Categoria: 100 Cims

Més fotografies:

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Volteta per la serra de Sant Llorenç del Munt

17 de gener de 2019

Seguin darrera els cims de Catalunya i les caminadetes efectuades per ella. Després de un temps d’inactivitat forçosa per tenir la “caragola dolenta”, per provar si estava recuperada, dirigeixo els meus passos a uns cims que també feia anys que me havia dit que tornaria. Les cingleres de la Mola al parc natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac, i els seus cims. Els anys que fa i els cops que hi vaig veure sortir el sol quan hi passava fent la “clàssica” Matagalls-Montserrat, i ara més recentment, quan hi vaig tornar a donar un tomet per les parts “baixes” fent-ne un altra, la caminada de la Ruta de les Ermites.

Sant Llorenç Savall, un altre lloc on hi pasava a peu i no hi havia estat mai en cotxe. I un lloc molts de cops recordat i nomenat per mi, del que al seu dia va ser tot una “proesa”. Son llocs d’aquells que de una manera ho altra recordes de manera “nostàlgica”, tot i que ara semblen tonteries. Com he contat moltes vegades, llavors, la primera vegada que vaig anar a fer la M-M em pareixia impossible poder arribar a caminar 80kms seguits, i després, els que han vingut darrera. El arribar a Sant Llorenç a altes hores de la matinada, portar fets 40kms, i pensar, “això ja està, ja sols queden 40kms.”. I més de un cop sentat a un brancal de una casa “trinxat”. Després, començar a clarejar el dia a les cingleres de la Mola, una visió espectacular, i “aterradora”, tot i que actualment se ha apartat del parc en si, la “pujadeta” era per un sender fantàstic per poder gaudir-lo tranquil·lament. No hi havia tornat cap cop, ara era el moment bo. Vaig anar ha fer-hi la travessa per la carena i “tatxar” i gaudir dels seus cims, tot i que no va poder ser del tot degut al temps.

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac està format per dos massissos, el de Sant Llorenç del Munt i el de la serra de l’Obac, i estan caracteritzats per estar formats de altes cingleres i cims d’aglomerats. Els cims destacats de Sant Llorenç de Munt son el Montcau (1.056m) i la Mola (1.107m), on hi ha un monestir romànic, Sant Llorenç del Munt. A més, dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, se inclou un altre cim “destacat” el Roca Sereny (807m), els tres “visitats” a la volteta.
I a la serra de l’Obac, els cims destacats son el turó del Castellar (931m), el turó de Tres Creus (929m) i el Castellsapera (939m), inclòs també a la llista dels 100 cims, aquest dos últims també visitats al dia següent.

Havent anat a dormir amb la meva “caragola” a Sant Llorenç Savall, al dia següent vaig començar la caminada (480m) seguin el “camí del riu Ripoll” i el PR-C 145 que en aquest tram van junts. Seguia els passos efectuats durant la caminada de la Ruta de les Ermites fins el castell de Pera. Aquest segueix, llevat un petit tram prop del final que creua a l’esquerra i torna, pel marge dret (E), seguin trams de pistes i senders que les adrecen. Al poc de passar la Font de Cal Llogari, deixo aquest camí per anar a buscar la “Connexió Saladelafont” creuant el riu Ripoll a gual per pujar a la carretera, creuar-la (3’8Km/547m), i continuar per una pista que hi comença en direcció Castell de Pera.

Pista més dolenta que marxa amunt per la dreta (4’6Km/593m) i per dalt de la pista que porto, deixo per la que vaig i segueixo aquesta nova. Collet (4’8Km/618m), giro a l’esquerra (S) per un corriol més perdut i que em porta fins un altre collet (5’4Km/686m). Aquí el camí marxa a la dreta baixant, però jo continuo a l’esquerra (S) per un corriol poc definit que per la carena em du fins el Castell de Pera (6’1Km/736m). Volia tornar-hi per gaudir, com molts d’altres visitats, de la seva fantàstica ubicació. Després de gaudir de la seva esplèndida panoràmica vaig tornar a enrere uns 200ms per continuar pel sender (NO) que passant der dos collets més, el coll d’Agramunt (6’6Km/683m) i el coll de la Costa (6’9km/684m), em va portar, passant pel costat del dolmen, fins al primer “cim”, Roca Sereny (8’2Km/804m), una bonica estreta carena rocallosa amb una fantàstica vista a “banda i banda”.

Després de creuar la cresta, baixada cap el coll de Pregona (9’1Km/744m) i pujada un altre cop a la carena dels Emprius i el Queixal Corcat (10’7Km/879m). I per tornar a baixar al coll del Llor (11’3Km/778m).

I novament amunt cap el coll d’Eres, però desviant-me abans uns 200m per anar a visitar la cova Simanya (12’4Km/873m), una petita però prou bonica balma. El coll d’Eres (12’8Km/942m), un altre desviament de uns 500m. per anar a visitar el següent cim, el Montcau (13’4Km/1.056m) i tornar un altre cop fins aquí.

Un cop tornat, seguir el bonic sender SL-C 54 que va del coll de les Estenalles fins la Mola, i que ja segueixo per la carena del Pagès (15’5Km/1.029m) fins el final, la Mola, passant pels cinglets dels Obits i el collet del morral del Drac (18’2Km/968m), des de on ja pujo fins la Mola i l’ermita de Sant Llorenç de Munt (18’9Km/1.107m), un nou i fantàstic mirador. En acabar, novament fins el collet del morral del Drac (19’8Km/968m) i ja emprendre la tornada baixant per la empinada canal de l’ermita de Santa Agnes, la qual també visito (20’3Km/831m).

Ja sols em quedava anar ha retrobar-me amb els antics passos de una M-M, i arribar seguint-los un altre cop a Sant Llorenç, cosa que ja vaig aconseguir quan era completament fosc (27’3Km/480m).

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 30,9km.
Altura màxima: 1.107m i mínima: 450m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.559m.

Més fotografies:

Volteta pel cim de Caro

13 de gener de 2019

Havent-me novament “Anima’t a anar”, aquest cop dirigim els nostres passos al cim de Caro en un dia caracteritzat precisament pel vent i el fred. Com quasi que no hi he pujat mai el comptabilitzaré com un “nou cim i sostre comarcal”.

Vam començar la caminada del restaurant els Pous de la Neu seguint el GR-171 que va per la carretera que se endinsa al Port en direcció a Fredes i al Mascar. Al poc (0’1Km/1.095m), a la nostra dreta (NO) deixem l’entrador per on aniríem a “l’antic” refugi de Caro de la UEC de Tortosa. Continuem per la carretera. Per un curt corriol a la dreta (0’4Km/1.103m) que adreça un revolt de la carretera arribem a una explanada al costat de la carretera. Enfront nostre tenim el també antic restaurant del Port. I a la nostra esquerra, dalt del revolt que em adreçat, el “nou” refugi de Caro dels Estels del Sud. Seguim per la carretera i continuant ara ja pel GR-7.

Deixem a la nostra dreta el revol tancat de la pista que baixa al Mascar (1’5Km/1.065m). Continuem per la pista formigonada que puja suau a la esquerra, cartells indicadors.
Collet de la Carrasqueta (1’7Km/1.087m). Baixem lleument i uns metres més endavant, entrador a l’esquerra (SE) on també haguéssim pogut deixar els cotxes. Aquí deixem la pista que portàvem i seguim les marques del GR que continuen ja per sender. Creuem un petit barranquet i emprenem la pujada fins el coll de Pallers.

Coll de “Pallers” (3’1Km/1.219m), característic pels dos morros de roca que amb la seva forma donen nom al coll. Aquí deixem el GR per agafar el sender que marxa a l’esquerra (NE) i que passant pel darrera, la part ombrívola, de un de ells, tornem al collet per continuar amunt. El GR marxa avall per la pineda. Si el continuéssim uns 300ms més, en una estretor a la roca, trobaríem una cruïlla de quatre camins. A la dreta (O), continua el GR en direcció a la Cova del Vidre i el refugi Font Ferrera. Recte (S), aniríem a la Cova Ebre i el barranc de Lloret. I a l’esquerra (NE), donaríem la volta per la falda de Caro per la Roca Comptadora i anant a sortir al coll del Vicari. Nosaltres, com ja he dit, continuem pel empinat sender que marxa cap del NE.

