Continuant amb les “abocades” massives de diapositives, aquest cop els toca a unes altres oblidades en el temps del temps passat. Podia dir que les ultimes de les caminades “més boniques del món”. En queda alguna pendent, però el futur dirà.
Com ja deia a la Intro de la Güep de 50000iunafoto del què i per què de tot plegat, “Trekking, descobreix caminant els llocs més bonics del planeta”, és el títol de un llibre que la editorial Integral va publicar l’any 1991 traducció de un altre publicat per John Cleare l’any 1.988.
Aquest és un recull de 13 caminades del món que si no son les més boniques és segur que estan entre elles. De elles es podria dir que jo en he efectuat 9, caminades que vaig emprendre l’any 1.993 amb la Volta als Annapurnes, i vaig anar continuant posteriorment amb les altres.
Aquestes dos es varen quedar plasmades en unes diapositives efectuades abans del salt a les càmeres digitals i es varen quedar arraconades i fent temps que no veia.
La primera correspon al Camí Reial dels Inques, a Perú. Un caminet que seria com les Vies Romanes europees, no tant “extensa”, però més llarga, es podria dir que més de 5.000 Kms. i la majoria per altures de més de 3.000 ms. Sols de Cuzco a Quito ja son 1.900 kms.
Lamentablement jo no el vaig recórrer, em vaig tenir que conformar en un petit tram, però possiblement el més “espectacular” i “concorregut”, el Camí de l’Inca que porta fins Machu Picchu. Un viatge que vaig fer amb la UEC de Tortosa que anaven també a la Serralada Blanca a visitar el Huascaran i el Alpamayo. Cims que varen trepitjar alguns dels seus membres.
I la segona es correspon als Alps del Sud o Neozelandesos, es troben a la illa Sud. Una verda i espectacular illa amb grans boscos, planúries verdes, muntanyes nevades i grans fiords.
Allí la caminada “distingida” és el Routeburn Track, tal com diuen va per uns paisatges espectaculars amb altes muntanyes, grans valls, cascades i llacs fantàstics. El problema, son senders “regulats”, sols deixen anar certa quantitat de gent cada dia, i és tanta la gent que vol anar-hi que es té que demanar amb força temps d’antelació.
Un altre sender també fantàstic i espectacular és el Kepler Track, encara que sense tanta “historia” com l’anterior. Aquest és el que vaig poder escollir per les dates que disposava, amb la “sort” que el vaig poder gaudir en solitari, (després de firmar un document amb que se “desentenien” de mi si em passava alguna cosa). Va caure una nevada i varen fer tornar a tothom. Jo vaig continuar i ja no vaig trobar a ningú fins el final, sols es poden fer en un sentit. Anava força “equipat” degut a un altra intenció que portava, la de haver pujat al cim més alt, Mont Cook, el problema va ser que com les previsions meteorològiques ja no eren bones, ja estava més sol que la una, i sols me’l vaig mirar de baix.
Com he comentat, una “abocada” de centenars de imatges sense tria ni descripció, plenes de records algunes i altres perdudes ja al temps.
– Perú 2003 – Huascarán i el Camí Inca
– Nova Zelanda 2004 – Els Alps australs o Neozelandesos
