Dels 100 cims Pirineus – Lo Racó de MeteoLaSenia

Una escapada a cims dels Pirineus francesos

13-18 de setembre de 2019

Continuant a corre cuita amb les entrades atraçades abans acabi l’any, ara li toca a la referent a les pretesa escapada als cims de muntanyes pelades i rocalloses dels Pirineus.

Aquest any volia aprofitar les vacances per dirigir els meus passos a terres franceses per visitar els seus cims dels Pirineus occidentals inclosos als 100 més emblemàtics i amb les rutes més boniques. Uns territoris apartats i poc freqüentats per mi per la distancia a recórrer per arribar-hi.
Dirigir-me si que mi vaig dirigir, però fer-hi, va distar un poc del que volia fer. Primer per les vistes, els anys anteriors, havia gaudit de unes vistes inacabables a estes èpoques, aquest any amb boires i al final a dures penes veia les muntanyes de l’altra part de la vall. I la decisiva, les “limitades” possibilitats d’assecar de la meva “caragola”. Al segon dia de una bona “sepia” i veient les previsions futures, ja vaig “tirar” la tovallola, no la podia assecar més. No va ser una escapada massa gratificant.

Primer em vaig dirigir al massís del Neouvielle. Aquest massís amb cims de 3000ms. es troba situat fora de la línia de la divisòria dels Pirineus i situat completament a la part francesa. Tot i que el nom del massís, “Neu vella”, no coincideix amb el cim més alt, el pic Long, el pic Neouvielle si que representa cim més visitat. Aquest massís equivaldria pel francesos al que seria el Parc nacional de Sant Maurici i Aigüestortes, pels centenars de llacs que hi ha i per ser un lloc privilegiat de fauna i vegetació.

Com he comentat el cim més alt és el pic Long (3.192m), però aquest és el menys “accessible” dels cims culminats dels massissos dels 3000s pirinencs. Una característica que ajuda i també té que veure amb les geleres. Antigament la ruta normal, que tampoc “fàcil”, per accedir-hi era per la desapareguda gelera de Pays-Baché. Amb la seva desaparició ha deixat al descobert la roca llisa i polida que dificulta molt la seva ascensió pel lloc.
Jo de entrada vaig anar a visitar el Neouvielle (3.091m), inclòs dins dels 100 cims, i segons com ho veiés intentar el Long ho passar d’ell, com així va ser. Veient el terreny per on em vaig moure el dia anterior i com vaig quedar de “papers”, vaig decidir donar el tomet per uns altres 3 cimets de 3000ms., però per un sender molt més “assequible”, els pics de Lentilla (3.157m), el de Campbiell (3.173m) i el de Estaragne (3.006m).

– 13 de setembre de 2019

Després de passar la nit a la meva caragola a les proximitats del llac d’Orédon vaig començar la caminada allí mateix (0,0Km – 1.860m). Tot i que el “normal” és començar des del llac d’Aubert (2.150m). Jo volia conèixer la bonica sendera que hi puja passant pel bosc i els llacs de les Laquettes.
Després de creuar la presa i la zona d’aparcament de “peatge”, emprenc la pujada pel sender que hi ha al final de l’aparcament (N) (0,6Km – 1.860m).
Aquest em porta als bonics “Laquettes” (2,4Km – 2.080m) i després de vorejar-los per la dreta ja pujo a la represa del llac d’Aubert (3,9Km – 2.150m).

Llac Cap de Llong i llacs de Aubert i de Aumar

Creuada la represa (O) inicio la pujada primer en direcció SO, fins que un cop trobada una cruïlla amb un sender que marxa a l’esquerra (SO) (4,5Km – 2.225m) cap el llac Cap de Long, jo segueixo ara ja girant a la dreta en direcció NO seguin els mollonets de pedres. Em dirigeixo al collet que hi ha baix de la cresta que baixa del pic Ramoung (5,3Km – 2.440m). Un cop allí continuo en diagonal (O) pel mig del caos de roques a buscar la fondalada que algun dia era la gelera del Nouvielle (6,6Km – 2.750m). Allí, girant a l’esquerra, primer SO i després S (7,3Km – 2.900m), i pels rocalls ascendeixo fins la cresta (7,7Km – 3.040m), per la qual (S) ja arribo al cim després de una petita trepada sense massa complicacions (7,8Km – 3.091m). Una vista que sense ser clara i infinita, per lo menys em va deixar gaudir prou clarament de la vista de vells coneguts, els cims del Balaitus, els Infiernos, el Vignemale i els cims de Monte Perdido a més de tot el ventall de cims dels voltants.

Després de gaudir del cim tranquil·lament i del “ten te en pie” habitual, un altre cop cap avall fins podíem dir baix el començament de la fondalada de la gelera (9,0Km – 2.750m). Allí en lloc de tornar-me’n per on havia pujat, per donar el tomet, em dirigeixo cap a la Hourquette d’Aubert (N) efectuant un laberíntic franqueig un altre cop pel caos de roques fins el mateix.
Un cop allí (10,6Km – 2.510m) una fantàstica vista de la vall de Caubous i el Midi de Bigorre a l’altre costat de la vall de Tourmalet. Després avall pel marcat camí que hi arriba (E). GR-10 i llac d’Aumar de Garde (12,8Km – 2.200m), segueixo (SE) pel GR el que té de llarg el llac. El deixo per continuar a l’altra part del llac (S)(14,2Km – 2.210m) per la carretera fins un revolt pròxim a el sender per on he pujat (15,7Km – 2.100m). Continuant ja per ell un altre cop fins la caragola (17,6Km – 1.860m).

Volteta, com totes, fantàstica i espectacular, ara també, com sol ser habitual, sense massa dificultat en les condicions que hi vaig anar, però prou cansada i pesada, pel terreny i d’orientació.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 19,8km.
Altura màxima: 3.087m i mínima: 1.855m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.382m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

Pic Badet i Long, amb la seva "gelera" actual — Pic Badet i Long, amb la seva “gelera” actual

– 14 de setembre de 2019

A l’endemà, dia de visitar el pic Long, sense massa convicció. Tot i que antigament la ruta “normal menys difícil” era per aquesta vessant del llac Cap de Long i la gelera de Pays Bachè. Al desaparèixer la mateixa, com ja he dit, a quedat una roca llisa sols apta “escalant”.
Actualment la ruta més “fàcil” és per la vessant del llac Tourrat. A aquesta si pot accedir per diferents rutes, però una és des del llac de Cap de Llong, el coll o Hourquette de Bugarret i el anar a buscar la ruta anterior.

Amb aquesta premissa vaig començar la caminada (0,0Km – 2.160m). Vaig vorejar tot el llac Llong pel sud i per un marcat i definit sender en busca del sender que em portes fins el coll de Bugarret. Del final del llac (2,6Km – 2.270m), enfront la pujadeta fins el nomenat coll. El sender se me va “amagar”, tot i portar-lo “virtual”, no el vaig “veure”. La part “en vista” era la part més fàcil, empinada però per lo menys és herbós, la part del “darrera” un altre cop un laberíntic caos de roques i pedres, amb un final “aeri” fins el cim. No estava jo per “tanta tomata”, un altre cop serà, o esperem que sigui. I continuo (S) pel marcat i definit sender que portava.

Aquest puja per la barrancada de Cap de Long. La pendent se suavitza, a la dreta (O) (4,7Km – 2.720m) el que seria la ruta cap a la desapareguda gelera de Pays Bachè, un immens roquissal de pedra i més pedra. Continuo pujant (S) més suaument per la part esquerra. A l’esquerra (SE)(5,6Km – 2.860m) sender que es dirigeix més empinat al pic Campbiell. Jo continuo recte (S) pel sender que porto.

Balconada a la barrancada de Campbiell, Hourquette de Cap de Long (6,5Km – 2.950m), panoràmica espectacular, encara que les boires me escapçaven els cims. Sender que ve per la dreta, continuo a l’esquerra (E) pujant empinat per la carena.