Després de superar un tram empinat i reblòs la pendent es suavitza al que serien el Plans pelats de la Moleta Redona (3’4Km/1.307m) , si està clar, la vista comença a ser espectacular. Un respir i un altre tramet també empinat i arribem a la Moleta Redona (4’2Km/1.357m), davant nostre les cingleres del cim de Caro. El sender continua fent altibaixos per la dreta de la carena que se estreteix i anant a buscar el collet d’abans dels cinglets rocallosos.
A aquest collet (4’5Km/1.326m) canviem de vessant (NNE) per, podíem dir, fer un flanqueig cap a l’esquerra per la part ombrívola i pel mig de les cingleres per anar a buscar el pujador (4’8Km/1.334m)(SE) que ens permetrà pujar empinats, la part final.

El sender, quan tenim en vista les edificacions i les antenes per sobre nostre (5’1Km/1.420m), les deixa a la dreta (SE) i es dirigeix (NE) més planer a la carretera que hi arriba i al començament de elles (5’3Km/1.428m). Encara que també es pot continuar seguin empinat amunt per anar a sortir pel mateix costat dret de la tanca del centre reemissor.

El cim de Caro (5’4Km/1.442m), com ja vaig dir un altre cop de un altre “cim”, el Puigsou, un cim que sense desmereixe’l en absolut a ell si no més be compadeixe’l, altiu i virtuós, infestat de antenes i tanques que no et deixen gaudir de la la seva immensitat i espectacular ubicació. Tota la vall de l’Ebre a vista d’ocell i al fons el Delta i la serra del Montsià. A l’altra banda les serres de Cardo-Boix i a sobre les de Vandellòs, i, en dies clars, es poden veure fins i tot els Pirineus o inclòs Mallorca.
En acabar de gaudir de la “panoràmica” des del mirador del cim, enrere a buscar el sender que hi havia enfront de on em sortit a la carretera i que ens portara fins el coll del Vicari, un sender que ens permetrà adreçar els revolts de la carretera.

Al mateix coll del Vicari (6’3Km/1.294m) trobem un sender que es podia dir que creua la carretera. A la dreta (SE) la baixada cap a la Caramella, i al que se li ajunta el sender que em comentat que havia baix del coll de Pallers. A l’esquerra (NO), per on continuem, el sender que, un altre cop, adreçant un revol i continuant per baix de la carretera ens permet baixar un altre cop fins la carretera que puja al Port des de Tortosa (7’1Km/1.089m) i per la que arribem on hem començat (7’6Km/1.093m).

Una volteta “senzilla” i fàcil en que vam ascendir al cim més alt del massís i d’aquestes comarques, i del que podria ser una petita mostra del que poden ser els camins als Ports. Camins entre cingleres, amb trams empinats i plens de pedra solta i amb algun altre indefinit on fa falta saber cap a on anem. I que com es normal també a la muntanya, en unes condicions adverses, com podia ser el dia que hi vam pujar, es pot convertir en delicada i fins i tot perillosa.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 7,9km.
Altura màxima: 1.442m i mínima: 1.062m.
Desnivell ascendit i descendit, 541m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Volteta cims serra Llaberia

28 de desembre de 2018

Començant a menjar-me les ungles després de quasi tres mesos de “poca” activitat deguda a tenir la “caragola indisposta»”, per tancar l’any, després de una primera “cura”, decideixo anar a provar-la seguint els passos de una marxeta de “resistència” i anar ha trepitjar els “cims” de la serra de Llaberia (el Cavall Bernat, 840m) i del Montalt (Montalt Nord, 754m), a més de algun altre que venia de “pas”.
Una caminadeta desafiant als “dips” que habiten per aquelles terres i al dia de “bruixes” que va ser. Els dips, ser mitològic que apareix a la nit per xuplar la sang de qui se aventura per ella i molt representatiu a “Prat-dip“, finalment vaig arribar ben fosc, i a les bruixes, pel dia de boires i fred que vaig tenir. Roin que és un que espanta fins els éssers diabòlics.

