de la Serra al coll de les Falgueres, per la pendent i la fullaraca, i el del coll del Faig del Migjorn al Sobiràs, també per la forta pendent i lliscant al estar humit.
Capçalera torrent la Muga
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 47,9km.
Altura màxima: 1.558m i mínima: 260m.
Desnivell ascendit i descendit, 2.398m.
Inicio la caminada del coll de l’Obac (644m) passant per la Casa Nova de l’Obac (0’4Km/667m) i seguint els passos de la M-M que ve per la pista dels Alts de la Pepa. Prompte els vaig deixar (1’2Km/734m), per agafar un sender que se enfila a l’esquerra i per dalt de la pista a la carena al Turó de la Mamella (807m) i a un punt de guaita forestal (1’7Km/835m). A partir de allí segueixo la carena de la serra del Pou passant pel Tossal de l’Aliga (865m) i pel pou de glaç del camí de l’Estepar. Deixant el Turo de la Carlina a la dreta (E) arribo al collet Estret (3’2Km/852m). Donant el tomb cap a l’oest i creuant un altre cop la carena del Collet Estret pel coll de Daví (3’5Km/862m) passo a l’altra vessant (O).
Pou de glaç del camí de l’Estepar
Sender que marxa empinat a la dreta (4’3Km/851m), si continues recte aniria a parar al GR-5, per on tornaré. Agafo aquest sender que puja sense respir a buscar una canal entre les cingleres. Em permet pujar a l’espectacular Castellsapera (4’5Km/938m). Un cim pla dividit amb dos per una canaleta i tot envoltat de altes cingleres, a excepció d’aquesta canaleta que la creua i que permet pujar per una banda i baixar per l’altra. Després de visitar-li els dos “extrems” baixo per la part contraria de com he pujat per anar a buscar i continuar per la cresta del mateix fins el coll de Tres Creus (5’7Km/874m), i des de on ja emprenc la pujada fins el Turó de la Pola o de les Tres Creus (6’1Km/929m).
Montserrat, el Turó de Tres Creus i Sant Llorenç de Munt a la dreta des del extrem nord Castellsapera
Tot i no poder gaudir de la seva grandiosa panoràmica, després de gaudir de l’entrepà amb la meva solitut i llibertat acompanyat de la boira i el vent, prou ben arrecerat esperant a veure si s’obria la vista, en acabar, sense obrir-se, rapit a per emprendre la tornada. Vaig continuar per la carena fins que vaig veure un caminet a l’esquerra (6’5Km/914m) (O) no tant definit però que se encaminava avall. Aquest em va portar fins el coll de Tanca (6’9Km/823m) on vaig retrobar el caminet que baixava del coll que tenia previst arribar, em vaig estalviar força volta. Ja vaig continuar per aquest camí més clar, definit i planer entre la cinglera (S).
la Porquerissa
Després de donar el tomb a la balma i l’espectacular morro de roca de la Porquerissa (7’5Km/844m) vaig tornar a parar al coll de Tres Creus (8’2Km/874m), però ara, en lloc de continuar per la carena, vaig continuar pel sender de la vessant oest en direcció sud. Sender a l’esquerra (S)(8’7Km/865m), és el sender que me he deixat quan he pujat al Castellsapera. Continuo recte (SO) cap el collet del Forn Gran (9’7Km/762m), enfront l’espectacular mole arrodonida del Paller de Tot l’Any (818m), li dono la volta esperant trobar-li el “pujador”, em vaig quedar amb les ganes. Enrere un altre cop fins el collet Gran. Em volia dirigir a un altre espectacular i aeri morro de roca, el Roca Salvatge.
Panoràmica cims de la serra l’Obac des dels peus del Paller Tot l’Any
Al collet (10’7Km/762m), propers dos camins, jo sols en tenia “reflexat” un, el primer baixa empinat pel Torrent de la Font del Solitari, era el següent, que va més planer entre les cingleres. I nou collet (11’1Km/745m) i sender a la dreta (S) per la estreta cresta rocallosa, porta a la punta del espectacular i aeri morro de roca de Roca Salvatge (11’5Km/777m). I de allí, – Vaja senderol que va per allà baix, On deu anar? I ja ho vaig saber més tard ja. Primer, enrere un altre cop fins el collet i després avaaaaaall . . .
Panoràmica cingleres Obac des de Roca Salvatge
Espectacular sender entre les cingleres que em porta fins la Font de la Portella (13’3Km/660m), i posteriorment al Turó Roig (13’6Km/681m), un altre cim escarpat de roca del color del seu nom. I ha partir de aquí un altre cop un camí clar i definit fins la casa vella de l’Obac (14’5Km/670m), i a partir de allí una pista “habilitada” que ja em porta fins la casa nova (15’1Km/667m), per on he començat. Ja sols em quedava arribar a la caragola (15’5Km/644m).
El destí i inici molts de cops de nombroses caminadetes efectuades
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 18,3km.
Altura màxima: 947m i mínima: 636m.
Desnivell ascendit i descendit, 857m.
Seguin darrera els cims de Catalunya i les caminadetes efectuades per ella. Després de un temps d’inactivitat forçosa per tenir la “caragola dolenta”, per provar si estava recuperada, dirigeixo els meus passos a uns cims que també feia anys que me havia dit que tornaria. Les cingleres de la Mola al parc natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac, i els seus cims. Els anys que fa i els cops que hi vaig veure sortir el sol quan hi passava fent la “clàssica” Matagalls-Montserrat, i ara més recentment, quan hi vaig tornar a donar un tomet per les parts “baixes” fent-ne un altra, la caminada de la Ruta de les Ermites.
Castell de Pera
Sant Llorenç Savall, un altre lloc on hi pasava a peu i no hi havia estat mai en cotxe. I un lloc molts de cops recordat i nomenat per mi, del que al seu dia va ser tot una “proesa”. Son llocs d’aquells que de una manera ho altra recordes de manera “nostàlgica”, tot i que ara semblen tonteries. Com he contat moltes vegades, llavors, la primera vegada que vaig anar a fer la M-M em pareixia impossible poder arribar a caminar 80kms seguits, i després, els que han vingut darrera. El arribar a Sant Llorenç a altes hores de la matinada, portar fets 40kms, i pensar, “això ja està, ja sols queden 40kms.”. I més de un cop sentat a un brancal de una casa “trinxat”. Després, començar a clarejar el dia a les cingleres de la Mola, una visió espectacular, i “aterradora”, tot i que actualment se ha apartat del parc en si, la “pujadeta” era per un sender fantàstic per poder gaudir-lo tranquil·lament. No hi havia tornat cap cop, ara era el moment bo. Vaig anar ha fer-hi la travessa per la carena i “tatxar” i gaudir dels seus cims, tot i que no va poder ser del tot degut al temps.
Roca Sereny
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac està format per dos massissos, el de Sant Llorenç del Munt i el de la serra de l’Obac, i estan caracteritzats per estar formats de altes cingleres i cims d’aglomerats. Els cims destacats de Sant Llorenç de Munt son el Montcau (1.056m) i la Mola (1.107m), on hi ha un monestir romànic, Sant Llorenç del Munt. A més, dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, se inclou un altre cim “destacat” el Roca Sereny (807m), els tres “visitats” a la volteta.
I a la serra de l’Obac, els cims destacats son el turó del Castellar (931m), el turó de Tres Creus (929m) i el Castellsapera (939m), inclòs també a la llista dels 100 cims, aquest dos últims també visitats al dia següent.
Des de la carena Emprius
Havent anat a dormir amb la meva “caragola” a Sant Llorenç Savall, al dia següent vaig començar la caminada (480m) seguin el “camí del riu Ripoll” i el PR-C 145 que en aquest tram van junts. Seguia els passos efectuats durant la caminada de la Ruta de les Ermites fins el castell de Pera. Aquest segueix, llevat un petit tram prop del final que creua a l’esquerra i torna, pel marge dret (E), seguin trams de pistes i senders que les adrecen. Al poc de passar la Font de Cal Llogari, deixo aquest camí per anar a buscar la “Connexió Saladelafont” creuant el riu Ripoll a gual per pujar a la carretera, creuar-la (3’8Km/547m), i continuar per una pista que hi comença en direcció Castell de Pera.
Des del coll de Llor
Pista més dolenta que marxa amunt per la dreta (4’6Km/593m) i per dalt de la pista que porto, deixo per la que vaig i segueixo aquesta nova. Collet (4’8Km/618m), giro a l’esquerra (S) per un corriol més perdut i que em porta fins un altre collet (5’4Km/686m). Aquí el camí marxa a la dreta baixant, però jo continuo a l’esquerra (S) per un corriol poc definit que per la carena em du fins el Castell de Pera (6’1Km/736m). Volia tornar-hi per gaudir, com molts d’altres visitats, de la seva fantàstica ubicació. Després de gaudir de la seva esplèndida panoràmica vaig tornar a enrere uns 200ms per continuar pel sender (NO) que passant der dos collets més, el coll d’Agramunt (6’6Km/683m) i el coll de la Costa (6’9km/684m), em va portar, passant pel costat del dolmen, fins al primer “cim”, Roca Sereny (8’2Km/804m), una bonica estreta carena rocallosa amb una fantàstica vista a “banda i banda”.
Cova Simanya
Després de creuar la cresta, baixada cap el coll de Pregona (9’1Km/744m) i pujada un altre cop a la carena dels Emprius i el Queixal Corcat (10’7Km/879m). I per tornar a baixar al coll del Llor (11’3Km/778m).
Montcau
I novament amunt cap el coll d’Eres, però desviant-me abans uns 200m per anar a visitar la cova Simanya (12’4Km/873m), una petita però prou bonica balma. El coll d’Eres (12’8Km/942m), un altre desviament de uns 500m. per anar a visitar el següent cim, el Montcau (13’4Km/1.056m) i tornar un altre cop fins aquí.
Cingleres de la Mola
Un cop tornat, seguir el bonic sender SL-C 54 que va del coll de les Estenalles fins la Mola, i que ja segueixo per la carena del Pagès (15’5Km/1.029m) fins el final, la Mola, passant pels cinglets dels Obits i el collet del morral del Drac (18’2Km/968m), des de on ja pujo fins la Mola i l’ermita de Sant Llorenç de Munt (18’9Km/1.107m), un nou i fantàstic mirador. En acabar, novament fins el collet del morral del Drac (19’8Km/968m) i ja emprendre la tornada baixant per la empinada canal de l’ermita de Santa Agnes, la qual també visito (20’3Km/831m).
Sant Llorenç de Mint
Ja sols em quedava anar ha retrobar-me amb els antics passos de una M-M, i arribar seguint-los un altre cop a Sant Llorenç, cosa que ja vaig aconseguir quan era completament fosc (27’3Km/480m).
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 30,9km.
Altura màxima: 1.107m i mínima: 450m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.559m.
Havent-me novament “Anima’t a anar”, aquest cop dirigim els nostres passos al cim de Caro en un dia caracteritzat precisament pel vent i el fred. Com quasi que no hi he pujat mai el comptabilitzaré com un “nou cim i sostre comarcal”.