Pic de Lentilla (7,1Km – 3.157m), i ara ample llom (NE) fins el pic de Campbiell (7,6Km – 3.173m). Si hagués estat un dia clar, novament panoràmica de mig Pirineus, els cims del Balaitus, els Infiernos, la Munia, el Vignemale i els cims de Monte Perdido. Ara em vaig quedar amb les ganes, la boira estava situada sobre els 3000 i me escapçava els cims i sols els podia imaginar. No va ser així amb la gana, després de gaudir del voltant i del clàssic “entrepà i la seva companyia”, ara ja podia dir que cap avall (NE).

El tram més “delicat”, una llisa roca inclinada que tot sigui dit que fet de baixada “impressiona” tot i no ser difícil (7,8Km – 3.080m).
Després de descendir (8,5Km – 2.930m) per tornar a pujar, pic de Estaragne (8,8Km – 3.007m) i després de gaudir un altre cop del cim del massís del Neuvielle, ja avall (NE) per la verda, bonica i empinada vall de Estaragne, primer sortejant algun cinglet i després ja més suau i acompanyat de nombroses marmotes fins el Pla de Estaragne (11,7Km – 2.200m)i la carretera de pujada a la presa del llac de Cap de Llong (12,4Km – 2.095m), per la que em retrobo amb la caragola a la presa (13,9Km – 2.160m).

Una volteta novament fantàstica i sense massa complicacions amb un sender prou clar i definit a aquesta època de l’any.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 16,6km.
Altura màxima: 3.177m i mínima: 2.082m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.380m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

– 15 de setembre de 2019

A l’endemà dia de “traspàs”. Traspàs de carreteretes i colls famosos, coll d’Aspin i de Tourmalet, pel Tour de França, per arribar a Gavarnie. Lloc on havia estat varis cops a peu i de “travessa”.

– 16 de setembre de 2019

Aquest cop dirigia els meus passos al pic Pimené, una ascensió “clàssica” a un fantàstic mirador de Gavarnie.

Vaig començar la caminada des de la mateixa població (0,0Km – 1.375m) i resseguint a l’inrevés el camí fet fa anys quan hi vaig passar fent la HRP, camí d’anada al circ de Gavarnie. Desviament (E)(1,2Km – 1.400m) per dirigir-me al refugi de Espuguettes (4,9Km – 2.027m), on vaig poder gaudir del seu esmorzar i vistes en companyia.

Després, continuar pujant (NE) pel marcat sender cap al coll de la Hourquette d’Alans, aquest cop millor que aquell cop, amb la pluja. Abans de arribar-hi el deixo (NO)(6,3Km – 2.265m) per dirigir-me a la Hourquette de Pailla (7,3Km – 1.850m). De allí pel llom herbós (NO) cap el Petit Pimené (8,6Km – 2.670m) des de on ja em dirigeixo (N), no sense baixar lleument i després més empinat en busca de la senzilla però “rocosa i aèria” cresta fins el cim del Pimené (8,8Km – 2.801m).
Després de gaudir el que es va poder del cim, els Astazus enfront mateix, la Munia, els cims del Circ de Gavarnie i el Vignemale entre boirines i boires, cap avall desfent el camí fet fins la Plateau de Pailla (14,1Km – 1.760m), on vaig deixar el camí de pujada per dirigir-me (O) pel fantàstic sender de Font Blanca fins baix del circ de Gavarnie i l’Hotel del Circ (16,6Km – 1.580m).

I un cop més, després de mínimament gaudir de la majestuositat des de baix del circ de Gavarnie, ja pel camí que hi arriba (N) cap a novament la caragola a Gavarnie (20,50Km – 1.375m).

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 22,0km.
Altura màxima: 2.800m i mínima: 1.366m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.546m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

I canvi de vall. De la vall de la Luz i Gavarnie a la vall de Latour i Cauterets, un altre lloc clàssic de muntanya.

Entre les dos valls hi ha una imponent serralada de esvelts, agrestos i alts pics pròxims als 3000 metres i de la que el cim culminat és el pic Ardiden (2.988m).

– 17 de setembre de 2019

Ja al demà, al final de la pista de la vall de Latour, a l’ampli aparcament de La Fruitière deixo la caragola i emprenc la bonica i verda vall de Latour per una antiga pista planera (S)(0,0Km – 1.370m). La deixo (3,2Km – 1.550m) per emprendre (SE) la pujada cap el refugi Russel i el coll de Culaus. Després de una bonica i empinada pujada boscosa i amb ziga zagues, en suavitzar-se un poc la pendent arribo al refugi Russel (5,5Km – 1.990m). Continuo (E) pujant pel un clar sender ara ja cap el coll de Culaus. En trobar els primers pelats rocallosos i herbosos deixo el sender que porto (6,1Km – 2.100m) per continuar pujant a l’esquerra (NE) novament més empinat seguint els muntets de pedres, comencen els rocalls i les pedres, al davant un imponent crestall tancat. El camí?, com altre cops, per un laberíntic caos de roques seguin el muntets de pedres. Aquest em porta fins una canaleta herbosa que em permet pujar fins una bretxa a la cresta (7,3Km – 2.565m). Ja sols quedava la “progressió” (NE) per ella fins el cim. Una progressió sense massa dificultat però lenta i la podríem definir com “distreta”, anar superant blocs de pedra buscant els punts més fàcils fins arribar a la pedrota del cim (8,3Km – 2.988m), envoltada de imponents cingleres i crestes. I tot, per arribar a dalt i a dures penes veure res i tenir apretar a correr cap avall. Tot emboirat i començant a plovisquejar. Va ser una baixada pel mateix camí passada per l’aigua, el vent i el fred (16,6Km – 1.370m).

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 18,3km.
Altura màxima: 3.987m i mínima: 1.365m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.642m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

– 18 de setembre de 2019

I a l’endemà un altre privilegiat balcó a la mitat dels Pirineus i a Cauterets, si fa bon temps i esta clar, Moun Ne, la muntanya “negra”.

Vaig començar la caminada de la carretera que entra a Cambasque i a les pistes d’esquí de Lys des de Cauterets (NE)(0,0Km – 1.290m).
Per una pista que creua el barranquet de Cambasque (0,2Km – 1.275m) i porta fins unes casetes (0,6Km – 1.270m) vaig anar a trobar el sender que permet pujar des de Cauterets (0,7Km – 1.280m). Un clar i definit sender (N) que es podia dir que arriba fins al cim, primer envoltat de falagueres i després pels prats de pastures. Sols era una empinada pujadeta de 1.500m. que se va ascendint base de ziga zagues.

Primer vaig per la dreta del barranquet del Cinquet. Després el creuo (S)(3,4Km – 1.700m) i continuo pujant per l’altra banda per tornar a trobar el que seria la font del naixement del Cinquet (4,4Km – 1.870m). Després em dirigeixo cap el sud fins arribar en vistes de les pistes i el circ de Lys (7,0Km – 2.400m) per girar al N com si em dirigís cap a la carena que baixa de Moun Ne. Però torno a girar (SE)(7,2Km – 2.450m) per continuar pujant ara ja per un terreny més pedregós i “inestable” uns rocallets, i que permet arribar ara si a la cresta rocallosa que baixa del Moun Ne per la vessant de Lys (7,9Km – 2.680m). Després de superar en una petita grimpadeta un ressalt, ja arribo a la llarga cresta cimera del Moun Ne (8,1Km – 2.721m). Novament tenia que ser una esplèndida balconada a la mitat dels cims dels Pirineus, el que vaig veure millor varen ser les llampades i la tronada que hi havia al Vignemale.

