I a l’endemà, per donar per concluïda l’escapada, un dels cims més destacats i visitats de la Cerdanya, el Puigpedrós (2.914m). Un fantàstic i privilegiat balcó des del que es pot gaudir de tota la Cerdanya i si està clar, com llavors, quasi la mitat dels cims dels Pirineus.
Jo, encara que l’inici normal és des del refugi de Malniu, havent-hi anat la nit anterior i havent trobat neu per les vores del camí vaig decidir quedar-me a la cruïlla del sender 117 que puja de Meranges. La pista encara dona un llarg tomb per pujar fins el refugi.
Començo (0,0Km – 1.944m) pujant un primer tram més empinat per continuar més suau per un bonic sender boscos. Aquest em porta fins el refugi Malniu (1,2Km – 2.130m). Allí trobo el també antic conegut GR-11, pel qual segueixo en direcció oest.
Deixat enrere l’estany Sec, ara tot gelat i cobert de neu (1,3Km – 2.132m), al poc emprenc la pujada pel torrent de Molleres (2,2Km – 2.275m).
En suavitzar-se la pendent (2,9Km – 2.460m) em dirigeixo cap el llom del cim de Pedradreta (3,2Km – 2.494m), devia estar tapada de neu la “pedra dreta” per que sols era un llom arrodonit.
Després de gaudir del circ dels Engorgs i la Valltova, coll de Molleres (3,3Km – 2.482m) i Serrat de les Perdius Blanques (4,6Km – 2.720m), per on puja el camí “normal”, ara una rampa prou suau i que es converteix (5,3Km – 2.750m) en amplia i oberta fins el cim (6,1Km – 2.914m),
al que arribo després de superar uns últims metres més empinats, evitables donant-hi el tomb per la dreta. Com ja he dit i si està clar, magnific i fantàstic mirador a la Cerdanya quasi la mitat dels cims dels Pirineus i de Catalunya, i desplaçant-me a la vessant nord, la vall de Campcardos, per on vaig pujar el primer dia, a vista d’ocell.
En acabar de gaudir del moment i de “l’entrepà” en companyia de propers i llunyans i coneguts cims i colls, cap avall pel camí del serrat de les Perdius Blanques fins que apropant-me a les cingleres de dalt del Malniu (9,4Km – 2.480m) vaig girant buscant la pendent més suau fins retrobar-me novament amb el GR-11 (10,5Km – 2.230m), pel que retorno al refugi Malniu (11,3Km – 2.130m) i des de on tornant pel PR de pujada arribo novament a la “caragola” (12,5Km – 1.944m).
Una nova volteta fantàstica i espectacular gaudint de uns cims i dies també fantàstics i espectaculars. Unes senzilles i fàcils sortides, principalment a l’estiu i si fa bon temps, efectuades amb la idea de fer-les amb “raquetes” aprofitant la temporada, i com altres cops, sols les vaig “passejar” el primer dia. Els següents ja es varen quedar a la caragola, fent sols us, ja que també els “passejava” i per més “seguretat”, dels grampons, i el segon dia.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 14,0km.
Altura màxima: 2.926m i mínima: 1.934m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.070m.
Aquest cop em vaig dirigir a l’estació d’esquí nòrdic d’Aransa amb l’idea de també donar-hi una volteta. La anada pel serrall de la Baga de Fontfreda i la tornada pels Estanys de la Pera. Aquest cop ja sense raquetes encara que carregat de altres “ferratges” per si de cas.
Començo la caminada des de l’aparcament del Fornell (0,0Km – 1.900m) seguint el bonic i boscos itinerari de raquetes del Mirador del Pla de Llet que tenen marcat a l’estació d’esquí. Coll de Queralt (2,6Km – 2.033m), deixo el traçat marcat per continuar collet amunt. Coll de Dalt (3,2Km – 2.104m), continuo pujant per la Baga de Fontfreda entre els pins.
Turo del Punçó (5,4Km – 2.491m), he deixat enrere la part boscosa obrin-se les vistes fantàstiques. Coll de la Barra (6,5Km – 2.478m) i pujada al pic del mateix nom, pic del coll de la Barra (7,8Km – 2.631m).
I podíem dir que planell pel coll fins el pic Nord (8,5Km – 2.662m), i on arriba la pujada des dels estanys de la Pera. Baixo fins el coll de Monturull (8,9Km – 2.640m) i la part més empinada, la pujada fins el cim, que tot i no ser molt “perillosa”, decideixo empendre “ferrat” per més “seguretat”.
Cim del pic de Monturull (9,7Km – 2.761m), un vèrtex i cim arrodonit sense massa visió del mateix. Però en unes vistes fantàstiques des dels extrems, la vall de Claror als mateixos peus, el pic Negre d’Urgell, visitat quan la volta Andorra, de tu a tu, i tota la llarga carena fins la collada de Pimes que llavors vaig trobar pesada i avorrida, ara, tota blanca i nevada.
Les valls andorranes i la serra del Cadí. I de l’altra banda una perspectiva a vista de ocell dels blancs Estanys de la Pera i dels cims de la Cerdanya.
En acabar de gaudir del cim, i novament de “l’entrepà”, retorn fins el pic Nord (10,9Km – 2.662m) per empendre la baixada cap els estanys de la Pera. Baixada que tot i que, per fer en raquetes, seria per les pales de neu que pugen del Clot de Claror, jo, aprofitant que no me havia tret els “ferratges” dels peus, faig pel empinat collet que puja dels estanys.
Un cop baix vaig a buscar la pista (12,4Km – 2.315m) que puja fins els estanys i adreçant revolts arribo fins el refugi de les Pollineres (13,4Km – 2.129m). Des de on torno fins el Fornet seguin un altre cop un bonic itinerari de raquetes que tenen d’Aransa fins aquí i creuant la zona recreativa que hi ha (17,7Km – 1.900m).
Novament una volteta espectacular amb unes interminables vistes de la Cerdanya i del Cadi pujant per la carena de la Baga de Fontfreda i fent la tornada per la fantàstica zona dels estanys de la Pera, un bonic i boscos sender.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 19,6km.
Altura màxima: 2.771m i mínima: 1.881m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.107m.
I aquest cop si, l’anada a uns senzills cimets dels Pirineus per fer-ho de una manera diferent a l’habitual aprofitant l’època de l’any, amb neu i raquetes. La idea, el gaudir de la visió de part del recorregut per valls i colls que vaig fer l’any anterior amb la volteta a un país dels Pirineus i aprofitar per fer una visita a uns cims destacats i característics de la Cerdanya.
Els cims escollits eren el pic Negre d’Envalira (2.822m), el Monturull (2.761m) i el Puigpedrós (2.914m), tots tres inclosos també dins de la llista dels 100 cims de la FEEC.
El primer escollit va ser el pic Negre d’Envalira, un altre cim en discrepàncies de nom i ubicació segons l’origen del mapa.
I que jo, tot i ser un dels cims representatius d’Andorra i ser les rutes més normals des de allí, amb la idea de poder donar-hi una volteta, vaig fer el recorregut des de França per la vall de Campcardós i Porta a la vall de Querol, un fàcil recorregut encara que llarg i en força desnivell a ascendir, tot i que prou suaument per la distancia a recórrer.
Després de passar la nit a les afores de Porta començo la caminada des del aparcament que hi ha habilitat a l’altra part de la via del tren i el riu de Querol (0,0Km – 1.522m). Segueixo el conegut GR-7 que va juntament amb el camí dels Bons Homes i que van per una pista ascendent i formigonada fins un repetidor (0,5Km – 1.570m), que deixo a la dreta i continuo pujant per ella per la vessant dreta (N) de la boscosa vall de Campcardós.
Es pot dir que final de la pista i en un petit turonet al mig de la vall, cabana de pastors (3,8Km – 1.950m), habilitat com a petit refugi. Vistes espectaculars de la llarga vall, ara ja oberta i lliure de vegetació. Creuo el barranquet (4,8Km – 2.065m) i canvi de vessant, passo a la sud ara més arbrada. Després de un llomet un petit planell i tornar a creuar el torrent per unes passeres (6,3Km – 2.145m). I ha continuar pujant. Ampla planúria (7,5Km – 2.300m), al fons de la vall la Portella Blanca d’Andorra, i a la dreta i amunt, també petita vall amb també al fons els cims dels pics d’Envalira.
La pujada “normal” per anar-hi seria seguir per la dreta per un terreny un poc més empinat, però jo faig compte de baixar-hi. Ara continuo pels fons de la vall seguint el que tindria que ser el GR-7, totalment desaparegut cobert de neu, fins la Portella. I a la que arribo després de un tram final més empinat. Portella Blanca d’Andorra (9,1Km – 2.520m), punt on conflueixen tres països, Andorra, França i la “Cerdanya”.
Fantàstica panoràmica, per una banda la vall de Campcardós, d’on vinc, a l’altra la vall andorrana d’Engaït, i a un costat la cara nord del Tosseta de l’Esquella amb els cims de la carena del Puigpedrós, i a l’altra els cims d’Envalira.
De entrada tenia pensat perdre una mica d’altura per la vall d’Engaït seguint el GR-7 fins el coll també d’Engaït per pujar des de allí als Envalires. Veient el “rastre” de que algú havia anat directe pel coll tiro amunt seguint primer un llom que es converteix en cresta no massa complicada, encara que en algun punt prou estreta i amb el requeriment d’utilitzar les mans. Un cop traspassat aquest tram, ampla vessant dels Envalires (10,0Km – 2.655m). Dirigeixo primer els passos al pic d’Envalira S (10,8Km – 2.788m).
Fantàstic balcó als Clots de la Menera i les pistes d’esquí de GrandValira-Grau Roig amb les cingleres dels pics d’Envalira a la part andorrana. Després de gaudir del cim, travessa pel cim del pic d’Envalira (11,2Km – 2.828m) fins el pic Negre d’Envalira (11,5Km – 2.823m).
Des de on novament gaudeixo del cim i de la seva panoràmica. Vista d’ocell al Pas de la Casa amb el ampli llom del pic del Maià al Port Dret, per on vaig passar fent la travessa de l’Alta Ruta i per on vaig vindre quan vaig donar el tomet a Andorra, la baixada a Envalira i el circ i cim dels Pessons, per on també vaig passar, llavors tot sec i pelat i ara tot blanc i nevat. Novament vista de l’encinglerat del pics d’Envalira en la seva vessant andorrana, en contrast a la francesa, un llarg llom de suau pendent.
En acabar de gaudir amb tranquil·litat de la solitud del cim, la gent, majoritàriament esquiadors, anaven al pic Envalira i de “l’entrepà”, emprenc la tornada per la vessant del Sola de les Passaderes. Després de una baixada un poc més empinada (12,0Km – 2.670m) cap a l’estany de Passaderes, aprofitant la neu, anar baixant en franqueig i suaument fins retrobar-me novament amb el camí de pujada (13,9Km – 2.300m) i per on vaig fer el retorn fins la caragola (21,2Km – 1.522m).
Una volteta fantàstica i espectacular, encara que, com ja he dit prou llarga i amb desnivell “acumulat” (no empinat) i més si l’hagués hagut de fer amb raquetes. Ara, com també sols ser habitual en mi, les raquetes si que varen anar, a més de altres elements fèrrics, però no me les vaig “calçar”. No vaig trepitjar la neu amb “continuïtat” fins prop de la cabana de pastors, i després la neu estava prou “dura” per poder anar tranquil·lament sense elles.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 22,9km.
Altura màxima: 2.828m i mínima: 1.519m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.537m.
Després d’haver donat el tomet a la part occidental el dia anterior, a l’endemà a per l’altra “banda” de Montserrat.
Em desplaço fins el monestir de Santa Cecília des de on emprenc la caminada seguint novament el GR-172 o, aquest tram, també anomenat camí de l’Arrel, és l’antic camí que unia Santa Cecília amb el Monestir de Montserrat (0,0Km – 677m).
Després de creuar la carretera (S) continuo pel GR, que passa a tocar d’ella, pujant (SSE) prou suaument i per baix de les famoses i espectaculars cingleres, creuant “serrats” i canals, els serrat de les Barretines i del Vent, i les canals del Moro, dels Aritjols i la del Cavall Bernat. Finalment arribo a la cruïlla del camí de la canal Plana (2,6Km – 870m). Deixo el GR que marxa (E) per baix de les cingleres dels Flautats, per emprendre la empinada pujada (S) fent ziga-zagues per aquest camí fins el coll del mateix nom, coll de la Canal Plana (3,1Km – 1.019m), allí cruïlla de quatre camins.
Anant recte (SO) aniríem al Pla dels Ocells i el monestir. A la dreta (NO), per on continuaré després, i a l’esquerra (SSE) cap on em dirigeixo ara. Vaig al coll (3,4Km – 1.071m) i (E) a les restes l’ermita de Sant Salvador (3,6Km – 1.074m), una ermita baix de podíem dir, la Trompa de l’Elefant o la Roca de Sant Salvador, i en la que hi ha un petit refugi en un “arrimador paredat” de la seva base. D’aquí la pujada (ONO) al cim (3,9Km – 1.156m). Un altre magnífic i espectacular cim per la seva visió “panoràmica”, que tot i no ser difícil, requereix de “adherència” a les botes i el ascendir al cim per una estreta bretxa, sense massa “perill”. Aquest cop panoràmica també espectacular de tot el voltant i de la vessant oriental de la serra.
En acabar de gaudir del cim avall a retrobar novament la cruïlla de camins (4,5Km – 1.071m) pel mateix camí de pujada, i continuar, aquest cop, “recte” (NO) per la serra de les Lluernes en direcció a Sant Jeroni i per dalt de les cingleres que anteriorment he vist dalt meu. Passo a tocar del Cavall Bernat (NE)(5,3Km – 1.035m) i al poc cruïlla (5,4Km – 1.033m), caminet que baixa a un torrentet (O) i camí que puja empinat pel seu costat (N). Ara amunt, ja tornaré a baixar. Em dirigeixo al l’ermita de Sant Antoni (5,6Km – 1.097m), situada en un altre lloc espectacular i amb una vista privilegiada, principalment de les parets del Cavall Bernat i voltant.
En acabar de visitar-la avall fins la cruïlla (5,8Km – 1.033m) anterior per continuar pel caminet (O), i que passant per baix del Cap de Mort, em porta fins el camí “vell” de Sant Jeroni (6,0Km – 1.040m). Segueixo amunt per ell (N), si anés avall (S) aniria al monestir però passant pel Pla dels Ocells. Nova cruïlla (6,2Km – 1.060m), aquest cop estic al camí “nou” de Sant Jeroni, ja una “autopista”, el mateix, jo amunt (N), si anés avall (S) el monestir, però aquest cop passant per Sant Miquel. Cruïlla a l’esquerra (O)(6,7Km – 1.116m), puja a “les Pinasses” pel camí dels Francesos.
I tornaré després, ara continuo pel camí a Sant Jeroni. Capella de Sant Jeroni (NE)(7,0Km – 1.149m), i cim de Sant Jeroni (7,6Km – 1.237m), cim culminant de la muntanya de Montserrat al seu mig, novament amb una fantàstica i espectacular “visió” de 360º al seu voltant, des dels cims de mitja Catalunya als cims nevats dels Pirineus. En acabar de gaudir del cim, novament avall fins la cruïlla anterior (8,5Km – 1.116m), i per on segueixo (O) aquest cop fins el coll de les Pinasses (8,6Km – 1.139m). Allí nou sender a l’esquerra (SE), m’hi dirigeixo, té un petit pas rocós que es pot superar fàcilment ajudat si fa falta per una corda, es dirigeix a l’Albarda Castellana (8,8Km – 1.177m), sostre comarcal del Baix Llobregat.
Un altre cim allargat i ample amb una vista espectacular a l’estil del Montgròs. I en acabar la visita, enrere i avall un altre cop cap a les Pinasses (9,0Km – 1.139m) per continuar (SSO) pel sender que portava inicialment i que ara es dirigeix avall fins que a l’alçada del Camell de Sant Jeroni em trobo en una nova cruïlla (9,5Km – 1.020m) per on be un PR (O), és el PR C-78 que seguia el dia anterior, i que juntament amb el camí dels Francesos es dirigeixen (S) cap el Bruc.
Deixo el camí que portava i continuo pel PR (O) pujant i baixant a buscar un altre cop la cruïlla del dia anterior (10,4Km – 985m) i la Canal del Migdia i coll del mateix (10,6Km – 1.029m), i novament com el dia anterior, avall per la Canal de la Font de la Llum fins la cruïlla del GR (11,0Km – 842m). Per on, aquest cop, canvio de direcció (NE) cap a Santa Cecília per baix de les altes cingleres de Sant Jeroni i el serrat del Moro. Cruïlla (11,8Km – 710m), el GR marxa amunt (SE) a buscar la part inferior de la Canal de Sant Jeroni. Avall (N) a la carretera i més “planer” Santa Cecília.
Deixo la pujada cap a la Canal de Sant Jeroni per un altre cop, ja “estudiaré” un altra volteta. Ara carretera (11,9Km – 690m) i finalment Santa Cecília i la caragola (12,2Km – 710m).
I novament una volteta prou curta i “distreta” per gaudir i fer tranquil·lament , si exceptuem la pujada a la Roca de Sant Salvador, que tot i ser senzilla requereix atenció i no tenir “aprensió” a les alçades.
No disposant de més temps em va quedar pendent el cim de la Miranda de Santa Magdalena a més de alguna altra “canal” i corriol per conèixer aquest cop la muntanya amb més “profunditat”, a més de “pendent una ascensió” amb algú per escales.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 15,2km.
Altura màxima: 1.241m i mínima: 645m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.262m.
Havent-me “retallat” els dies que disposava per tenir que fer de xofer, canvi de plans. Deixo la neu i els cims dels Pirineus per anar a “fer-ne” uns altres de més propers. Em dirigeixo cap a Montserrat a donar-hi un tomet per visitar el cims “destacats” per estar inclosos dins de la llista dels 100 cims de la FEEC i un sostre comarcal.
Els cims de la llista varen ser el Torre Alta o Castell Ferran (842m), la Miranda dels Ecos (1.223m), el Montgròs (1.133m), la Roca de Sant Salvador o l’Elefant (1.156m) i la Miranda de Sant Jeroni (1.237m), i el sostre comarcal del Baix Llobregat, l’Albarda Castellana (1.177m).
Amb aquesta intenció em vaig dirigir cap al coll de can Maçana a passar-hi la nit per al dia següent emprendre la travessa de Montserrat fins el Monestir i tornar pel GR-172. Segons el temps que empleés ja acurçaria per alguna canal, com així va ser. Finalment varen ser dos dies “complets”, el primer del coll de can Maçana i el segon de Santa Cecília, fent els retorns dels mateixos per la canal de la Font de la Llum. Dos voltetes curtes en distancia, però llargues pel temps “perdut”.
La nit de arribada, gaudint de la “il·luminació” de la meva amiga la lluna ja vaig pujar al cim del Torre Alta o Castell Ferran. Un “cimet” proper, senzill i prou fàcil començant des del coll de Can Maçana (O). El vaig començar seguint el GR-172 i deixant-lo, anar ha buscar l’empinada pujada fins el cim, que tot i que no és difícil cal anar en compte de no patinar, i més a les “fosques”.
A l’endemà la travessa cap al Monestir. Començo des de can Maçana seguint novament el GR-172 que va pel camí de la Roca Foradada i que marxa per una pista que puja suaument (ENE)(0,0Km – 710m). Mirador de Can Maçana, panoràmica del Bages amb els cim retallats dels Pirineus darrera (0,5Km – 776m). Coll de Guirló (1,0Km – 797m) i uns 30 metres més endavant, sender que marxa per la dreta i pal indicador (SE). El GR i la pista continuen per l’esquerra (ENE), és per on tornaré.
Continuo per la dreta ara seguin el PR-C 78 en direcció al refugi Vicenç Barbé i el monestir de Montserrat. Canaleta del coll de la Portella (1,6Km – 885m) i canvi de vessant i de paisatge. Al prompte es veu el refugi amb un marc espectacular “d’agulles” darrera. Refugi Vicenç Barbé (2,2Km – 890m), al ben mig de un paratge d’agulles i cims afilats. Continuo pel seu darrera pel PR (NE), barranquet de canal Ampla, pal indicador (2,3Km – 903m), i sender (NE) al Portell Estret per on es podria baixar al GR. Continuo (S) cap el coll del Port creuant torrenteres i passant pel camí i el pas del Princep (3,3Km – 971m). Coll del Porc (3,7Km – 973m) i altre cop sender (N) per on es podria baixar al GR que he deixat anteriorment, va a buscar el sender que baixa del Port Estret i arriben junts al GR.
Continuo pel PR (SE) i coll de la canal del Miracle (4,1Km – 979m), un altre punt per baixar al GR per la nomenada canal (NE). Continuo pel PR (SE) amb un continuo de pujar i baixar. I coll de les Comes (5,4Km – 1.060m). Baixo al fons de un torrent, la Coma dels Naps de Dalt i el bassal dels Avellaners (5,6Km – 1.005m). Començo a pujar per l’altra banda i al poc, en un tancat revolt, un sender poc definit que se intueix que marxa a l’esquerra (NE)(5,7Km – 1.025m). Deixo el PR, encara que tornaré per continuar-lo, ara continuo per aquest sender nou. Em dirigeixo cap a la Miranda dels Ecos. Cal parar atenció, vaig seguin alguna fita i alguna marca. Pujo empinat algun tram per dins l’arbrat i altres pels rocalls. Trobo una cruïlla (5,9Km – 1.110m) amb marques blaves.
Per l’esquerra (N) està el recorregut del Pas de l’Esfinx o camí dels Aurons, si es coneix, i per la dreta (E) continuo pujant empinat pel barranquet cap els Ecos. Panyet de roca (6,0Km – 1.163m), a la dreta (S) el sender més definit, puja ja fàcilment a l’Eco Segon (6,3Km – 1.189m), a sobre de la Roca de Migdia, i de la que ja es gaudeix de una fantàstica vista. Per pujar a l’Eco Superior, l’esquerra (N) empinat per la canal fins topar-te tancat per un cinglet (6,5Km – 1.184m). Aquest esta equipat amb una cadena i requereix de bona “força de braços”, o dominar mínimament un poc d’escalada per “ajudar-te”, ja que requereix fer una curta escalada.
La vista des del cim (6,7Km – 1.223m) i a vista d’ocell magnífica i espectacular al ben mig de Montserrat, a una banda tots els cims arrodonits de les zones de les Agulles i dels Frares Encantats, i a l’altra de Sant Jeroni, tot rodejat de altes cingleres i canals. En acabar de gaudir de la grandiositat de la panoràmica i de l’entorn, retorn pel camí de pujada fins un altre cop el PR (7,2Km – 1.025m) , deixo la Canal del “Micos” per un altra ocasió, Ara novament continuo (SO) pel PR C-78. Empinat pujo a la Roca Plana dels Llamps (7,6Km – 1.116m) i baixada per una canaleta de mal auguri, una creu de ferro clavada al seu costat, i coll del Montgròs (7,8Km – 1.121m). Des de aquí em dirigeixo fàcilment (S) al cim llarg i ample del Montgròs (7,9Km – 1.133m). Novament una panoràmica magnifica i espectacular d’agulles, cingleres, canals i el Baix Llobregat.
En acabar de gaudir del paisatge avall (NNE) pel senderol empinat que va per una espècie de estreta escletxa que permet baixar fins el fons del Torrent del Migdia (8,5Km – 967m). Cruïlla (8,7Km – 985m), per la dreta (NE), novament empinat marxa el PR que he seguit fins aquí i que em portaria fins al Bruc. Deixant-lo abans arribaria fins Sant Jeroni i Montserrat, i per on tornaré al dema. Ara segueixo recte i amunt (N) pel torrent cap el Portell del Migdia (8,9Km – 1.029m). I baixada empinada (NNE) per la canal de la Font del Llum fins trobar el GR-172 (9,3Km – 842m), pel que faig el retorn a la caragola anant a l’esquerra (O) i per la també espectacular vessant nord de les altes cingleres i canals del massís que anteriorment he gaudit de l’altra part, a la dreta (NE) seguiré el dema.
Seguin el GR em vaig trobant les diferent cruïlles de les baixades (o pujades) als colls que he anat passant al matí. Pal indicador Canal del Miracle (10,2Km – 765m) i baixada a la carretera (NO), segueixo pel GR cap a Can Maçana, nova indicació de Canal del Miracle (10,3Km – 910m), ara cruïlla a l’esquerra (S) per pujar al coll del mateix. Continuo i nova indicació, els Frares Encantats (10,9Km – 752m) amb una nova baixada a la carretera (NO). Vista de la Roca Foradada, i més endavant un altre cop els Frares Encantats, amb la pujada (SE) als colls del Coll del Port i del coll Estret (11,4Km – 835m). I després de vorejar la Roca Foradada i la Cadireta de nou arribo al Collet de Guirló (12,8Km – 797m), i la baixada a Can Maçana (13,8Km – 752m).
Una volteta prou curta i “entretinguda” per fer tranquil·lament, si exceptuem la pujada als Ecos. Encara que a mi es podia dir que em va costar tot el dia per haver anat perdent molt el “temps”.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 17,0km.
Altura màxima: 1.223m i mínima: 650m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.276m.
A l’endemà la serra de Bac Grillera i el Puig de la Gavarra o el Castell de Bac Grillera. Un altre cim inclòs dins de la llista dels 100 cims i que segons la procedència dels mapes o la informació varien en la ubicació i el cim en concret. I també visita inclosa a Santa Maria de Fau, una ermita ubicada en un lloc privilegiat. Una volteta que no té “rebuig”, com el dia anterior, un tomet que podríem definir de contraposició, prou petita en recorregut però grandíssima en vistes i paisatges, si el dia acompanya.
Aquest cop començo la caminada a la carretera que uneix Tapis en la veïna Costoja a França, al coll dels Horts (0,0Km – 777m) i per la pista que es dirigeix a Sant Cristòfol dels Horts i Fau (SE), per on també va els sender de Itinerannia que passen pel Bac de Grillera i Fau.
Cruïlla de pistes (0,2Km – 762m), la de l’esquerra (E) és per on tornaré, continuo per la de la dreta (SO), nova pista a l’esquerra (SSE) per dalt de la que porto no tant “rodada“(0,6Km – 740m), es per la que continuo, és la que entra a Sant Cristòfol.
Restes de l’església de Sant Cristòfol dels Horts (1,0Km – 735m), una antiga construcció derruïda. Continuo pel sender (SE) i Mas dels Horts (1,1Km – 718m). Segueixo el sender per baix del mateix (E) que va pujant i baixant suaument. Collet, pista i Mas de la Fiola (2,1Km – 800m). A la dreta (S) Puig de la Fiola i Castell d’Arget, a l’esquerra (N) per la pista cap a Fau. Continuo per la pista, encara que hi vaig poc tros. Deixo la pista (2,2Km – 820m) per seguir un sender (NE) que marxa empinat per la dreta. Cruïlla (2,3Km – 868m), a la dreta (E) a Fau, va per la vessant de la serra sense pujar-hi i més suaument. A l’esquerra (N) també a Fau però empinat i passant per la carena de la serra.
Balconada a la vessant oest de la serra (3,0Km – 1.040m), el Bassegoda em crida i el Comanegra em saluda, estem a poc de arribar al cim de la serra, el Puig de la Gavarra (3,2Km – 1.060m). Vèrtex dins arbrat en una fantàstica vista aèria a la vessant N de la Gavarra així com del Canigó i la serra de les Salines, i ja de la vessant E, vista de la serra amb el Castell del Bac de Grillera amb primer pla i la ermita al seu final. Continuo (SE) descendint per la carena cap el coll per tornar ha ascendir al “Castell” del Bac.
Un cim encinglerat que requereix de un petit tram de grimpada per “ascendir-hi”, que tot i que no es difícil, és força aeri. Tot el tram esta “equipat” amb cadenes per ajudar a qui les necessiti. Un cop al cim d’aquest si panoràmic cim de 360º (3,9Km – 1.018m), ja sols queda continuar (SE) per la bonica carena on també podrem passar per dins de una escletxa al terra, el Pou del Fau (4,6Km – 939m).
Coll de Fau (4,8Km – 932m) i cruïlla, aquí a l’esquerra (NO) esta el camí per on tornaré. Continuo recte (SE) fins la ermita de Fau o de la Verge de les Formigues o de les “Alades” (5,1Km – 962m), es compta que el dia de la romeria hi anaven a morir quedant el terra cobert de les mateixes. I des de la mateixa una vista “espatarrant” de tot l’Empordà amb el Golf de Roses i part de la Garrotxa. Amb tots el cims trepitjats del seu voltant.
Ja sols em quedava recular fins el coll (5,4Km – 932m) i seguir el sender (NO) fins el final de una pista (5,7Km – 878m) que ve del coll dels Horts. Baixant pel sender trobo a la dreta un teix “considerable” i al poc de la pista una també considerable carrasca i la font del Bac (6,0Km – 837m), a més de una cruïlla a la dreta (SE) per on també marxa un sender cap a Tapis. Ara ja sols em quedava el seguir la pista principal (NO) evitant trepitjar els tolls “gelats” per no “patinar” per arribar novament a la caragola (9,0Km – 777m).
Com ja he comentat, una senzilla i prou curta volteta però gran per les vistes que es tenen, i resseguin un altre fantàstic sender de la xarxa Itinerannia. La única dificultat ressenyable seria la pujada al “castell”, però seria evitable vorejant-lo per l’esquerra.
I per obtenir una nova vista del Canigó, en acabar em dirigeixo al poblet francès de Costoja des de on comença una pista que creua a Catalunya al Pla de la Falgarona i Tapis. M’hi dirigeixo amb la caragola fins que en arribar al coll de la Pedra Dreta la deixo i continuant a peu per un sender a l’esquerra em dirigeixo a Mont Capell, vèrtex francès i amb una fantàstica vista dels cims visitats així com del Canigó i Sant Llorenç de Cerdans. En acabar de gaudir de les vistes i la panoràmica avall cap a la caragola fent nous plans.
D’origen tenia pensat dirigir-me a la zona dels volcans de la Garrotxa a visitar-los, així com “tatxar” el inclòs a la llista dels 100 cims. Ara veien el tipus de dies que gaudia, amb unes vistes “infinites”, el Bassegoda em cridava per tornar-hi a gaudir del seu cim.
Comptes que se me van acabar quan se me va ocórrer netejar el parabrises del cotxe. Tal com vaig acabar vaig pujar al cotxe i ja no vaig ni parar fins a casa. El Bassegoda me esperarà, un altre cop serà.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 10,2km.
Altura màxima: 1.056m i mínima: 705m.
Desnivell ascendit i descendit, 763m.
Continuant amb les caminades per les serres i cims de Catalunya ara que els Pirineus “puros i duros” estan més “intransitables”, després de dos anys aplaçant-ho i encara més anys del primer cop que hi vaig passar fent el GR-11 acompanyant un company i veritable caminant que volia recordar altres èpoques, el “Tio Joaquin”, finalment torno a Maçanet de Cabrenys a l’Alt Empordà.
El motiu gaudir i capturar les “panoràmiques” que no disposava dels altres cops que hi havia passat per uns cims inclosos dins de una llista de “100 Cims, un repte d’altura” que té la FEEC, i que jo utilitzo també com a referencia de llocs i cims característics i destacables de Catalunya.
Aquest cop la referencia eren la Serra de les Salines i la serra de Bac de Grillera.
El primer dia, com he comentat, uns cims trepitjats per dos cops fent sendes travesses dels Pirineus per la Alta Ruta Pirinenca, el Moixer, el Roc de Frausa i el Roc del Comptador. Aquests estan “inclosos” dins de la llista i de un altra de sostres comarcals, a més de gaudir de la bonica serra i del santuari de la la Mare de Déu de les Salines, on vaig dormir en la primera travessa dels Pirineus.
Uns cims contradictoris sobre les seves alçades i el corresponent lloc que ocupen dins les llistes. El cim que ostenta majoritàriament “l’honor” de figurar a les llistes nomenades és el Moixer (1.443m), el menys “agraciat” dels tres, també anomenat el “Repetidor”, com molts altres cims, té el cim ultratjat amb un repetidor de TV. El cim conegut que també es diu que és el més alt és el Roc de Frausa (1.421m), però resulta que tampoc, tenen un altre bessó entre ells, el Roc del Comptador (1.451m) que segons les mesures del ICC és el més alt.
Amb aquesta intenció, després de haver fet nit a Maçanet, començo la caminada des d’un revolt de la pista de les Salines (0,0Km – 437m) anant a buscar (E) les marques de un GR que uneix els dos grans GRs dels Pirineus el GR10 i el GR11, i que va junt amb un sender de la fantàstica xarxa de Itinerannia que es dirigeix a les Salines i el coll de Lli (0,8Km – 393m). Aquest puja (N) envoltat de alzines sureres per la riera d’Ardenya i després de creuar-la (NE)(1,4Km – 430m) trobo una pista per la que continuo pujant (N). Deixo el GR que marxa a l’esquerra (N) (1,7Km – 480m) cap a les Salines i el coll de Cordes, jo continuo per la pista (E) vorejant Puig de Calabuig en direcció al Coll de Lli. Pista (2,0Km – 505m) amb cadena que marxa a la dreta (NE) avall, deixo la que porto per continuar per aquesta. Porta fins el mas Riu i la riera de Clot de Can Rei (2,6Km – 520m), la creuo (E) i continuo (N) per un sender utilitzat per fer “bici trail”.
Pista (3,5Km – 610m), la creuo i continuo (NE) pujant pel bosc de Can Sobiràs cap el Castell de Cabrera per baix de les seves cingleres. Collet (4,4Km – 740m) baix del Castell de Cabrera, canvio de vessant (NO) fins un altre collet al costat del castell (4,9Km – 852m). Giro a l’esquerra (S) i Castell de Cabrera (5,1Km – 860m). Vista espectacular.
Després de gaudir del seu cim torno enrere fins trobar una la pista (5,4Km – 855m) que també va a les Salines des de La Vajol. A la dreta (NE) aniria al coll de Lli, a la Vajol i a les Illes, camí fet de vinguda fent la Alta Ruta. Continuo (NO) per la pista a l’esquerra. Coll de les Cordes i sender (S) que he deixat més avall (7,0Km – 1.015m). Deixo la pista i continuo pel mig dels pins a la dreta (NO) pel sender que es dirigeix cap al Santuari de les Salines per la vessant de la seva riera. Creuo la riera de les Salines (7,7Km – 1.047m) i Font de les Salines (7,9Km – 1.074m). Pujant per unes escales arribo fins el Santuari de la Mare de Déu de les Salines (8,0Km – 1.097m) i allí, deixant els senders que pugen cap el coll dels Pous (NO), de la explanada del davant del Santuari emprenc una empinada pujada (N) cap el Pic de les Salines. Coll (8,6Km – 1.257m), girant a la dreta (E) i continuant pujant arribo al Pic de les Salines (9,0Km – 1.333m).
Després de gaudir de la panoràmica enrere fins novament el coll, i el Roc del Pou (10,0Km – 1.288m). Coll de Pous (10,1Km – 1.242m). Aquí em retrobo (SE) novament amb el GR que ja se uneix amb el GR10 per l’altra part de la tanca que fa de línia fronterera (N), i també amb el sender de Itinerannia, que va cap al Coll de la Dona Morta i Tapis, que ja continuo per ell (SO) amunt per la pista que porta fins el cim del Moixer i el “Repetidor” de TV (11,6Km – 1.441m).
Després el que podíem dir el “conjunt” dels cims, Roc del Comptador (11,8Km – 1.451m) i Roc de Frausa (12,0Km – 1.421m). Un cop haver gaudit dels seus cims i les seves immenses panoràmiques, deixo també el sender seguit fent l’Alta Ruta que del Roc de Frausa es dirigeix cap a Ameli des Banys (N). Jo segueixo (O), ara ja es podia dir que de tornada, avall cap al Roc de la Campana (13,5Km – 1.438m) i Les Collades (15,2Km – 1.332m), coll on ja deixo també el sender de Itinerannia que es dirigeix cap a Tapis (SO).
I des d’aquest punt, i fins trobar una pista (E), intento seguir com puc un camí indefinit però marcat al mapa per la vessant (O) de Puig Brosser.
Un cop a la pista (16,8Km – 1.066m), seguir-la avall (SE) donant revolts fins un poc abans de la masada de Fucimanya (19,4Km – 762m), on la deixo per agafar-ne un altra (N) que baixa a passar a gual la Riera de Frausa (20,3Km – 670m) i continua (S) a trobar-se amb la pista de Les Salines (21,4Km – 609m), per la que ja continuo (E) fins retrobar-me amb la caragola (23,6Km – 437m).
Una volteta fantàstica a l’ombra d’alzines, alzines sureres i pinedes, passant pel Santuari i la capçalera de la vall de “Les Salines”, es diu que referent al lloc on es donava la sal al bestiar de pastures. Encadenant en un fàcil recorregut pels cims més elevats del massís de més de 1.400ms. i visitant també les restes de un antic castell del segle XI.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 27,3km.
Altura màxima: 1.457m i mínima: 392m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.582m.
Continuant a corre cuita amb les entrades atraçades abans acabi l’any, ara li toca a la referent a les pretesa escapada als cims de muntanyes pelades i rocalloses dels Pirineus.
Aquest any volia aprofitar les vacances per dirigir els meus passos a terres franceses per visitar els seus cims dels Pirineus occidentals inclosos als 100 més emblemàtics i amb les rutes més boniques. Uns territoris apartats i poc freqüentats per mi per la distancia a recórrer per arribar-hi.
Dirigir-me si que mi vaig dirigir, però fer-hi, va distar un poc del que volia fer. Primer per les vistes, els anys anteriors, havia gaudit de unes vistes inacabables a estes èpoques, aquest any amb boires i al final a dures penes veia les muntanyes de l’altra part de la vall. I la decisiva, les “limitades” possibilitats d’assecar de la meva “caragola”. Al segon dia de una bona “sepia” i veient les previsions futures, ja vaig “tirar” la tovallola, no la podia assecar més. No va ser una escapada massa gratificant.
Primer em vaig dirigir al massís del Neouvielle. Aquest massís amb cims de 3000ms. es troba situat fora de la línia de la divisòria dels Pirineus i situat completament a la part francesa. Tot i que el nom del massís, “Neu vella”, no coincideix amb el cim més alt, el pic Long, el pic Neouvielle si que representa cim més visitat. Aquest massís equivaldria pel francesos al que seria el Parc nacional de Sant Maurici i Aigüestortes, pels centenars de llacs que hi ha i per ser un lloc privilegiat de fauna i vegetació.
Com he comentat el cim més alt és el pic Long (3.192m), però aquest és el menys “accessible” dels cims culminats dels massissos dels 3000s pirinencs. Una característica que ajuda i també té que veure amb les geleres. Antigament la ruta normal, que tampoc “fàcil”, per accedir-hi era per la desapareguda gelera de Pays-Baché. Amb la seva desaparició ha deixat al descobert la roca llisa i polida que dificulta molt la seva ascensió pel lloc.
Jo de entrada vaig anar a visitar el Neouvielle (3.091m), inclòs dins dels 100 cims, i segons com ho veiés intentar el Long ho passar d’ell, com així va ser. Veient el terreny per on em vaig moure el dia anterior i com vaig quedar de “papers”, vaig decidir donar el tomet per uns altres 3 cimets de 3000ms., però per un sender molt més “assequible”, els pics de Lentilla (3.157m), el de Campbiell (3.173m) i el de Estaragne (3.006m).
– 13 de setembre de 2019
Després de passar la nit a la meva caragola a les proximitats del llac d’Orédon vaig començar la caminada allí mateix (0,0Km – 1.860m). Tot i que el “normal” és començar des del llac d’Aubert (2.150m). Jo volia conèixer la bonica sendera que hi puja passant pel bosc i els llacs de les Laquettes.
Després de creuar la presa i la zona d’aparcament de “peatge”, emprenc la pujada pel sender que hi ha al final de l’aparcament (N) (0,6Km – 1.860m).
Aquest em porta als bonics “Laquettes” (2,4Km – 2.080m) i després de vorejar-los per la dreta ja pujo a la represa del llac d’Aubert (3,9Km – 2.150m).
Creuada la represa (O) inicio la pujada primer en direcció SO, fins que un cop trobada una cruïlla amb un sender que marxa a l’esquerra (SO) (4,5Km – 2.225m) cap el llac Cap de Long, jo segueixo ara ja girant a la dreta en direcció NO seguin els mollonets de pedres. Em dirigeixo al collet que hi ha baix de la cresta que baixa del pic Ramoung (5,3Km – 2.440m). Un cop allí continuo en diagonal (O) pel mig del caos de roques a buscar la fondalada que algun dia era la gelera del Nouvielle (6,6Km – 2.750m). Allí, girant a l’esquerra, primer SO i després S (7,3Km – 2.900m), i pels rocalls ascendeixo fins la cresta (7,7Km – 3.040m), per la qual (S) ja arribo al cim després de una petita trepada sense massa complicacions (7,8Km – 3.091m). Una vista que sense ser clara i infinita, per lo menys em va deixar gaudir prou clarament de la vista de vells coneguts, els cims del Balaitus, els Infiernos, el Vignemale i els cims de Monte Perdido a més de tot el ventall de cims dels voltants.
Després de gaudir del cim tranquil·lament i del “ten te en pie” habitual, un altre cop cap avall fins podíem dir baix el començament de la fondalada de la gelera (9,0Km – 2.750m). Allí en lloc de tornar-me’n per on havia pujat, per donar el tomet, em dirigeixo cap a la Hourquette d’Aubert (N) efectuant un laberíntic franqueig un altre cop pel caos de roques fins el mateix.
Un cop allí (10,6Km – 2.510m) una fantàstica vista de la vall de Caubous i el Midi de Bigorre a l’altre costat de la vall de Tourmalet. Després avall pel marcat camí que hi arriba (E). GR-10 i llac d’Aumar de Garde (12,8Km – 2.200m), segueixo (SE) pel GR el que té de llarg el llac. El deixo per continuar a l’altra part del llac (S)(14,2Km – 2.210m) per la carretera fins un revolt pròxim a el sender per on he pujat (15,7Km – 2.100m). Continuant ja per ell un altre cop fins la caragola (17,6Km – 1.860m).
Volteta, com totes, fantàstica i espectacular, ara també, com sol ser habitual, sense massa dificultat en les condicions que hi vaig anar, però prou cansada i pesada, pel terreny i d’orientació.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 19,8km.
Altura màxima: 3.087m i mínima: 1.855m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.382m.
A l’endemà, dia de visitar el pic Long, sense massa convicció. Tot i que antigament la ruta “normal menys difícil” era per aquesta vessant del llac Cap de Long i la gelera de Pays Bachè. Al desaparèixer la mateixa, com ja he dit, a quedat una roca llisa sols apta “escalant”.
Actualment la ruta més “fàcil” és per la vessant del llac Tourrat. A aquesta si pot accedir per diferents rutes, però una és des del llac de Cap de Llong, el coll o Hourquette de Bugarret i el anar a buscar la ruta anterior.
Amb aquesta premissa vaig començar la caminada (0,0Km – 2.160m). Vaig vorejar tot el llac Llong pel sud i per un marcat i definit sender en busca del sender que em portes fins el coll de Bugarret. Del final del llac (2,6Km – 2.270m), enfront la pujadeta fins el nomenat coll. El sender se me va “amagar”, tot i portar-lo “virtual”, no el vaig “veure”. La part “en vista” era la part més fàcil, empinada però per lo menys és herbós, la part del “darrera” un altre cop un laberíntic caos de roques i pedres, amb un final “aeri” fins el cim. No estava jo per “tanta tomata”, un altre cop serà, o esperem que sigui. I continuo (S) pel marcat i definit sender que portava.
Aquest puja per la barrancada de Cap de Long. La pendent se suavitza, a la dreta (O) (4,7Km – 2.720m) el que seria la ruta cap a la desapareguda gelera de Pays Bachè, un immens roquissal de pedra i més pedra. Continuo pujant (S) més suaument per la part esquerra. A l’esquerra (SE)(5,6Km – 2.860m) sender que es dirigeix més empinat al pic Campbiell. Jo continuo recte (S) pel sender que porto.
Balconada a la barrancada de Campbiell, Hourquette de Cap de Long (6,5Km – 2.950m), panoràmica espectacular, encara que les boires me escapçaven els cims. Sender que ve per la dreta, continuo a l’esquerra (E) pujant empinat per la carena.
Pic de Lentilla (7,1Km – 3.157m), i ara ample llom (NE) fins el pic de Campbiell (7,6Km – 3.173m). Si hagués estat un dia clar, novament panoràmica de mig Pirineus, els cims del Balaitus, els Infiernos, la Munia, el Vignemale i els cims de Monte Perdido. Ara em vaig quedar amb les ganes, la boira estava situada sobre els 3000 i me escapçava els cims i sols els podia imaginar. No va ser així amb la gana, després de gaudir del voltant i del clàssic “entrepà i la seva companyia”, ara ja podia dir que cap avall (NE).
El tram més “delicat”, una llisa roca inclinada que tot sigui dit que fet de baixada “impressiona” tot i no ser difícil (7,8Km – 3.080m).
Després de descendir (8,5Km – 2.930m) per tornar a pujar, pic de Estaragne (8,8Km – 3.007m) i després de gaudir un altre cop del cim del massís del Neuvielle, ja avall (NE) per la verda, bonica i empinada vall de Estaragne, primer sortejant algun cinglet i després ja més suau i acompanyat de nombroses marmotes fins el Pla de Estaragne (11,7Km – 2.200m)i la carretera de pujada a la presa del llac de Cap de Llong (12,4Km – 2.095m), per la que em retrobo amb la caragola a la presa (13,9Km – 2.160m).
Una volteta novament fantàstica i sense massa complicacions amb un sender prou clar i definit a aquesta època de l’any.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 16,6km.
Altura màxima: 3.177m i mínima: 2.082m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.380m.
A l’endemà dia de “traspàs”. Traspàs de carreteretes i colls famosos, coll d’Aspin i de Tourmalet, pel Tour de França, per arribar a Gavarnie. Lloc on havia estat varis cops a peu i de “travessa”.
– 16 de setembre de 2019
Aquest cop dirigia els meus passos al pic Pimené, una ascensió “clàssica” a un fantàstic mirador de Gavarnie.
Vaig començar la caminada des de la mateixa població (0,0Km – 1.375m) i resseguint a l’inrevés el camí fet fa anys quan hi vaig passar fent la HRP, camí d’anada al circ de Gavarnie. Desviament (E)(1,2Km – 1.400m) per dirigir-me al refugi de Espuguettes (4,9Km – 2.027m), on vaig poder gaudir del seu esmorzar i vistes en companyia.
Després, continuar pujant (NE) pel marcat sender cap al coll de la Hourquette d’Alans, aquest cop millor que aquell cop, amb la pluja. Abans de arribar-hi el deixo (NO)(6,3Km – 2.265m) per dirigir-me a la Hourquette de Pailla (7,3Km – 1.850m). De allí pel llom herbós (NO) cap el Petit Pimené (8,6Km – 2.670m) des de on ja em dirigeixo (N), no sense baixar lleument i després més empinat en busca de la senzilla però “rocosa i aèria” cresta fins el cim del Pimené (8,8Km – 2.801m).
Després de gaudir el que es va poder del cim, els Astazus enfront mateix, la Munia, els cims del Circ de Gavarnie i el Vignemale entre boirines i boires, cap avall desfent el camí fet fins la Plateau de Pailla (14,1Km – 1.760m), on vaig deixar el camí de pujada per dirigir-me (O) pel fantàstic sender de Font Blanca fins baix del circ de Gavarnie i l’Hotel del Circ (16,6Km – 1.580m).
I un cop més, després de mínimament gaudir de la majestuositat des de baix del circ de Gavarnie, ja pel camí que hi arriba (N) cap a novament la caragola a Gavarnie (20,50Km – 1.375m).
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 22,0km.
Altura màxima: 2.800m i mínima: 1.366m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.546m.
I canvi de vall. De la vall de la Luz i Gavarnie a la vall de Latour i Cauterets, un altre lloc clàssic de muntanya.
Entre les dos valls hi ha una imponent serralada de esvelts, agrestos i alts pics pròxims als 3000 metres i de la que el cim culminat és el pic Ardiden (2.988m).
– 17 de setembre de 2019
Ja al demà, al final de la pista de la vall de Latour, a l’ampli aparcament de La Fruitière deixo la caragola i emprenc la bonica i verda vall de Latour per una antiga pista planera (S)(0,0Km – 1.370m). La deixo (3,2Km – 1.550m) per emprendre (SE) la pujada cap el refugi Russel i el coll de Culaus. Després de una bonica i empinada pujada boscosa i amb ziga zagues, en suavitzar-se un poc la pendent arribo al refugi Russel (5,5Km – 1.990m). Continuo (E) pujant pel un clar sender ara ja cap el coll de Culaus. En trobar els primers pelats rocallosos i herbosos deixo el sender que porto (6,1Km – 2.100m) per continuar pujant a l’esquerra (NE) novament més empinat seguint els muntets de pedres, comencen els rocalls i les pedres, al davant un imponent crestall tancat. El camí?, com altre cops, per un laberíntic caos de roques seguin el muntets de pedres. Aquest em porta fins una canaleta herbosa que em permet pujar fins una bretxa a la cresta (7,3Km – 2.565m). Ja sols quedava la “progressió” (NE) per ella fins el cim. Una progressió sense massa dificultat però lenta i la podríem definir com “distreta”, anar superant blocs de pedra buscant els punts més fàcils fins arribar a la pedrota del cim (8,3Km – 2.988m), envoltada de imponents cingleres i crestes. I tot, per arribar a dalt i a dures penes veure res i tenir apretar a correr cap avall. Tot emboirat i començant a plovisquejar. Va ser una baixada pel mateix camí passada per l’aigua, el vent i el fred (16,6Km – 1.370m).
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 18,3km.
Altura màxima: 3.987m i mínima: 1.365m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.642m.
I a l’endemà un altre privilegiat balcó a la mitat dels Pirineus i a Cauterets, si fa bon temps i esta clar, Moun Ne, la muntanya “negra”.
Vaig començar la caminada de la carretera que entra a Cambasque i a les pistes d’esquí de Lys des de Cauterets (NE)(0,0Km – 1.290m).
Per una pista que creua el barranquet de Cambasque (0,2Km – 1.275m) i porta fins unes casetes (0,6Km – 1.270m) vaig anar a trobar el sender que permet pujar des de Cauterets (0,7Km – 1.280m). Un clar i definit sender (N) que es podia dir que arriba fins al cim, primer envoltat de falagueres i després pels prats de pastures. Sols era una empinada pujadeta de 1.500m. que se va ascendint base de ziga zagues.
Primer vaig per la dreta del barranquet del Cinquet. Després el creuo (S)(3,4Km – 1.700m) i continuo pujant per l’altra banda per tornar a trobar el que seria la font del naixement del Cinquet (4,4Km – 1.870m). Després em dirigeixo cap el sud fins arribar en vistes de les pistes i el circ de Lys (7,0Km – 2.400m) per girar al N com si em dirigís cap a la carena que baixa de Moun Ne. Però torno a girar (SE)(7,2Km – 2.450m) per continuar pujant ara ja per un terreny més pedregós i “inestable” uns rocallets, i que permet arribar ara si a la cresta rocallosa que baixa del Moun Ne per la vessant de Lys (7,9Km – 2.680m). Després de superar en una petita grimpadeta un ressalt, ja arribo a la llarga cresta cimera del Moun Ne (8,1Km – 2.721m). Novament tenia que ser una esplèndida balconada a la mitat dels cims dels Pirineus, el que vaig veure millor varen ser les llampades i la tronada que hi havia al Vignemale.
Tot i que la “intenció” inicial era baixar per l’altra banda, veient el que es “veia” i el que se “sentia”, novament depressa cap avall no sigui que me agafi la “tronada” pels colls. La tronada no em va agafar, però l’aigua si que me la varen tornar a donar (16,2Km – 1.290m).
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 17,4km.
Altura màxima: 2.723m i mínima: 1.266m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.515m.
I amb aquesta nova arremullada i veien que les previsions pels dies següents no tendien a millorar vaig donar per finalitzada l’escapada, i a l’endemà ja vaig encaminar el camí cap a casa a eixugar-me. Ja vindran dies millors i continuaré un altre cop.
I aquest cop li toca al massís de la Múnia. Un altre massís també petit en dimensions però gran en espectacularitat. Un llarg crestall rodejat de imponents cingleres i circs, el de Barrosa, el de Barroude, el del Troumouse i el de la Múnia. Alguns de ells recorreguts durant la primera travessa dels Pirineus, Barrosa-Barroude i Troumouse, igual que recordat amb enyorança de antigues “correries” per les crestes de un altra època trepitjant 3000s acompanyant un muntanyenc “tresmilista” en aquella època.
Tot i que la ascensió més “espectacular” és des del circ del Troumouse, a la part francesa, jo per proximitat i per voler incloure també el cim del Robinyera, la vaig fer des de la vall del riu Real i Petramura, fent la l’aproximació per la pista de “peatge” de Ruego, pista també recorreguda a peu quan vàrem fer la etapa del GR-11.
Vaig començar al caminada des de l’aparcament de Petramura, situat en un tancat revolt de la pista i de on també parteixen diferents senders, incloent-hi el GR-11 que marxa cap a la Estiva i Pineta. Jo vaig seguir el sender marcat amb un pal uns metres més amunt per la pista i que indicava la Gelera de la Munia (0,0Km – 1.930m). Marxo en direcció NO per un clar sender que va per la vessant dreta del barranc. Després de creuar un barranquet (0,4Km – 1.950m) el sender se empina en busca de un llomet herbós (1,1Km – 2.130m), canviant llavors de direcció NNE, en busca del botern de la barrancada que em creuat més avall. Aquest barranquet és el que comunica amb els llacs de la Munia o Gorgos de Lalarri pel collet de la Puertas o de los Gorgos. Però abans de arribar-hi (2,4Km – 2.465m), trobem un sender que marxa a la dreta (E), creua el barranquet i se enfila per la reblera amunt, és el sender que marxa cap al Robinyeda.
Segueixo 400ms més i collado la Puertas (2,8Km – 2.533m). Enfront nostre (N) els llacs, que tot i el poc desnivell, desguassen per la vall de Lalarri, i per on també puja el sender per anar a la Munia i el Robinyera des de la vall de Pineta. Una ”senyora” ascensió pel desnivell a ascendir.
Amb una mica de respir, continuo planejant per la dreta dels llacs (E) fins que a l’altura del segon (3,7Km – 2.537m) torno ha emprendre novament la empinada pujada (NNE) cap el coll de la Múnia o dels Ibons (5,0Km – 2.853m) on hi arribo superant els diferents resalts saltant roques i per pedreres. Vista espectacular de la cara nord, el fantàstic semi-cercle del circ de Troumouse i les vistes del massís del Perdut fins el Vignemal.
Ja estem a la “cresta”, sols ens queda la “progressió” per ella (E) en busca del cim de la Múnia. Una “progressió” a la que no valen els pals i si les mans, i que, en condicions optimes i si no es té vertigen, “entretinguda i distreta”. On el punt més delicat té nom propi, “el Pas del Gat” (5,7Km – 2.950m), una roca llisa inclinada però ratllada de dalt a baix per unes fissures que permeten pujar-hi, i que tot i el delicat, per lo menys no dona al “buit”, no té la “vista cap vall” de altres punts de la cresta.
Cim de la Múnia (6,3Km – 3.134m), com tots els alts cims, panoràmica fantàstica de 360º des del seu cim de mig Pirineus. Des del llunya Vignemale a l’ONO a la també llunyana cresta de les Espades i Posets a l’ESE.
Continuo per la cresta però ara descendint amb la mateixa tònica que he arribat, utilitzant les mans, fins la Petita Múnia (6,6Km – 3.099m), i des de on fins el Sierra Morena (7,2Km – 3.093m) és un ampli llom reblòs. Aquí finalitzo el recorregut per la cresta per que el que ve ara és un descens de uns 30ms., que tot i la no extrema dificultat si que es fa recomanable l’ús de la corda per seguretat, no com els passos anteriors que com he dit, en condicions optimes, sols seria “aconsellable” per evitar allò que no passa mai fins que un dia passa.
Des del cim del Sierra Morena emprenc la tornada fins el cim de la Múnia (7,9Km – 3.134m) , on frueixo de la vista i de l’entrepà amb la seva “inseparable” companyia. En acabar emprenc novament la marxa però cap el Robinyera. A la part de dalt del Pas del Gat (8,7Km – 2.975m), per l’esquerra (SE) arriba un relleixó descendent gravòs que permet baixar al coll de Robiñera. Jo no m’hi dirigeixo, el deixo més amunt a l’esquerra (E), algunes fites me han portat dalt de un cinglet (9,1Km – 2.850m). Allí inicio un franqueig a l’esquerra (SSE) per la vessant del llacs alternant diferents resats també reblosos i empinats fins anar a buscar la part de baix de l’ultima cinglera que es veu que baixa del Robinyera (9,1Km – 2.780m). Un cop allí emprenc una reblosa, penosa i sofrida pujada primer apegat a la cinglera i per acabar en una canal que em permet pujar al collet d’abans del cim del Robinyera (10,5Km – 2.975m). Allí, giro a l’esquerra (N) i arribo al cim (10,7Km – 3.005m).
I novament, després de gaudir de la panoràmica i efectuar les oportunes afotos emprenc ara si el retorn. Un retorn que se me “complicar” i se me va fer llarguíssim, i que ni se me ocorrerà repetir, prou me’n vaig penedir.
Buscant el donar la “volteta”, quan el sender deixa la carena i empren les ziga zagues de la empinada baixada per la tartera (11,6Km – 2.900m), jo vaig seguir la carena de Sobresplucas. Seguia un aparent sender puntejat a un mapa. Fins la Punta Sobresplucas (12,7Km – 2.754m), anar seguin el collet buscant algun passet senzill. La cosa es va “complicar” a partir de allí. Primer hi ha una “des-grimpada”, sense massa complicació, però et porta a la capçalera del barranc del mateix nom Sobresplucas. Una baixadeta que deixava en ridícul a la del Dragon Khant. Tota una baixada amb pedra solta, i el pitjor que no era una rebleda, era un rocallam amb la pedra solta per sobre que si hagués “patinat” haguessin fet falta les urpes del gat per parar. La impressió que jo vaig tenir, i, o, que jo no vaig saber “veure” el camí.
En arribar a l’altura dels prats herbosos, un cop descendida aquesta part empinada el més honorablement que vaig poder (13,7Km – 2.450m), abandono el barranquet girant a l’esquerra (SE) i continuant ja baixant més suau pels prats, per anar a buscar el fondet del barranquet de la Ribereta de Ruego (15,0Km – 2.235m) on hi arribava una pista de unes antigues mines, encara que, baixant dos cinglets més sense complicacions.
A partir de allí, primer la pista de Ruego (15,3Km – 2.232m). Després pista avall passant pel davant de les antigues edificacions de les mines (16,0Km – 2.130m), i més avall el refugi de Ruego (16,5Km – 2.078m), i finalment vaig arribar on havia sortit (18,0Km – 1.930m).
Una volteta, com dic i no em canso de repetir, és que me “agraden totes”. Fantàstica i espectacular en MAJUSCULES, com ho eren també les muntanyes visitades. I que tot i no ser una muntanya de “vaques”, en les degudes precaucions i condicions “optimes” apta per qualsevol persona avesada a la muntanya i molt important, que no tingui “vertigen”. És redundant dir que és “alta muntanya”, i on, a sobre, les condicions poden canviar en molt poc temps i convertir una plàcida sortida en una sortida “infernal”, i que, com també es diu, “allí el risc zero no existeix”, quasi be com conduir.
I pel següent dia sols una passejada per tornar a gaudir del que en el seu moment va ser un “OOOOOOh”.
Fent la travessa dels Pirineus pel GR-11 i després de dos dies de “pista”, la baixada del coll del Pas de Caballos a Parzan i la pujada a l’endemà per la pista de Ruego fins Petramula, on vaig aparcar el cotxe, en arribar al coll de la Estiva o de Coronetas (2.148m), de sobte un “Ooooooh, ca maku”, la visió va ser sobrecollidora, tota la serra les Tuques i el massís del Perdut. Son entorns i imatges que es queden “gravades”, i en aquests entorns van ser tres, una aquesta, un altra el circ del Troumouse i l’altra l’entorn del desaparegut refugi de Barroude amb el seu circ i llacs.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 20,2km.
Altura màxima: 3.131m i mínima: 1.897m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.969m.
Continuant amb els “estalls” deixats pendents l’any anterior em dirigeixo cap a la vall de Boí i Caldes de Boí per emprendre el primer, el massís del Besiberri.
Vells coneguts (encara que poc recordats) de “correries” de un altra època en que vaig tenir l’honor i la sort de poder acompanyar un muntanyenc “tresmilista”.
Tot i tenir-ho pensat fer pujant pel barranc de Besiberri per donar continuïtat a quan vaig acabar la travessa dels Pirineus l’any anterior, al final vaig variar la ruta per poder donar-hi el tomb que me agrada.
La “volteta” va consistir en pujar per la part oriental, per l’estany Gelat de Comaloforno, i després de creuar la “cresta”, baixar per la part occidental, per la vall de Llubriqueto i els estanys de Gémena.
Una “volteta” que se me va fer “costeruda i llarga”, tenia previstes dos jornades i amb una ja vaig donar per acabada l’escapada, devia ser l’aigua o que no tenia el dia, esperem.
Després de dormir a l’aparcament de baix de la presa Cavallers (0,0Km – 1.705m), vaig començar la volteta al dia següent seguin la ressenya de una guia: Se travessa la pressa, topant a l’altra part en una abrupta muralla (1,3Km – 1.787m). Pareix “infranquejable”, però no obstant, per ella discorre la original via del Pas de l’Ós. Procurant no perdre les fites que la senyalitzen, es trepa per polits rocalls i entre pins que asoment al buit. Per anar superant el sinuós traçat pels ressalt escalonats és inevitable afrontar algun pas “delicat”.
Text extret de la Guia Muntanyera dels 3000s dels Pirineus de Luis Alejos.
Una via de “l’ós” que alguna època devia merodejar per aquí, el Faixo de l’Ós i nomenats dos passos de l’ós. I de un ós que no devia ser ni molt gran ni molt gord, per que en una escletxa es passa per baix de un bloc encastrat que no es pot passar amb la motxilla posada i es fa complicat, anat sol el pujar la motxilla dalt.
Superada esta primera part més empinada, en deixar l’arbrat darrera i topar amb primers caos de roques (2,2Km – 2.125m), una mica de respir, un franqueig en diagonal cap a la dreta (NO) creuant trams herbosos amb altres rocallosos fins pujar a un collet també nomenat Pas de l’Ós (3,3Km – 2.489m). I pel que continuo pujant girant a l’esquerra (O) fins arribar a l’estany Gelat de Comalorno (3,9Km – 2.690m).
Després de vorejar-lo per la dreta (N) emprenc la pujada a la cresta (O). Primer pujada fins un llom (4,8Km – 2.830m) i després de vorejar un fondet, majoritàriament sempre saltant roques, finalment amb un tram més empinat en que fas un pas i mig enrere, arribo fins la cresta. Una cresta a la que s’hi pot accedir per diferents canals i de diferents dificultats, des de una més empinada fins quasi el mateix Comaloformo a altres més senzilles però més apartades del mateix. Un cop a la cresta (5,2Km – 2.985m), creuant-la, vaig deixar la motxilla i cap el Comalofomo. Un altre cop, tot i tenir varies opcions per anar-hi, per la vessant occidental, en algun punt o altre es fa necessari l’ús de les mans i pot haver una “bona” vista cap a baix.
Pic Comaloforno (5,5Km – 3.033m), sostre comarcal de l’Alta Ribagorça i també inclòs dins dels 100 cims de Catalunya. Tot i no ser, el més “bonic i afamat” de, podíem dir la cresta dels Besiberris, si que és, juntament amb els Besiberri Sud, els dos més alts de la mateixa.
En acabar, retorn a recollir la motxilla (5,7Km – 2.983m) i continuar cap al Besiberri Sud. I el mateix, varies opcions, sempre per la part occidental, depenent de les ganes que tinguem de pujar i baixar, però si no ens volem complicar, més senzill.
Pic de Besiberri Sud (6,0Km – 3.024m), com ja he comentat, tot i no ser el més “remarcat”, és el més alt dels tres Besiberri i la seva cresta. El cim més “destacat” per bonic i esvelt és el Besiberri nord, a l’altre “extrem”, i separats per una “espectacular” cresta, de la que es gaudeix “visualment” des de aquí, així com tots els cims del voltant. El Punta Alta de Comalesbienes de tu a tu a l’altre costat de la vall de Boí, com així mateix de tot els cims del Parc d’Aigüestortes. I més apartats els cims de la Maladeta i els Vallivierna, amb la vall de Anglios, per on vaig acabar la travessa dels Pirineus l’any anterior.
I novament, després de gaudir del espectacle i de la solitud del restaurant d’alçada, emprenc la baixada (O) per la vessant dels estanys de Gémena. Primer, baixada reblossa i empinada fins el coll de Abellers (6,3Km – 2.892m). Allí giro a l’esquerra (S), deixant a la dreta (N) el sender que va per la vall de Besiberri al refugi de Besiberri i el Conangles. Continuo baixant per un empinat fondet saltant roques per un laberíntic camí, i esquivant els diferents ressalts per l’esquerra (E), fins arribar finalment a l’estany de Gémena de baix (9,0Km – 2.255m) on ja trobo el que es podia denominar un sender. Després de baixar el que podíem dir l’ultim ressalt on està el Salt de Llubriqueto, arribo al el Pla i la cabana de Llubrieto (10,7Km – 2.003m), i des de on, creuant el torren també de Llubrieto ja emprenc la bonica i boscosa baixada cap a Caldes de Boí.
Deixant a la dreta el sender més marcat que me hagués portat a Caldes directament (13,1Km – 1.530m), continuo recte per un altre no tant definit, però que em porta fins la cabana del punt d’informació del Parc de Cavallers (13,3Km – 1.507m). Allí, creuant la carretera i el torrent, continuo pel PR que creua el campament de Toirigo i es dirigeix cap a la pressa de Cavallers (16,1Km – 1.705m).
Una “volteta” fantàstica i grandiosa, com ho eren les muntanyes visitades. Però lenta i entretinguda, per les “vistes” i per tenir que “aguaitar” per on anar, tal com son els Pirineus purs i durs, sense un camí definit i clar. Fins els estanys de Gémena, quasi es podria dir que de roca a roca i continuo per que si no, no avanço, i amb algun passet per la cresta, que si no tens por a les alçades, sense massa problema, però que requereix l’ús de les mans, i si passes allò que no passa mai, o sols passa als altres, anant be, et podries emportar un bon “ensurt”.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 17,8km.
Altura màxima: 3.036m i mínima: 1.507m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.712m.