Cresta de la Seda i cingleres de Mont-redon

Vaig començar la caminada a Pratdip (216m) pel PR-C 96 que es dirigeix cap a Colldejou. Al prompte el vaig deixar marxar a la dreta i jo vaig seguir les indicacions de les Crestes de la Seda i Mont-redon. Una pujadeta espectacular i amb unes vistes fantàstiques per un collet, amb algun pas senzill, encinglerat i equipat. Havent passat el “Pas dels Siscos”, un altre passet “curiós”, i el pla del Balcó de Mont-redon, pujo al Mont-redon (859m).

Cingleres i Mont-Redon, a la dreta al fons Cavall Bernat

Del mateix ja em dirigeixo cap al Cavall Bernat de Llaberia (834m), un cimet inclòs dins de la llista dels 100 cims, i com molts de ells, també espectacular. Vist des de la llunyania pareix un “cavall” inaccessible sense escalar, i després si pot accedir fàcilment amb una petita grimpada.

En baixar, cap a la Creu de Llaberia (909m), i en acabar volia anar a veure el radar meteorològic, el he vist molts de cops des de la llunyania i avui que el tenia al costat ni el veia, les boires, el vent i el fred em varen fer desistir, avall cap a Llaberia a veure si se apanyava l’hora. El vent va cessar, però el fred i la boira no. A Llaberia (734m) em vaig trobar amb el GR-7, i pel qual vaig continuar direcció a Tivissa.

Aquest passa per unes espectaculars cingleres, els Cingles del Tortó, per les que baixa per un corriol margenat per una empinada canal, per arribar a la Fou de Capçanes (295m). Allí trobo el PR-C 91 que es dirigeix cap a Capçanes per la seva vall, però jo, seguint el GR-7, vaig girant a l’esquerra en busca de la Portella de Montalt (602m).

Al poc, després de haver tornat a baixar, en un collet, trobo el “Pujador del Mano”, una directa i empinada pujadeta fins el cim del Montalt Punta Nord, un altre cim inclòs dins de la llista dels 100 cims, que, tot i no ser complicada, també requereix de l’ús de les mans algun cop. Amb la pena que em feia a mi treure-me les de les butxaques.

Cingleres? del Montalt des de la Portella del mateix

El cim, “se li suposa”, que unes vistes sensacionals, rodejat de cingleres i amb unes vistes fantàstiques cap els Cingles del Tortó i la Fou. No vaig veure res de res, un altre cop el vent gelat i la boira. Depresa cap el Montalt i el seu Pessebre “gelats com ha cargols”. I ja avall, per anar adreçant pistes per corriols dirigir-me cap a Pratdip abans me agafessin els Dips o me quedes gelat com un cuc.

Una volteta, com ja he repetit molt de cops (que me agraden totes) fantàstica i espectacular, tot i que el dia no va ser el prou complaent que hagués pogut estar, així com la cura de la meva “caragola” que la pobra segueix “indisposada”.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 29,6km.
Altura màxima: 912m i mínima: 216m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.789m.

Més fotografies:

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Cims per la LLIBERTAT, la Pica d’Estats

13 d’octubre de 2018

Estany d'Estats i Port del Sotllo — Estany d’Estats i Port del Sotllo

Tot i que, personalment, considerant que a ple segle XXI com estem i el camí que portem de “globalització i integració”, que tampoc comparteixo, el haver d’estar demanant una “separació” no deixa de ser una incongruència. Més incongruència és el que ens ha portat fins aquí i el fet que hi hagi qui encara estiguin enarborant i demostrant el que entenen de democràcia i llibertat com 500 anys enrere.