Tot i que la “intenció” inicial era baixar per l’altra banda, veient el que es “veia” i el que se “sentia”, novament depressa cap avall no sigui que me agafi la “tronada” pels colls. La tronada no em va agafar, però l’aigua si que me la varen tornar a donar (16,2Km – 1.290m).
Estadístiques de GPS:

Distancia recorreguda, 17,4km.
Altura màxima: 2.723m i mínima: 1.266m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.515m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

I amb aquesta nova arremullada i veien que les previsions pels dies següents no tendien a millorar vaig donar per finalitzada l’escapada, i a l’endemà ja vaig encaminar el camí cap a casa a eixugar-me. Ja vindran dies millors i continuaré un altre cop.

Volteta pel massís de la Múnia

9 d’agost de 2019

I aquest cop li toca al massís de la Múnia. Un altre massís també petit en dimensions però gran en espectacularitat. Un llarg crestall rodejat de imponents cingleres i circs, el de Barrosa, el de Barroude, el del Troumouse i el de la Múnia. Alguns de ells recorreguts durant la primera travessa dels Pirineus, Barrosa-Barroude i Troumouse, igual que recordat amb enyorança de antigues “correries” per les crestes de un altra època trepitjant 3000s acompanyant un muntanyenc “tresmilista” en aquella època.

Tot i que la ascensió més “espectacular” és des del circ del Troumouse, a la part francesa, jo per proximitat i per voler incloure també el cim del Robinyera, la vaig fer des de la vall del riu Real i Petramura, fent la l’aproximació per la pista de “peatge” de Ruego, pista també recorreguda a peu quan vàrem fer la etapa del GR-11.

Vaig començar al caminada des de l’aparcament de Petramura, situat en un tancat revolt de la pista i de on també parteixen diferents senders, incloent-hi el GR-11 que marxa cap a la Estiva i Pineta. Jo vaig seguir el sender marcat amb un pal uns metres més amunt per la pista i que indicava la Gelera de la Munia (0,0Km – 1.930m). Marxo en direcció NO per un clar sender que va per la vessant dreta del barranc. Després de creuar un barranquet (0,4Km – 1.950m) el sender se empina en busca de un llomet herbós (1,1Km – 2.130m), canviant llavors de direcció NNE, en busca del botern de la barrancada que em creuat més avall. Aquest barranquet és el que comunica amb els llacs de la Munia o Gorgos de Lalarri pel collet de la Puertas o de los Gorgos. Però abans de arribar-hi (2,4Km – 2.465m), trobem un sender que marxa a la dreta (E), creua el barranquet i se enfila per la reblera amunt, és el sender que marxa cap al Robinyeda.

Des del coll de la Múnia, circ Troumouse

Segueixo 400ms més i collado la Puertas (2,8Km – 2.533m). Enfront nostre (N) els llacs, que tot i el poc desnivell, desguassen per la vall de Lalarri, i per on també puja el sender per anar a la Munia i el Robinyera des de la vall de Pineta. Una ”senyora” ascensió pel desnivell a ascendir.

Amb una mica de respir, continuo planejant per la dreta dels llacs (E) fins que a l’altura del segon (3,7Km – 2.537m) torno ha emprendre novament la empinada pujada (NNE) cap el coll de la Múnia o dels Ibons (5,0Km – 2.853m) on hi arribo superant els diferents resalts saltant roques i per pedreres. Vista espectacular de la cara nord, el fantàstic semi-cercle del circ de Troumouse i les vistes del massís del Perdut fins el Vignemal.

Ja estem a la “cresta”, sols ens queda la “progressió” per ella (E) en busca del cim de la Múnia. Una “progressió” a la que no valen els pals i si les mans, i que, en condicions optimes i si no es té vertigen, “entretinguda i distreta”. On el punt més delicat té nom propi, “el Pas del Gat” (5,7Km – 2.950m), una roca llisa inclinada però ratllada de dalt a baix per unes fissures que permeten pujar-hi, i que tot i el delicat, per lo menys no dona al “buit”, no té la “vista cap vall” de altres punts de la cresta.

Cim de la Múnia (6,3Km – 3.134m), com tots els alts cims, panoràmica fantàstica de 360º des del seu cim de mig Pirineus. Des del llunya Vignemale a l’ONO a la també llunyana cresta de les Espades i Posets a l’ESE.
Continuo per la cresta però ara descendint amb la mateixa tònica que he arribat, utilitzant les mans, fins la Petita Múnia (6,6Km – 3.099m), i des de on fins el Sierra Morena (7,2Km – 3.093m) és un ampli llom reblòs. Aquí finalitzo el recorregut per la cresta per que el que ve ara és un descens de uns 30ms., que tot i la no extrema dificultat si que es fa recomanable l’ús de la corda per seguretat, no com els passos anteriors que com he dit, en condicions optimes, sols seria “aconsellable” per evitar allò que no passa mai fins que un dia passa.

Des del cim del Sierra Morena emprenc la tornada fins el cim de la Múnia (7,9Km – 3.134m) , on frueixo de la vista i de l’entrepà amb la seva “inseparable” companyia. En acabar emprenc novament la marxa però cap el Robinyera. A la part de dalt del Pas del Gat (8,7Km – 2.975m), per l’esquerra (SE) arriba un relleixó descendent gravòs que permet baixar al coll de Robiñera. Jo no m’hi dirigeixo, el deixo més amunt a l’esquerra (E), algunes fites me han portat dalt de un cinglet (9,1Km – 2.850m). Allí inicio un franqueig a l’esquerra (SSE) per la vessant del llacs alternant diferents resats també reblosos i empinats fins anar a buscar la part de baix de l’ultima cinglera que es veu que baixa del Robinyera (9,1Km – 2.780m). Un cop allí emprenc una reblosa, penosa i sofrida pujada primer apegat a la cinglera i per acabar en una canal que em permet pujar al collet d’abans del cim del Robinyera (10,5Km – 2.975m). Allí, giro a l’esquerra (N) i arribo al cim (10,7Km – 3.005m).

I novament, després de gaudir de la panoràmica i efectuar les oportunes afotos emprenc ara si el retorn. Un retorn que se me “complicar” i se me va fer llarguíssim, i que ni se me ocorrerà repetir, prou me’n vaig penedir.
Buscant el donar la “volteta”, quan el sender deixa la carena i empren les ziga zagues de la empinada baixada per la tartera (11,6Km – 2.900m), jo vaig seguir la carena de Sobresplucas. Seguia un aparent sender puntejat a un mapa. Fins la Punta Sobresplucas (12,7Km – 2.754m), anar seguin el collet buscant algun passet senzill. La cosa es va “complicar” a partir de allí. Primer hi ha una “des-grimpada”, sense massa complicació, però et porta a la capçalera del barranc del mateix nom Sobresplucas. Una baixadeta que deixava en ridícul a la del Dragon Khant. Tota una baixada amb pedra solta, i el pitjor que no era una rebleda, era un rocallam amb la pedra solta per sobre que si hagués “patinat” haguessin fet falta les urpes del gat per parar. La impressió que jo vaig tenir, i, o, que jo no vaig saber “veure” el camí.

Gaudins del moment i algo més — Gaudins del moment, i algo més

En arribar a l’altura dels prats herbosos, un cop descendida aquesta part empinada el més honorablement que vaig poder (13,7Km – 2.450m), abandono el barranquet girant a l’esquerra (SE) i continuant ja baixant més suau pels prats, per anar a buscar el fondet del barranquet de la Ribereta de Ruego (15,0Km – 2.235m) on hi arribava una pista de unes antigues mines, encara que, baixant dos cinglets més sense complicacions.

A partir de allí, primer la pista de Ruego (15,3Km – 2.232m). Després pista avall passant pel davant de les antigues edificacions de les mines (16,0Km – 2.130m), i més avall el refugi de Ruego (16,5Km – 2.078m), i finalment vaig arribar on havia sortit (18,0Km – 1.930m).

