13-18 de setembre de 2019
Continuant a corre cuita amb les entrades atraçades abans acabi l’any, ara li toca a la referent a les pretesa escapada als cims de muntanyes pelades i rocalloses dels Pirineus.
Aquest any volia aprofitar les vacances per dirigir els meus passos a terres franceses per visitar els seus cims dels Pirineus occidentals inclosos als 100 més emblemàtics i amb les rutes més boniques. Uns territoris apartats i poc freqüentats per mi per la distancia a recórrer per arribar-hi.
Dirigir-me si que mi vaig dirigir, però fer-hi, va distar un poc del que volia fer. Primer per les vistes, els anys anteriors, havia gaudit de unes vistes inacabables a estes èpoques, aquest any amb boires i al final a dures penes veia les muntanyes de l’altra part de la vall. I la decisiva, les “limitades” possibilitats d’assecar de la meva “caragola”. Al segon dia de una bona “sepia” i veient les previsions futures, ja vaig “tirar” la tovallola, no la podia assecar més. No va ser una escapada massa gratificant.
Primer em vaig dirigir al massís del Neouvielle. Aquest massís amb cims de 3000ms. es troba situat fora de la línia de la divisòria dels Pirineus i situat completament a la part francesa. Tot i que el nom del massís, “Neu vella”, no coincideix amb el cim més alt, el pic Long, el pic Neouvielle si que representa cim més visitat. Aquest massís equivaldria pel francesos al que seria el Parc nacional de Sant Maurici i Aigüestortes, pels centenars de llacs que hi ha i per ser un lloc privilegiat de fauna i vegetació.
Com he comentat el cim més alt és el pic Long (3.192m), però aquest és el menys “accessible” dels cims culminats dels massissos dels 3000s pirinencs. Una característica que ajuda i també té que veure amb les geleres. Antigament la ruta normal, que tampoc “fàcil”, per accedir-hi era per la desapareguda gelera de Pays-Baché. Amb la seva desaparició ha deixat al descobert la roca llisa i polida que dificulta molt la seva ascensió pel lloc.
Jo de entrada vaig anar a visitar el Neouvielle (3.091m), inclòs dins dels 100 cims, i segons com ho veiés intentar el Long ho passar d’ell, com així va ser. Veient el terreny per on em vaig moure el dia anterior i com vaig quedar de “papers”, vaig decidir donar el tomet per uns altres 3 cimets de 3000ms., però per un sender molt més “assequible”, els pics de Lentilla (3.157m), el de Campbiell (3.173m) i el de Estaragne (3.006m).
– 13 de setembre de 2019
Després de passar la nit a la meva caragola a les proximitats del llac d’Orédon vaig començar la caminada allí mateix (0,0Km – 1.860m). Tot i que el “normal” és començar des del llac d’Aubert (2.150m). Jo volia conèixer la bonica sendera que hi puja passant pel bosc i els llacs de les Laquettes.
Després de creuar la presa i la zona d’aparcament de “peatge”, emprenc la pujada pel sender que hi ha al final de l’aparcament (N) (0,6Km – 1.860m).
Aquest em porta als bonics “Laquettes” (2,4Km – 2.080m) i després de vorejar-los per la dreta ja pujo a la represa del llac d’Aubert (3,9Km – 2.150m).
Creuada la represa (O) inicio la pujada primer en direcció SO, fins que un cop trobada una cruïlla amb un sender que marxa a l’esquerra (SO) (4,5Km – 2.225m) cap el llac Cap de Long, jo segueixo ara ja girant a la dreta en direcció NO seguin els mollonets de pedres. Em dirigeixo al collet que hi ha baix de la cresta que baixa del pic Ramoung (5,3Km – 2.440m). Un cop allí continuo en diagonal (O) pel mig del caos de roques a buscar la fondalada que algun dia era la gelera del Nouvielle (6,6Km – 2.750m). Allí, girant a l’esquerra, primer SO i després S (7,3Km – 2.900m), i pels rocalls ascendeixo fins la cresta (7,7Km – 3.040m), per la qual (S) ja arribo al cim després de una petita trepada sense massa complicacions (7,8Km – 3.091m). Una vista que sense ser clara i infinita, per lo menys em va deixar gaudir prou clarament de la vista de vells coneguts, els cims del Balaitus, els Infiernos, el Vignemale i els cims de Monte Perdido a més de tot el ventall de cims dels voltants.
Després de gaudir del cim tranquil·lament i del “ten te en pie” habitual, un altre cop cap avall fins podíem dir baix el començament de la fondalada de la gelera (9,0Km – 2.750m). Allí en lloc de tornar-me’n per on havia pujat, per donar el tomet, em dirigeixo cap a la Hourquette d’Aubert (N) efectuant un laberíntic franqueig un altre cop pel caos de roques fins el mateix.
Un cop allí (10,6Km – 2.510m) una fantàstica vista de la vall de Caubous i el Midi de Bigorre a l’altre costat de la vall de Tourmalet. Després avall pel marcat camí que hi arriba (E). GR-10 i llac d’Aumar de Garde (12,8Km – 2.200m), segueixo (SE) pel GR el que té de llarg el llac. El deixo per continuar a l’altra part del llac (S)(14,2Km – 2.210m) per la carretera fins un revolt pròxim a el sender per on he pujat (15,7Km – 2.100m). Continuant ja per ell un altre cop fins la caragola (17,6Km – 1.860m).
Volteta, com totes, fantàstica i espectacular, ara també, com sol ser habitual, sense massa dificultat en les condicions que hi vaig anar, però prou cansada i pesada, pel terreny i d’orientació.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 19,8km.
Altura màxima: 3.087m i mínima: 1.855m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.382m.
Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth
Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto
– 14 de setembre de 2019
A l’endemà, dia de visitar el pic Long, sense massa convicció. Tot i que antigament la ruta “normal menys difícil” era per aquesta vessant del llac Cap de Long i la gelera de Pays Bachè. Al desaparèixer la mateixa, com ja he dit, a quedat una roca llisa sols apta “escalant”.
Actualment la ruta més “fàcil” és per la vessant del llac Tourrat. A aquesta si pot accedir per diferents rutes, però una és des del llac de Cap de Llong, el coll o Hourquette de Bugarret i el anar a buscar la ruta anterior.
Amb aquesta premissa vaig començar la caminada (0,0Km – 2.160m). Vaig vorejar tot el llac Llong pel sud i per un marcat i definit sender en busca del sender que em portes fins el coll de Bugarret. Del final del llac (2,6Km – 2.270m), enfront la pujadeta fins el nomenat coll. El sender se me va “amagar”, tot i portar-lo “virtual”, no el vaig “veure”. La part “en vista” era la part més fàcil, empinada però per lo menys és herbós, la part del “darrera” un altre cop un laberíntic caos de roques i pedres, amb un final “aeri” fins el cim. No estava jo per “tanta tomata”, un altre cop serà, o esperem que sigui. I continuo (S) pel marcat i definit sender que portava.
Aquest puja per la barrancada de Cap de Long. La pendent se suavitza, a la dreta (O) (4,7Km – 2.720m) el que seria la ruta cap a la desapareguda gelera de Pays Bachè, un immens roquissal de pedra i més pedra. Continuo pujant (S) més suaument per la part esquerra. A l’esquerra (SE)(5,6Km – 2.860m) sender que es dirigeix més empinat al pic Campbiell. Jo continuo recte (S) pel sender que porto.
Balconada a la barrancada de Campbiell, Hourquette de Cap de Long (6,5Km – 2.950m), panoràmica espectacular, encara que les boires me escapçaven els cims. Sender que ve per la dreta, continuo a l’esquerra (E) pujant empinat per la carena.
Pic de Lentilla (7,1Km – 3.157m), i ara ample llom (NE) fins el pic de Campbiell (7,6Km – 3.173m). Si hagués estat un dia clar, novament panoràmica de mig Pirineus, els cims del Balaitus, els Infiernos, la Munia, el Vignemale i els cims de Monte Perdido. Ara em vaig quedar amb les ganes, la boira estava situada sobre els 3000 i me escapçava els cims i sols els podia imaginar. No va ser així amb la gana, després de gaudir del voltant i del clàssic “entrepà i la seva companyia”, ara ja podia dir que cap avall (NE).
El tram més “delicat”, una llisa roca inclinada que tot sigui dit que fet de baixada “impressiona” tot i no ser difícil (7,8Km – 3.080m).
Després de descendir (8,5Km – 2.930m) per tornar a pujar, pic de Estaragne (8,8Km – 3.007m) i després de gaudir un altre cop del cim del massís del Neuvielle, ja avall (NE) per la verda, bonica i empinada vall de Estaragne, primer sortejant algun cinglet i després ja més suau i acompanyat de nombroses marmotes fins el Pla de Estaragne (11,7Km – 2.200m)i la carretera de pujada a la presa del llac de Cap de Llong (12,4Km – 2.095m), per la que em retrobo amb la caragola a la presa (13,9Km – 2.160m).
Una volteta novament fantàstica i sense massa complicacions amb un sender prou clar i definit a aquesta època de l’any.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 16,6km.
Altura màxima: 3.177m i mínima: 2.082m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.380m.
Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth
Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto
– 15 de setembre de 2019
A l’endemà dia de “traspàs”. Traspàs de carreteretes i colls famosos, coll d’Aspin i de Tourmalet, pel Tour de França, per arribar a Gavarnie. Lloc on havia estat varis cops a peu i de “travessa”.
– 16 de setembre de 2019
Aquest cop dirigia els meus passos al pic Pimené, una ascensió “clàssica” a un fantàstic mirador de Gavarnie.
Vaig començar la caminada des de la mateixa població (0,0Km – 1.375m) i resseguint a l’inrevés el camí fet fa anys quan hi vaig passar fent la HRP, camí d’anada al circ de Gavarnie. Desviament (E)(1,2Km – 1.400m) per dirigir-me al refugi de Espuguettes (4,9Km – 2.027m), on vaig poder gaudir del seu esmorzar i vistes en companyia.
Després, continuar pujant (NE) pel marcat sender cap al coll de la Hourquette d’Alans, aquest cop millor que aquell cop, amb la pluja. Abans de arribar-hi el deixo (NO)(6,3Km – 2.265m) per dirigir-me a la Hourquette de Pailla (7,3Km – 1.850m). De allí pel llom herbós (NO) cap el Petit Pimené (8,6Km – 2.670m) des de on ja em dirigeixo (N), no sense baixar lleument i després més empinat en busca de la senzilla però “rocosa i aèria” cresta fins el cim del Pimené (8,8Km – 2.801m).
Després de gaudir el que es va poder del cim, els Astazus enfront mateix, la Munia, els cims del Circ de Gavarnie i el Vignemale entre boirines i boires, cap avall desfent el camí fet fins la Plateau de Pailla (14,1Km – 1.760m), on vaig deixar el camí de pujada per dirigir-me (O) pel fantàstic sender de Font Blanca fins baix del circ de Gavarnie i l’Hotel del Circ (16,6Km – 1.580m).
I un cop més, després de mínimament gaudir de la majestuositat des de baix del circ de Gavarnie, ja pel camí que hi arriba (N) cap a novament la caragola a Gavarnie (20,50Km – 1.375m).
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 22,0km.
Altura màxima: 2.800m i mínima: 1.366m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.546m.
Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth
Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto
I canvi de vall. De la vall de la Luz i Gavarnie a la vall de Latour i Cauterets, un altre lloc clàssic de muntanya.
Entre les dos valls hi ha una imponent serralada de esvelts, agrestos i alts pics pròxims als 3000 metres i de la que el cim culminat és el pic Ardiden (2.988m).
– 17 de setembre de 2019
Ja al demà, al final de la pista de la vall de Latour, a l’ampli aparcament de La Fruitière deixo la caragola i emprenc la bonica i verda vall de Latour per una antiga pista planera (S)(0,0Km – 1.370m). La deixo (3,2Km – 1.550m) per emprendre (SE) la pujada cap el refugi Russel i el coll de Culaus. Després de una bonica i empinada pujada boscosa i amb ziga zagues, en suavitzar-se un poc la pendent arribo al refugi Russel (5,5Km – 1.990m). Continuo (E) pujant pel un clar sender ara ja cap el coll de Culaus. En trobar els primers pelats rocallosos i herbosos deixo el sender que porto (6,1Km – 2.100m) per continuar pujant a l’esquerra (NE) novament més empinat seguint els muntets de pedres, comencen els rocalls i les pedres, al davant un imponent crestall tancat. El camí?, com altre cops, per un laberíntic caos de roques seguin el muntets de pedres. Aquest em porta fins una canaleta herbosa que em permet pujar fins una bretxa a la cresta (7,3Km – 2.565m). Ja sols quedava la “progressió” (NE) per ella fins el cim. Una progressió sense massa dificultat però lenta i la podríem definir com “distreta”, anar superant blocs de pedra buscant els punts més fàcils fins arribar a la pedrota del cim (8,3Km – 2.988m), envoltada de imponents cingleres i crestes. I tot, per arribar a dalt i a dures penes veure res i tenir apretar a correr cap avall. Tot emboirat i començant a plovisquejar. Va ser una baixada pel mateix camí passada per l’aigua, el vent i el fred (16,6Km – 1.370m).
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 18,3km.
Altura màxima: 3.987m i mínima: 1.365m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.642m.
Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth
Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto
– 18 de setembre de 2019
I a l’endemà un altre privilegiat balcó a la mitat dels Pirineus i a Cauterets, si fa bon temps i esta clar, Moun Ne, la muntanya “negra”.
Vaig començar la caminada de la carretera que entra a Cambasque i a les pistes d’esquí de Lys des de Cauterets (NE)(0,0Km – 1.290m).
Per una pista que creua el barranquet de Cambasque (0,2Km – 1.275m) i porta fins unes casetes (0,6Km – 1.270m) vaig anar a trobar el sender que permet pujar des de Cauterets (0,7Km – 1.280m). Un clar i definit sender (N) que es podia dir que arriba fins al cim, primer envoltat de falagueres i després pels prats de pastures. Sols era una empinada pujadeta de 1.500m. que se va ascendint base de ziga zagues.
Primer vaig per la dreta del barranquet del Cinquet. Després el creuo (S)(3,4Km – 1.700m) i continuo pujant per l’altra banda per tornar a trobar el que seria la font del naixement del Cinquet (4,4Km – 1.870m). Després em dirigeixo cap el sud fins arribar en vistes de les pistes i el circ de Lys (7,0Km – 2.400m) per girar al N com si em dirigís cap a la carena que baixa de Moun Ne. Però torno a girar (SE)(7,2Km – 2.450m) per continuar pujant ara ja per un terreny més pedregós i “inestable” uns rocallets, i que permet arribar ara si a la cresta rocallosa que baixa del Moun Ne per la vessant de Lys (7,9Km – 2.680m). Després de superar en una petita grimpadeta un ressalt, ja arribo a la llarga cresta cimera del Moun Ne (8,1Km – 2.721m). Novament tenia que ser una esplèndida balconada a la mitat dels cims dels Pirineus, el que vaig veure millor varen ser les llampades i la tronada que hi havia al Vignemale.
Tot i que la “intenció” inicial era baixar per l’altra banda, veient el que es “veia” i el que se “sentia”, novament depressa cap avall no sigui que me agafi la “tronada” pels colls. La tronada no em va agafar, però l’aigua si que me la varen tornar a donar (16,2Km – 1.290m).
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 17,4km.
Altura màxima: 2.723m i mínima: 1.266m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.515m.
Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth
Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto
I amb aquesta nova arremullada i veien que les previsions pels dies següents no tendien a millorar vaig donar per finalitzada l’escapada, i a l’endemà ja vaig encaminar el camí cap a casa a eixugar-me. Ja vindran dies millors i continuaré un altre cop.