La Pica i voltants des de la Punta Gabarró

Que gent que va haver de marxar de la fam i la misèria separant-se de la seva gent, els seus amics, i dels seus pobles, van vindre aquí, on van trobar i es van guanyar la seva “fortuna”. On els vam acceptar i respectar a ells i fins i tot les seves tradicions. Ara resulta que en boca de molts d’ells se´ls va discriminar, menysprear i fins i tot maltractar. I a dia d’avui comparteixen les mateixes idees i idearis polítics d’aquells pels quals varen tenir que marxar dels seus llocs d’origen. Fa tot l’efecte que ens varen venir a “colonitzar”.

La Pica d'Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS — La Pica d’Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS

Si tant roïns i despreciables som, i tant “apego” tenen a la seva “terra” i el seu “país”, el que podrien fer és tornar-se’n allí d’on varen vindre, que aquí no els ho va demanar ningú que vinguessin. Que això, pesi a qui pesi, és CATALUNYA i no Cataluña i tenim el nostre idioma propi que és el CATALÀ. I per molt “d’adoctrinament” que nosaltres haguem tingut, ells el varen tenir molts d’anys, i el tenen actualment, anti-tot el que representi i sigui català i la única forma que han conegut, han sabut i han tingut sempre d’imposar la seva “llibertat i democràcia” ha estat amb la força i la temor. Fet que es va demostrar a dia d’avui en ple segle XXI contra gent que manifestava les seves idees pacíficament als carrers.

Tot i que, personalment un altre cop, tampoc NO crec ni confio amb molts dels “nostres” polítics, nosaltres tenim que tenir les “armes” per canviar-los, amb DEMOCRÀCIA i LLIBERTAT, i no haver de ser governats i dirigits per qui a sobre sols fan gala del seu anti-catalanisme.
Com tampoc no deixa de ser una vergonya i una gran injustícia que hi hagi gent que tingui privada la seva LLIBERTAT, a la presó o a l’exili, i separats de la seva família per haver estat escollits democràticament o representar la voluntat d’una majoria del conjunt de la gent.

Aprofitant la “meva” LLIBERTAT, que no disposen altres que podien estar com jo, em vaig unir a la crida per la LLIBERTAT des del cim més alt de Catalunya, per que es pugui dir més fort i clar, però no més alt, “LLIBERTAT PELS PRESOS, RETORN DELS EXILIATS I LLIBERTAT PER DECIDIR EL NOSTRE FUTUR COM A POBLE”.

Una ascensió doblement emotiva, per un costat el meu crit per la LLIBERTAT, i per l’altre aprofitar per fer el crit des dels cims de tots els 3000s del massís més oriental dels Pirineus, que encara que no vaig “enllaçar” directament amb la travessa que havia fet uns dies abans, si que els vaig unir amb l’esperit i l’anima.

Gaudint de la meva LLIBERTAT, amb la visió dels cims trepitjats dies enrera

Vaig donar una volteta al massís de la Pica, el massís més petit i allunyat dels altres massissos de 3000’s, i al qual vaig pujar pel barranc del Sotllo, vaig enllaçar els 6 tres mils i vaig baixar per Baborte. Una jornada molt especial i complerta, acompanyat del silenci, la solitud i la meva ombra, i amb l’esperit de la LLIBERTAT.

Les estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 24,1km.
Altura màxima: 3.143m i mínima: 1.696m.
Desnivell ascendit i descendit, 2.325m.

Més fotografies:

Volteta a la serra de Collserola

19 de setembre de 2018

Aprofitant una estància a les Barnes, vaig decidir anar a recórrer “l’alta muntanya” del Barcelonès. Visitar un sostre comarcal, el Tibidabo (515m) i tatxar els dos cims inclosos dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, el Turó de Magarola (431m) i Sant Pere Màrtir o Puig d’Ossa (399m).

Panoràmica des del Mirador d'Horta — Panoràmica des del Mirador d’Horta

Com es pot suposar, per un sender difícil i d’alta dificultat a l’altura de la muntanya i del lloc per on va, el PR-C 171, que recorre tota la serra de Collserola, i “que permet gaudir de vistes espectaculars sobre Barcelona, els turons que l’envolten i el mar”.

Sortida de sol des de la muntanya del Notari

En un dia clar hagués hagut de veure Montserrat, el Montseny i molts dels cims visitats i a visitar, malauradament no va estar aixi.

Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola

Després de haver gaudit del silenci dels veïns de on vaig fer nit amb la meva caragola, el cementeri d’Horta, vaig pujar pel Mirador de Horta i la Muntanya del Notari fins el coll del Forat del Vent. A partir d’allí ja vaig seguir el PR creuant Collserola fins la parada de metro de la Zona Universitària, des de on, amb ell vaig tornar fins la parada de Valldaura.

Com posava un altra ressenya “una ruta amb unes vistes molt boniques i entretinguda”. Com ho son cada volta, racó i cim que he visitat.

Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 14,9km.
Altura màxima, 515m, Desnivell ascendit 631m, i descendit 698m.

Més fotografies:

Volteta al Tuc de Maubèrme

26 de juliol de 2018

I a l’endemà un altre balcó a gran part dels Pirineus, el Tuc de Maubèrme (2.884m). Per les seves característiques, sobre surt a tots els cims dels votants, i per la seva ubicació, podíem dir que separat de la cadena axial, des del seu cim té una fantàstica visió longitudinal dels Pirineus. Tot i que la visió no era nítida, destacaven clarament els Besiberris i la Maladeta, juntament amb els cims d’Aigüestortes i el circ de Colomers.

Aquest cop, agraint-li la “tracció” a la meva caragola, em va permetre arribar fins al lloc previst per iniciar la meva caminada. La pista que hi portava no estava amb les millors condicions i sols era practicable per vehicles 4×4. Aquest cop el desnivell, la distancia i el temps hagués estat mooolt superior si ho hagués hagut de fer a peu des de Bagergue, on comença.

Vall d'Arriu Unhòla — Vall d’Arriu Unhòla

Poden fer els més de 10km “motoritzat”, començo la caminada més amunt de la cabana Calhaus per una antiga pista de una explotació minera, per on va una etapa del GR-211. En arribar al Port d’Urets, el deixo, ell marxa cap a Montgarri, i jo continuo, es podia dir que planer, en busca del coll que separa el Tuc de Maubèrme del Tuc de Crabes per un altre sender GR definit, encara que sense cap marca, el GR-T 52.

Allí deixo el sender pel que venia per agafar el ramal, que pujant per la part occidental, em portarà per una reblosa i descomposta canal empinada fins prop del cim, on hi arribarem fent un franqueig a la dreta fins sortir a la cresta cimera. A la baixada, en lloc de tornar a sortir al collet que separava els dos “Tucs”, adreço per un petit fondet per anar a buscar el sender que me havia deixat al collet i es dirigia cap el refugi de Liat i la pista on he deixat el cotxe.
En arribar a la pista ja sols em va quedar el seguir-la en direcció oposada als Estanys de Liat fins la caragola.

Si sols féssim la volteta sense pujar al Tuc de Maubèrme, es podia dir que un passeig per camins definits i fàcils. La pujada al Maubèrme, en condicions estivals, sense cap dificultat “tècnica”, si estem habituats al terreny pirinenc i d’alta muntanya amb força pendent, on un mal pas o una relliscada pot comportar un bon “ensurt”.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 15,2km.
Altura màxima, 2.884m, Desnivell ascendit i descendit, 1.045m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Continua llegint «Volteta al Tuc de Maubèrme»

Volta al Circ de Colomèrs

25 de juliol de 2018

Tenint en compte la neu que encara hi ha acumulada, i amb la intenció de no arriscar, aquest cop, dirigeixo els meus passos a dos cims distingits per partida doble a la Vall d’Aran, per una banda per formar part dels 100 cims més bonics dels Pirineus i per l’altra per estar també inclosos a la llista dels 100 cims de Catalunya.

Primer, al Circ del Colomèrs. Aquest disposa de dos rutes marcades per poder gaudir de la visió dels llacs, l’una curta i l’altra més llarga. Jo, atès que hi he passat molts de cops i mai hi havia donat el tomet, vaig ha fer-ho ara, i aprofitant que, casualment, també està el Gran Tuc de Colomèrs (2.933m), aprofito per pujar-hi.

Davant la prohibició de circular amb vehicle particular fins l’aparcament del refugi Colomers, començo la caminada des del aparcament habilitat a prop del que es diu que és el balneari més alt de Europa, els Banhs de Tredòs

Obviant el sender i anant per la pista arribo a l’aparcament del refugi. D’allí, pujant pel camí del refugi em dirigeixo a buscar el GR-11, que va, ho ve, depenent de com ho miris, del refugi d’Amitges al de Colomèrs, i per on coincideix, fent-ho en sentit horari, un primer tram fins el llac d’Obago. Allí, ja per la ruta dels llacs, pujo fins uns estanyets de baix del llac de Podò, on, deixant la ruta pujo fins el Portau de Colomèrs passant pel marge dret del llac de Ratèra de Colomèrs. Un cop al coll i vorejant el cim per la vessant de la solana arribo a la petita canal que puja al coll per accedir al cim. I sorpresa, la canal està encara nevada i gelada. Bé, tants de dies passejant el piolet, avui li ha arribat l’hora de “treballar”, fer els escalons per pujar i baixar. I bé un altre cop, va anar fantàstic fins la baixada, on al tornar de la neu a les pedres, uy, uy, uy!!!, jo i pedres avall, el cul és el que va rebre. Per lo menys la neu hagués estat més toveta, la confiança perd.

Canal de pujada collet i cim Gran Tuc de Colomèrs

Després d’haver estat al cim i haver passat el susto, abans d’arribar al Portau de Colomers, una fita destacable i una baixada “marcada” pel pas de la gent. Per ella i saltant roques arribo al llac de Cap de Podò, vorejant-lo pel marge esquerra i deixant-me el camí “fitat”, vaig a buscar pel “recte”, la ruta dels llacs. Volia “planejar” però em toca baixar igualment al llac de Podò per tornar a pujar fins al coll del mateix nom i, a partir d’allí, ja tot costa avall acompanyat pel so dels trons i, afortunadament, sols un plugim.

Volteta sense complicacions, encara que la ruta dels llacs tampoc es pot qualificar de simple i fàcil per camins definits. Tot i estar marcada, és una ruta clar exponent dels Pirineus alpins i rocallosos, encara que en un marc i ubicació com difícilment es podrà trobar en un altre lloc dels mateixos. La variant o pujada al cim, es podia dir que tampoc té cap dificultat “tècnica”, però un té que saber on es posa i on va. Es podia dir que és per tarteres i rocalls empinats sense un camí clar.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 27,8km.
Altura màxima, 2.933m, Desnivell ascendit i descendit, 1.655m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Continua llegint «Volta al Circ de Colomèrs»

Volta al Taga

10 de maig de 2018

I per gaudir de una esplèndida panoràmica dels cims visitats en les ultimes voltetes vaig dirigir-me a la serra Cavallera per visitar el seus dos cims característics, el Taga i el Puig Estela, dos balcons als cims de Núria i de tot el seu voltant. La meva intenció, volia sortir des de Ribes de Freser, i seguint el PR-C 190 que va de Ribes a Camprodon, pujar al Taga, passar pel Puig Estela i arribar al coll de Pal, allí deixar el PR i tornar per Pardines . Al final, degut al temps que es va tapar i em va fer córrer l’aigua, es podia dir, que sols vaig pujar al Taga i vaig tornar a baixar, però després de haver-me deixat gaudir en part de la panoràmica.

El camí de Ribes al Taga comença de darrera de l’estació del cremallera de Ribes poble (920m). Jo, com me havia quedat a la caragola, vaig començar per la pista de Maçana fins la collada del Manter (1.146m), on vaig trobar el sender que pujava de Ribes i pel que ja vaig continuar amunt per la pista per on continua fins els Plans de la Conivella (1.428m).