Una volteta, com dic i no em canso de repetir, és que me “agraden totes”. Fantàstica i espectacular en MAJUSCULES, com ho eren també les muntanyes visitades. I que tot i no ser una muntanya de “vaques”, en les degudes precaucions i condicions “optimes” apta per qualsevol persona avesada a la muntanya i molt important, que no tingui “vertigen”. És redundant dir que és “alta muntanya”, i on, a sobre, les condicions poden canviar en molt poc temps i convertir una plàcida sortida en una sortida “infernal”, i que, com també es diu, “allí el risc zero no existeix”, quasi be com conduir.

I pel següent dia sols una passejada per tornar a gaudir del que en el seu moment va ser un “OOOOOOh”.
Fent la travessa dels Pirineus pel GR-11 i després de dos dies de “pista”, la baixada del coll del Pas de Caballos a Parzan i la pujada a l’endemà per la pista de Ruego fins Petramula, on vaig aparcar el cotxe, en arribar al coll de la Estiva o de Coronetas (2.148m), de sobte un “Ooooooh, ca maku”, la visió va ser sobrecollidora, tota la serra les Tuques i el massís del Perdut. Son entorns i imatges que es queden “gravades”, i en aquests entorns van ser tres, una aquesta, un altra el circ del Troumouse i l’altra l’entorn del desaparegut refugi de Barroude amb el seu circ i llacs.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 20,2km.
Altura màxima: 3.131m i mínima: 1.897m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.969m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:

Fotos 50000iunafoto

Cims per la LLIBERTAT, la Pica d’Estats

13 d’octubre de 2018

Estany d'Estats i Port del Sotllo — Estany d’Estats i Port del Sotllo

Tot i que, personalment, considerant que a ple segle XXI com estem i el camí que portem de “globalització i integració”, que tampoc comparteixo, el haver d’estar demanant una “separació” no deixa de ser una incongruència. Més incongruència és el que ens ha portat fins aquí i el fet que hi hagi qui encara estiguin enarborant i demostrant el que entenen de democràcia i llibertat com 500 anys enrere.

La Pica i voltants des de la Punta Gabarró

Que gent que va haver de marxar de la fam i la misèria separant-se de la seva gent, els seus amics, i dels seus pobles, van vindre aquí, on van trobar i es van guanyar la seva “fortuna”. On els vam acceptar i respectar a ells i fins i tot les seves tradicions. Ara resulta que en boca de molts d’ells se´ls va discriminar, menysprear i fins i tot maltractar. I a dia d’avui comparteixen les mateixes idees i idearis polítics d’aquells pels quals varen tenir que marxar dels seus llocs d’origen. Fa tot l’efecte que ens varen venir a “colonitzar”.

La Pica d'Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS — La Pica d’Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS

Si tant roïns i despreciables som, i tant “apego” tenen a la seva “terra” i el seu “país”, el que podrien fer és tornar-se’n allí d’on varen vindre, que aquí no els ho va demanar ningú que vinguessin. Que això, pesi a qui pesi, és CATALUNYA i no Cataluña i tenim el nostre idioma propi que és el CATALÀ. I per molt “d’adoctrinament” que nosaltres haguem tingut, ells el varen tenir molts d’anys, i el tenen actualment, anti-tot el que representi i sigui català i la única forma que han conegut, han sabut i han tingut sempre d’imposar la seva “llibertat i democràcia” ha estat amb la força i la temor. Fet que es va demostrar a dia d’avui en ple segle XXI contra gent que manifestava les seves idees pacíficament als carrers.

Tot i que, personalment un altre cop, tampoc NO crec ni confio amb molts dels “nostres” polítics, nosaltres tenim que tenir les “armes” per canviar-los, amb DEMOCRÀCIA i LLIBERTAT, i no haver de ser governats i dirigits per qui a sobre sols fan gala del seu anti-catalanisme.
Com tampoc no deixa de ser una vergonya i una gran injustícia que hi hagi gent que tingui privada la seva LLIBERTAT, a la presó o a l’exili, i separats de la seva família per haver estat escollits democràticament o representar la voluntat d’una majoria del conjunt de la gent.

Aprofitant la “meva” LLIBERTAT, que no disposen altres que podien estar com jo, em vaig unir a la crida per la LLIBERTAT des del cim més alt de Catalunya, per que es pugui dir més fort i clar, però no més alt, “LLIBERTAT PELS PRESOS, RETORN DELS EXILIATS I LLIBERTAT PER DECIDIR EL NOSTRE FUTUR COM A POBLE”.

Una ascensió doblement emotiva, per un costat el meu crit per la LLIBERTAT, i per l’altre aprofitar per fer el crit des dels cims de tots els 3000s del massís més oriental dels Pirineus, que encara que no vaig “enllaçar” directament amb la travessa que havia fet uns dies abans, si que els vaig unir amb l’esperit i l’anima.

Gaudint de la meva LLIBERTAT, amb la visió dels cims trepitjats dies enrera

Vaig donar una volteta al massís de la Pica, el massís més petit i allunyat dels altres massissos de 3000’s, i al qual vaig pujar pel barranc del Sotllo, vaig enllaçar els 6 tres mils i vaig baixar per Baborte. Una jornada molt especial i complerta, acompanyat del silenci, la solitud i la meva ombra, i amb l’esperit de la LLIBERTAT.

Les estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 24,1km.
Altura màxima: 3.143m i mínima: 1.696m.
Desnivell ascendit i descendit, 2.325m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Alta Ruta Pirinenca

Del 23 de setembre al 3 d’octubre de 2018

Qui em tenia que dir l’any 1999, quan vaig començar per primer cop una caminada a Portbou, com parlàvem no fa molt amb un altre trotacamins al refugi Corones, sense guies ni mapes, la única guia que tenia era un petit llibre de una desapareguda Editorial Montbanc-Martin, traducció de la original de Georges Véron, i un mapa de “gran escala” per saber més o menys per on anava, de la que en un llibre que va ser la meva “referencia” per conèixer les millors caminades del món, la definia textualment “no hi ha cap dubte que la Alta Ruta dels Pirineus és un dels millors trekkings del món”.
O molt més proper, l’any 2012 quan vaig completar tot el recorregut, que llavors havia començat a Benasc, que sols 6 anys més tard la acabaria per segon cop i “per tot lo alt”. Amb els camins i muntanyes que hi han per recórrer i jo repetint part dels mateixos. Mals comptes que un fa.

La meva amiga la Lluna pujant cap a la Bretxa Rotllan

Tenint fets, i per segon cop, els trajectes de Portbou a Puigcerdà, de Puigcerdà al Túnel de Vielha i del coll de Somport a Irun, ja sols em quedava la part més alpina i agresta del Pirineus, del coll de Somport al Túnel de Vielha.

Tot i que al final no va tindre res a veure amb els comptes de un principi del tot, ni de com volia finalment completar el trajecte, va primar acabar-ho i tombar pàgina, igualment vaig gaudir del recorregut fet, les vistes i del temps.

Havent fet anteriorment aquest tram seguin l’Alta Ruta original que va més per la vessant francesa, aquest cop me la volia “adaptar” seguin els massissos dels 3000s i aprofitar per pujar-hi, tenint en compte que aquesta vegada no em calia comptar ni esperar a ningú. No va ser així, per un costat la motxilla no era la adequada i per l’altre, me haguessin fet falta més dies.

Amb aquesta intenció em vaig desplaçar amb la meva caragola fins el coll de Somport. Després de fer-hi nit, al matí següent m’hi vaig despedir amb un esperam fins que torni, a veure si torno i no et trobo.

Dia 01 – 23/setembre/2018. Del coll Somport al Ref. Arremoulit
Havent dormit la anterior vegada als peus del Midi d’Ossou, al refugi Pombie, on hi vaig arribar del refugi Larribet per la vessant nord del Balaitús. Aquest cop la intenció, pujar al cim més alt del massis més occidental dels Pirineus, el Balaitús . Amb aquesta intenció, el primer dia, anar a dormir al refugi de Arrémoulit (2.305m), una etapa prou dura i llargueta, però sense massa complicació, a excepció del “Passage d’Orteig”, un pas encinglerat tallat a la roca i equipat amb un cable.

Els cims occidentals de Larra des del cim del Pic Astún

Dia 02 – 24/setembre/2018, Del ref. Arremoulit al ref. Respumoso (2.200m)
Al dia següent el trajecte de Arremoulit a Respumoso pujant al Balaitús (3.146m), cosa que vaig fer pujant i baixant per la Gran Diagonal, com també havia fet dos anys enrere, però llavors en més mal hora dalt al cim.

Cims Vignemale i Infiernos des del Balaitús

Dia 03 – 25/setembre/2018, De Respumoso al ref. Bachimanya (2.197m)
A l’endemà de Respumoso a la vall de Panticosa. Opcions, Gran Fatxa o els “Inferns”. Com al massís dels Infiernos tampoc fa molts anys que hi vaig estar. El Gran Fatxa es un cim solitari i no és tant “destacat” però també és un fantàstic mirador al ben mig de altres “grans” massissos, el del Balaitús, el Vignemale i els “Inferns”, i em permetia creuar-lo per sobre. Cap el Gran Fatxa (3.005m) i ha dormir al refugi Bachimanya.

Cims Vignemale i Infiernos des del Gran Fatxa

Dia 04 – 26/setembre/2018, Del ref. Bachimanya al ref. Bujaruelo (1.270m)
Al dia següent, dia de tranquil, anar a buscar el GR-11 i pel coll de Brazato creuar a la vall de Ara, que tinc un poc per llarga, sosa i aburrida, la he fet varis cops i així se me ha fet. La vista del dia, la pujada al Vignemale des de la cabana Cervillona, efectuada l’any anterior pel corredor de Moskowa i la marmolera del pic Central.

Dia 05 – 27/setembre/2018, De Bujaruelo a la Bretxa de Rotllan (2.804m)
I pel següent una etapa, especial i valorada per mi. Curta però costeruda, la pujada de Bujaruelo al coll de Bujaruelo (2.272m), i passant pel refugi Serradets (2.587m) anar a dormir a la Bretxa de Rotllan. Aprofitant al mateix temps, ja que estava allí i el tenia al costat, anar a gaudir del capvespre al Taillón (3.145m).

Dia 06 – 28/setembre/2018, De la Bretxa Rotllan al ref. Góriz (2.160m)
I per l’altre una molt ambiciosa etapa, pel recorregut, per la motxilla i per la la meva forma. Ja fa temps que ho arrastro, els pics de la Cascada i la vista del circ de Gabarnie des dels seus cims. Volia matar dos ocells de un tiro, visitar-los, passar per la Faja Roya a Monte Perdido i baixar a Pineta. – Ufffff, a la primera “vista” de la pujadeta me vaig “c….r”. No ho conec, se me farà llarguíssim, i a sobre no se com anirà la baixada de Monte Perdido al coll d’Añisclo. Res, cap avall, i ja tinc una propera volteta, de moment cap al refugi Goriz i volteta un altre cop per la Punta de las Escaleras (3.027m), Monte Perdido (3.355m)i baixada per la normal. Llàstima l’últim cop que hi vaig pujar, me’l hagués pogut estalviar.

Els canyons de Anyisclo i Ordesa des del cim del Perdut

Dia 07 – 29/setembre/2018, Del ref. de Goriz a la vall de Pineta ((1.240m)
Per l’altre dia, l’anada a la vall de Pineta. I com venia de passada, el Punta las Olas (3.002m). Un travessa pel GR-11, que jo tinc una mica en menyspreu, però esta etapa vaig agrair el fer de baixada. És una etapa com no crec que en hagi cap altra en tots els GRs, empinada, dura i per un sender de mal caminar, de Pineta al coll de Anyisclo, amb dos kms se ascendeixen 1.200m. I si a sobre se afegeix la variant, es pot dir clarament que no apte per tothom. Ara, espectacular i fantàstic si queden ganes per apreciar-ho.

La vall de Pineta i el canyo d'Anyisco des de Punta las Olas — La vall de Pineta i el canyo d’Anyisco des de Punta las Olas

Dia 08 – 30/setembre/2018 – De la vall de Pineta al refugi Biadós
Pineta, un altre canvi de plans. Tot i tindre tots els 3000s de la Múnia tatxats per dos cops amb els companys del CEL, sempre i he pujat des del fantàstic i espectacular circ del Troumouse. La intenció primera, dirigir-me a la Munia i baixar a Parzan, un altre dia i més volta. Res, com dos dies abans, un altra volteta pendent per un altre cop. Ara cap a Bielsa i pujada pel PR-HU 136 del barranc de Cao.
– El guarda del refugi: Pel barranc de Cao, per que? Tu saps on vas? No vagis per allí.
– Jo: Home, la pujada del GR-11 per la pista del barranc de Ordiceto ja la coneixo, i és molt aburrida. Es això, ho anar també per la pista del coll de Pardiñas.
– Un altre lloc i un altra persona: El barranc del Cao? Per que? Tu saps com és allò? Jo ho vaig fer un cop i de baixada i no vegis el que ens va costar. Aquesta persona me va agafar la motxilla i cert i segur, “Tu avui no arribes a Biados”.
Afortunadament si que vaig arribar, l’etapa de Pineta o Bielsa a Biados. Una etapa “sense cim” però en 2000ms de pujada.

La cresta d'Espades des del refugi de Biadós — La cresta d’Espades des del refugi de Biadós

Dia 09 – 1/octubre/2018 – Del ref. Biadós al refugi de Estós (1.890m)
I per la següent, una etapa d’alçada. De Biados a Estos passant pel cim del Posets (3.375m). Una pujada de “miedo” i una baixada al coll de la Paúl “espant”. Justament vaig agafar un dia que va fer molt de vent i gelat. La pujada entre la costa, el vent i el fred, se me va fer molt llarga. Però la baixada al coll de la Paul, se me va fer llarguíssima. Justament em vaig creuar a la cresta del Posets amb uns que venien del coll de Chistao, em van dir que ells també volien baixar a l’Estós, però que ja en havien tingut prou del vent i veient més segur baixar cap l’Orús. Jo avall per la cresta, però com ja he dit, el llarguíssima que se me va fer. I en arribar al coll, lo que quedava encara fins el refugi d’Estós. I per acabar d’arreglar el dia la “bronca” que em va caure pel guarda del refugi quan vaig arribar a quasi l’hora de sopar. Sobra dir que li sobrava raó i que se va portar més que correcte en tota la resta.

Els cims del massís de la Maladeta des del cim del Posets

Dia 10 – 02/setembre/2018 – Del refugi Estós al refugi Corones (1.970m)
I la següent etapa, tota pel GR-11 i pista. Del refugi Estós al refugi Corones. El refugi Corones, un refugi amb també records de un altra època, quan hi vam estar varis cops per tatxar unes agulles i cims que ni recordo. Com a esquerp que soc, confiat en la tranquil·litat que hi trobaria estan tot sol. I mira per on, les casualitats, ens va reunir tres trotacamins, de entrada solitaris i aficions afins. Arribo, trobo un preparant-se una sopa, vaja despenjat, quina feina deu tindre aquí.
– Jo: Jo estic acabant la Alta Ruta i demà pujaré al Ballibierna.
– L’altre: Jo hi he estat avui. Molt de vent i mal hora. La Alta Ruta no la he fet mai, però he fet el GR-10 i el GR-11. Que parlem que si un que si l’altre, que si cap allí que si per allà.
Entra una tercera persona La meva impressió, un pastor que se ha deixat la rabera i se’n ha anat al monte.
– La tercera persona, GRs, jo vaig fer el GR-11 quan no havien ni topoguies i no he parat mai de caminar per aquest camins. Era Navarro i es coneixia tots el Pirineus.
– La segona persona, hi també he caminat molt per Amèrica del sud, he fet molts de cims i caminades, per exemple les Torres de Paine, els he donat la volta.

Una "infiltrada". Els massís de les Torres del Paine — Una “infiltrada”. Els massís de les Torres del Paine

– La volta, la doble W?
Els tres i havíem estat i l’havíem feta. Argentina, Xile, Perú. El navarro, havia fet la carretera Austral en bicicleta i havia creuat a Argentina per Villa Ohiggins. El “pastor“!!!! Vaja trio que ens varem ajuntar allí, els kms. de camins que havíem recorregut entre els tres, i jo confiant en estar sol. Lo a gust que m’hi vaig trobar. I pensar que vaig per aquests refugis i quan veig els “personatges” que hi trobo la majoria de vegades m’agafen ganes de apretar a córrer. Va ser una estada sentida i nostàlgica per partida doble, recordar un altra època i recordar les correries d’uns altres llocs.

Dia 11 – 03/setembre/2018, Del refugi Corones al refugi Conangles
I al demà final i ultima etapa, del refugi Corones al refugi Conangles (1.555m). I com estaven allí i em venien de passada, passant per dos cimets més, el Tuc de Culebres (3.062m) i el Ballibierna (3.067m), dos cireretes per completar una fantàstica travessa. Dia també ventós i gelat, però menys que al Posets i sense tanta vista, tant prop que estaven i no vaig poder veure els cims del massís de la Maladeta. I amb un punt característic i clàssic, el “Pas de cavall”. Després de gaudir dels dos cims últims de la travessa, avall cap el refugi Cap de Llauset (2.425m), la vall D’Angllos i acabar al refugi de Conangles.

Els cims del Posets i el massís de la Maladeta des del cim del Tuc de Culebres

Allí vaig completar la segona travessa dels Pirineus des de Portbou a Irun i havent gaudit de uns fantàstics i espectaculars dies amb que vaig tenir unes immillorables vistes dels cims de més de mig Pirineus. Pel dema, lamentant de no poder continuar, ja sols em quedava temps per tornar a buscar la meva caragola, que afortunadament encara me estava esperant després de tants de dies.

Estadístiques de GPS del trajecte:
Distancia recorreguda, 220km. i la altura màxima, 3.375m
Desnivell ascendit, 15.800m. i descendit: 16.010m.

Estadístiques de GPS travessa dels Pirineus:
Distancia recorreguda, 878km. Altura màxima, 3.375m.
Desnivell ascendit, 50.392m. i descendit: 50.482m.

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Uns petits passos al camí del Nord

1, 2 i 3 d’agost de 2018

I en baixar de l’Atxuria, ara si, cabo Higuer, ja mi dirigeixo per ja passar-hi la nit i gaudir de la seva posta de sol.
Tot i el primer espant per la gentada i “l’ambient” que vaig trobar a la arribar, la sort em va ser favorable i vaig trobar un racó íntim i tranquil als peus mateixos del far i a tocar de la punta de cabo Higuer.

Com ja he comentat a una entrada anterior, i anava amb la idea de fer un “amago” a la petició que vaig fer als reis Mags del desig de emprendre la caminada de Cabo Higuer a Finisterre creuant tot el Cantàbric. Volia aprofitar el “topo” i el tren que voreja la costa fins Deba per fer tres etapes “inicials” anant a peu i tornant a dormir a la caragola amb el tren. El primer dia de cabo Higuer a Donostia, tornar amb tren fins Irun i d’allí amb bus fins Hondarribia. El segon de Donostia a Zumaia i ja el tercer, per acabar, de Zumaia a Deba.

Amb aquesta intenció al matí següent, a la sortida de sol, el “ritual”, deixar una pedra que havia portat de Cap de Creus i recollir-ne unes altres per poder intercanviar-les “algun dia”.
En acabar de gaudir de la sortida del sol a l’extrem occidental dels Pirineus, l’inici del que podia ser una curta etapa de una llarga caminadeta per “algun dia” un altre cop, el trajecte de cabo Higuer a Donostia.

Aprofitant el trajecte, també portava la intenció de passar a veure els records de un altra època, quan fèiem “guàrdies” durant la “mili” a una fortificació, el Fort de Guadalupe. A més, per no variar de les raderes sortides, la visita al cim més occidental del Pirineus inclòs dins dels seus cims més bonics i emblemàtic, monte Jaizkibel (545m).

Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya

Per cabo Higuer passa el GR-121, que dona la volta a Guipuzkoa, aquest, primer va vorejant la costa i puja després a buscar Jaizkibel. Jo, com volia veure el fort, vaig fer un primer trosset fins el torrent de Martierreka, on deixant-lo, vaig tirar amunt seguint un dels nombrosos caminets que hi han per la zona. És una fantàstica zona per passejar o entrenar.

El Fort de Guadalupe, suposo que qui el veu i el va veure. Quan nosaltres hi fèiem guàrdies ja sols era una ombra del que havia estat, si havia estat mai, tot buit i sense ningú, ja no tenia cap aprofitament. A hores de ara tot tancat i abandonat. Tampoc és que tingues que tindre cap “utilitat”, sols nostàlgia de un altre temps.

Després de la visita ja enllaço amb el “buen camino” a l’ermita de Nª Sª de Guadalupe i amb el recorregut que també ressegueix la carena de la serra de Jaizkibel.

La serra Jaizkibel, no cal dir que unes vistes fantàstiques i precioses. Tot un contrast amb les vistes dels cims dels Pirineus, la costa, el mar. Després la baixada a Pasaia, l’impacte sortir de un barranquet i de sobte trobar-te al mig del Port. La tornada a pujar i la visió de tota la costa, l’arribada a Donostia i la pujada a Monte Urgull. La veritat és que va ser una etapa que vaig gaudir enormement. Suposo que el contrast de haver vist tanta muntanya i tant poca costa.

Fins Pasaia vaig seguir “buen camino”. Un cop creuat el Port amb barca i una espectacular pujada, hi ha un punt on es divideixen, jo vaig seguir el GR-121 o sender de la Talaia, que va més en vista de la costa, vàrem tornar a coincidir a la platja del palau Kursaal, però ell va per dins de Donostia i jo vaig seguir la carretera de la costa que voreja Monte Urgull, i aprofitar per pujar-hi. Ja era prop el cap vespre i una visió embaucadora. El que fa la nostàlgia i el cap.

En acabar l’etapa, la realitat, en busca del tren, i cap a la caragola, a dormir un altre dia als peus del far de cabo Higuer.

A l’endemà, després de saludar al sol a la seva sortida i despedir-me de cabo Higuer fins la tornada, vaig dirigir la meva caragola cap a Monte Igueldo, com totes les ciutats, és complicat aparcar prop de elles.

De monte Igueldo, un altre cop el “buen camino”. La intenció, seguir el GR-121, originalment anava més per la costa. On en principi es desviava, actualment segueix el camí de sant Jaume. Intento anar pel camí antic, brut i un tall de romigueres. Res, cap el “buen camino”, mai més ben dit. Tram de camins quitranats i pistes, encara que no faltada de vistes i contrastos. La baixada cap a Orio per un antic camí empedrat que diuen fet pel romans. Orio, bonic poble costaner a la desembocadura del riu Oria. Una pujadeta i Zarautz, un altre bonic poble costaner, però aquest turístic i famós principalment per les seves platges. Aquí dos opcions, o seguir el camí de Sant Jaume per la carretera de la costa fins el bonic poble de Getaria, conegut principalment per ser on va neixer Juan Sebastian Elcano, el primer home que va donar la volta al mon, o tornar a pujar a la carena. Jo, amunt per uns caminals tots vorejats de vinyes i amb unes fantàstiques vistes de la costa i Getaria.

Arribada a Zumaia, com els anteriors un bonic poble situat a la baia de la desembocadura del riu Urola. I un altre cop, tren i cap a Donostia. Donostia, la Concha, un ambient fantàstic. La platja, gent passejant, corren, la tranquil·litat que s’hi respirava, les vegades que un altra època hi vaig estar per aquí. I “un” carregat amb una motxilla i rapit a buscar el cotxe per marxar un altre cop cap a Zumaia. Havia vist un lloc “ideal” per poder passar-hi la nit amb la caragola. Llàstima, haguessin pogut ser de un altra manera les coses.

I a l’endemà de Zumaya a Deba, també bonic poble costaner situat a la desembocadura del riu Deba, tercera i ultima etapa “per aquest cop”. Després el tren ja se allunya de la costa i de l’itinerari. Dos dies fins Guernica i dos dies més fins Bilbao, les possibles sortides “amb tren”, no disposava dels dies. Continuarà “pendent”.

Les arrels de l'acantilat — Les arrels de l’acantilat

Esta etapa es pot fer pels dos “camins”, el camí del Nord, que puja cap a la carena i segueix pel caminals, o el GR-121 que va per un camí costaner, coincidint el primer tram amb el PR-Gi 5001 també anomenat “Les arrels dels penya-segats”, un senderol espectacular que va per la mateixa vora dels penya-segats i asomant-se a cales i caletes vorejades de altes parets rocoses.

Sender les Arrels de l'Acantilat — Sender les Arrels de l’Acantilat

Aquest tram, un sender amb unes vistes de la costa i els penya segats fantàstiques, tot i que prou duret, quan no estàs pujant estàs baixant, l’únic tramet planer és un que va per on anava antigament una via de tren. Ara, com els anteriors, un recorregut bonic i espectacular.

Continuara . . .

Resum estadístics de GPS.

– Dia Cabo Higuer a Donostia: Distancia recorreguda, 32km.
Altura màxima, 545m, Desnivell ascendit i descendit, 1.281m.
– Dia Donostia a Zumaia: Distancia recorreguda, 32,5km.
Altura màxima, 317m, Desnivell ascendit i descendit, 1.173m.
– Dia Zumaia a Deba: Distancia recorreguda, 16,2km.
Altura màxima, 221m, Desnivell ascendit i descendit, 731m.

Més fotografies:

– Dia Cabo Higuer a Donostia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Donostia a Zumaia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Zumaia a Deba.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

Volta al monte Atxuria

31 d’agost de 2018

I a l’endemà el pic Atxuria (768m), pic fronterer també anomenant Penya Plata pels reflexos que produeix en dies plujosos per la seva composició de quarsita.

És un esperó rocós que des de la seva cara sud té una visió imponent que contrasta amb tot el voltant, tot rodejat de prats herbosos, i des del seu cim es poden veure tots els colls trepitjats amb l’Alta Ruta Pirinenca des del pic la Rhune i el cantàbric a el pic de l’Orhy, a més dels cims visitats per Navarra.

I com molts altres, un pic pel qual vaig passar pels seus peus quan vaig fer la travessa dels Pirineus. A prop del coll de Lizarrieta, on per dos cops i vaig fer la cervesa.

Per començar la caminada vaig entrar amb la caragola des del coll de Lizarrieta per la pista que es podia dir que segueix la carena, tota envoltada de “palomeres” i per on he vingut els dos cops a peu quan he fet la travessa.
En arribar al coll de Nabarlatsa la deixo i començo la caminada seguin una pista que va cap a l’est passant pel sud de l’Atxuria. En passar una masada em dirigeixo amunt pel costat de una tanca com si hagués de pujar directe des del sud, però en trobar un corriol que el segueix vorejant pel sud cap l’est el segueixo i vorejant-lo pel SE em porta fins la pujada normal des de Zugarramurdi, també conegut per les seves “bruixes“, per la que accedeixo a la cresta i després al cim fàcilment.

Després de gaudir de les vistes i panoràmiques baixo pel fàcil llom, encara que empinat, en direcció NO com si em dirigís cap a Lezea i les conegudes coves de Sara, França, fins trobar una pista que segueixo fins una cruïlla, on segueixo la de l’esquerra en direcció O, fins que, abans de un altra masada, veient un senderó que baixa a un barranquet que hi ha entre l’Atxuria i Saiberri tiro avall per ell per pujar a l’altre costat i anar al pic Saiberri (505m). Després ja segueixo el sender que em porta fins un altra pista que ja surt al coll on he començat la caminada.

Una volteta fàcil i senzilla, encara que un poc enrevessada, perquè hi han molts de pals indicadors a les pistes i cruïlles, però si no tens la informació, bastant liosos.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 10,8km.
Altura màxima, 761m, Desnivell ascendit i descendit, 698m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Anada País Basc i monte Saiola

30 d’agost de 2018

Tal com ja vaig comentar a la primera entrada de caminades, el dia 5 de gener, vespra dels Reis, em vaig desplaçar fins Cap de Creus a fer-los una petició i recollir uns “testimonis”.

La petició era que feia anys que havia acabat “una” travessa dels Pirineus des de Portbou fins Cabo Higuer i llavors vaig deixar “pendent” de, algun dia, continuar la “caminada” creuant tot el Nord fins Finisterre.

Que altres “compromisos” en algú, que si comptant en algú altre o simplement fent uns altres comptes, la qüestió és que han anat passant els anys i segueix pendent.

Llavors vaig anar ha fer la petició al “Reis” que enguany si, i ha recollir els “testimonis”. En lloc de aigua o arena, unes pedres, segur que es podran aguantar més anys. El pensar era tornar a Cabo Higuer ha deixar-ne una, recollir-ne unes altres, i poder continuar la caminadeta per arribar a Finisterre i poder intercanviar les pedres dels llocs, algun dia, Cap de Creus, Cabo Higuer, Finisterre i Cap de Creus, encara que posteriorment fos retornar-les “amb cotxe”.

Amb aquesta intenció, més de bona voluntat i de fer un amago a la promesa que vaig fer al Reis Mags, que de emprendre la caminada en serio, vaig dirigir els meus passos al País Basc. En principi ja havia decidit que lo meu son les muntanyes i els Pirineus. Pot ser me aniria be anar de “peregrí” una bona temporada, però ja veurem si trobo el moment, com vàrem parlar no fa molt en algú altre, que serà que algun dia en “taca taca” no arribi el moment. De moment seguirà “pendent”.

I com me venien de camí, seguint amb les raderes sortides, primer dos “cimets” inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics. Primer el monte Saioa (1.424m), una muntanya que com, el pic Adi, reuneix totes les essències del paisatge pirinenc d’aquí, cims arrodonits coberts de prats i envoltats de boscos humits.

És la muntanya més alta del Baztan i també amb unes amplies panoràmiques d’aquesta part dels Pirineus.

Vaig deixar la caragola a un aparcament de la carretera abans d’arribar al Port de Belate, i vaig començar la caminada per una pista que es dirigeix a la ermita de la Verge de Belate, seguint el GR-12. Un poc abans d’arribar-hi vaig deixar la pista per agafar un sender que puja fins un altra ermita, l’ermita-refugi de Santiago, i vaig continuar per un altra pista que continua per darrera de ella. Pel camí d’enfront és per on vaig tornar, marcat amb marques grogues com a camí de Sant Jaume. Segueixo el GR-12, que primer va per la pista i en arribar a un barranquet se enfila amunt passant pel costat de una barraca habilitada per dormir-hi. El paisatge tot emboirat, pujo per un llom herbós fins un punt on el sender es podia dir que fa un franqueig planer pel costat d’un cim, és el Okolin (1.360m). A l’arribar al coll de l’altre costat, deixo el GR-12 que marxa a la dreta i emprenc una empinada pujada que em porta fins el cim del Saioa. Poc abans d’arribar al cim es van començar a esvair les boires, unes vistes espectacular de muntanyes i valls.

A partir del cim segueixo el sender carener que va vorejant els cims de la mateixa, fins que en arribar al coll de Elorregi (900m) trobo un pal indicador que me indica Berroeta. Segueixo la seva indicació i al poc faig cap a una pista, la segueixo avall.

Abans de arribar al poble, en un revolt, trobo les marques grogues. Les segueixo per un espectacular senderó que puja per l’angost barranc del riu Marín. Primer va un tram per sobre de una conducció d’aigua, fins que un cop creuat el riuet per un pont comença una pujada per uns antics senderons selvàtics fins que surto a una pista, però que vaig deixant i adreçant a unes i altres, fins que finalment faig cap a un antic sender empedrat que creuant per més amunt del coll de Belate es dirigeix avall fins l’ermita que he comentat al principi.

Una senyora volta, bonica i espectacular.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 28,8km.
Altura màxima, 1.424m, Desnivell ascendit i descendit, 1.474m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta serra de Leyre

7 d’agost de 2018

I ja de tornada cap a casa i aprofitant que hi passava per baix, un altre dels cims inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics, el Arangoiti (1.356m), encara que un cop allí vaig fer honra a les classifiques frases aquelles de: Vols dir que cal?, O si té hi fessin anar no hi aniries.

El monestir de Leyre, les 12 del migdia, un sol i una calor ofegant, una pujada que feia mal a la vista, pel sol i per la pujadeta que hi ha fins dalt, i els comptes de que arribaré dalt i no veure res. La intenció, la volta a la serra de Leyre.

Però clar, allò de que ja estic aquí, no se sap quan podrà vindre be tornar i si no pujo no sabre el que hi ha, ni si me hagués pogut perdre alguna cosa. Així que el barret, carrega d’aigua i cap amunt.

Dalt el cim “destacat” de Arangoiti, un mirador per excel·lència dels cims occidentals dels Pirineus, des del Bisaurin a els cims de Larra, l’Anie i la Mesa de los Tres Reyes, i amb una panoràmica a vista d’ocell del pantà de Yesa i del monestir de Leyre.

Començo la caminada de l’aparcament del monestir. Segueixo el que va ser un GR, ara descatalogat, el GR-13 o Canyada Real dels Roncalesos. Pujo fins el coll de La Cerrada i d’allí al cim de el Castellar (1.293m) , que es podia dir que esta al seu damunt.

Cim Castella i al fons l'Arangoiti — Cim Castella i al fons l’Arangoiti

Després ja sols em queda resseguir el bonic sender que va per la carena fins la cruïlla per on baixaré després d’anar i tornar fins aquí del cim de l’Arangoiti.

Efectivament un fantàstic mirador, encara que no era el dia de la gran vista i a sobre el cim, com molts altres, ple de antenes repetidores.

Després de recuperar forces i l’alè al cim, tornada fins la cruïlla i baixada “directes” al monestir per l’empinat sender. Per sort a temps, al poc de arribar espectacular tempesta de pluja i vent, de bona la que me vaig lliurar.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 12,8km.
Altura màxima, 1.356m, Desnivell ascendit i descendit, 815m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta als cims de Mendilatz i el Urkulu

6-7 d’agost de 2018

Acumulant-se la feina i sense massa ganes ni inspiració per escriure continuo reprenent-ho amb els cims que vaig visitar durant l’escapada que vaig fer a Navarra per portar a uns caminants.

Havent visitat el pic Adi durant el mati, a la tarda, aprofitant l’estada per aquelles terres vaig voler anar ha dormir a un lloc misteriós i enigmàtic esperant a veure si m’honrava en la seva presencia algun esser misteriós.

Aquest lloc és la Torre Urkulu, una antiquíssima torre romana, i única en les seves característiques, construïda fa més de 2000 anys al cim de la muntanya per commemorar la conquesta d’Aquitània. Aquesta esta construïda en un cim del mateix nom (1.423m) i a les faldes del qual existeixen nombroses restes megalítiques i cromlecs. Lloc no faltat dels seus misteris i llegendes, i des de on, fent un bon dia, hagués pogut tenir una posta i sortida de sol espectacular i màgica de aquesta part dels Pirineus i dels cims de mitja Navarra. El dia no va ser dolent del tot, però les vistes tindran que ser en una altra ocasió, i sobre la visita d’algun altre ser misteriós, crec que vaig ser jo el esser més estrany i misteriós del lloc.

Em vaig desplaçar fins la fàbrica de Armes de Orbaiceta, i vaig deixar la caragola al refugi lliure per caminants de Azpegi que hi ha més amunt.
Aprofitant la proximitat, primer vaig dirigir-me al cim del Mendilatz (1.348m), un altre cim inclòs dins dels cims més bonics i emblemàtics.

Està situat a l’oest de la Seva d’Irati i des del seu cim en un dia clar es podrien veure des dels cims de Larra i l’Orhi, a tots els colls recorreguts amb l’A.R.P. per Irati fins l’Urkulu. Pels peus del qual he passat dos cops quan he fet la travessa dels Pirineus per l’Alta Ruta, del coll de Azpegi al de Arnostegi

Vaig pujar al Mendilatz per un sender empinat per la vessant oest. Després de visitar tot el misteriós i espectacular cim, un cim boscós i humit amb el terra rocallós i tot recobert de molses, vaig baixar per la carena fins el coll de Azpegi. I de allí, un altre cop amunt cap al Urkulu. On ja vaig arribar després de la posta sol que va haver entre els núvols.

A l’endemà, després d’haver passat la nit sense cap “aparició” ni la companyia de la meva amiga la lluna i les estrelles, i de una sortida de sol amb més pena que gloria, vaig baixar al coll de Arnostegi, i des de on, pel GR-12, vaig tornar a la caragola.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 12,8km.
Altura màxima, 1.423m, Desnivell ascendit i descendit, 822m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta al monte Adi

6 de agost de 2018

I un altre any, aprofitant el viatge per portar a uns caminats que “feien” el GR-11, per que diuen que enguany l’acabat, “o no”, i que els vaig pujar a Roncesvalles per fer el tram fins a cabo Higuer, jo, seguint darrera els Pics més bonics i emblemàtics dels Pirineus aquest cop dirigeixo els meus passos a els cims més occidentals de la cadena, els Pirineus Navarros.

Coll d'Aztakarri i Iturrunburu darrera — Coll d’Aztakarri i Iturrunburu darrera

El primer dia al matí el destí és el monte Adi (1.458m), i per donar el “tomet” també i afegeixo el Iturrunburu (1.312m).

El monte Adi és una muntanya emblemàtica de Navarra i una de les possiblement més visitades de la zona. La seva facilitat d’accés i el estar situat en un entorn que resumeix tot el paisatge humit de boscos, prats i l’habitat dispers la fa ideal per conèixer-ho.

El cim de l’Adi és un cim allargat que sobre surt per sobre de tots els cims dels voltats i del que es té una amplíssima panoràmica de tot el seu voltant, des de els cims i colls travessats amb l’A.R.P. a els paisatges que intercalen els prats, els boscos i les masades disperses que ja son característics fins el mar.

Un lloc per començar la caminada es l’àrea recreativa de Sorogain, una raconada fantàstica per buscar la tranquil·litat i la fresqueta. Jo vaig començar la caminada de un poc més amunt. De la cruïlla del GR-11, per on en un principi volia pujar i finalment vaig baixar per poder-me creuar amb els caminats.

Panoràmica 360º des del cim de l'Adi — Panoràmica 360º des del cim de l’Adi

Vaig pujar fins el coll de Aztakarri pel GR12-D.2, un sender que segueix el fons del barranquet. Del coll de Aztakarri, després de visitar unes restes megalítiques, vaig pujar a l’Iturrunburu pel GR-12. Tornant a baixar este cop al coll de Adatun, on creuo el GR-11 i emprenc ja la pujada al cim de l’Adi. De l’Adi baixo per la part oposada al coll de Adipeko i ja em dirigeixo cap a la caragola pel GR-11.