Vam començar la caminada del restaurant els Pous de la Neu seguint el GR-171 que va per la carretera que se endinsa al Port en direcció a Fredes i al Mascar. Al poc (0’1Km/1.095m), a la nostra dreta (NO) deixem l’entrador per on aniríem a “l’antic”refugi de Caro de la UEC de Tortosa. Continuem per la carretera. Per un curt corriol a la dreta (0’4Km/1.103m) que adreça un revolt de la carretera arribem a una explanada al costat de la carretera. Enfront nostre tenim el també anticrestaurant del Port. I a la nostra esquerra, dalt del revolt que em adreçat, el “nou”refugi de Caro dels Estels del Sud. Seguim per la carretera i continuant ara ja pel GR-7.
Coll de Pallers
Deixem a la nostra dreta el revol tancat de la pista que baixa al Mascar (1’5Km/1.065m). Continuem per la pista formigonada que puja suau a la esquerra, cartells indicadors.
Collet de la Carrasqueta (1’7Km/1.087m). Baixem lleument i uns metres més endavant, entrador a l’esquerra (SE) on també haguéssim pogut deixar els cotxes. Aquí deixem la pista que portàvem i seguim les marques del GR que continuen ja per sender. Creuem un petit barranquet i emprenem la pujada fins el coll de Pallers.
Coll de “Pallers” (3’1Km/1.219m), característic pels dos morros de roca que amb la seva forma donen nom al coll. Aquí deixem el GR per agafar el sender que marxa a l’esquerra (NE) i que passant pel darrera, la part ombrívola, de un de ells, tornem al collet per continuar amunt. El GR marxa avall per la pineda. Si el continuéssim uns 300ms més, en una estretor a la roca, trobaríem una cruïlla de quatre camins. A la dreta (O), continua el GR en direcció a la Cova del Vidre i el refugi Font Ferrera. Recte (S), aniríem a la Cova Ebre i el barranc de Lloret. I a l’esquerra (NE), donaríem la volta per la falda de Caro per la Roca Comptadora i anant a sortir al coll del Vicari. Nosaltres, com ja he dit, continuem pel empinat sender que marxa cap del NE.
Després de superar un tram empinat i reblòs la pendent es suavitza al que serien el Plans pelats de la Moleta Redona (3’4Km/1.307m) , si està clar, la vista comença a ser espectacular. Un respir i un altre tramet també empinat i arribem a la Moleta Redona (4’2Km/1.357m), davant nostre les cingleres del cim de Caro. El sender continua fent altibaixos per la dreta de la carena que se estreteix i anant a buscar el collet d’abans dels cinglets rocallosos. A aquest collet (4’5Km/1.326m) canviem de vessant (NNE) per, podíem dir, fer un flanqueig cap a l’esquerra per la part ombrívola i pel mig de les cingleres per anar a buscar el pujador (4’8Km/1.334m)(SE) que ens permetrà pujar empinats, la part final.
El sender, quan tenim en vista les edificacions i les antenes per sobre nostre (5’1Km/1.420m), les deixa a la dreta (SE) i es dirigeix (NE) més planer a la carretera que hi arriba i al començament de elles (5’3Km/1.428m). Encara que també es pot continuar seguin empinat amunt per anar a sortir pel mateix costat dret de la tanca del centre reemissor.
El cim de Caro (5’4Km/1.442m), com ja vaig dir un altre cop de un altre “cim”, el Puigsou, un cim que sense desmereixe’l en absolut a ell si no més be compadeixe’l, altiu i virtuós, infestat de antenes i tanques que no et deixen gaudir de la la seva immensitat i espectacular ubicació. Tota la vall de l’Ebre a vista d’ocell i al fons el Delta i la serra del Montsià. A l’altra banda les serres de Cardo-Boix i a sobre les de Vandellòs, i, en dies clars, es poden veure fins i tot els Pirineus o inclòs Mallorca. En acabar de gaudir de la “panoràmica” des del mirador del cim, enrere a buscar el sender que hi havia enfront de on em sortit a la carretera i que ens portara fins el coll del Vicari, un sender que ens permetrà adreçar els revolts de la carretera.
Al mateix coll del Vicari (6’3Km/1.294m) trobem un sender que es podia dir que creua la carretera. A la dreta (SE) la baixada cap a la Caramella, i al que se li ajunta el sender que em comentat que havia baix del coll de Pallers. A l’esquerra (NO), per on continuem, el sender que, un altre cop, adreçant un revol i continuant per baix de la carretera ens permet baixar un altre cop fins la carretera que puja al Port des de Tortosa (7’1Km/1.089m) i per la que arribem on hem començat (7’6Km/1.093m).
Una volteta “senzilla” i fàcil en que vam ascendir al cim més alt del massís i d’aquestes comarques, i del que podria ser una petita mostra del que poden ser els camins als Ports. Camins entre cingleres, amb trams empinats i plens de pedra solta i amb algun altre indefinit on fa falta saber cap a on anem. I que com es normal també a la muntanya, en unes condicions adverses, com podia ser el dia que hi vam pujar, es pot convertir en delicada i fins i tot perillosa.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 7,9km.
Altura màxima: 1.442m i mínima: 1.062m.
Desnivell ascendit i descendit, 541m.
Començant a menjar-me les ungles després de quasi tres mesos de “poca” activitat deguda a tenir la “caragola indisposta»”, per tancar l’any, després de una primera “cura”, decideixo anar a provar-la seguint els passos de una marxeta de “resistència” i anar ha trepitjar els “cims” de la serra de Llaberia (el Cavall Bernat, 840m) i del Montalt (Montalt Nord, 754m), a més de algun altre que venia de “pas”.
Una caminadeta desafiant als “dips” que habiten per aquelles terres i al dia de “bruixes” que va ser. Els dips, ser mitològic que apareix a la nit per xuplar la sang de qui se aventura per ella i molt representatiu a “Prat-dip“, finalment vaig arribar ben fosc, i a les bruixes, pel dia de boires i fred que vaig tenir. Roin que és un que espanta fins els éssers diabòlics.
Cresta de la Seda i cingleres de Mont-redon
Vaig començar la caminada a Pratdip (216m) pel PR-C 96 que es dirigeix cap a Colldejou. Al prompte el vaig deixar marxar a la dreta i jo vaig seguir les indicacions de les Crestes de la Seda i Mont-redon. Una pujadeta espectacular i amb unes vistes fantàstiques per un collet, amb algun pas senzill, encinglerat i equipat. Havent passat el “Pas dels Siscos”, un altre passet “curiós”, i el pla del Balcó de Mont-redon, pujo al Mont-redon (859m).
Cingleres i Mont-Redon, a la dreta al fons Cavall Bernat
Del mateix ja em dirigeixo cap al Cavall Bernat de Llaberia (834m), un cimet inclòs dins de la llista dels 100 cims, i com molts de ells, també espectacular. Vist des de la llunyania pareix un “cavall” inaccessible sense escalar, i després si pot accedir fàcilment amb una petita grimpada.
Cim de Mont-redon i el Cavall Bernat
En baixar, cap a la Creu de Llaberia (909m), i en acabar volia anar a veure el radar meteorològic, el he vist molts de cops des de la llunyania i avui que el tenia al costat ni el veia, les boires, el vent i el fred em varen fer desistir, avall cap a Llaberia a veure si se apanyava l’hora. El vent va cessar, però el fred i la boira no. A Llaberia (734m) em vaig trobar amb el GR-7, i pel qual vaig continuar direcció a Tivissa.
La Creu de Llaberia
Aquest passa per unes espectaculars cingleres, els Cingles del Tortó, per les que baixa per un corriol margenat per una empinada canal, per arribar a la Fou de Capçanes (295m). Allí trobo el PR-C 91 que es dirigeix cap a Capçanes per la seva vall, però jo, seguint el GR-7, vaig girant a l’esquerra en busca de la Portella de Montalt (602m).
Cingleres del Tortó
Al poc, després de haver tornat a baixar, en un collet, trobo el “Pujador del Mano”, una directa i empinada pujadeta fins el cim del Montalt Punta Nord, un altre cim inclòs dins de la llista dels 100 cims, que, tot i no ser complicada, també requereix de l’ús de les mans algun cop. Amb la pena que em feia a mi treure-me les de les butxaques.
Cingleres? del Montalt des de la Portella del mateix
El cim, “se li suposa”, que unes vistes sensacionals, rodejat de cingleres i amb unes vistes fantàstiques cap els Cingles del Tortó i la Fou. No vaig veure res de res, un altre cop el vent gelat i la boira. Depresa cap el Montalt i el seu Pessebre “gelats com ha cargols”. I ja avall, per anar adreçant pistes per corriols dirigir-me cap a Pratdip abans me agafessin els Dips o me quedes gelat com un cuc.
Cim del Montalt sud
Una volteta, com ja he repetit molt de cops (que me agraden totes) fantàstica i espectacular, tot i que el dia no va ser el prou complaent que hagués pogut estar, així com la cura de la meva “caragola” que la pobra segueix “indisposada”.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 29,6km.
Altura màxima: 912m i mínima: 216m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.789m.
Tot i que, personalment, considerant que a ple segle XXI com estem i el camí que portem de “globalització i integració”, que tampoc comparteixo, el haver d’estar demanant una “separació” no deixa de ser una incongruència. Més incongruència és el que ens ha portat fins aquí i el fet que hi hagi qui encara estiguin enarborant i demostrant el que entenen de democràcia i llibertat com 500 anys enrere.
La Pica i voltants des de la Punta Gabarró
Que gent que va haver de marxar de la fam i la misèria separant-se de la seva gent, els seus amics, i dels seus pobles, van vindre aquí, on van trobar i es van guanyar la seva “fortuna”. On els vam acceptar i respectar a ells i fins i tot les seves tradicions. Ara resulta que en boca de molts d’ells se´ls va discriminar, menysprear i fins i tot maltractar. I a dia d’avui comparteixen les mateixes idees i idearis polítics d’aquells pels quals varen tenir que marxar dels seus llocs d’origen. Fa tot l’efecte que ens varen venir a “colonitzar”.
La Pica d’Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS
Si tant roïns i despreciables som, i tant “apego” tenen a la seva “terra” i el seu “país”, el que podrien fer és tornar-se’n allí d’on varen vindre, que aquí no els ho va demanar ningú que vinguessin. Que això, pesi a qui pesi, és CATALUNYA i no Cataluña i tenim el nostre idioma propi que és el CATALÀ. I per molt “d’adoctrinament” que nosaltres haguem tingut, ells el varen tenir molts d’anys, i el tenen actualment, anti-tot el que representi i sigui català i la única forma que han conegut, han sabut i han tingut sempre d’imposar la seva “llibertat i democràcia” ha estat amb la força i la temor. Fet que es va demostrar a dia d’avui en ple segle XXI contra gent que manifestava les seves idees pacíficament als carrers.
La Pica i el barranc del Sotllo
Tot i que, personalment un altre cop, tampoc NO crec ni confio amb molts dels “nostres” polítics, nosaltres tenim que tenir les “armes” per canviar-los, amb DEMOCRÀCIA i LLIBERTAT, i no haver de ser governats i dirigits per qui a sobre sols fan gala del seu anti-catalanisme.
Com tampoc no deixa de ser una vergonya i una gran injustícia que hi hagi gent que tingui privada la seva LLIBERTAT, a la presó o a l’exili, i separats de la seva família per haver estat escollits democràticament o representar la voluntat d’una majoria del conjunt de la gent.
La Pica pujant al pic de Sotllo
Aprofitant la “meva” LLIBERTAT, que no disposen altres que podien estar com jo, em vaig unir a la crida per la LLIBERTAT des del cim més alt de Catalunya, per que es pugui dir més fort i clar, però no més alt, “LLIBERTAT PELS PRESOS, RETORN DELS EXILIATS I LLIBERTAT PER DECIDIR EL NOSTRE FUTUR COM A POBLE”.
