Volta al Costabona i al Roca Colom

Dia 21 i 22 d’abril de 2018

Després de força dies sense poder fer una escapadeta als Pirineus, finalment puc disposar-ne d’uns pocs.

La intenció, amb tanta neu i jo sense trepitjar-la, anar ha fer-hi una ullada i donar-hi un tomet. I com últimament estic per l’extrem oriental, anar al, segons alguns, el primer cim de més de 2.000 metres venint de Cap de Creus. A sobre, es diu es comenta, que té una vista circular amplíssima. Cosa que no puc acabar d’afirmar perquè malauradament la pols o la calitja no em va deixar veure a la llunyania com m’agrada. I això que per poder arrodonir-ho més, també, com se diu que té una sortida de sol espectacular pel Golf de Roses, vaig decidir pujar a dormir a l’hotel del milió d’estrelles del seu cim amb companyia de la meva amiga la Lluna.

El punt d’inici, la pista que va de Espinavell a Setcases, encara de que davant la incertesa de fins on podria arribar amb la meva caragola, per les congestes de neu. Finalment es podria dir que quasi vaig arribar al lloc previst per sortir, la collada Fonda (1.902m). D’allí, per la carena, vaig pujar fins el Costabona (2.465m). On, tal com he comentat, vaig dormir al seu cim. Una nit plàcida i fantàstica a la claror de la lluna i les estrelles i arrecerat al seu vèrtex tombat.

A l’endemà, per la carena planera, cap a Roca Colom (2.506m) i d’allí cap el roc de la Mort de l’Escolà (2.457m), simplement per poder observar la llarga travessa que vàrem fer al fer l’A.R.P. venint del Canigó al refugi de Ulldeter.

Després, per fer la volta “circular” com me agrada fer, vaig decidir baixar pel coll del Serrat de Ventoiola fins la pista va per la Baga de Ventoiola. Cosa que prou em vaig penedir, per les congestes de la pista i el llarga que se me va fer, i la volta sense pena ni gloria. Més me hagués valgut recular fins el prop del Coll del Pal i baixar o per coll del Serrat de la Balmeta fins el Refugi forestal Jaume Farré o baixar directament pel Refugi Costabona.

La volta, una volteta sense dificultat. Un últim tram més empinat per pujar al Costabona i un tram també empinat al baixar pel Serrat de Ventoiola. El llom carener, un llom amb daltabaixos prou planer.

Estadístiques de GPS:
Pujada Costabona.
Distancia recorreguda, 4,2km. Altura màxima, 2.465m,
Desnivell ascendit, 650m.

Volta Roca Colom.
Distancia recorreguda, 16,5km. Altura màxima, 2.506m,
Desnivell ascendit, 479m., descendit, 1123m.

Continua llegint «Volta al Costabona i al Roca Colom»

Volta a la Serra del Montsant

12 de març de 2018

El Montsant, o Mont Sant, per que diu qui compta que aquí es retiraven els ermitans a fer penitencia, prova en son les diferents ermites que hi han repartides pel territori i el que va ser la Cartoixa de Escaladei, o “Escala de Deu”.
Un territori abrupte amb altes cingleres i barrancades, i una llarga carena, la Serra Major. On els seus cims principals són la Roca Corbatera (1.163m), el Piló dels Senyalets (1.107m) i la Cogulla (1.062m), els tres visitats amb la volteta realitzada. Una “VOLTETA” en majúscules, per l’espectacularitat i els paisatges. Primer la anada per la carena de punta a punta i després per la tornada pel barranc de les Falconeres i el camí de la Pleta.
Començo a Albarca, i tot i que el fàcil i rapit hagués estat pujar pel GR-171 fins el Pla del Grau i després de passar per Roca Corbatera continuar fins el Moloner, jo, per un altra raó, em dirigeixo primer a l’ermita de la Mare de Déu del Montsant pel grau de la mateixa. D’allí a Roca Corbatera i en lloc de continuar per la carena de la serra Major, baixo pel grau dels Tres Escalons fins a Sant Joan del Codolar

Sant Joan del Codolar
Sant Joan del Codolar

i torno a pujar ja fins el Moloner pel Grau de Tomaset o camí del Montsant, una “petita” però costeruda variant. Del Moloner, després de visitar la Cova Santa, ja segueixo la carena de la serra Major passant pel Piló de Senyalets fins la Cogulla.
Després torno endarrere fins la cruïlla del PR-C 14, i que baixa, després de visitar el Clot del Cirer, per l’espectacular barranc de la Falconera i continua pel camí de la Pleta, i entre cingleres va a retrobar el GR-171. On, ja per ell, torno on he començat, passant abans pel barranc dels Tolls de l’Ou i la carena de un altre cop de l’ermita de la Mare de Déu del Montsant. Un altre cop, una “volteta” sense massa dificultat si exceptuen que torna a ser “considerable”, ara, espectacular i fantàstica i, com ja he dit, espectacular en majúscules.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 37,9km.
Altura màxima, 1.169m, Desnivell ascendit, 2.036m.

Continua llegint «Volta a la Serra del Montsant»

6a Trobada Aules de Guitarra Terres de Ebre

Dissabte 17 de març a l’Escola Municipal de Música d’Alcanar
6a Trobada d’Aules de Guitarra de les Terres de l’Ebre 2018

Escola de Música de Joventuts Unides
Direcció: Albert Queralt

Un dia de sol (Peregrí Portolés)
Un dia de sol (Peregrí Portolés)

Escola de Música i Conservatori Tortosa
Direcció: Peregrí Portolés

Homenatge a Disney (Arr. P.Portolés)
Homenatge a Disney (Arr. P.Portolés)

Volta serra de Prades i la Mussara

11 de març de 2018

Després de un canvi de destí d’última hora dirigeixo les meves passes a un terreny més conegut i trepitjat de fa anys. I que em porten a uns records i pensaments del “que i com?”, Farena i la Mola d’Estat.

Eren les primeres “escapades” a la muntanya. Esta, una marxa de regularitat, era l’any 1.984, simplement perquè ho posa a les fotos. L’entrada per la Riba ja va ser de “impressió”, ara ja de tantes vegades de passar-hi i veure tantes contrades, sense importància. Farena un poblet perdut entre muntanyes, on ha dia de avui i he passat varies vegades a peu i on mai i he estat en cotxe, i l’últim record que hi tinc és sentat a un brancal de una casa menjant-me uns callos ben regats en vi per poder continuar un altre cop fins a Prades, sols portava 45km recorreguts i 2.000m pujats, i encara em quedaven uns altres 15km i 800ms de pujada. I la Mola d’Estat, era com si estessim a l’últim racó del món, un racó preciós i idíl·lic. I que a dia de avui, realment ho és, però se ha convertit en un de tants.

On està tota aquella il·lusió i alegria? Com em canviat i en que ens em convertit. Ho, com he canviat i en que me he convertit?, potser tinc un problema. Menys mal que el temps el resoldrà.

Fotos Marxa Regularitat 1984

El que em guia aquest cop és donar la volta pels cims, podíem dir més destacats, de la zona, la serra de Prades i la Mussara.

La idea, començar a Prades i de allí dirigir-me cap al cim de Mussara, un cim que sempre havia sentit nomenat, i ara resulta que no figura ni com cim ni com res. Igual era pels repetidors de TV, algun dia eren Caro, la Mussara i el Bartolo a Castelló.

Abans de la Mussara passar pel Picorandan i el Puig Pelat. Després, dirigir-me cap a la Punta del Barrina, sostre de l’Alt Camp i continuar cap a Farena. Un cop superada, passar pel cim o el pla de la Mola d’Estat i continuar fins Tossal de la Baltasana, sostre de de les comarques del Baix Camp i la Conca de Barberà, i tornar a Prades. Una “volteta” sense massa dificultat si exceptuen que és “considerable”.
De Prades fins la Mussara es podia dir que segueixo el GR-65.5, el deixo al coll de Tina per pujar al Puig Pelat, als Motllats. Després, des de la Mussara fins a Punta del Barrina volia seguir un tram de GR-7 per després pujar al Barrina, però vistes les cingleres,

Cingleres Puig Pelat
Cingleres Puig Pelat

torno al Puig Pelat i continuo pel sender que va per dalt de les cingleres fins el Portell de l’Onclet. Tram no massa definit fins la pista de baix del Portell. Seguint-la un tros, agafo un sender que ja puja al Punta del Barrina. En baixar agafo un sender que per baix de les cingleres de l’Abellera i la Foradada, al serret dels Avenc, i que em porta fins Mont-ral. Un sender definit i marcat però “entretingut”. A les portes de Mont-ral ja agafo un altre sender, el PR-C 20, que em porta fins Farena. Un sender caracteritzat per que quasi té tants de pals indicadors com senyals.

Aquest sender de Farena puja fins el Cogullons. Jo, a Farena, agafo un altre variant prou definida que pel grau del Roquerol i el mas de Mateu puja fins la Taula dels Quatre Batlles. I un cop allí ja es podia dir que acabo pel GR-171, després de abans passar per la Mola d’Estat i el Tossal de la Baltassana.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 40,3km.
Altura màxima, 1.202m, Desnivell ascendit, 1.753m.

Continua llegint «Volta serra de Prades i la Mussara»

Serra de Finestres i el Puigsallança

25 de febrer de 2018

I pel l’endemà la volta al Puigsallança (1.026m) per la serra de Finestres i les Medes.

I tot i que la “fita” era el Puigsallança, el més bonic i espectacular varen ser el Santuari de Finestres encinglat dalt de un collet rocós i que té fins un petit passadís per passar per baix de ell i creuar pel collet, i el castell de Finestres, construït tipus el castell de Verdera, dalt de un cim rocallós amb altes cingleres, i del que l’únic que queda d’ell son les escales que hi pujaven, degut a que va ser derruït pels terratrèmols del 1427 i 1428.

I avui si, tot i no tenir “possibilitat” de la panoràmica de 360º, si que varen estar les vistes “espectaculars” a vista d’ocell. Tant des del Santuari o del Castell de Finestres, com després des de dalt de les cingleres de la serra les Finestres. Decebedora un altre cop la Carena de la Codina o de les Medes, quasi tota per pista coberta de vegetació i transitada per bicis de muntanya, motos i tot terrenys, i un a peu, jo. Possiblement més bonica la baixada per l’itinerari de Itinerannia, o millor, retornar a buscar les cingleres de Costabella.

Aquest cop vaig començar prop de Sant Aniol de Finestres. Pujo per un collet que porta fins el Santuari i el Castell de les Finestres. De allí, seguin la carena de la Serra de Finestres arribo al collet de la Fontpobra. Allí giro seguit la carena de la serra les Medes fins que des de les Medes ja em dirigeixo un altre cop cap la caragola.

Un altre cop volta sense dificultat, encara que com sempre, atents i amb l’extra que la pujada al Castell requereix no patir per l’altura, com això mateix al collet del Forat de l’Ovella, que hi ha un punt on hi ha uns graons ferrats.

Continua llegint «Serra de Finestres i el Puigsallança»

Sostres comarcals, el Puigsou i el Montner

24 de febrer de 2018

Continuant darrera les atalaies de Catalunya aquest cop dirigeixo els meus passos a la Vall de Llémena, on a més dels pernils i l’aigua de Sant Aniol s’amaga una vall “De una gran bellesa, dintre, s’entén, el matís bucòlic i rural. La vall és petita, recollida, sinuosa – un autèntic cul-de-sac sobre l’amfiteatre que la tanca al nord. És la miniatura deliciosa d’una vall del nostre país”. Així diu que definia l’any 1974, Josep Pla a la Vall del Llémena.

I així la vaig trobar personalment jo, una vall com molts altres territoris, amb antiquíssimes i derruïdes masies i ermites, i actualment amb grans territoris amb una vegetació que si no fos per les senderes es faria difícil el poder caminar.
Jo quasi es podria dir que li vaig donar el tomb. Primer el serrat dels Tres Termes, Rocacorba i la serra de Portelles, i al demà la serra de Finestres i la de les Medes.
I tot sigui dit que, encara que les “atalaies” em van defraudar una mica, si que té racons i balcons de gran bellesa.

El primer dia el Puigsou (991m), sostre comarcal del Gironès. Un cim que sense desmereixe’l en absolut a ell, si  no més be compadeixe’l, vist de lluny es veu altiu i virtuós, quan estàs allí el trobes infestat de antenes i tanques i no et deixen arribar ni al seu cim, han tancat tot el perímetre. I per poder “apropar-tei” tens que fer de “Tarzan”. Un cim que no et deixen apropar a ell i que a sobre no figura ni als “catalogats” per l’ICC.
Després el Montner (837m), sostre comarcal de el Pla de l’Estany. Un “turonet” rodejat de vegetació.
Vaja, que a sobre de no fer un gran dia en panoràmiques, no era el meu dia “fotogràfic”.
Ara, la pujada fins el Santuari de Rocacorba, el serrall de les Portelles, i algun “balcó” a les cingleres, realment espectaculars i boniques.

Començo la caminada a prop de Granollers de Rocacorba, pujo fins el serrat dels Tres Termes i torno a baixar a la riera de Rocacorba, i des d’on pel camí de l’Escaleta pujo fins el Santuari de Rocacorba. I ja seguin sempre la carena fins el collet de la Bastarra on ja tiro avall per la pista que hi arriba fins la “caragola”.

Com altres, volta sense cap dificultat, encara que cal estar atents, el tram de la pujada al Montner fins el collet de la Bastarra, sense sender massa definit, o tapat per la fullarasca. Sempre tendint per la part ombrívola o nord. La sud o solejada, si no es porta un matxet com a la selva, perill de quedar-te enredat amb els arintjols sense poder-ne sortir.

Continua llegint «Sostres comarcals, el Puigsou i el Montner»