I per gaudir de una esplèndida panoràmica dels cims visitats en les ultimes voltetes vaig dirigir-me a la serra Cavallera per visitar el seus dos cims característics, el Taga i el Puig Estela, dos balcons als cims de Núria i de tot el seu voltant. La meva intenció, volia sortir des de Ribes de Freser, i seguint el PR-C 190 que va de Ribes a Camprodon, pujar al Taga, passar pel Puig Estela i arribar al coll de Pal, allí deixar el PR i tornar per Pardines . Al final, degut al temps que es va tapar i em va fer córrer l’aigua, es podia dir, que sols vaig pujar al Taga i vaig tornar a baixar, però després de haver-me deixat gaudir en part de la panoràmica.
Pujant al TagaLlom de pujada al Taga
El camí de Ribes al Taga comença de darrera de l’estació del cremallera de Ribes poble (920m). Jo, com me havia quedat a la caragola, vaig començar per la pista de Maçana fins la collada del Manter (1.146m), on vaig trobar el sender que pujava de Ribes i pel que ja vaig continuar amunt per la pista per on continua fins els Plans de la Conivella (1.428m).
Allí la deixo i giro a l’esquerra per continuar pel empinat llom arrodonit de la serra de Conivella fins el Pla de la Guilla (1.965m), en que ja se suavitza la pendent fins el Taga (2.038m).
Panoràmica del TagaCim del Taga
Fins el Taga han estat uns 5,8Km i uns altres 1.115m de desnivell ascendit.
Els Plans de Cases
Després, per veure si es podia esvair vaig continuar cap al Puig Estela, però abans de arribar a la Portella d’Ogassa ja vaig girar cua, i planejant pel Pou del Taga vaig anar a buscar el camí de pujada i cap avall mentre plovisquejava.
Les estadístiques de GPS de la volteta meva.
Distancia recorreguda, 14,8km.
Altura màxima, 2.038m. Desnivell ascendit, 1.115m.ç
A l’endemà, aprofitant l’estada a la zona, un altre “piquet”. Tot i ja haver-hi estat varies vegades, cap havia estat en estes condicions i per aquesta vessant.
Aquest era el Puigmal, i la intenció, mooolt pretensiosa, i més a està època, la clàssica volta a l’Olla de Núria, la carena i els cims que la envolten. Després, sobre la marxa i el temps ja vaig anar retallant-la. D’origen pensava intentar tota la volta, del Puigmal al pic de l’Àliga. Després, veien el que em va costar arrancar, fins el coll de Noufonts i al final veient com es va desenvolupar el temps es va quedar fins el coll de l’Eina.
Vaig anar ha dormir amb la meva caragola al final de la pista de Fontalba. Primera errada, i el vent. Mentre estàs dins penses, “Ui que be que estic aquí dins gronxadet per l’aire”, però quan es fa l’hora de sortir llavors també penses “ui, ui, ui, i ara he de sortir?”. El resultat, el sortir després de sortir el sol. Millor hagués estat dormir més avall on no hagués tocat tant l’aire com aquí a la collada.
D’allí al Puigmal una pujadeta senzilla i sense problemes alternant la neu i els trams de terra, exceptuant l’airet que bufava, que sense ser extrem si que era suficient per molestar i prou fresc.
Panoràmica 360º cim del Puigmal
Un cop al Puigmal, anar a buscar la carena per continuar la volta. Xalant com un xiquet baixant i anant per la neu, amb unes condicions perfectes per anar-hi tranquil·lament, sense raquetes ni grampons.
Carena Finestrelles i cims de l’Olla de Núria
L’únic punt on, per més seguretat, em vaig posar els grampons va ser després del coll de Finestrelles, a la pujada empinada al Finestrelles.
Carena al Puigmal des del coll de l’Err
El sender va per un franqueig a una pala empinada, però jo vaig pujar directe pel collet amunt.
Núria i carena Puigmal des del Finestrelles
Ha partir d’allí el temps ja se me va començar a “embolicar”, vaig tornar ha passar un ratet “angoixant”. Anava per una carena emboirada i tota blanca, no veia per on anava i tenia de anar en compte de no arrimar-me massa a alguna bora que hagués alguna cornisa que es pugues despendre. En arribar al coll de l’Eina, apretar a córrer cap avall pel sender marcat com a GR i que enllaça el GR-11 amb la A.R.P. i el GR-10 francès. Volia arribar a l’Eina i al Noufonts però al fi i al cap, aquest tram “d’Olla” ja el tenia fet, i aquesta baixada del coll de l’Eina a Núria no la coneixia.
En arribar a Núria el camí a Fontalba, vell conegut de una “marxeta de resistència”, la Nuria-Queralt o Berga, una passejadeta de 92km pujant i baixant.
Vall de Núria des del Mirador
Sense massa a descriure que no estigui més que descrit a aquest “pic ample i arrodonit en que la seva ascensió és senzilla si les condicions climàtiques no són molt adverses”, sols les meves estadístiques de la volteta.
Estadístiques de GPS.
Distancia recorreguda, 23,4km.
Altura màxima, 2.910m. Desnivell ascendit, 1.715m.
La vall de Carança, una vall de espectacular bellesa i de la que ja vaig visitar la capçalera anteriorment un cop que li vaig donar una volteta des del refugi Ulldeter. Encara que va quedar el regust de tenir que visitar les seves nomenades gorges.
Havent tingut el gust d’acompanyar a un FOTÒGRAF i muntanyenc veterà, i nouvingut pels meus territoris, comentant les meves “passejades”, va sortir el Carança i les meves ganes, i ell, més coneixedor, me va donar la solució per fer la meva clàssica “volteta” que me agrada, i a sobre, completament original i diferent.
La volta que em va entusiasmar era, deixar el cotxe a Ribes de Freser i pujar amb el cremallera a Núria (1.960m). Allí, pel Torrent de Noucreus pujar al pic de la Fossa del Gegant (2.801m) i pel coll i la vall del Carança anar a dormir al refugi del mateix (1.826m). I a l’endemà, per les gorges, baixar a Thuès-Entre-Valls (866m), i allí amb el tren Groc fins La Tor de Querol, on canviant de tren, tornar a Ribes. Per fer-ho tranquil son dos dies, però comptant els possibles imprevistos no em volia arriscar a ajustar-ho i que per algun problema “quedar-me” tirat per la feina. Volia més dies i si tot anava be, fer alguna “coseta” més. Un altra ressenya.
Per això quan vaig tenir l’oportunitat dels dies m’hi vaig dirigir. Els problemes van sorgir, però gracies als encerts i que encara queden persones lloables, es varen solucionar sols.
L’encert, que al arribar a Thuès, com tenia temps i per celebrar la baixada, vaig anar a un baret de un càmping a la sortida de la vall a fer la cervesa i un entrepà. En acabar, preguntar per l’estació. – Oh, estació “Oui”, però trens avui no, fan dos dies de vaga a la setmana i avui toca. Per anar fins la Tour, autoestop o autobús. – Ufff, no soc de autoestop, millor autobús si es pot. Me indica l’estació i cap allí. Efectivament de tren no en vaig veure cap ni groc ni de coloringos. A lo millor ara l’han canviat de color per que no sigui precisament groc. Ara, l’autobús es fa l’hora, passa el temps i tampoc. En allò que veig passar un cotxe en una família mirant-me, un poc més avall veig que gira i torna a pujar. Tu deus ser aquell que espera l’autobús no?.
– “Pos oui”.
– Pos avui és festa nacional i no van tampoc. Con que ho tens malament. Nosaltres passem pel coll de la Perxa. D’allí estaràs més prop i tens més possibilitats de trobar algú que et porti fins Bourg-Madame o Puigcerda. D’acord, allí ja veure que faré. Els ho havia dit el del baret.
En arribar allí em diu, – Mirà, si no tens pressa, jo aniré a casa a deixar la família, vivien prop, i tornaré. Si encara estàs aquí et portaré jo mateix. Perfecte i moltes gràcies.
UFFFF, pressa jo, ja em veia fent camí per les frances. I així va ser, va tornar i ell mateix em va portar fins l’estació de Puigcerda. Millor impossible. Con que tot i els contratemps, això em va permetre el continuar amb els plans previstos.
La “volteta”, el que dia a una anterior entrada, ja és molt greu o deu ser la primavera, me apassionen totes, FANTÀSTICA i ESPECTACULAR, però en majúscules.
I el temps, tot i que les previsions no eren gaire bones, va ser benèvol i em va permetre fer tot el que volia, i fins i tot diria que em va fer un favor en “acurçar-me” els altres dies, ja que les “pretensions” eren molt majors, i el “coneixement” és reduït.
Núria i la seva vall
A la sortida de Núria vaig intercalar els trams de neu i terra. I en arribar al torrent de Noucreus ja tot neu. La pujada final al pic, totalment angoixant, tot emboirat i completament blanc. Ara, en arribar dalt es va començar a obrir i em va permetre gaudir de les unes fantàstiques vistes. Encara que sense perdre temps, els trons ressonaven a la llunyania, rapit cap avall a la vall del Carança. I com aquell que diu per una neu ideal per poder caminar sense raquetes ni grampons. I a mitja hora del refugi em va arribar la “tronada”. La pedra i l’aigua la varen donar pels descosits. Va quedar tot completament blanc amb la pedra i jo xop com una granota. Però content, portava roba de recanvi i el refugi estava proper. I tot i que confiava en no trobar a ningú, vaig trobar a 4 francesos la mar de atesos i simpàtics i que confio en haver-los molestat tant poc com ells em varen molestar a mi, fonamentalment per la nit.
Revolt al torrent i les gorges
A l’endemà la baixada “desconeguda”. Una baixada espectacular pel costat d’un riu i unes gorges amb passarel·les i ponts per poder passar. Una baixada que els únics qualificatius que se me acudeixen un altre cop, son, fantàstica, fantàstica2 i espectacular, espectacular2.
La volta, anant a l’estiu i en bon temps una volta sense dificultat, tenint en compte que és una travessa d’alta muntanya en un poc de desnivell. I ara tampoc, però en unes condicions una mica hivernals, i que si a l’estiu poden canviar ràpidament ara encara més i cal anar preparat i mentalitzat.
Estadistiques de GPS.
Dia primer, de Núria al refugi de Carança
Distancia recorreguda, 14,8km. Altura màxima, 2.801m
Desnivell ascendit, 942m, descendit, 1.091m.
Dia segon, del Refugi de Carança a Thuès-Entre-Valls
Distancia recorreguda, 14,8km. Altura màxima, 1.826m
Desnivell ascendit, 104m, descendit, 1.081m.
I començant demanat disculpes, pel que jo personalment considero una intromissió als drets i la privacitat de “terceres” persones i que per norma no me agrada fer. Ho faig aquest cop com a modest reconeixement i felicitació, com ja vaig dir anteriorment, a la seva feina, esforç i bon fer, i per desitjar-los molta sort i fortuna a tots ells.
He eliminat els noms dels MUSICS, per preservar la seva “privacitat” en aquest món de comunicació i globalització. Sobra dir que si algú vulgues no estar o vulgues demanar alguna, li agrairia m’ho digues.
Sense més preàmbuls, crec que sobren els meus comentaris, aquí el recollit per mi al concert i acte de lliurament d’Orles dels MUSICS de Grau Professional de la Promoció 2017-2018 de l’Escola Conservatori de Música de Tortosa.
I continuant amb les audicions i concerts de l’Escola i Conservatori de Música de Tortosa, un altra reduïdíssima mostra de la participació dels VIRTUOSOS MUSICS en els concerts de final d’estudis de Grau Professional 2018 a Tortosa.
Miquel Esquinas Martinez, Piano
Adagio e cantabile (Sonata núm. 59). J.HaydnPreludi do # menor. S. Rachmaninoff
Tot i considerar que no esta feta la “mel per l’orella del burro”, que soc jo.
El cert és que després de passar uns dies gaudint de la muntanya i la natura pels Pirineus, i poder-se dir que vaig baixar del cim del Taga i arribar aquí, a aquesta audició. Vaig poder disfrutar i gaudir de una manera totalment diferent.
Sols ells, els que ho han passat i han viscut, coneixeran el temps, l’esforç i el sacrifici que costa el poder fer el que saben fer. I l’únic que se’ls pot dir és felicitar-los i desitjar-los que aquest món, que jo no crec encomiable, però que ells en son molt dignes i li posen musica i alegria, els ho sàpiga agrair i recompensar.
Aquí sols una petitíssima mostra de la participació dels MUSICS de l’audició de l’Escola i Conservatori de Música de Tortosa 2018.
Portada Audició de Cambra
Quintet b-moll, V. Ewald
– Moderato
Lidia Rochet Piñol, trompeta
Joan Ventura Agramunt, trompeta
Pep Curto Pla, trompa
Aleix Lluís Navarro, trombó
Quim Ferrer Marcoval, bombardí
