El GR11 i el Tio Joaquin

Records, records, records, s’amunteguen els records, i això que hi tinc grans “racons buits”. Però sempre en hi han que queden, son dies de records.

Aquests cop son GRANS records de una persona que tenia per senzilla i de un altra època. Un CAMINANT sempre a punt per apartar una pedra del camí o trepitjar aquella argelaga que molestava, per esperar i ajudar-te.

Els records “volen” a l’any 2003 quan vaig tenir l’honor de poder acompanyar-lo a recórrer uns territoris que va tenir que conèixer forçat a la seva joventut en uns altres temps i circumstàncies, les serres de l’Albera i l’Alt Empordà.

Això ens va portar a emprendre el GR-11 de Molló cap a la Mediterrània que passava per alguns d’aquells camins pels quals va tenir que transitar temps enrere.

Aquesta PERSONA que considerava modesta i sense pretencions que jo tenia en gran apressi era el “Tio Joaquin”, antic i vell amic, i conegut “familiar”.

Aquesta és una breu descripció de les etapes i un recull de fotografies realitzades del GR-11 amb la companyia del “Tio Joaquin”.

D’aquella primera travessa, com encara no havia fet el salt a la fotografia “digital”, varen quedar unes “diapositives” del recorregut i i malauradament sols tres dels altres dos “participants”, una del començament a Camprodon, un altra passant la riera de Beget i un altra “mesurant” el tronc de una alzina surera, a més del recorregut que varem fer agafat pel GPS.

El GR11 és un sender de Gran Recorregut que uneix el Cantàbric amb la Mediterrània per la vessant sud dels Pirineus. Nosaltres varen fer el tram de Camprodon aprofitant les possibilitats de comunicació amb tren. Vàrem anar amb ell fins a Ripoll i amb bus a Camprodon. Un cop allí, veient que no havia transport públic fins Molló, que és per on passa el GR, decidirem agafar la pista que porta a la urbanització de Font-rubi i d’allí, per carretera, seguir fins el coll de la Boixera en el que ja agafarem el GR, que no deixarem fins Llança, passant per Beget, Sant Aniol, vàrem vorejant el Bassegoda, i vam entrar al Empordà passant per Albanyà i Maçanet de Cabrenys fins el pas fronterer de la Jonquera, des d’on, recorrent la serra de les Alberes arribarem finalment a Llança.

Vàrem fer un total de 147 km en 7 dies amb un desnivell de pujada de 5.221m i 6.167 de baixada. Sent el punt més alt de 1.121’6m.

Etapes:
10 de juny. Dia 1: Camprodon – Beget, 13’4km. pujats 299m i baixats 688m.
11 de juny. Dia 2: Beget – Font Can Nou, 24km. pujats1430m i baixats 1119m.
12 de juny. Dia 3: Font Can Nou – Molí Robert, 27’5m. pujats 637m i baixats 1.176
13 de juny. Dia 4: Molí Robert – La Jonquera, 26’9km. pujats 735m baixats 807m
14 de juny. Dia 5: La Jonquera – Mas de Mirapol, 15’7km. pujats 841m i baixats 469m
15 de juny. Dia 6: Mas de Mirapol – Vilamaniscle, 27’5km. pujats 750m i baixats 1069m
16 de juny. Dia 7: Vilamaniscle – Llança, 11’2km pujats 204m i baixats 409m

Posteriorment vàrem poder continuar plegats fent etapes fins a arribar a la Vallferrera, l’any que complia 85 anys, des d’on, ja que estava allí, i venia de “pas”. Aprofitarem per anar a pujar la Pica d’Estats, i poder celebrar-ho fent 80 i 5 tres mils. El Rodó de Canalbona, la Punta Gabarró, la Pica, el Verdaguer i el Montcalm. Tal com li varen dir al cim de la Pica: “Per treure’s el barret”.
Lamentablement, posteriorment ja no ens va ser possible continuar caminat junts pel GR-11.

Continuant aquella primera travessa, passats tres anys, l’any 2006, el temps, l’ocasió, i les possibilitats ens va portar a reprendre l’andadura. El dia 7 d’agost ens tornarem a trobar amb el nostre camí. Aquest cop si que varem començar a Molló. Preteníem arribar a Puigcerdà, però el mal temps no ens ho va permetre, sols ens va deixar arribar fins a Núria.

Aquesta vegada varem dirigir les nostres passes en sentit contrari al primer cop, podíem dir que anàvem cap als Pirineus en majúscules. Tot i ser la mateixa serralada, l’altre cop no va deixar de ser de baixa muntanya, amb semblances a la nostra dels Ports. Ara ja sortíem de 1.147ms. més alts que no varem estar el cop anterior.

Vàrem deixar Molló per emprendre un llarg llom fins al Puig Moscós, (1.740ms.) i el Coll de Liens (1.880ms.) Després ja sols ens quedava la baixada fins Setcases (1.284ms.) A l’endemà vàrem sortim per la carretera que puja fins l’estació d’esquí Vallter-2000, en un revolt la deixem per adreçar els revolts que fa. Tornem a sortir a ella en uns aparcaments de les pistes d’esquí. Del més amunt surt un caminet que porta fins el refugi de Ulldeter (2.230ms). Amunt fins el Coll de la Marrana (2.535ms.), allí en busca de al cabana de Tirapits (2.695m) on dinem. En acabar continuem pujant fins el Pic Superior de la Vaca (2.815ms.) i continuem per la carena més alta que es trepitja en tot el GR11 fins el cim del Noucreus (2.805ms.).

Si no hagués estat pel mal temps les vistes son immenses, el Carança baix nostre, el Canigó, el Puigmal, mig Pirineus. Ara l’únic que veiem era el mal temps que ens venia i la preocupació era no encantar-nos. Baixem al Coll de Noufonts (2.670ms.) amb vent, fred i pluja i així continuem fins arribar a Núria (1.987ms.). Degut a d’impossibilitat de trobar on dormir ens toca baixar fins a Ribes de Fresser mullats i gelats. Un cop allí decidim deixar la ruta fins l’any que ve.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 31,9km.
Altura màxima: 2.814m i mínima: 1.142m.
Desnivell ascendit: 2.533m i descendit: 1.682m.

Dia 18 d’agost de 2007, son les 7 i mitja del mati. Ja ens tornem a trobar on deixarem el camí l’any anterior, anem a acabar el que ens deixarem l’any anterior. Iniciem la marxa, la peculiaritat és que no seguim el GR. Ell baixa pel corriol que puja de Queralbs per les gorges de Núria, va a Planoles, on es pernocta i l’endemà continua fins Puigcerdà. Fa el trajecte en dos jornades.
Nosaltres el farem en sols una, però serà llarga i esgotadora. Passarem pel cim del Puigmal.

Comencem pujant per la Riera de Finestrelles però al prompte la deixem per agafar el torrent de Coma l’Embut. Sempre pujant i amb l’últim tram sense respir, el corriol ens porta fins el cim del Puigmal (2.910ms.). On hi tornem a ser, un lloc per parar-nos, descansar i gaudir de la immensitat del paisatge, un cop més el vent i el fred ens obliga a fer el mínim temps possible. Baixem cap el Pas dels Lladres on continuem per la carena, primer rocallosa i després herbosa, que separa França de Catalunya. Fins arribar a la Creu de Meians (2.004ms.) on ens retrobem amb el GR, ara ja no el deixem fins Puigcerdà. Allí, a la ombra d’un solitari pi dinem, per la tarda encara ens queda una bona caminada fins Puigcerdà (1.153ms.) on acabem l’andadura aquell any.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 29,5km.
Altura màxima: 2.908m i mínima: 1.130m.
Desnivell ascendit: 1.119 i descendit, 1.940m.

Dia 11 d’agost de 2008. A les 3 de la tarda, després d’haver agafat forces en un restaurant de Puigcerdà tornem al GR per continuar. Anem en busca de la carretera que porta a Guils de Cerdanya (1.360ms.) i continuem per ella. Creuem el poble i surtin per una pista, agafem una carena que ens puja fins el Puig de Peransau (1.884ms), i continuant pujant per ella també ens porta fins el Pla de la Feixa (2.174ms.) on podem trobar un refugi del mateix nom. Després de seguir la pista que em trobat una estona, la deixem i seguin el GR arribem al Refugi de Malniu (2.130ms.), on pernoctem.

A l’endemà, després de passar pel costat del “Llac Sec” emprenem una forta pujada que ens porta a un collet. Després, més o menys planejant i pels peus del Puigpedrós ens endinsem pel barranc del riu Duran. Al fons trobem el Refugi Joaquim Folch i Girona d’Engorgs (2.390ms.). Un cop allí, continuem pujant i passant pel costat dels Llacs dels Aparellats pugem fins la Portella d’Engorgs (2.690ms.), i un cop dalt, cap avall. Cap a la Vall de Llosa, on passem pel davant de la cabana dels Esparvers (2.070ms.). Aquí trobem una cruïlla de GR’s, per un costat tenim una variant del Gr-11, la 11.10, que baixa cap a Viliella i puja pel Refugi de Cap de Reg. Per un altra banda el GR-107, o camí dels Bons Homes, una ruta Càtar que va de Berga fins Montsegur. Nosaltres seguim la Vall de la Vallcibera, ara ja pujant, passant primer pel prat i després fins el coll o Port del mateix nom (2.533ms.). Un cop dalt entrem al País dels Pirineus, Andorra, passem pel costat de l’Estany de l’Illa i baix d’ell el refugi del mateix nom (2.460ms.), lloc de pernoctació.

Al dia següent ens queda una llarga baixada per la bonica Vall de Madriu fins les Escaldes on acabem l’etapa (1.070ms.).

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 39,9km.
Altura màxima: 2.686m i mínima: 1.071m.
Desnivell ascendit: 2.223m i descendit: 2.345m.

Dia 10 d’agost de 2009 a les 16 i mitja. Com altres cops, després d’un bon àpat per agafar ànims, enlloc de buscar un lloc per una bona migdiada, tornem a les andades i per variar, com esta manat, comencem amb una bona pujadeta. Sortim d’Arinsal (1.560ms.) per la pista que entra Parc del Alts Pirineus. En un revolt la deixem i agafem el sender que es dirigeix cap el Torrent del Comapedrosa. Arribem al Refugi del mateix nom (2.260ms.). Ens hi quedem.

Al dia següent, continuem la pujada. Després de passar pel costat dels Estany Negre i el Comapedrosa arribem a la Portella de Baiau (2.785ms.). Allí deixem les motxilles i pugem a Pic de Comapedrosa (2.942ms.), el cim més alt del país dels Pirineus. Aquest cop si, una vista fantàstica. Andorra als nostres peus, la Vall de Madriu amb el coll de Vallcivera al fons, el massís de la Pica, les Maladetes i mig Pirineus. Tornem a la Portella de Baiau i ara tot de baixada fins al Refugi de la Vallferrera. Passem primer pel Refugi metàl·lic de Baiau (2.530ms.) amb el llac del mateix nom al costat. Més avall els llacs de Escorves i el Pla de Boet. I finalment el Refugi de la Vallferrera (1.900ms.), final d’etapa del dia i del Gr11 aquell any.

Al dia següent etapa de “relax”. Tenint previst pujar a la Pica d’Estats i per no anar a corre cuita partim el trajecte en dos etapes. Així que pugem tranquil·lament a dormir a l’estany de Sotllo, i jo, aprofitant la tarde, i ja que estàvem allí, faig una escapada al pic de Baborte.

i

l’endemà, com aquell que no vol, a pels 5 tres mils. Pugem primer fins l’estany d’Estats (2.465m) des de on ens dirigim cap el Port de Riufred (2.721m) per continuant per la “cresta” passar primer el Rodó de Canalbona (3.005m), la Punta Gabarró (3.114m) i continuar fins la Pica d’Estats (3.143m). Despres el Verdaguer(3.133m) i cap el Montcalm (3.077m). Finalitzat el recorregut pels tres mils, baixant per la Cometa d’Estats tornem a pujar al coll de Sotllo (2.893m) i ara ja tot avall a recollir les coses i cap el cotxe.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 25,1km.
Altura màxima: 3.147m i mínima: 1.567m.
Desnivell ascendit: 3.226m i descendit: 2.963m.

Com ja he comentat, malauradament, aquí i aquell any va finalitzar el recorregut del GR11 amb la seva companya.

En agraïment i record de les moltes caminades amb la seva companya, unes fotos des del més amunt de dos dels cims més alts dels Pirineus.