17 de juliol de 2019
Continuant amb els “estalls” deixats pendents l’any anterior em dirigeixo cap a la vall de Boí i Caldes de Boí per emprendre el primer, el massís del Besiberri.
Vells coneguts (encara que poc recordats) de “correries” de un altra època en que vaig tenir l’honor i la sort de poder acompanyar un muntanyenc “tresmilista”.
Tot i tenir-ho pensat fer pujant pel barranc de Besiberri per donar continuïtat a quan vaig acabar la travessa dels Pirineus l’any anterior, al final vaig variar la ruta per poder donar-hi el tomb que me agrada.
La “volteta” va consistir en pujar per la part oriental, per l’estany Gelat de Comaloforno, i després de creuar la “cresta”, baixar per la part occidental, per la vall de Llubriqueto i els estanys de Gémena.
Una “volteta” que se me va fer “costeruda i llarga”, tenia previstes dos jornades i amb una ja vaig donar per acabada l’escapada, devia ser l’aigua o que no tenia el dia, esperem.
Després de dormir a l’aparcament de baix de la presa Cavallers (0,0Km – 1.705m), vaig començar la volteta al dia següent seguin la ressenya de una guia: Se travessa la pressa, topant a l’altra part en una abrupta muralla (1,3Km – 1.787m). Pareix “infranquejable”, però no obstant, per ella discorre la original via del Pas de l’Ós. Procurant no perdre les fites que la senyalitzen, es trepa per polits rocalls i entre pins que asoment al buit. Per anar superant el sinuós traçat pels ressalt escalonats és inevitable afrontar algun pas “delicat”.
Text extret de la Guia Muntanyera dels 3000s dels Pirineus de Luis Alejos.
Una via de “l’ós” que alguna època devia merodejar per aquí, el Faixo de l’Ós i nomenats dos passos de l’ós. I de un ós que no devia ser ni molt gran ni molt gord, per que en una escletxa es passa per baix de un bloc encastrat que no es pot passar amb la motxilla posada i es fa complicat, anat sol el pujar la motxilla dalt.
Superada esta primera part més empinada, en deixar l’arbrat darrera i topar amb primers caos de roques (2,2Km – 2.125m), una mica de respir, un franqueig en diagonal cap a la dreta (NO) creuant trams herbosos amb altres rocallosos fins pujar a un collet també nomenat Pas de l’Ós (3,3Km – 2.489m). I pel que continuo pujant girant a l’esquerra (O) fins arribar a l’estany Gelat de Comalorno (3,9Km – 2.690m).
Després de vorejar-lo per la dreta (N) emprenc la pujada a la cresta (O). Primer pujada fins un llom (4,8Km – 2.830m) i després de vorejar un fondet, majoritàriament sempre saltant roques, finalment amb un tram més empinat en que fas un pas i mig enrere, arribo fins la cresta. Una cresta a la que s’hi pot accedir per diferents canals i de diferents dificultats, des de una més empinada fins quasi el mateix Comaloformo a altres més senzilles però més apartades del mateix. Un cop a la cresta (5,2Km – 2.985m), creuant-la, vaig deixar la motxilla i cap el Comalofomo. Un altre cop, tot i tenir varies opcions per anar-hi, per la vessant occidental, en algun punt o altre es fa necessari l’ús de les mans i pot haver una “bona” vista cap a baix.
Pic Comaloforno (5,5Km – 3.033m), sostre comarcal de l’Alta Ribagorça i també inclòs dins dels 100 cims de Catalunya. Tot i no ser, el més “bonic i afamat” de, podíem dir la cresta dels Besiberris, si que és, juntament amb els Besiberri Sud, els dos més alts de la mateixa.
En acabar, retorn a recollir la motxilla (5,7Km – 2.983m) i continuar cap al Besiberri Sud. I el mateix, varies opcions, sempre per la part occidental, depenent de les ganes que tinguem de pujar i baixar, però si no ens volem complicar, més senzill.
Pic de Besiberri Sud (6,0Km – 3.024m), com ja he comentat, tot i no ser el més “remarcat”, és el més alt dels tres Besiberri i la seva cresta. El cim més “destacat” per bonic i esvelt és el Besiberri nord, a l’altre “extrem”, i separats per una “espectacular” cresta, de la que es gaudeix “visualment” des de aquí, així com tots els cims del voltant. El Punta Alta de Comalesbienes de tu a tu a l’altre costat de la vall de Boí, com així mateix de tot els cims del Parc d’Aigüestortes. I més apartats els cims de la Maladeta i els Vallivierna, amb la vall de Anglios, per on vaig acabar la travessa dels Pirineus l’any anterior.
I novament, després de gaudir del espectacle i de la solitud del restaurant d’alçada, emprenc la baixada (O) per la vessant dels estanys de Gémena. Primer, baixada reblossa i empinada fins el coll de Abellers (6,3Km – 2.892m). Allí giro a l’esquerra (S), deixant a la dreta (N) el sender que va per la vall de Besiberri al refugi de Besiberri i el Conangles. Continuo baixant per un empinat fondet saltant roques per un laberíntic camí, i esquivant els diferents ressalts per l’esquerra (E), fins arribar finalment a l’estany de Gémena de baix (9,0Km – 2.255m) on ja trobo el que es podia denominar un sender. Després de baixar el que podíem dir l’ultim ressalt on està el Salt de Llubriqueto, arribo al el Pla i la cabana de Llubrieto (10,7Km – 2.003m), i des de on, creuant el torren també de Llubrieto ja emprenc la bonica i boscosa baixada cap a Caldes de Boí.
Deixant a la dreta el sender més marcat que me hagués portat a Caldes directament (13,1Km – 1.530m), continuo recte per un altre no tant definit, però que em porta fins la cabana del punt d’informació del Parc de Cavallers (13,3Km – 1.507m). Allí, creuant la carretera i el torrent, continuo pel PR que creua el campament de Toirigo i es dirigeix cap a la pressa de Cavallers (16,1Km – 1.705m).
Una “volteta” fantàstica i grandiosa, com ho eren les muntanyes visitades. Però lenta i entretinguda, per les “vistes” i per tenir que “aguaitar” per on anar, tal com son els Pirineus purs i durs, sense un camí definit i clar. Fins els estanys de Gémena, quasi es podria dir que de roca a roca i continuo per que si no, no avanço, i amb algun passet per la cresta, que si no tens por a les alçades, sense massa problema, però que requereix l’ús de les mans, i si passes allò que no passa mai, o sols passa als altres, anant be, et podries emportar un bon “ensurt”.
Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 17,8km.
Altura màxima: 3.036m i mínima: 1.507m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.712m.
Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth
Més fotografies:
Vells coneguts (encara que poc recordats) de “correries” de un altra època en que vaig tenir l’honor i la sort de poder acompanyar un muntanyenc “tresmilista”.
Mai em cansaré de donar-te les gràcies per aquells bells anys de muntanyes on em vas “portar” pels 3000’s dels Pirineus. Jo et recordo molt sovint… i espero tornar a fer correries. Jo ja estic en la condició de jubilat, així que em puc adaptar als teus dies lliures. La cabra tira al monte.