Allí la deixo i giro a l’esquerra per continuar pel empinat llom arrodonit de la serra de Conivella fins el Pla de la Guilla (1.965m), en que ja se suavitza la pendent fins el Taga (2.038m).

Fins el Taga han estat uns 5,8Km i uns altres 1.115m de desnivell ascendit.

Després, per veure si es podia esvair vaig continuar cap al Puig Estela, però abans de arribar a la Portella d’Ogassa ja vaig girar cua, i planejant pel Pou del Taga vaig anar a buscar el camí de pujada i cap avall mentre plovisquejava.

Les estadístiques de GPS de la volteta meva.
Distancia recorreguda, 14,8km.
Altura màxima, 2.038m. Desnivell ascendit, 1.115m.ç

Més fotografies:

Volta a la vall de Núria

9 de maig de 2018

A l’endemà, aprofitant l’estada a la zona, un altre “piquet”. Tot i ja haver-hi estat varies vegades, cap havia estat en estes condicions i per aquesta vessant.

Aquest era el Puigmal, i la intenció, mooolt pretensiosa, i més a està època, la clàssica volta a l’Olla de Núria, la carena i els cims que la envolten. Després, sobre la marxa i el temps ja vaig anar retallant-la. D’origen pensava intentar tota la volta, del Puigmal al pic de l’Àliga. Després, veien el que em va costar arrancar, fins el coll de Noufonts i al final veient com es va desenvolupar el temps es va quedar fins el coll de l’Eina.

Vaig anar ha dormir amb la meva caragola al final de la pista de Fontalba. Primera errada, i el vent. Mentre estàs dins penses, “Ui que be que estic aquí dins gronxadet per l’aire”, però quan es fa l’hora de sortir llavors també penses “ui, ui, ui, i ara he de sortir?”. El resultat, el sortir després de sortir el sol. Millor hagués estat dormir més avall on no hagués tocat tant l’aire com aquí a la collada.
D’allí al Puigmal una pujadeta senzilla i sense problemes alternant la neu i els trams de terra, exceptuant l’airet que bufava, que sense ser extrem si que era suficient per molestar i prou fresc.

Un cop al Puigmal, anar a buscar la carena per continuar la volta. Xalant com un xiquet baixant i anant per la neu, amb unes condicions perfectes per anar-hi tranquil·lament, sense raquetes ni grampons.

Carena Finestrelles i cims de l'Olla de Núria — Carena Finestrelles i cims de l’Olla de Núria

L’únic punt on, per més seguretat, em vaig posar els grampons va ser després del coll de Finestrelles, a la pujada empinada al Finestrelles.

Carena al Puigmal des del coll de l'Err — Carena al Puigmal des del coll de l’Err

El sender va per un franqueig a una pala empinada, però jo vaig pujar directe pel collet amunt.

Núria i carena Puigmal des del Finestrelles

Ha partir d’allí el temps ja se me va començar a “embolicar”, vaig tornar ha passar un ratet “angoixant”. Anava per una carena emboirada i tota blanca, no veia per on anava i tenia de anar en compte de no arrimar-me massa a alguna bora que hagués alguna cornisa que es pugues despendre. En arribar al coll de l’Eina, apretar a córrer cap avall pel sender marcat com a GR i que enllaça el GR-11 amb la A.R.P. i el GR-10 francès. Volia arribar a l’Eina i al Noufonts però al fi i al cap, aquest tram “d’Olla” ja el tenia fet, i aquesta baixada del coll de l’Eina a Núria no la coneixia.
En arribar a Núria el camí a Fontalba, vell conegut de una “marxeta de resistència”, la Nuria-Queralt o Berga, una passejadeta de 92km pujant i baixant.

Sense massa a descriure que no estigui més que descrit a aquest “pic ample i arrodonit en que la seva ascensió és senzilla si les condicions climàtiques no són molt adverses”, sols les meves estadístiques de la volteta.

Estadístiques de GPS.
Distancia recorreguda, 23,4km.
Altura màxima, 2.910m. Desnivell ascendit, 1.715m.

Més fotografies: