9 d’agost de 2019
I aquest cop li toca al massís de la Múnia. Un altre massís també petit en dimensions però gran en espectacularitat. Un llarg crestall rodejat de imponents cingleres i circs, el de Barrosa, el de Barroude, el del Troumouse i el de la Múnia. Alguns de ells recorreguts durant la primera travessa dels Pirineus, Barrosa-Barroude i Troumouse, igual que recordat amb enyorança de antigues “correries” per les crestes de un altra època trepitjant 3000s acompanyant un muntanyenc “tresmilista” en aquella època.
Tot i que la ascensió més “espectacular” és des del circ del Troumouse, a la part francesa, jo per proximitat i per voler incloure també el cim del Robinyera, la vaig fer des de la vall del riu Real i Petramura, fent la l’aproximació per la pista de “peatge” de Ruego, pista també recorreguda a peu quan vàrem fer la etapa del GR-11.
Vaig començar al caminada des de l’aparcament de Petramura, situat en un tancat revolt de la pista i de on també parteixen diferents senders, incloent-hi el GR-11 que marxa cap a la Estiva i Pineta. Jo vaig seguir el sender marcat amb un pal uns metres més amunt per la pista i que indicava la Gelera de la Munia (0,0Km – 1.930m). Marxo en direcció NO per un clar sender que va per la vessant dreta del barranc. Després de creuar un barranquet (0,4Km – 1.950m) el sender se empina en busca de un llomet herbós (1,1Km – 2.130m), canviant llavors de direcció NNE, en busca del botern de la barrancada que em creuat més avall. Aquest barranquet és el que comunica amb els llacs de la Munia o Gorgos de Lalarri pel collet de la Puertas o de los Gorgos. Però abans de arribar-hi (2,4Km – 2.465m), trobem un sender que marxa a la dreta (E), creua el barranquet i se enfila per la reblera amunt, és el sender que marxa cap al Robinyeda.
Segueixo 400ms més i collado la Puertas (2,8Km – 2.533m). Enfront nostre (N) els llacs, que tot i el poc desnivell, desguassen per la vall de Lalarri, i per on també puja el sender per anar a la Munia i el Robinyera des de la vall de Pineta. Una ”senyora” ascensió pel desnivell a ascendir.
Amb una mica de respir, continuo planejant per la dreta dels llacs (E) fins que a l’altura del segon (3,7Km – 2.537m) torno ha emprendre novament la empinada pujada (NNE) cap el coll de la Múnia o dels Ibons (5,0Km – 2.853m) on hi arribo superant els diferents resalts saltant roques i per pedreres. Vista espectacular de la cara nord, el fantàstic semi-cercle del circ de Troumouse i les vistes del massís del Perdut fins el Vignemal.
Ja estem a la “cresta”, sols ens queda la “progressió” per ella (E) en busca del cim de la Múnia. Una “progressió” a la que no valen els pals i si les mans, i que, en condicions optimes i si no es té vertigen, “entretinguda i distreta”. On el punt més delicat té nom propi, “el Pas del Gat” (5,7Km – 2.950m), una roca llisa inclinada però ratllada de dalt a baix per unes fissures que permeten pujar-hi, i que tot i el delicat, per lo menys no dona al “buit”, no té la “vista cap vall” de altres punts de la cresta.
Cim de la Múnia (6,3Km – 3.134m), com tots els alts cims, panoràmica fantàstica de 360º des del seu cim de mig Pirineus. Des del llunya Vignemale a l’ONO a la també llunyana cresta de les Espades i Posets a l’ESE.
Continuo per la cresta però ara descendint amb la mateixa tònica que he arribat, utilitzant les mans, fins la Petita Múnia (6,6Km – 3.099m), i des de on fins el Sierra Morena (7,2Km – 3.093m) és un ampli llom reblòs. Aquí finalitzo el recorregut per la cresta per que el que ve ara és un descens de uns 30ms., que tot i la no extrema dificultat si que es fa recomanable l’ús de la corda per seguretat, no com els passos anteriors que com he dit, en condicions optimes, sols seria “aconsellable” per evitar allò que no passa mai fins que un dia passa.
Des del cim del Sierra Morena emprenc la tornada fins el cim de la Múnia (7,9Km – 3.134m) , on frueixo de la vista i de l’entrepà amb la seva “inseparable” companyia. En acabar emprenc novament la marxa però cap el Robinyera. A la part de dalt del Pas del Gat (8,7Km – 2.975m), per l’esquerra (SE) arriba un relleixó descendent gravòs que permet baixar al coll de Robiñera. Jo no m’hi dirigeixo, el deixo més amunt a l’esquerra (E), algunes fites me han portat dalt de un cinglet (9,1Km – 2.850m). Allí inicio un franqueig a l’esquerra (SSE) per la vessant del llacs alternant diferents resats també reblosos i empinats fins anar a buscar la part de baix de l’ultima cinglera que es veu que baixa del Robinyera (9,1Km – 2.780m). Un cop allí emprenc una reblosa, penosa i sofrida pujada primer apegat a la cinglera i per acabar en una canal que em permet pujar al collet d’abans del cim del Robinyera (10,5Km – 2.975m). Allí, giro a l’esquerra (N) i arribo al cim (10,7Km – 3.005m).
I novament, després de gaudir de la panoràmica i efectuar les oportunes afotos emprenc ara si el retorn. Un retorn que se me “complicar” i se me va fer llarguíssim, i que ni se me ocorrerà repetir, prou me’n vaig penedir.
Buscant el donar la “volteta”, quan el sender deixa la carena i empren les ziga zagues de la empinada baixada per la tartera (11,6Km – 2.900m), jo vaig seguir la carena de Sobresplucas. Seguia un aparent sender puntejat a un mapa. Fins la Punta Sobresplucas (12,7Km – 2.754m), anar seguin el collet buscant algun passet senzill. La cosa es va “complicar” a partir de allí. Primer hi ha una “des-grimpada”, sense massa complicació, però et porta a la capçalera del barranc del mateix nom Sobresplucas. Una baixadeta que deixava en ridícul a la del Dragon Khant. Tota una baixada amb pedra solta, i el pitjor que no era una rebleda, era un rocallam amb la pedra solta per sobre que si hagués “patinat” haguessin fet falta les urpes del gat per parar. La impressió que jo vaig tenir, i, o, que jo no vaig saber “veure” el camí.
En arribar a l’altura dels prats herbosos, un cop descendida aquesta part empinada el més honorablement que vaig poder (13,7Km – 2.450m), abandono el barranquet girant a l’esquerra (SE) i continuant ja baixant més suau pels prats, per anar a buscar el fondet del barranquet de la Ribereta de Ruego (15,0Km – 2.235m) on hi arribava una pista de unes antigues mines, encara que, baixant dos cinglets més sense complicacions.
A partir de allí, primer la pista de Ruego (15,3Km – 2.232m). Després pista avall passant pel davant de les antigues edificacions de les mines (16,0Km – 2.130m), i més avall el refugi de Ruego (16,5Km – 2.078m), i finalment vaig arribar on havia sortit (18,0Km – 1.930m).
Una volteta, com dic i no em canso de repetir, és que me “agraden totes”. Fantàstica i espectacular en MAJUSCULES, com ho eren també les muntanyes visitades. I que tot i no ser una muntanya de “vaques”, en les degudes precaucions i condicions “optimes” apta per qualsevol persona avesada a la muntanya i molt important, que no tingui “vertigen”. És redundant dir que és “alta muntanya”, i on, a sobre, les condicions poden canviar en molt poc temps i convertir una plàcida sortida en una sortida “infernal”, i que, com també es diu, “allí el risc zero no existeix”, quasi be com conduir.
I pel següent dia sols una passejada per tornar a gaudir del que en el seu moment va ser un “OOOOOOh”.
Fent la travessa dels Pirineus pel GR-11 i després de dos dies de “pista”, la baixada del coll del Pas de Caballos a Parzan i la pujada a l’endemà per la pista de Ruego fins Petramula, on vaig aparcar el cotxe, en arribar al coll de la Estiva o de Coronetas (2.148m), de sobte un “Ooooooh, ca maku”, la visió va ser sobrecollidora, tota la serra les Tuques i el massís del Perdut. Son entorns i imatges que es queden “gravades”, i en aquests entorns van ser tres, una aquesta, un altra el circ del Troumouse i l’altra l’entorn del desaparegut refugi de Barroude amb el seu circ i llacs.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 20,2km.
Altura màxima: 3.131m i mínima: 1.897m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.969m.
Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth
Més fotografies: