Un retorn al passat, juliol de 2005
Amb la feina que tinc i tindria que fer i jo sols enyorant el “escapar-me”. Menjant-me les ungles, i esperem que no calgui res més, mirant i recordant les escapades ja fetes i recopilades “gràficament”.
La primera em porta als “Picus” o pics de Europa, a uns records i unes “reflexions” sobre les càmeres digitals, i els avanços “tecnològics”.
Mala senyal, els “records massa sovint”. Esta, una aventura de fa anys i els pics d’Europa. Llavors, carregat amb la única referencia de els mapes de Alpina, una escapada per conèixer uns nous territoris.
En tren fins Lleó, amb bus fins Potes. I de allí un altre fins Fuente De. I a peu, fent el que es podia dir una Z, creuant els massissos central i occidental fins Covadonga. De Fuente De, vaig creuar el massís central fins Bulnes i Puente Poncebos. Llavors vaig creuar tota la fantàstica Garganta del Carés fins Posada Valdeón. I des de on, tornant a tirar amunt, i creuant el massís occidental, vaig arribar, per sort, al refugi Vegaberronda i posteriorment als llacs de Covadonga. I ja per tornar, primer en bus fins Oviedo i després amb tren vaig poder tornar a casa.
La sort. Com ha estat la tònica de sempre, el anar sol i sentir-me un munt de cops, el “poc coneixement”. Suposo que si un dia té que ser, cada cop ho tinc més prop el que tingui que ser. Aquell territori, com en molts altres, segons la guia, als “Picus”, és molt freqüent la boira espessa de tal intensitat que impedeix la visibilitat a molts escassos metres. I així mateix era, i quan ja estas desesperat que no tens ni idea de on estas ni cap on vas, i et dius, be ja veurem demà o quan s’aixequi on estic, llavors, – Ostres, diràs que he sentit veus. I ho eren, vaig poder arribar al refugi quan ja no hi contava. No anava amb tota la “tecnologia” que hi ha ara i que utilitzo.
Ara la tecnologia i les càmeres digitals.
Se podia dir que els “milers” de diapositives que tinc “guardades” i perdudes. Esperant un dia que pugui escanejar-les per poder veure-les còmodament. I perdudes perquè difícilment moltes recordaré de on les vaig fer. No com les que vaig fer llavors, i que com per recordar vaig utilitzar el numerar-les i apuntar-les al mapa.
I molt diferent, de com ara, estes dels pics d’Europa, si uneixo els anys que també porto GPS, les puc “referenciar” totes de on les vaig fer.
La fotografia en “rodets”, tenia unes característiques i qualitats reconegudes, però les digitals, juntament amb la tecnologia crec que ja les superen àmpliament, principalment en comoditat i facilitat.
I per acabar, esta altra “escapada” als Pics d’Europa i el que va ser ja fa temps una casualitat que em portes a conèixer a un gran muntanyenc i coneixedor de les muntanyes.
Tal com ja he comentat, vaig anar a participar a un ral·li de alta muntanya, però: – Ho sentim, no pots participar. Aquí per seguretat, no es pot anar sol, es té que anar en parelles. – Ufff, amb lo be que es va sol i no mal acompanyat.
La casualitat que ell estes també allí i em permeties formar “equip” amb ell. Jo, un “despenjat” del que no en sabia res i que no sabia fins on podia “fiar-se’n”. Però aquell encert em va portar a que em permetés acompanyar-lo al llarg dels anys a “trepitjar” els cims de molts 3000’s dels Pirineus, i com aquests cop i un altre de posterior, de la “península”.
Després de ell tenir “trepitjats” tots els cims més alts dels Pirineus, un altra fita és trepitjar els cims més alts dels massissos de la península.
I això el va portar a contar amb mi per poder acompanyar-lo als pics d’Europa. Es podia dir que va ser una escapada per “feina”. Vàrem sortir un matí directes de Lleida a saludar al fantasma del Casetón d’Andara. Vàrem fer els cims a corre-cuita i en acabar rapit cap a casa que faltava gent.
Una escapada a uns territoris espectaculars i màgics, on ens vàrem codeixar, amb un temps fantàstic, amb un bosc de afilades roques i cims, on la terra brilla per la seva absència.
Arxiu per visualitzar els recorreguts a Google Earth.
Més fotografies:
Ei, emocionant recordar quan ens vam conèixer i el munt de muntanyes que hem fet “mano a mano” , o millor dit “peu o peu”. Crec que et dec molt per la teva amistat. Mil vegades gràcies, amic del cor, amic de la muntanya.
Ostres, si que veig que els meves “desvaries” arriben lluny.
La sort i la fortuna que jo vaig tenir al conèixer-te. Pel “mestre” que va guiar les “passes” que vàrem donar plegats per trepitjar cims i racons que jo no coneixia ni que existissin.
L’agraïment i les gràcies son meves, com deia, per tot el que has comptat amb mi i me has permès acompanyar-te.