Refugi Baborte i el coll de Sallente
Una ascensió doblement emotiva, per un costat el meu crit per la LLIBERTAT, i per l’altre aprofitar per fer el crit des dels cims de tots els 3000s del massís més oriental dels Pirineus, que encara que no vaig “enllaçar” directament amb la travessa que havia fet uns dies abans, si que els vaig unir amb l’esperit i l’anima.
Gaudint de la meva LLIBERTAT, amb la visió dels cims trepitjats dies enrera
Vaig donar una volteta al massís de la Pica, el massís més petit i allunyat dels altres massissos de 3000’s, i al qual vaig pujar pel barranc del Sotllo, vaig enllaçar els 6 tres mils i vaig baixar per Baborte. Una jornada molt especial i complerta, acompanyat del silenci, la solitud i la meva ombra, i amb l’esperit de la LLIBERTAT.
Les estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 24,1km.
Altura màxima: 3.143m i mínima: 1.696m.
Desnivell ascendit i descendit, 2.325m.
Qui em tenia que dir l’any 1999, quan vaig començar per primer cop una caminada a Portbou, com parlàvem no fa molt amb un altre trotacamins al refugi Corones, sense guies ni mapes, la única guia que tenia era un petit llibre de una desapareguda Editorial Montbanc-Martin, traducció de la original de Georges Véron, i un mapa de “gran escala” per saber més o menys per on anava, de la que en un llibre que va ser la meva “referencia” per conèixer les millors caminades del món, la definia textualment “no hi ha cap dubte que la Alta Ruta dels Pirineus és un dels millors trekkings del món”.
O molt més proper, l’any 2012 quan vaig completar tot el recorregut, que llavors havia començat a Benasc, que sols 6 anys més tard la acabaria per segon cop i “per tot lo alt”. Amb els camins i muntanyes que hi han per recórrer i jo repetint part dels mateixos. Mals comptes que un fa.
La meva amiga la Lluna pujant cap a la Bretxa Rotllan
Tot i que al final no va tindre res a veure amb els comptes de un principi del tot, ni de com volia finalment completar el trajecte, va primar acabar-ho i tombar pàgina, igualment vaig gaudir del recorregut fet, les vistes i del temps.
Capvespre a la Bretxa de Rotllan
Havent fet anteriorment aquest tram seguin l’Alta Ruta original que va més per la vessant francesa, aquest cop me la volia “adaptar” seguin els massissos dels 3000s i aprofitar per pujar-hi, tenint en compte que aquesta vegada no em calia comptar ni esperar a ningú. No va ser així, per un costat la motxilla no era la adequada i per l’altre, me haguessin fet falta més dies.
Amb aquesta intenció em vaig desplaçar amb la meva caragola fins el coll de Somport. Després de fer-hi nit, al matí següent m’hi vaig despedir amb un esperam fins que torni, a veure si torno i no et trobo.
Midi d’Ossou
Dia 01 – 23/setembre/2018. Del coll Somport al Ref. Arremoulit
Havent dormit la anterior vegada als peus del Midi d’Ossou, al refugi Pombie, on hi vaig arribar del refugi Larribet per la vessant nord del Balaitús. Aquest cop la intenció, pujar al cim més alt del massis més occidental dels Pirineus, el Balaitús . Amb aquesta intenció, el primer dia, anar a dormir al refugi de Arrémoulit (2.305m), una etapa prou dura i llargueta, però sense massa complicació, a excepció del “Passage d’Orteig”, un pas encinglerat tallat a la roca i equipat amb un cable.
Els cims occidentals de Larra des del cim del Pic Astún
Dia 02 – 24/setembre/2018, Del ref. Arremoulit al ref. Respumoso (2.200m)
Al dia següent el trajecte de Arremoulit a Respumoso pujant al Balaitús (3.146m), cosa que vaig fer pujant i baixant per la Gran Diagonal, com també havia fet dos anys enrere, però llavors en més mal hora dalt al cim.
Cims Vignemale i Infiernos des del Balaitús
Dia 03 – 25/setembre/2018, De Respumoso al ref. Bachimanya (2.197m)
A l’endemà de Respumoso a la vall de Panticosa. Opcions, Gran Fatxa o els “Inferns”. Com al massís dels Infiernos tampoc fa molts anys que hi vaig estar. El Gran Fatxa es un cim solitari i no és tant “destacat” però també és un fantàstic mirador al ben mig de altres “grans” massissos, el del Balaitús, el Vignemale i els “Inferns”, i em permetia creuar-lo per sobre. Cap el Gran Fatxa (3.005m) i ha dormir al refugi Bachimanya.
Cims Vignemale i Infiernos des del Gran Fatxa
Dia 04 – 26/setembre/2018, Del ref. Bachimanya al ref. Bujaruelo (1.270m)
Al dia següent, dia de tranquil, anar a buscar el GR-11 i pel coll de Brazato creuar a la vall de Ara, que tinc un poc per llarga, sosa i aburrida, la he fet varis cops i així se me ha fet. La vista del dia, la pujada al Vignemale des de la cabana Cervillona, efectuada l’any anterior pel corredor de Moskowa i la marmolera del pic Central.
El Vignemale als Ibons de Batanes
Dia 05 – 27/setembre/2018, De Bujaruelo a la Bretxa de Rotllan (2.804m)
I pel següent una etapa, especial i valorada per mi. Curta però costeruda, la pujada de Bujaruelo al coll de Bujaruelo (2.272m), i passant pel refugi Serradets (2.587m) anar a dormir a la Bretxa de Rotllan. Aprofitant al mateix temps, ja que estava allí i el tenia al costat, anar a gaudir del capvespre al Taillón (3.145m).
Es massís del Perdut des de el Taillón
Dia 06 – 28/setembre/2018, De la Bretxa Rotllan al ref. Góriz (2.160m)
I per l’altre una molt ambiciosa etapa, pel recorregut, per la motxilla i per la la meva forma. Ja fa temps que ho arrastro, els pics de la Cascada i la vista del circ de Gabarnie des dels seus cims. Volia matar dos ocells de un tiro, visitar-los, passar per la Faja Roya a Monte Perdido i baixar a Pineta. – Ufffff, a la primera “vista” de la pujadeta me vaig “c….r”. No ho conec, se me farà llarguíssim, i a sobre no se com anirà la baixada de Monte Perdido al coll d’Añisclo. Res, cap avall, i ja tinc una propera volteta, de moment cap al refugi Goriz i volteta un altre cop per la Punta de las Escaleras (3.027m), Monte Perdido (3.355m)i baixada per la normal. Llàstima l’últim cop que hi vaig pujar, me’l hagués pogut estalviar.
Els canyons de Anyisclo i Ordesa des del cim del Perdut
Dia 07 – 29/setembre/2018, Del ref. de Goriz a la vall de Pineta ((1.240m)
Per l’altre dia, l’anada a la vall de Pineta. I com venia de passada, el Punta las Olas (3.002m). Un travessa pel GR-11, que jo tinc una mica en menyspreu, però esta etapa vaig agrair el fer de baixada. És una etapa com no crec que en hagi cap altra en tots els GRs, empinada, dura i per un sender de mal caminar, de Pineta al coll de Anyisclo, amb dos kms se ascendeixen 1.200m. I si a sobre se afegeix la variant, es pot dir clarament que no apte per tothom. Ara, espectacular i fantàstic si queden ganes per apreciar-ho.
La vall de Pineta i el canyo d’Anyisco des de Punta las Olas
Dia 08 – 30/setembre/2018 – De la vall de Pineta al refugi Biadós
Pineta, un altre canvi de plans. Tot i tindre tots els 3000s de la Múnia tatxats per dos cops amb els companys del CEL, sempre i he pujat des del fantàstic i espectacular circ del Troumouse. La intenció primera, dirigir-me a la Munia i baixar a Parzan, un altre dia i més volta. Res, com dos dies abans, un altra volteta pendent per un altre cop. Ara cap a Bielsa i pujada pel PR-HU 136 del barranc de Cao.
– El guarda del refugi: Pel barranc de Cao, per que? Tu saps on vas? No vagis per allí.
– Jo: Home, la pujada del GR-11 per la pista del barranc de Ordiceto ja la coneixo, i és molt aburrida. Es això, ho anar també per la pista del coll de Pardiñas.
– Un altre lloc i un altra persona: El barranc del Cao? Per que? Tu saps com és allò? Jo ho vaig fer un cop i de baixada i no vegis el que ens va costar. Aquesta persona me va agafar la motxilla i cert i segur, “Tu avui no arribes a Biados”.
Afortunadament si que vaig arribar, l’etapa de Pineta o Bielsa a Biados. Una etapa “sense cim” però en 2000ms de pujada.
La cresta d’Espades des del refugi de Biadós
Dia 09 – 1/octubre/2018 – Del ref. Biadós al refugi de Estós (1.890m)
I per la següent, una etapa d’alçada. De Biados a Estos passant pel cim del Posets (3.375m). Una pujada de “miedo” i una baixada al coll de la Paúl “espant”. Justament vaig agafar un dia que va fer molt de vent i gelat. La pujada entre la costa, el vent i el fred, se me va fer molt llarga. Però la baixada al coll de la Paul, se me va fer llarguíssima. Justament em vaig creuar a la cresta del Posets amb uns que venien del coll de Chistao, em van dir que ells també volien baixar a l’Estós, però que ja en havien tingut prou del vent i veient més segur baixar cap l’Orús. Jo avall per la cresta, però com ja he dit, el llarguíssima que se me va fer. I en arribar al coll, lo que quedava encara fins el refugi d’Estós. I per acabar d’arreglar el dia la “bronca” que em va caure pel guarda del refugi quan vaig arribar a quasi l’hora de sopar. Sobra dir que li sobrava raó i que se va portar més que correcte en tota la resta.
Els cims del massís de la Maladeta des del cim del Posets
Dia 10 – 02/setembre/2018 – Del refugi Estós al refugi Corones (1.970m)
I la següent etapa, tota pel GR-11 i pista. Del refugi Estós al refugi Corones. El refugi Corones, un refugi amb també records de un altra època, quan hi vam estar varis cops per tatxar unes agulles i cims que ni recordo. Com a esquerp que soc, confiat en la tranquil·litat que hi trobaria estan tot sol. I mira per on, les casualitats, ens va reunir tres trotacamins, de entrada solitaris i aficions afins. Arribo, trobo un preparant-se una sopa, vaja despenjat, quina feina deu tindre aquí.
– Jo: Jo estic acabant la Alta Ruta i demà pujaré al Ballibierna.
– L’altre: Jo hi he estat avui. Molt de vent i mal hora. La Alta Ruta no la he fet mai, però he fet el GR-10 i el GR-11. Que parlem que si un que si l’altre, que si cap allí que si per allà.
Entra una tercera persona La meva impressió, un pastor que se ha deixat la rabera i se’n ha anat al monte.
– La tercera persona, GRs, jo vaig fer el GR-11 quan no havien ni topoguies i no he parat mai de caminar per aquest camins. Era Navarro i es coneixia tots el Pirineus.
– La segona persona, hi també he caminat molt per Amèrica del sud, he fet molts de cims i caminades, per exemple les Torres de Paine, els he donat la volta.
Una “infiltrada”. Els massís de les Torres del Paine
– La volta, la doble W?
Els tres i havíem estat i l’havíem feta. Argentina, Xile, Perú. El navarro, havia fet la carretera Austral en bicicleta i havia creuat a Argentina per Villa Ohiggins. El “pastor“!!!! Vaja trio que ens varem ajuntar allí, els kms. de camins que havíem recorregut entre els tres, i jo confiant en estar sol. Lo a gust que m’hi vaig trobar. I pensar que vaig per aquests refugis i quan veig els “personatges” que hi trobo la majoria de vegades m’agafen ganes de apretar a córrer. Va ser una estada sentida i nostàlgica per partida doble, recordar un altra època i recordar les correries d’uns altres llocs.
Refugi de Corones
Dia 11 – 03/setembre/2018, Del refugi Corones al refugi Conangles
I al demà final i ultima etapa, del refugi Corones al refugi Conangles (1.555m). I com estaven allí i em venien de passada, passant per dos cimets més, el Tuc de Culebres (3.062m) i el Ballibierna (3.067m), dos cireretes per completar una fantàstica travessa. Dia també ventós i gelat, però menys que al Posets i sense tanta vista, tant prop que estaven i no vaig poder veure els cims del massís de la Maladeta. I amb un punt característic i clàssic, el “Pas de cavall”. Després de gaudir dels dos cims últims de la travessa, avall cap el refugi Cap de Llauset (2.425m), la vall D’Angllos i acabar al refugi de Conangles.
Els cims del Posets i el massís de la Maladeta des del cim del Tuc de Culebres
Allí vaig completar la segona travessa dels Pirineus des de Portbou a Irun i havent gaudit de uns fantàstics i espectaculars dies amb que vaig tenir unes immillorables vistes dels cims de més de mig Pirineus. Pel dema, lamentant de no poder continuar, ja sols em quedava temps per tornar a buscar la meva caragola, que afortunadament encara me estava esperant després de tants de dies.
Estadístiques de GPS del trajecte:
Distancia recorreguda, 220km. i la altura màxima, 3.375m
Desnivell ascendit, 15.800m. i descendit: 16.010m.
Estadístiques de GPS travessa dels Pirineus:
Distancia recorreguda, 878km. Altura màxima, 3.375m.
Desnivell ascendit, 50.392m. i descendit: 50.482m.
Aprofitant una estància a les Barnes, vaig decidir anar a recórrer “l’alta muntanya” del Barcelonès. Visitar un sostre comarcal, el Tibidabo (515m) i tatxar els dos cims inclosos dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, el Turó de Magarola (431m) i Sant Pere Màrtir o Puig d’Ossa (399m).
Panoràmica des del Mirador d’Horta
Com es pot suposar, per un sender difícil i d’alta dificultat a l’altura de la muntanya i del lloc per on va, el PR-C 171, que recorre tota la serra de Collserola, i “que permet gaudir de vistes espectaculars sobre Barcelona, els turons que l’envolten i el mar”.
Sortida de sol des de la muntanya del Notari
En un dia clar hagués hagut de veure Montserrat, el Montseny i molts dels cims visitats i a visitar, malauradament no va estar aixi.
Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola
Després de haver gaudit del silenci dels veïns de on vaig fer nit amb la meva caragola, el cementeri d’Horta, vaig pujar pel Mirador de Horta i la Muntanya del Notari fins el coll del Forat del Vent. A partir d’allí ja vaig seguir el PR creuant Collserola fins la parada de metro de la Zona Universitària, des de on, amb ell vaig tornar fins la parada de Valldaura.
Cim sostre comarcal Barcelonès
Com posava un altra ressenya “una ruta amb unes vistes molt boniques i entretinguda”. Com ho son cada volta, racó i cim que he visitat.
Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir
Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 14,9km.
Altura màxima, 515m, Desnivell ascendit 631m, i descendit 698m.
I en baixar de l’Atxuria, ara si, cabo Higuer, ja mi dirigeixo per ja passar-hi la nit i gaudir de la seva posta de sol.
Tot i el primer espant per la gentada i “l’ambient” que vaig trobar a la arribar, la sort em va ser favorable i vaig trobar un racó íntim i tranquil als peus mateixos del far i a tocar de la punta de cabo Higuer.
Far cabo Higuer
Com ja he comentat a una entrada anterior, i anava amb la idea de fer un “amago” a la petició que vaig fer als reis Mags del desig de emprendre la caminada de Cabo Higuer a Finisterre creuant tot el Cantàbric. Volia aprofitar el “topo” i el tren que voreja la costa fins Deba per fer tres etapes “inicials” anant a peu i tornant a dormir a la caragola amb el tren. El primer dia de cabo Higuer a Donostia, tornar amb tren fins Irun i d’allí amb bus fins Hondarribia. El segon de Donostia a Zumaia i ja el tercer, per acabar, de Zumaia a Deba.
Sortida sol extrem occidental Pirineus
Amb aquesta intenció al matí següent, a la sortida de sol, el “ritual”, deixar una pedra que havia portat de Cap de Creus i recollir-ne unes altres per poder intercanviar-les “algun dia”.
En acabar de gaudir de la sortida del sol a l’extrem occidental dels Pirineus, l’inici del que podia ser una curta etapa de una llarga caminadeta per “algun dia” un altre cop, el trajecte de cabo Higuer a Donostia.
Far extrem occidental dels Pirineus
Aprofitant el trajecte, també portava la intenció de passar a veure els records de un altra època, quan fèiem “guàrdies” durant la “mili” a una fortificació, el Fort de Guadalupe. A més, per no variar de les raderes sortides, la visita al cim més occidental del Pirineus inclòs dins dels seus cims més bonics i emblemàtic, monte Jaizkibel (545m).
Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya
Per cabo Higuer passa el GR-121, que dona la volta a Guipuzkoa, aquest, primer va vorejant la costa i puja després a buscar Jaizkibel. Jo, com volia veure el fort, vaig fer un primer trosset fins el torrent de Martierreka, on deixant-lo, vaig tirar amunt seguint un dels nombrosos caminets que hi han per la zona. És una fantàstica zona per passejar o entrenar.
El Fort de Guadalupe, suposo que qui el veu i el va veure. Quan nosaltres hi fèiem guàrdies ja sols era una ombra del que havia estat, si havia estat mai, tot buit i sense ningú, ja no tenia cap aprofitament. A hores de ara tot tancat i abandonat. Tampoc és que tingues que tindre cap “utilitat”, sols nostàlgia de un altre temps.
Després de la visita ja enllaço amb el “buen camino” a l’ermita de Nª Sª de Guadalupe i amb el recorregut que també ressegueix la carena de la serra de Jaizkibel.
Costa cantàbric des de Jeizkibel
La serra Jaizkibel, no cal dir que unes vistes fantàstiques i precioses. Tot un contrast amb les vistes dels cims dels Pirineus, la costa, el mar. Després la baixada a Pasaia, l’impacte sortir de un barranquet i de sobte trobar-te al mig del Port. La tornada a pujar i la visió de tota la costa, l’arribada a Donostia i la pujada a Monte Urgull. La veritat és que va ser una etapa que vaig gaudir enormement. Suposo que el contrast de haver vist tanta muntanya i tant poca costa.
Costa Cantàbric des de la Atalaia
Fins Pasaia vaig seguir “buen camino”. Un cop creuat el Port amb barca i una espectacular pujada, hi ha un punt on es divideixen, jo vaig seguir el GR-121 o sender de la Talaia, que va més en vista de la costa, vàrem tornar a coincidir a la platja del palau Kursaal, però ell va per dins de Donostia i jo vaig seguir la carretera de la costa que voreja Monte Urgull, i aprofitar per pujar-hi. Ja era prop el cap vespre i una visió embaucadora. El que fa la nostàlgia i el cap.
En acabar l’etapa, la realitat, en busca del tren, i cap a la caragola, a dormir un altre dia als peus del far de cabo Higuer.
A l’endemà, després de saludar al sol a la seva sortida i despedir-me de cabo Higuer fins la tornada, vaig dirigir la meva caragola cap a Monte Igueldo, com totes les ciutats, és complicat aparcar prop de elles.
Orio i la desembocadura riu Oria
De monte Igueldo, un altre cop el “buen camino”. La intenció, seguir el GR-121, originalment anava més per la costa. On en principi es desviava, actualment segueix el camí de sant Jaume. Intento anar pel camí antic, brut i un tall de romigueres. Res, cap el “buen camino”, mai més ben dit. Tram de camins quitranats i pistes, encara que no faltada de vistes i contrastos. La baixada cap a Orio per un antic camí empedrat que diuen fet pel romans. Orio, bonic poble costaner a la desembocadura del riu Oria. Una pujadeta i Zarautz, un altre bonic poble costaner, però aquest turístic i famós principalment per les seves platges. Aquí dos opcions, o seguir el camí de Sant Jaume per la carretera de la costa fins el bonic poble de Getaria, conegut principalment per ser on va neixer Juan Sebastian Elcano, el primer home que va donar la volta al mon, o tornar a pujar a la carena. Jo, amunt per uns caminals tots vorejats de vinyes i amb unes fantàstiques vistes de la costa i Getaria.
Costa cantàbric i Getaria
Arribada a Zumaia, com els anteriors un bonic poble situat a la baia de la desembocadura del riu Urola. I un altre cop, tren i cap a Donostia. Donostia, la Concha, un ambient fantàstic. La platja, gent passejant, corren, la tranquil·litat que s’hi respirava, les vegades que un altra època hi vaig estar per aquí. I “un” carregat amb una motxilla i rapit a buscar el cotxe per marxar un altre cop cap a Zumaia. Havia vist un lloc “ideal” per poder passar-hi la nit amb la caragola. Llàstima, haguessin pogut ser de un altra manera les coses.
Platja Zumaia i costa Cantàbric
I a l’endemà de Zumaya a Deba, també bonic poble costaner situat a la desembocadura del riu Deba, tercera i ultima etapa “per aquest cop”. Després el tren ja se allunya de la costa i de l’itinerari. Dos dies fins Guernica i dos dies més fins Bilbao, les possibles sortides “amb tren”, no disposava dels dies. Continuarà “pendent”.
Les arrels de l’acantilat
Esta etapa es pot fer pels dos “camins”, el camí del Nord, que puja cap a la carena i segueix pel caminals, o el GR-121 que va per un camí costaner, coincidint el primer tram amb el PR-Gi 5001 també anomenat “Les arrels dels penya-segats”, un senderol espectacular que va per la mateixa vora dels penya-segats i asomant-se a cales i caletes vorejades de altes parets rocoses.
Sender les Arrels de l’Acantilat
Aquest tram, un sender amb unes vistes de la costa i els penya segats fantàstiques, tot i que prou duret, quan no estàs pujant estàs baixant, l’únic tramet planer és un que va per on anava antigament una via de tren. Ara, com els anteriors, un recorregut bonic i espectacular.
Deba i la costa del Cantàbric
Continuara . . .
Resum estadístics de GPS.
– Dia Cabo Higuer a Donostia: Distancia recorreguda, 32km.
Altura màxima, 545m, Desnivell ascendit i descendit, 1.281m.
– Dia Donostia a Zumaia: Distancia recorreguda, 32,5km.
Altura màxima, 317m, Desnivell ascendit i descendit, 1.173m.
– Dia Zumaia a Deba: Distancia recorreguda, 16,2km.
Altura màxima, 221m, Desnivell ascendit i descendit, 731m.
Vam començar la caminada del 
A aquest 
En acabar de gaudir de la “panoràmica” des del 
