Una escapada a cims dels Pirineus francesos

13-18 de setembre de 2019

Continuant a corre cuita amb les entrades atraçades abans acabi l’any, ara li toca a la referent a les pretesa escapada als cims de muntanyes pelades i rocalloses dels Pirineus.

Laquettes
Laquettes

Aquest any volia aprofitar les vacances per dirigir els meus passos a terres franceses per visitar els seus cims dels Pirineus occidentals inclosos als 100 més emblemàtics i amb les rutes més boniques. Uns territoris apartats i poc freqüentats per mi per la distancia a recórrer per arribar-hi.
Dirigir-me si que mi vaig dirigir, però fer-hi, va distar un poc del que volia fer. Primer per les vistes, els anys anteriors, havia gaudit de unes vistes inacabables a estes èpoques, aquest any amb boires i al final a dures penes veia les muntanyes de l’altra part de la vall. I la decisiva, les “limitades” possibilitats d’assecar de la meva “caragola”. Al segon dia de una bona “sepia” i veient les previsions futures, ja vaig “tirar” la tovallola, no la podia assecar més. No va ser una escapada massa gratificant.

Tartera gelera del Nouvielle
Tartera gelera del Nouvielle

Primer em vaig dirigir al massís del Neouvielle. Aquest massís amb cims de 3000ms. es troba situat fora de la línia de la divisòria dels Pirineus i situat completament a la part francesa. Tot i que el nom del massís, “Neu vella”, no coincideix amb el cim més alt, el pic Long, el pic Neouvielle si que representa cim més visitat. Aquest massís equivaldria pel francesos al que seria el Parc nacional de Sant Maurici i Aigüestortes, pels centenars de llacs que hi ha i per ser un lloc privilegiat de fauna i vegetació.

Gaudint del cim del Neouvielle
Gaudint del cim del Neouvielle

Com he comentat el cim més alt és el pic Long (3.192m), però aquest és el menys “accessible” dels cims culminats dels massissos dels 3000s pirinencs. Una característica que ajuda i també té que veure amb les geleres. Antigament la ruta normal, que tampoc “fàcil”, per accedir-hi era per la desapareguda gelera de Pays-Baché. Amb la seva desaparició ha deixat al descobert la roca llisa i polida que dificulta molt la seva ascensió pel lloc.
Jo de entrada vaig anar a visitar el Neouvielle (3.091m), inclòs dins dels 100 cims, i segons com ho veiés intentar el Long ho passar d’ell, com així va ser. Veient el terreny per on em vaig moure el dia anterior i com vaig quedar de “papers”, vaig decidir donar el tomet per uns altres 3 cimets de 3000ms., però per un sender molt més “assequible”, els pics de Lentilla (3.157m), el de Campbiell (3.173m) i el de Estaragne (3.006m).

Cim del Neouvielle
Cim del Neouvielle

– 13 de setembre de 2019

Després de passar la nit a la meva caragola a les proximitats del llac d’Orédon vaig començar la caminada allí mateix (0,0Km – 1.860m). Tot i que el “normal” és començar des del llac d’Aubert (2.150m). Jo volia conèixer la bonica sendera que hi puja passant pel bosc i els llacs de les Laquettes.
Després de creuar la presa i la zona d’aparcament de “peatge”, emprenc la pujada pel sender que hi ha al final de l’aparcament (N) (0,6Km – 1.860m).
Aquest em porta als bonics “Laquettes” (2,4Km – 2.080m) i després de vorejar-los per la dreta ja pujo a la represa del llac d’Aubert (3,9Km – 2.150m).

Llac Cap de Llong i llacs de Aubert i de Aumar
Llac Cap de Llong i llacs de Aubert i de Aumar

Creuada la represa (O) inicio la pujada primer en direcció SO, fins que un cop trobada una cruïlla amb un sender que marxa a l’esquerra (SO) (4,5Km – 2.225m) cap el llac Cap de Long, jo segueixo ara ja girant a la dreta en direcció NO seguin els mollonets de pedres. Em dirigeixo al collet que hi ha baix de la cresta que baixa del pic Ramoung (5,3Km – 2.440m). Un cop allí continuo en diagonal (O) pel mig del caos de roques a buscar la fondalada que algun dia era la gelera del Nouvielle (6,6Km – 2.750m). Allí, girant a l’esquerra, primer SO i després S (7,3Km – 2.900m), i pels rocalls ascendeixo fins la cresta (7,7Km – 3.040m), per la qual (S) ja arribo al cim després de una petita trepada sense massa complicacions (7,8Km – 3.091m). Una vista que sense ser clara i infinita, per lo menys em va deixar gaudir prou clarament de la vista de vells coneguts, els cims del Balaitus, els Infiernos, el Vignemale i els cims de Monte Perdido a més de tot el ventall de cims dels voltants.

Vall de Caubous i el Midi de Bigorre
Vall de Caubous i el Midi de Bigorre

Després de gaudir del cim tranquil·lament i del “ten te en pie” habitual, un altre cop cap avall fins podíem dir baix el començament de la fondalada de la gelera (9,0Km – 2.750m). Allí en lloc de tornar-me’n per on havia pujat, per donar el tomet, em dirigeixo cap a la Hourquette d’Aubert (N) efectuant un laberíntic franqueig un altre cop pel caos de roques fins el mateix.
Un cop allí (10,6Km – 2.510m) una fantàstica vista de la vall de Caubous i el Midi de Bigorre a l’altre costat de la vall de Tourmalet. Després avall pel marcat camí que hi arriba (E). GR-10 i llac d’Aumar de Garde (12,8Km – 2.200m), segueixo (SE) pel GR el que té de llarg el llac. El deixo per continuar a l’altra part del llac (S)(14,2Km – 2.210m) per la carretera fins un revolt pròxim a el sender per on he pujat (15,7Km – 2.100m). Continuant ja per ell un altre cop fins la caragola (17,6Km – 1.860m).

Cap de Llong i Neouvielle
Cap de Llong i Neouvielle

Volteta, com totes, fantàstica i espectacular, ara també, com sol ser habitual, sense massa dificultat en les condicions que hi vaig anar, però prou cansada i pesada, pel terreny i d’orientació.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 19,8km.
Altura màxima: 3.087m i mínima: 1.855m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.382m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

Pic Badet i Long, amb la seva "gelera" actual
Pic Badet i Long, amb la seva “gelera” actual

– 14 de setembre de 2019

A l’endemà, dia de visitar el pic Long, sense massa convicció. Tot i que antigament la ruta “normal menys difícil” era per aquesta vessant del llac Cap de Long i la gelera de Pays Bachè. Al desaparèixer la mateixa, com ja he dit, a quedat una roca llisa sols apta “escalant”.
Actualment la ruta més “fàcil” és per la vessant del llac Tourrat. A aquesta si pot accedir per diferents rutes, però una és des del llac de Cap de Llong, el coll o Hourquette de Bugarret i el anar a buscar la ruta anterior.

Gaudint del cim del Campbiell
Gaudint del cim del Campbiell

Amb aquesta premissa vaig començar la caminada (0,0Km – 2.160m). Vaig vorejar tot el llac Llong pel sud i per un marcat i definit sender en busca del sender que em portes fins el coll de Bugarret. Del final del llac (2,6Km – 2.270m), enfront la pujadeta fins el nomenat coll. El sender se me va “amagar”, tot i portar-lo “virtual”, no el vaig “veure”. La part “en vista” era la part més fàcil, empinada però per lo menys és herbós, la part del “darrera” un altre cop un laberíntic caos de roques i pedres, amb un final “aeri” fins el cim. No estava jo per “tanta tomata”, un altre cop serà, o esperem que sigui. I continuo (S) pel marcat i definit sender que portava.

Vall de Estaragne
Vall de Estaragne

Aquest puja per la barrancada de Cap de Long. La pendent se suavitza, a la dreta (O) (4,7Km – 2.720m) el que seria la ruta cap a la desapareguda gelera de Pays Bachè, un immens roquissal de pedra i més pedra. Continuo pujant (S) més suaument per la part esquerra. A l’esquerra (SE)(5,6Km – 2.860m) sender que es dirigeix més empinat al pic Campbiell. Jo continuo recte (S) pel sender que porto.

Coll de Tourmalet i vall de Caubous
Coll de Tourmalet i vall de Caubous

Balconada a la barrancada de Campbiell, Hourquette de Cap de Long (6,5Km – 2.950m), panoràmica espectacular, encara que les boires me escapçaven els cims. Sender que ve per la dreta, continuo a l’esquerra (E) pujant empinat per la carena.

Circ de Gavarnie
Circ de Gavarnie

Pic de Lentilla (7,1Km – 3.157m), i ara ample llom (NE) fins el pic de Campbiell (7,6Km – 3.173m). Si hagués estat un dia clar, novament panoràmica de mig Pirineus, els cims del Balaitus, els Infiernos, la Munia, el Vignemale i els cims de Monte Perdido. Ara em vaig quedar amb les ganes, la boira estava situada sobre els 3000 i me escapçava els cims i sols els podia imaginar. No va ser així amb la gana, després de gaudir del voltant i del clàssic “entrepà i la seva companyia”, ara ja podia dir que cap avall (NE).

Refugi Espuguettes
Refugi Espuguettes

El tram més “delicat”, una llisa roca inclinada que tot sigui dit que fet de baixada “impressiona” tot i no ser difícil (7,8Km – 3.080m).
Després de descendir (8,5Km – 2.930m) per tornar a pujar, pic de Estaragne (8,8Km – 3.007m) i després de gaudir un altre cop del cim del massís del Neuvielle, ja avall (NE) per la verda, bonica i empinada vall de Estaragne, primer sortejant algun cinglet  i després  ja més suau i acompanyat de nombroses marmotes fins el Pla de Estaragne (11,7Km – 2.200m)i la carretera de pujada a la presa del llac de Cap de Llong (12,4Km – 2.095m), per la que em retrobo amb la caragola a la presa (13,9Km – 2.160m).

Cim Pimené
Cim Pimené

Una volteta novament fantàstica i sense massa complicacions amb un sender prou clar i definit a aquesta època de l’any.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 16,6km.
Altura màxima: 3.177m i mínima: 2.082m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.380m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

Gaudint del cim de Pimené
Gaudint del cim de Pimené

– 15 de setembre de 2019

A l’endemà dia de “traspàs”. Traspàs de carreteretes i colls famosos, coll d’Aspin i de Tourmalet, pel Tour de França, per arribar a Gavarnie. Lloc on havia estat varis cops a peu i de “travessa”.

El refugi de Espuguettes i circ
El refugi de Espuguettes i circ

– 16 de setembre de 2019

Aquest cop dirigia els meus passos al pic Pimené, una ascensió “clàssica” a un fantàstic mirador de Gavarnie.

Vaig començar la caminada des de la mateixa població (0,0Km – 1.375m) i resseguint a l’inrevés el camí fet fa anys quan hi vaig passar fent la HRP, camí d’anada al circ de Gavarnie. Desviament (E)(1,2Km – 1.400m) per dirigir-me al refugi de Espuguettes (4,9Km – 2.027m), on vaig poder gaudir del seu esmorzar i vistes en companyia.

Hotel del circ
Hotel del circ

Després, continuar pujant (NE) pel marcat sender cap al coll de la Hourquette d’Alans, aquest cop millor que aquell cop, amb la pluja. Abans de arribar-hi el deixo (NO)(6,3Km – 2.265m) per dirigir-me a la Hourquette de Pailla (7,3Km – 1.850m). De allí pel llom herbós (NO) cap el Petit Pimené (8,6Km – 2.670m) des de on ja em dirigeixo (N), no sense baixar lleument i després més empinat en busca de la senzilla però “rocosa i aèria” cresta fins el cim del Pimené (8,8Km – 2.801m).
Després de gaudir el que es va poder del cim, els Astazus enfront mateix, la Munia, els cims del Circ de Gavarnie i el Vignemale entre boirines i boires, cap avall desfent el camí fet fins la Plateau de Pailla (14,1Km – 1.760m), on vaig deixar el camí de pujada per dirigir-me (O) pel fantàstic sender de Font Blanca fins baix del circ de Gavarnie i l’Hotel del Circ (16,6Km – 1.580m).

Vall de Latour
Vall de Latour

I un cop més, després de mínimament gaudir de la majestuositat des de baix del circ de Gavarnie, ja pel camí que hi arriba (N) cap a novament la caragola a Gavarnie (20,50Km – 1.375m).

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 22,0km.
Altura màxima: 2.800m i mínima: 1.366m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.546m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

Refugi Russel
Refugi Russel

I canvi de vall. De la vall de la Luz i Gavarnie a la vall de Latour i Cauterets, un altre lloc clàssic de muntanya.

Entre les dos valls hi ha una imponent serralada de esvelts, agrestos i alts pics pròxims als 3000 metres i de la que el cim culminat és el pic Ardiden (2.988m).

Pujada al cim de Ardiden
Pujada al cim de Ardiden

– 17 de setembre de 2019

Ja al demà, al final de la pista de la vall de Latour, a l’ampli aparcament de La Fruitière deixo la caragola i emprenc la bonica i verda vall de Latour per una antiga pista planera (S)(0,0Km – 1.370m). La deixo (3,2Km – 1.550m) per emprendre (SE) la pujada cap el refugi Russel i el coll de Culaus. Després de una bonica i empinada pujada boscosa i amb ziga zagues, en suavitzar-se un poc la pendent arribo al refugi Russel (5,5Km – 1.990m). Continuo (E) pujant pel un clar sender ara ja cap el coll de Culaus. En trobar els primers pelats rocallosos i herbosos deixo el sender que porto (6,1Km – 2.100m) per continuar pujant a l’esquerra (NE) novament més empinat seguint els muntets de pedres, comencen els rocalls i les pedres, al davant un imponent crestall tancat. El camí?, com altre cops, per un laberíntic caos de roques seguin el muntets de pedres. Aquest em porta fins una canaleta herbosa que em permet pujar fins una bretxa a la cresta (7,3Km – 2.565m). Ja sols quedava la “progressió” (NE) per ella fins el cim. Una progressió sense massa dificultat però lenta i la podríem definir com “distreta”, anar superant blocs de pedra buscant els punts més fàcils fins arribar a la pedrota del cim (8,3Km – 2.988m), envoltada de imponents cingleres i crestes. I tot, per arribar a dalt i a dures penes veure res i tenir apretar a correr cap avall. Tot emboirat i començant a plovisquejar. Va ser una baixada pel mateix camí passada per l’aigua, el vent i el fred (16,6Km – 1.370m).

Cim Ardiden
Cim Ardiden

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 18,3km.
Altura màxima: 3.987m i mínima: 1.365m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.642m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

Baixant a Latour
Baixant a Latour

– 18 de setembre de 2019

I a l’endemà un altre privilegiat balcó a la mitat dels Pirineus i a Cauterets, si fa bon temps i esta clar, Moun Ne, la muntanya “negra”.

Vall de Cambasque i Moun Ne
Vall de Cambasque i Moun Ne

Vaig començar la caminada de la carretera que entra a Cambasque i a les pistes d’esquí de Lys des de Cauterets (NE)(0,0Km – 1.290m).
Per una pista que creua el barranquet de Cambasque (0,2Km – 1.275m) i porta fins unes casetes (0,6Km – 1.270m) vaig anar a trobar el sender que permet pujar des de Cauterets (0,7Km – 1.280m). Un clar i definit sender (N) que es podia dir que arriba fins al cim, primer envoltat de falagueres i després pels prats de pastures. Sols era una empinada pujadeta de 1.500m. que se va ascendint base de ziga zagues.

Vall i pistes de Liz
Vall i pistes de Liz

Primer vaig per la dreta del barranquet del Cinquet. Després el creuo (S)(3,4Km – 1.700m) i continuo pujant per l’altra banda per tornar a trobar el que seria la font del naixement del Cinquet (4,4Km – 1.870m). Després em dirigeixo cap el sud fins arribar en vistes de les pistes i el circ de Lys (7,0Km – 2.400m) per girar al N com si em dirigís cap a la carena que baixa de Moun Ne. Però torno a girar (SE)(7,2Km – 2.450m) per continuar pujant ara ja per un terreny més pedregós i “inestable” uns rocallets, i que permet arribar ara si a la cresta rocallosa que baixa del Moun Ne per la vessant de Lys (7,9Km – 2.680m). Després de superar en una petita grimpadeta un ressalt, ja arribo a la llarga cresta cimera del Moun Ne (8,1Km – 2.721m). Novament tenia que ser una esplèndida balconada a la mitat dels cims dels Pirineus, el que vaig veure millor varen ser les llampades i la tronada que hi havia al Vignemale.

Cim de Moun Ne
Cim de Moun Ne

Tot i que la “intenció” inicial era baixar per l’altra banda, veient el que es “veia” i el que se “sentia”, novament depressa cap avall no sigui que me agafi la “tronada” pels colls. La tronada no em va agafar, però l’aigua si que me la varen tornar a donar (16,2Km – 1.290m).
Estadístiques de GPS:

Baixada cap a Cauterets
Baixada cap a Cauterets

Distancia recorreguda, 17,4km.
Altura màxima: 2.723m i mínima: 1.266m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.515m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

Vista Google Earth
Vista Google Earth

I amb aquesta nova arremullada i veien que les previsions pels dies següents no tendien a millorar vaig donar per finalitzada l’escapada, i a l’endemà ja vaig encaminar el camí cap a casa a eixugar-me. Ja vindran dies millors i continuaré un altre cop.

Volteta pel massís de la Múnia

9 d’agost de 2019

I aquest cop li toca al massís de la Múnia. Un altre massís també petit en dimensions però gran en espectacularitat. Un llarg crestall rodejat de imponents cingleres i circs, el de Barrosa, el de Barroude, el del Troumouse i el de la Múnia. Alguns de ells recorreguts durant la primera travessa dels Pirineus, Barrosa-Barroude i Troumouse, igual que recordat amb enyorança de antigues “correries” per les crestes de un altra època trepitjant 3000s acompanyant un muntanyenc “tresmilista” en aquella època.

Vall del riu Real
Vall del riu Real

Tot i que la ascensió més “espectacular” és des del circ del Troumouse, a la part francesa, jo per proximitat i per voler incloure també el cim del Robinyera, la vaig fer des de la vall del riu Real i Petramura, fent la l’aproximació per la pista de “peatge” de Ruego, pista també recorreguda a peu quan vàrem fer la etapa del GR-11.

Des del coll de la Múnia
Des del coll de la Múnia

Vaig començar al caminada des de l’aparcament de Petramura, situat en un tancat revolt de la pista i de on també parteixen diferents senders, incloent-hi el GR-11 que marxa cap a la Estiva i Pineta. Jo vaig seguir el sender marcat amb un pal uns metres més amunt per la pista i que indicava la Gelera de la Munia (0,0Km – 1.930m). Marxo en direcció NO per un clar sender que va per la vessant dreta del barranc. Després de creuar un barranquet (0,4Km – 1.950m) el sender se empina en busca de un llomet herbós (1,1Km – 2.130m), canviant llavors de direcció NNE, en busca del botern de la barrancada que em creuat més avall. Aquest barranquet és el que comunica amb els llacs de la Munia o Gorgos de Lalarri pel collet de la Puertas o de los Gorgos. Però abans de arribar-hi (2,4Km – 2.465m), trobem un sender que marxa a la dreta (E), creua el barranquet i se enfila per la reblera amunt, és el sender que marxa cap al Robinyeda.

Des del coll de la Múnia, circ Troumouse
Des del coll de la Múnia, circ Troumouse

Segueixo 400ms més i collado la Puertas (2,8Km – 2.533m). Enfront nostre (N) els llacs, que tot i el poc desnivell, desguassen per la vall de Lalarri, i per on també puja el sender per anar a la Munia i el Robinyera des de la vall de Pineta. Una ”senyora” ascensió pel desnivell a ascendir.

Des del cim de la Múnia
Des del cim de la Múnia

Amb una mica de respir, continuo planejant per la dreta dels llacs (E) fins que a l’altura del segon (3,7Km – 2.537m) torno ha emprendre novament la empinada pujada (NNE) cap el coll de la Múnia o dels Ibons (5,0Km – 2.853m) on hi arribo superant els diferents resalts saltant roques i per pedreres. Vista espectacular de la cara nord, el fantàstic semi-cercle del circ de Troumouse i les vistes del massís del Perdut fins el Vignemal.

El "Pas del Gat"
El “Pas del Gat”

Ja estem a la “cresta”, sols ens queda la “progressió” per ella (E) en busca del cim de la Múnia. Una “progressió” a la que no valen els pals i si les mans, i que, en condicions optimes i si no es té vertigen, “entretinguda i distreta”. On el punt més delicat té nom propi, “el Pas del Gat” (5,7Km – 2.950m), una roca llisa inclinada però ratllada de dalt a baix per unes fissures que permeten pujar-hi, i que tot i el delicat, per lo menys no dona al “buit”, no té la “vista cap vall” de altres punts de la cresta.

Cim de la Múnia
Cim de la Múnia

Cim de la Múnia (6,3Km – 3.134m), com tots els alts cims, panoràmica fantàstica de 360º des del seu cim de mig Pirineus. Des del llunya Vignemale a l’ONO a la també llunyana cresta de les Espades i Posets a l’ESE.
Continuo per la cresta però ara descendint amb la mateixa tònica que he arribat, utilitzant les mans, fins la Petita Múnia (6,6Km – 3.099m), i des de on fins el Sierra Morena (7,2Km – 3.093m) és un ampli llom reblòs. Aquí finalitzo el recorregut per la cresta per que el que ve ara és un descens de uns 30ms., que tot i la no extrema dificultat si que es fa recomanable l’ús de la corda per seguretat, no com els passos anteriors que com he dit, en condicions optimes, sols seria “aconsellable” per evitar allò que no passa mai fins que un dia passa.

Troumose des del cim de la Múnia
Troumose des del cim de la Múnia

Des del cim del Sierra Morena emprenc la tornada fins el cim de la Múnia (7,9Km – 3.134m) , on frueixo de la vista i de l’entrepà amb la seva “inseparable” companyia. En acabar emprenc novament la marxa però cap el Robinyera. A la part de dalt del Pas del Gat (8,7Km – 2.975m), per l’esquerra (SE) arriba un relleixó descendent gravòs que permet baixar al coll de Robiñera.  Jo no m’hi dirigeixo, el deixo més amunt a l’esquerra (E), algunes fites me han portat dalt de un cinglet (9,1Km – 2.850m). Allí inicio un franqueig a l’esquerra (SSE) per la vessant del llacs alternant diferents resats també reblosos i empinats fins anar a buscar la part de baix de l’ultima cinglera que es veu que baixa del Robinyera (9,1Km – 2.780m). Un cop allí emprenc una reblosa, penosa i sofrida pujada primer apegat a la cinglera i per acabar en una canal que em permet pujar al collet d’abans del cim del Robinyera (10,5Km – 2.975m). Allí, giro a l’esquerra (N) i arribo al cim (10,7Km – 3.005m).

El circ de Barrosa des de Sierra Morena
El circ de Barrosa des de Sierra Morena

I novament, després de gaudir de la panoràmica i efectuar les oportunes afotos emprenc ara si el retorn. Un retorn que se me “complicar” i se me va fer llarguíssim, i que ni se me ocorrerà repetir, prou me’n vaig penedir.
Buscant el donar la “volteta”, quan el sender deixa la carena i empren les ziga zagues de la empinada baixada per la tartera (11,6Km – 2.900m), jo vaig seguir la carena de Sobresplucas. Seguia un aparent sender puntejat a un mapa. Fins la Punta Sobresplucas (12,7Km – 2.754m), anar seguin el collet buscant algun passet senzill. La cosa es va “complicar” a partir de allí. Primer hi ha una “des-grimpada”, sense massa complicació, però et porta a la capçalera del barranc del mateix nom Sobresplucas. Una baixadeta que deixava en ridícul a la del Dragon Khant. Tota una baixada amb pedra solta, i el pitjor que no era una rebleda, era un rocallam amb la pedra solta per sobre que si hagués “patinat” haguessin fet falta les urpes del gat per parar. La impressió que jo vaig tenir, i, o, que jo no vaig saber “veure” el camí.

Gaudins del moment i algo més
Gaudins del moment, i algo més

En arribar a l’altura dels prats herbosos, un cop descendida aquesta part empinada el més honorablement que vaig poder (13,7Km – 2.450m), abandono el barranquet girant a l’esquerra (SE) i continuant ja baixant més suau pels prats, per anar a buscar el fondet del barranquet de la Ribereta de Ruego (15,0Km – 2.235m) on hi arribava una pista de unes antigues mines, encara que, baixant dos cinglets més sense complicacions.

Pujant al Robinyera
Pujant al Robinyera

A partir de allí, primer la pista de Ruego (15,3Km – 2.232m). Després pista avall passant pel davant de les antigues edificacions de les mines (16,0Km – 2.130m), i més avall el refugi de Ruego (16,5Km – 2.078m), i finalment vaig arribar on havia sortit (18,0Km – 1.930m).

Rebleda de baixada del Robinyeda
Rebleda de baixada del Robinyeda

Una volteta, com dic i no em canso de repetir, és que me “agraden totes”. Fantàstica i espectacular en MAJUSCULES, com ho eren també les muntanyes visitades. I que tot i no ser una muntanya de “vaques”, en les degudes precaucions i condicions “optimes” apta per qualsevol persona avesada a la muntanya i molt important, que no tingui “vertigen”. És redundant dir que és “alta muntanya”, i on, a sobre, les condicions poden canviar en molt poc temps i convertir una plàcida sortida en una sortida “infernal”, i que, com també es diu, “allí el risc zero no existeix”, quasi be com conduir.

Coll de Coronetas
Coll de Coronetas

I pel següent dia sols una passejada per tornar a gaudir del que en el seu moment va ser un “OOOOOOh”.
Fent la travessa dels Pirineus pel GR-11 i després de dos dies de “pista”, la baixada del coll del Pas de Caballos a Parzan i la pujada a l’endemà per la pista de Ruego fins Petramula, on vaig aparcar el cotxe, en arribar al coll de la Estiva o de Coronetas (2.148m), de sobte un “Ooooooh, ca maku”, la visió va ser sobrecollidora, tota la serra les Tuques i el massís del Perdut. Son entorns i imatges que es queden “gravades”, i en aquests entorns van ser tres, una aquesta, un altra el circ del Troumouse i l’altra l’entorn del desaparegut refugi de Barroude amb el seu circ i llacs.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 20,2km.
Altura màxima: 3.131m i mínima: 1.897m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.969m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:

Fotos 50000iunafoto

Volteta creuant la cresta dels Besiberris

17 de juliol de 2019

Continuant amb els “estalls” deixats pendents l’any anterior em dirigeixo cap a la vall de Boí i Caldes de Boí per emprendre el primer, el massís del Besiberri.
Vells coneguts (encara que poc recordats) de “correries” de un altra època en que vaig tenir l’honor i la sort de poder acompanyar un muntanyenc “tresmilista”.

Pujant per Comalestorres
Pujant per Comalestorres

Tot i tenir-ho pensat fer pujant pel barranc de Besiberri per donar continuïtat a quan vaig acabar la travessa dels Pirineus l’any anterior, al final vaig variar la ruta per poder donar-hi el tomb que me agrada.
La “volteta” va consistir en pujar per la part oriental, per l’estany Gelat de Comaloforno, i després de creuar la “cresta”, baixar per la part occidental, per la vall de Llubriqueto i els estanys de Gémena.

Collet Pas de l'Ós
Collet Pas de l’Ós

Una “volteta” que se me va fer “costeruda i llarga”, tenia previstes dos jornades i amb una ja vaig donar per acabada l’escapada, devia ser l’aigua o que no tenia el dia, esperem.

Estany Gelat de Comaloforno
Estany Gelat de Comaloforno

Després de dormir a l’aparcament de baix de la presa Cavallers (0,0Km – 1.705m), vaig començar la volteta al dia  següent seguin la ressenya de una guia: Se travessa la pressa, topant a l’altra part en una abrupta muralla (1,3Km – 1.787m). Pareix “infranquejable”, però no obstant, per ella discorre la original via del Pas de l’Ós. Procurant no perdre les fites que la senyalitzen, es trepa per polits rocalls i entre pins que asoment al buit. Per anar superant el sinuós traçat pels ressalt escalonats és inevitable afrontar algun pas “delicat”.
Text extret de la Guia Muntanyera dels 3000s dels Pirineus de Luis Alejos.

Estany Gelat de Comaloforno i el de la Malavesina
Estany Gelat de Comaloforno i el de la Malavesina

Una via de “l’ós” que alguna època devia merodejar per aquí, el Faixo de l’Ós i nomenats dos passos de l’ós. I de un ós que no devia ser ni molt gran ni molt gord, per que en una escletxa es passa per baix de un bloc encastrat que no es pot passar amb la motxilla posada i es fa complicat, anat sol el pujar la motxilla dalt.

Vista des del collet de la Cresta
Vista des del collet de la Cresta

Superada esta primera part més empinada, en deixar l’arbrat darrera i topar amb primers caos de roques (2,2Km – 2.125m), una mica de respir, un franqueig en diagonal cap a la dreta (NO) creuant trams herbosos amb altres rocallosos fins pujar a un collet també nomenat Pas de l’Ós (3,3Km – 2.489m). I pel que continuo pujant girant a l’esquerra (O) fins arribar a l’estany Gelat de Comalorno (3,9Km – 2.690m).

Cim del Comaloforno (3.033m)
Cim del Comaloforno (3.033m)

Després de vorejar-lo per la dreta (N) emprenc la pujada a la cresta (O). Primer pujada fins un llom (4,8Km – 2.830m) i després de vorejar un fondet, majoritàriament sempre saltant roques, finalment amb un tram més empinat en que fas un pas i mig enrere, arribo fins la cresta. Una cresta a la que s’hi pot accedir per diferents canals i de diferents dificultats, des de una més empinada fins quasi el mateix Comaloformo a altres més senzilles però més apartades del mateix. Un cop a la cresta (5,2Km – 2.985m), creuant-la, vaig deixar la motxilla i cap el Comalofomo. Un altre cop, tot i tenir varies opcions per anar-hi, per la vessant occidental, en algun punt o altre es fa necessari l’ús de les mans i pot haver una “bona” vista cap a baix.

Des del cim del Comaloforno (NE)
Des del cim del Comaloforno (NE)

Pic Comaloforno (5,5Km – 3.033m), sostre comarcal de l’Alta Ribagorça i també inclòs dins dels 100 cims de Catalunya. Tot i no ser, el més “bonic i afamat” de, podíem dir la cresta dels Besiberris, si que és, juntament amb els Besiberri Sud, els dos més alts de la mateixa.

Des del cim del Comaloforno (SO)
Des del cim del Comaloforno (SO)

En acabar, retorn a recollir la motxilla (5,7Km – 2.983m) i continuar cap al Besiberri Sud. I el mateix, varies opcions, sempre per la part occidental, depenent de les ganes que tinguem de pujar i baixar, però si no ens volem complicar, més senzill.

Des del cim del Besiberri Sud (E)
Des del cim del Besiberri Sud (E)

Pic de Besiberri Sud (6,0Km – 3.024m), com ja he comentat, tot i no ser el més “remarcat”, és el més alt dels tres Besiberri i la seva cresta. El cim més “destacat” per bonic i esvelt és el Besiberri nord, a l’altre “extrem”, i separats per una “espectacular” cresta, de la que es gaudeix “visualment” des de aquí, així com tots els cims del voltant. El Punta Alta de Comalesbienes de tu a tu a l’altre costat de la vall de Boí, com així mateix de tot els cims del Parc d’Aigüestortes. I més apartats  els cims de la Maladeta i els Vallivierna, amb la vall de Anglios, per on vaig acabar la travessa dels Pirineus l’any anterior.

Des del cim del Besiberri Sud (O)
Des del cim del Besiberri Sud (O)

I novament, després de gaudir del espectacle i de la solitud del restaurant d’alçada, emprenc la baixada (O) per la vessant dels estanys de Gémena. Primer, baixada reblossa i empinada fins el coll de Abellers (6,3Km – 2.892m). Allí giro a l’esquerra (S), deixant a la dreta (N) el sender que va per la vall de Besiberri al refugi de Besiberri i el Conangles. Continuo baixant per un empinat fondet saltant roques per un laberíntic camí, i esquivant els diferents ressalts per l’esquerra (E), fins arribar finalment a l’estany de Gémena de baix (9,0Km – 2.255m) on ja trobo el que es podia denominar un sender. Després de baixar el que podíem dir l’ultim ressalt on està el Salt de Llubriqueto, arribo al el Pla i la cabana de Llubrieto (10,7Km – 2.003m), i des de on, creuant el torren també de Llubrieto ja emprenc la bonica i boscosa baixada cap a Caldes de Boí.

Gaudint del silenci i la grandiositat. (I de l'entrepa)
Gaudint del silenci i la grandiositat. (I de l’entrepà)

Deixant a la dreta el sender més marcat que me hagués portat a Caldes directament (13,1Km – 1.530m), continuo recte per un altre no tant definit, però que em porta fins la cabana del punt d’informació del Parc de Cavallers (13,3Km – 1.507m). Allí, creuant la carretera i el torrent, continuo pel PR que creua el campament de Toirigo i es dirigeix cap a la pressa de Cavallers (16,1Km – 1.705m).

Estany de Gémena de baix
Estany de Gémena de baix

Una “volteta” fantàstica i grandiosa, com ho eren les muntanyes visitades. Però lenta i entretinguda, per les “vistes” i per tenir que “aguaitar” per on anar, tal com son els Pirineus purs i durs, sense un camí definit i clar. Fins els estanys de Gémena, quasi es podria dir que de roca a roca i continuo per que si no, no avanço, i amb algun passet per la cresta, que si no tens por a les alçades, sense massa problema, però que requereix l’ús de les mans, i si passes allò que no passa mai, o sols passa als altres, anant be, et podries emportar un bon “ensurt”.

Vall de Llubriueto i de Boí
Vall de Llubriueto i de Boí

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 17,8km.
Altura màxima: 3.036m i mínima: 1.507m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.712m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos 50000iunafoto

G.R.P. Andorra, el G.R. de un país

26-30 de juny de 2019

Havent superat prou “be” la prova “de cames” anterior, ara un altra “d’aguant”.
Després de fer un pacte amb el “diable” per alinear els planetes per poder-me escapar una setmaneta abans dels mesos forts de l’estiu per evitar la gent, resulta que em va permetre gaudir de una setmana fantàstica, una setmana que va ser més pròxima a “infernal”, per temperatura i “feina”.

Vall del Valira a Aixovall
Vall del Valira a Aixovall

La prova, un tomet a Andorra pel G.R.P., el GR de un País. Una volteta de 120km amb quasi 8.300m de desnivells de pujada i uns tants altres de baixada.

360º, Aixàs i vall d'Os de Civís
360º, Aixàs i vall d’Os de Civís

Un GR en el que, segons la seva pròpia descripció, conflueix en alguns trams amb els dos GR que creuen Andorra, el GR7 i el GR11, i altres transfronterers com la Alta Ruta Pirinenca, tots ells efectuats en temps passats.
Seguin amb la seva pròpia descripció, el GRP d’Andorra es divideix en 7 etapes d’entre 12 i 20 km cadascuna, seguint rutes de senderisme de diversa dificultat i durada, i pernoctant en refugis d’alta muntanya.

360º, Coll d'Obac i vall del Valira
360º, Coll d’Obac i vall del Valira

La idea, disposava de 7 dies, 1 per pujar, 5 de volta i l’altre per poder baixar. 5 dies de marxa i per no encantar-se, tot un repte. I com sempre, jo fent els meus plans al reves del com es fa “normalment”, tampoc era una volta “normal”. No és una volteta per prendre a la lleugera, tot i no tenir “dificultat tècnica”, és una volteta de “altes” muntanyes i colls, i “profundes” valls, sobre tot quan estàs dalt, i això és un seguit. Ara, si anem “preparats”, tenim una extensa xarxa de refugis bàsics en llocs encantadors i perfectament mantinguts.

360º, Pic d'Enclar
360º, Pic d’Enclar

– Primer dia, AixovallRefugi Comapedrosa.

Aixovall (0,0Km – 940m) Uns dels llocs normals de inici. Encara fosc emprenc la marxa, ja preveia una jornada llargueta. Després de visitar la part superior de la ferrata de Aixovall (0,7Km – 1.018m), baixada a la Margineda (1,6Km – 950m) i pressa de contacte del que son les pujadetes als Pirineus. Una pujadeta sense respir fins Coll Jovell (4,7Km – 1.586m) i en vistes de la barrancada d’Os de Civís, una barrancada a la vessant d’Andorra i afluent del Valira i amb la població de Os de Civís que depen administrativament de Catalunya, i del que l’accés “normal” per carretera és per Andorra. Després de una baixadeta per recuperar l’alè fins Aixàs (5,7Km – 1.530m), a continuar pujant sense pietat, la sort, l’ombra dels pins. Coll d’Obac (7,5Km – 2.140m) i Bony de la Costa del Sodorn (8,1Km – 2.239m), va, que ja tinc la primera pujadeta.

360º, Portella de Sanfonts
360º, Portella de Sanfonts

Ep!!!, on va aquest caminet per aquí avall?, deixem el llom per encaminar-nos avall per poder ascendir fins el cim per una canaleta rocallosa equipada amb cadenes. Suposo que més per fer de baixada i donar tranquil·litat i seguretat, o en altres condicions climàtiques, més que per la seva necessitat, de baixada té que fer “frente” per la seva “verticalitat”, però es puja fàcilment sense la seva ajuda. Bony de la Pica o Pica d’Os (9,3Km – 2.402m) i llarg llom fins el Pic d’Enclar (10,2Km – 2.388m), aquest és el més meridional dels cims de més de 2.000m. en la vessant  de La Valira i a la frontera amb el Pallars. Ja tenim la primera pujadeta, des de Aixovall sols han estat 1.500m de pujadeta, ja ho tinc, fins 8000 ja no en queden tants. Baixada fins la Collada Montaner (11,5Km – 2.078m) i continuem-hi, després del pujat, podíem dir planers fins el Coll de Botella (15,7Km – 2.069m), abans em creuat les pistes de Vallnord-Pal, llavors utilitzades per fer descens amb bicicletes de muntanya, i l’únic lloc on vaig trobar aigua a la Solana dels Llampells.

360º, Torrent del Padrosa
360º, Torrent del Padrosa

Si vaig superar la prova del canvis d’aigües sense descomposicions, és que crec que ja estic “vacunat” pel que vingui, les vaig veure de totes les maneres i totes les classes. Al coll de Botella, carretera, restaurant i “multitud” de gent, a passar depresa i amunt un altre cop, anem per la ultima pujadeta d’avui, primer fins el Port Negre (18,8Km – 2.454m), baixadeta un altre cop i contacte encara amb la neu per tornar a pujar un altre cop fins el Port Vell (19,8Km – 2.494m) i la Portella de Sanfonts (20,4Km – 2.579m), i dos cims que em saluden, però ja tenia prou “vistes”, no estava el cos per més pujadetes i el sopar me esperava, a veure si em quedaré sense. Sols em quedava la baixada fins el refugi de Comapedrosa (22,1Km – 2.267m). Primer dia superat, però ben arreglat de “papers”.

360º, Pic de Percanela
360º, Pic de Percanela

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 25,6km.
Altura màxima: 2.588m i mínima: 940m.
Desnivell ascendit: 2.469m. i descendit: 1.131m.

360º, Coll de la Burna
360º, Coll de la Burna

– Segon dia, Refugi Comapedrosa – Refugi Borda de Sorteny

I tot i tenir “pensat” ascendir al cim més alt d’Andorra i carregar fins el piolet per la possible neu de la baixada pel Forat dels Malhiverns, al final desisteixo, ja hi he estat tres cops i més val “guardar” forces.

360º, Pla i refugi de l'Angonella
360º, Pla i refugi de l’Angonella

Avall pel Torrent de Pedrosa i la vall de Arinsal fins la Borda de les Agunes (2,9Km – 1.760m), darrera deixo els “cims alts” andorrans. Cims que dominen les profundes valls andorranes i creuats fent el GR-11 per la Portella de Baiau.

360º, Pic de la Serreta
360º, Pic de la Serreta

I amunt un altre cop, per, passant pel refugi les Fonts (5,3Km – 2.200m) i deixant ja darrera la vall d’Arinsal, pujar primer fins el Pic de Percanela (7,3Km – 2.494m), després passar pel Pic del Clot del Cavall (7,9Km – 2.586m) i arribar fins el coll de la Burna (8,5Km – 2.588m). I un cop allí, avaaaaall!!!!, sols era una baixadeta de quasi 1200m fins Llorts. Una baixadeta calorosa i asfixiant a la vall d’Ordino, tot i anar en part per baix del arbrat, el sol escalfaba igual.

360º, Vall de Ransol i Rorrent de Meners
360º, Vall de Ransol i Rorrent de Meners

Baixo per la bonica zona dels Estanys de Angonella, el refugi del mateix nom (10,6Km – 2.239m) i el seu torrent, també.
Llorts (13,9Km – 1.435m) i carretera a el Serrat i Vallnord-Arcalís.

360º, Vall de Ransol i refugi dels Cóms del Jan
360º, Vall de Ransol i refugi dels Cóms del Jan

I canvi de terç, amuuuuuunt!!!. El Serrat (17,1Km – 1.565m). I contacte amb un antic camí ja conegut, la A.R.P., i vaig venir des del coll de Envalira i continuar per la vall del Tristania. Continuo per la vall de Sorteny per un bonic sender que va per la part boscosa, i Pla i Refugi de Sorteny (20,8Km – 1.969m). Lloc esplèndid per l’entorn i refugi fantàstic igual que el seu tracte. – Em comenten, “Normalment fem sopa, però amb el calor que fa em pensat que millor una bona amanida de primer”, i que amanida!!!, em vaig posar les “botes”. Moltes mercès.

360º, Tossa de Caraup
360º, Tossa de Caraup

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 22,1km.
Altura màxima: 2.607m i mínima: 1.434m.
Desnivell ascendit: 1.581m. i descendit: 1.759m.

360º, Vall d'Incles
360º, Vall d’Incles

– Tercer dia, Refugi Sorteny – Refugi de Juclar.

Etapa com ja he comentat, “coneguda”. Primer pujadeta pel Torrent de la Serreta fins la collada de Meners (4,4Km – 2.712m), i allí, ara si “repetició”, el dia s’ho mereixia, l’ultim cop no vaig poder gaudir de la vista, avui si, fantàstica panoràmica al voltant, Pic de la Serreta (4,9Km – 2.913m).

Vall d'Incles
Vall d’Incles

I després de gaudir de les vistes del dia, avaaaaaaa!!!! Novament, però pel bonic circ i el Torrent de Meners. Fins el Refugi dels Cóms de Jan (9,3Km – 2.233m) i la vall de Ransol.

360º, Estanys del Siscaró i Pas de les Vaques
360º, Estanys del Siscaró i Pas de les Vaques

I de allí, novament, amuuuunt!!!!, aquest cop fins el llom i el pic de la Tossa de Caraup (12,8Km – 2.644m). I sense massa temps a perdre, avall cap a la vall de Incles, passant per l’estany i refugi de Cabana Sorda (14,2Km – 2.310m), arribar fins el fons de la vall d’Incles (16,6Km – 2.030m), per tornar a tirar amunt, em quedava encara la ultima empinada pujadeta fins el refugi del Juclar (19,6Km – 2.318m), un refugi situat en una bonica zona de llacs, com altres.

360º, Port Dret
360º, Port Dret

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 18,5km.
Altura màxima: 2.713m i mínima: 1.911m.
Desnivell ascendit: 1.802m. i descendit: 1.404m.

Vall del Valira d'Orient des dels Plans de Massat
Vall del Valira d’Orient des dels Plans de Massat

– Quart dia, Refugi Juclar – Refugi l’Illa

I continuo per camí “conegut” efectuant un “franqueig”, també equipat un tram en cadenes, que, amb les meves condicions climatològiques, sense massa necessitat, però en altres, la veritat, és que una “patinada”, podia ser “greu”.

Vall del Valira d'Orient
Vall del Valira d’Orient

Aquest em porta fins la bonica zona també coneguda del Pla del Siscaró i refugi (2,2Km – 2.145m) i amuuuuunt!!!, per, passant pels l’Estanys del Siscaró  (3,5Km – 2.330m) arribar al Port Dret (5,1Km – 2.568m) i el seu llarg llom que porta fins el Pic de Maià. Però jo vaig abandonar abans (5,9Km – 2.588m) per baixar, després de creuar la carretera del Port d’Envalira (8,3Km –  2.000m) fins  el fons del Valira d’Orient (8,7Km – 1.965m) pels Clots de Massat.

360º, Estanys dels Pessons
360º, Estanys dels Pessons

Allí, novament, amuuuuunt!!!!, fins el Refugi Pla de les Pedres (9,6Km – 2.150m) i continuar més suaument adreçant les pistes de Grandvalira, però sofrint del terra i un sol ardent sense cap ombra.
Però aquesta em va portar a possiblement una de les zones més boniques de les tantes que passa. La zona lacustre de origen glacial del Circ del Pessons. Una zona d’estanys rodejats de pins i envoltats d’abruptes cims, i que es mereix el poder-ho gaudir més tranquil·lament. Estany Primer de Pessons (13,5Km – 2.320m) I tornem-hi, amuuuuunt!!!.

360º, Collada dels Pessons i circ
360º, Collada dels Pessons i circ

Després de l’ultim repetxonet empinat, Collada del Pessons (17,5Km – 2.779m) i Pic dels Pessons o del Gargantillar (18,2Km – 2.864m) i fantàstica panoràmica de cims i estanys, i novament avall pel Portell dels Pessons (18,7Km – 2.779m) cap el nou refugi? de l’Illa (20,5Km – 2.480m).

360º, Collada de Pessons i vall de Madriu
360º, Collada de Pessons i vall de Madriu

Un refugi nou del que i tenia molta il·lusió per records del vell. Vaig “forçar” la anada a finals de juny per “evitar” la gent. Anaba de refugi a refugi fent les reserves des del mateix refugi pel següent. Així o varen fer des del Juclar, però pel motiu que fos en lloc de fer-ho per la nit o varen fer al mati al marxar jo.
Arribo al refugi? l’Illa.
– Jo, bones, ja estic aquí, venia per passar la nit.
– Tens reserva?, – Jo, varen trucar ahir des del Juglar.
– Han trucat aquest mati i ja els em dit que estaven complets.
– Jo, home però jo vaig de travessa i voldria sopar i dormir.
– Ja li he dit que estem complerts i no el podem atendre en res, estem preparant el sopar i tenim feina. A baix, si vol, té la part lliure.
– Jo, moltes gracies, vostè perdone per la molèstia.

360º, VAll de Madriu
360º, VAll de Madriu

Tot el que es va parlar. Suposo que en algun lloc ho altre deuen “vendre’s”, com “atenció i servei”.
Ni se en qui, ni li vaig preguntar qui era, però des del meu punt de vista va ratllar els mals modes i la completa mala-educació per estar on estava.
Però be, es diu que son el futur dels refugis de Andorra. Però “Refugi??”, i atès per qui? I amb quina “finalitat”?

360º, Pla Estalt Serret a la Vall de Madriu
360º, Pla Estalt Serret a la Vall de Madriu

Jo, com “autosuficient” que me agrada ser, em va fer un favor, vaig alleugerar més la motxilla. Sempre peco de portar més del que em fa falta, i vaig poder gaudir del verdader refugi per tot sol, la seva tranquil·litat i els meus records, no com al “pis de sobre”.

360º, Collada de la Maiana
360º, Collada de la Maiana

I fins i tot  compartir records de altres temps i el present amb una estona de companyia. Estan sopant va venir un altra persona, era de Manresa i estava amb un grup de companys de un centre excursionista d’allí. Era una persona encara més major que jo. Va baixar per també recordar els vells temps on se havia quedat en altres èpoques anteriors.
Varem comentar muntanyes i camins, i en que se ha convertit a dia de avui la muntanya, en molts de casos i molta gent en un “estadi” o un “parc d’atraccions”, i que possiblement, en aquests temps, els que estem caducs som nosaltres.
I agrair-li que me va oferir el que em pugues fer falta, no com algun altre “individuo”.

360º, Vall i refugi de Perafita
360º, Vall i refugi de Perafita

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 23,1km.
Altura màxima: 2.861m i mínima: 1.866m.
Desnivell ascendit: 1.621m. i descendit: 1.400m.

360º, Estany de la Nou
360º, Estany de la Nou

– I cinquè i ultim dia, Refugi de l’Illa – Aixovall

I al mati següent un altra cosa a agraïr, el poder sortir abans. L’esmorzar a les 7. Avui un altra jornada extra. Quan al pis de dalt encara estaven tots dormin, jo ja vaig pillar l’endante.

360º, Vall i refugi de Claror
360º, Vall i refugi de Claror

Un altre camí arxi-conegut, del GR7, GR11 i últimament de una caminadeta de les caminades de resistència, la marxa de Cap de Rec. Un camí que creua la vall del Madriu-Perafita-Claror, declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO.
Una baixadeta per la llarga i bonica vall de Madriu fins el Pla de Estalt Serrer (5,0Km – 2.055m). Allí, amunt cap a la Collada de la Maiana (7,1Km – 2.426m) i avall cap el refugi de Perafita (10,1Km – 2.200m)

360º, Vall de Claror
360º, Vall de Claror

I de allí, passant pel bonic Estany de la Nou (9,8Km – 2.240m), cap el també fantàstic Refugi de Claror (11,4Km – 2.260m). Per continuar amunt pel torrent de Claror fins el Port Negre (13,4Km – 2.605m) i de allí ascendir a l’ultim cim de la volteta, el Pic Negre d’Urgell (13,9Km – 2.698m) amb unes fantàstiques vistes de la Cerdanya i el Cadi.

360º, Port Negre
360º, Port Negre

Ara si que ja podia dir que quasi tot era “costa avall”, però avall, avall que era. I pensar que la volta “normal” és pujar per aquí. Particularment la part més poc atraient i fea.
Fins la collada de Pimes (18,8Km – 2.141m), un llarg llom per unes pistes utilitzades i destrossades per 4×4, quads i motos.

360º, Pic Negre d'Urgell
360º, Pic Negre d’Urgell

Després Refugi de Roca de Pimes (19,2Km – 2.171m), i Naturlandia (20,8Km – 2.055m), un parc d’atraccions de muntanya.  I a partir de allí, hi ha més pel bosc, i fins quasi Juberri (24,7Km – 1.370m). per un sender utilitzat i també destrossat per motos i bicicletes.

360º, Camp Borrut
360º, Camp Borrut

I a partir de allí ja quasi es podia dir que tot el trajecte adreçant carreteres i pistes, Aubinya (26,9Km – 1.270m), i més jo, que vaig adreçar l’ultima pujada que voreja Sant Julià de Lòria, per baix per la carretera, Sant Julià de Lòria (30,3Km – 929m) i finalment Aixovall (31,6Km – 940m).

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 33,5km.
Altura màxima: 2.697m i mínima: 925m.
Desnivell ascendit: 1.205m. i descendit: 2.645m.

Vall del Valira i Juberri
Vall del Valira i Juberri

Així completava la volteta a un país dels Pirineus. Comprovant afirmativament que és prou dureta i exigent. Tot i a aquesta època no tenir cap complicació remarcable, que no sigui la normal del terreny per on et mous, i que per poder gaudir molt més de la gran varietat de paisatges hagués fet falta molt més temps.

Estadístiques de GPS en total:
Distancia recorreguda, 122,8km.
Altura màxima: 2.913m i mínima: 925m.
Desnivell ascendit i descendit: 8.678m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta
amb 50 panoràmiques a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos 50000iunafoto

Volteta a la serra de Bestracà

14 de juny de 2019

I pel dia següent,  la serra de Bestracà, què, com passa als Port i molts altres llocs, en temps no massa llunyans, diu que concentrava un gran numero de masies disperses, avui tot abandonat i derruït.

Cresta del Gall
Cresta del Gall

Al punt més elevat, el Puig de Bestracà o també anomenat de Mastracà, es troben les ruïnes de un antic castell amb, al seu interior, la capella de Sant Julià, i a la vessant meridional de la serra l’ església de Sant Andreu.
La “volteta” normal és sortint de Oix i passant per l’església de Sant Andreu pujar al cim, per baixar per la vessant nord i, passant pel Pla de Plansesilles, visitar uns roures centenaris i l’església de Sant Miquel d’Hortmoier.

Cresta del Gall
Cresta del Gall

Però hi ha un altra “possibilitat”, és arribar-hi per la “Cresta del Gall”. Una prou llarga carena rocallosa que hi puja des de la riera de Beget. Carena sense massa dificultat, però no apta per gent amb aprensió a les altures, té algun passet de grimpada amb pati i aèria, però és prou bonica i distreta, i va be per fer “exercici i estiraments”.

Cresta del Gall, cresta de Ferran, coll de Talaixà i Bassegoda
Cresta del Gall, cresta de Ferran, coll de Talaixà i Bassegoda

(0,0Km – 418m) Començo la caminada des de Oix per la carretera que es dirigeix a Beget (NE).
(0,7Km – 418m) Deixo la carretera per agafar una pista que es dirigeix cap a Hortmoier per la riera d’Oix (NE).

Els cims "visitats", Puig de Bestracà, Comanegra i els Puig de les Bruixes i Sant Marc
Els cims “visitats”, Puig de Bestracà, Comanegra i els Puig de les Bruixes i Sant Marc

(3,7Km – 391m) Uns 100 metres abans de l’estret de les cingleres, pista que marxa a amunt l’esquerra (S).
(3,8Km – 292m) Grau d’Escales, estretor que separa les cingleres de la cresta del Gall i de Ferran.

Cim de Puig de Bestracà
Cim de Puig de Bestracà

El sender comença uns metres abans aquest pas excavat a la roca per poder passar la pista que entra cap el Pla de Plansesilles i l’església de Sant Miquel d’Hortmoier. El sender puja empinat (O) pel mig dels carrasquissos per la vessant meridional de la carena, per posteriorment pujar a la carena per un tram bastant emboscat (4,3Km – 543m). Podíem dir que continua ja sempre per ella amb una successió d’ascensions rocalloses fins que arribem al més elevat de ella (6,4Km – 997m), llavors ja se suavitza el sender i la pendent per dins dels carrasquissos fins que trobem la cruïlla per on es pot pujar normalment (S) (7,6Km – 991m) . Ja sols queda el pujar fins el cim (7,9Km – 1.062m) .

Castell de Bestracà
Castell de Bestracà

Després de visitar-lo vaig recular fins la cruïlla (8,2Km – 991m) i vaig baixar cap Oix pel camí de pujada normal, passant per Sant Andreu (8,7Km – 878m) i Oix (13,8Km – 418m) .

Sant Andreu de Bestracà
Sant Andreu de Bestracà

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 14,8km.
Altura màxima: 1.071m i mínima: 356m.
Desnivell ascendit i descendit, 918m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:

Fotos 50000iunafoto

Volteta a la vall de Sant Aniol d’Aguja

12 de juny de 2019

I havent continuat força temps el “stand-by” per haver encadenat diferents “reparacions”, finalment puc fer una “escapadeta” a continuar darrera els cims i les caminades efectuades per Catalunya.

Pont de Llierca
Pont de Llierca

Aquest cop li toca un altre cop a l’Alta Garrotxa, i la vall de Sant Aniol d’Aguja.
Els cims, inclosos dins de la llista de la FEEC dels 100 cims, eren el Comanegra, el Puig de les Bruixes, novament el Puig de Bassegoda i el Puig de Bestracà.

La idea, una prova “d’esforç” de cames i de “mobilitat” general després del temps passat des de les darreres caminades l’any anterior, i de cara d’afrontar possibles futures escapades als Pirineus a continuar els “estalls” que vaig deixar l’any anterior.

Cruïlla al coll de Talaixà
Cruïlla al coll de Talaixà

La vall de Sant Aniol, una bonica i espectacular vall envoltada de cingleres i fagedes, i al fons de la qual, al costat de la riera, es troba la ermita de Sant Aniol, antic santuari i lloc d’antigues peregrinacions i aplecs.

Lloc que vaig conèixer fa anys al passar-hi i dormir-hi quan vaig fer el primer tram del GR-11 de Camprodon a Llança, acompanyant a un “veritable” caminant, i no de “esportistes” com abunda tant avui en dia.
I que, com passa quan fas travesses, llocs que coneixes de “pas” i molts de cops no saps ni com arribar-hi, ni situes exactament on es troba.

Talaixà
Talaixà

– Aquest cop la primera jornada, la volteta als cims i la vall de Sant Aniol.

(0,0Km – 289m) No havent pogut passar amb el cotxe de Sadernes, antic nucli pertenent a dia de avui a Sales de Llierca, vaig començar la caminada des de allí per la pista que entra per la riera de Sant Aniol.
(2,5Km – 317m) La deixo per continuar (O), creuant el pont de Sant Valenti, pel sender de Itinerànnia que porta a Talaixà.
(5,8Km – 753m) Coll de Talaixà i cruïlla, el GR-11 que va de Beget a Sant Aniol. El creuo (N) i continuo per, també, un magnífic sender marcat per Itinerànnia que creuant Talaixà (6,0Km – 780m), un antic poblet situat en un collet amb unes espectaculars vistes, i passant pel costat esquerra (O) de l’església de Sant Marti,  em permet passar, després de una fantàstica pujada, pel Puig de Sant Marc, (9,9Km – 1.327m), el Puig de les Bruixes, (11,3Km – 1.392m), i després de deixar-lo al coll del Pla de la Serra (12,7Km – 1.383m), pujar finalment el Comanegra (14,5Km – 1.557m.)

Barrancades de Sant Aniol des del Puig de Sant Marc
Barrancades de Sant Aniol des del Puig de Sant Marc

Sense haver obtingut la visió que volia del Canigó ni de ser tampoc un cim amb una gran visió panoràmica al seu voltant, torno enrere als meus passos fins un altre cop el coll del Pla de la Serra (16,7Km – 1.371m), on deixant el sender per on he pujat continuo descendent per un empinat sender que es dirigeix a la Manere (N), amb alguna marca però poc definit. Aquest em permet baixar fins trobar una antiga pista al coll de les Falgueres (17,6Km – 1.187m) i per la que continuo fins el coll Pregon (18,0Km – 1.127m),.

A la dreta cim del Puig de les Bruixes i al fons el Comanegra
A la dreta cim del Puig de les Bruixes i al fons el Comanegra

Allí deixo la pista que porto i que continua a l’esquerra avall (N), per agafar-ne un altra a la dreta (E) que entra a una plana esplanada, i que, per l’altra part, continua en un planer i bonic sender entre el bosc. Va per la vessant de la carena de Sant Aniol i de coll en coll, Coll de Llistonar ((19,4Km –1.088m), coll del Boix, ((20,7Km – 1.142m) i Pla de la Muga (21,9Km – 1.208m).

Cim del Comanegra
Cim del Comanegra

Després de visitar la capçalera del Torrent de la Muga i tornar enrere, sender (E) cap el coll del Faig de Migjorn (23,4Km – 1.102m), i en arribar-hi sender cap el Sobiràs (E) , un fantàstic sender però per una empinada vessant de la Baga del Casso no massa recomanable si està “fangós”, com quan hi vaig passar jo.
En arribar al Sobiràs (25,4Km – 864m), sender cap a la Muga (NE) pel costat del Torrent del Clot de Sant Corneli, però en arribar a una pista (26,0Km – 757m), el deixo per continuar amunt per ella (E) per anar a trobar-me amb el sender (27,0Km – 804m) ja de Itinerànnia que va de la Muga a Sant Aniol o Albanyà.

Carena del Puig de les Bruixes al Comanegra. Al fons el Bassegoda
Carena del Puig de les Bruixes al Comanegra. Al fons el Bassegoda

Coll de Prior (28,0Km – 816m) i uns metres més endavant cruïlla (28,3Km – 835m), a la dreta (S) i avall cap a Sant Aniol i Sadernes, a l’esquerra i pujant (E), Albanyà, Sadernes i també el Bassegoda.
Jo amunt, coll de l’Abellar (29,3Km – 818m), el pla de Creu de Principi (31,3Km – 1.052m) i GR-11 (33,8Km – 1.108m), que ve de Albanyà a Sant Aniol. Jo per la pista i cap a Albanyà (SE),  i coll de Principi (34,5Km – 1.127m), i decisió, amunt cap al Bassegoda, tot emboirat i tapat, o per la pista cap el coll de Bassegoda i Sadernes. Pujar per pujar i no poder gaudir de la vista ni de la “posta de sol”, quedem que me “esperarà” un altre cop fins que torni per poder gaudir de ell.

Torres de Cabrenç
Torres de Cabrenç

Ara avall (S) fins el coll de Bassegoda (35,6Km – 1.102m), cruïlla de pistes i el GR-11 que marxa cap a Albanyà (SE). Jo continuo per la de la dreta (SO) avall fins el coll de Riu (37,7Km – 992m), on torno ha agafar la de la dreta (O) i que ja em porta fins la pista de Sant Aniol i finalment Sadernes (46,6Km – 289m).

Caminant pel bosc
Caminant pel bosc

Una senyora volteta per llargada i espectacularitat, sense haver-me pogut encantar en gaudir-la. Majoritàriament per senders de la fantàstica Xarxa de Itinerànnia. Els dos trams més “delicats” serien la baixada del Pla de la Serra al coll de les Falgueres, per la pendent i la fullaraca, i el del coll del Faig del Migjorn al Sobiràs, també per la forta pendent i lliscant al estar humit.

Capçalera torrent la Muga
Capçalera torrent la Muga

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 47,9km.
Altura màxima: 1.558m i mínima: 260m.
Desnivell ascendit i descendit, 2.398m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:

Fotos 50000iunafoto

Cims per la LLIBERTAT, la Pica d’Estats

13 d’octubre de 2018

Estany d'Estats i Port del Sotllo
Estany d’Estats i Port del Sotllo

Tot i que, personalment, considerant que a ple segle XXI com estem i el camí que portem de “globalització i integració”, que tampoc comparteixo, el haver d’estar demanant una “separació” no deixa de ser una incongruència. Més incongruència és el que ens ha portat fins aquí i el fet que hi hagi qui encara estiguin enarborant i demostrant el que entenen de democràcia i llibertat com 500 anys enrere.

La Pica i voltants des de la Punta Gabarró
La Pica i voltants des de la Punta Gabarró

Que gent que va haver de marxar de la fam i la misèria separant-se de la seva gent, els seus amics, i dels seus pobles, van vindre aquí, on van trobar i es van guanyar la seva “fortuna”. On els vam acceptar i respectar a ells i fins i tot les seves tradicions. Ara resulta que en boca de molts d’ells se´ls va discriminar, menysprear i fins i tot maltractar. I a dia d’avui comparteixen les mateixes idees i idearis polítics d’aquells pels quals varen tenir que marxar dels seus llocs d’origen. Fa tot l’efecte que ens varen venir a “colonitzar”.

La Pica d'Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS
La Pica d’Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS

Si tant roïns i despreciables som, i tant “apego” tenen a la seva “terra” i el seu “país”, el que podrien fer és tornar-se’n allí d’on varen vindre, que aquí no els ho va demanar ningú que vinguessin. Que això, pesi a qui pesi, és CATALUNYA i no Cataluña i tenim el nostre idioma propi que és el CATALÀ. I per molt “d’adoctrinament” que nosaltres haguem tingut, ells el varen tenir molts d’anys, i el tenen actualment, anti-tot el que representi i sigui català i la única forma que han conegut, han sabut i han tingut sempre d’imposar la seva “llibertat i democràcia” ha estat amb la força i la temor. Fet que es va demostrar a dia d’avui en ple segle XXI contra gent que manifestava les seves idees pacíficament als carrers.

La Pica i el barranc del Sotllo
La Pica i el barranc del Sotllo

Tot i que, personalment un altre cop, tampoc NO crec ni confio amb molts dels “nostres” polítics, nosaltres tenim que tenir les “armes” per canviar-los, amb DEMOCRÀCIA i LLIBERTAT, i no haver de ser governats i dirigits per qui a sobre sols fan gala del seu anti-catalanisme.
Com tampoc no deixa de ser una vergonya i una gran injustícia que hi hagi gent que tingui privada la seva LLIBERTAT, a la presó o a l’exili, i separats de la seva família per haver estat escollits democràticament o representar la voluntat d’una majoria del conjunt de la gent.

La Pica pujant al pic de Sotllo
La Pica pujant al pic de Sotllo

Aprofitant la “meva” LLIBERTAT, que no disposen altres que podien estar com jo, em vaig unir a la crida per la LLIBERTAT des del cim més alt de Catalunya, per que es pugui dir més fort i clar, però no més alt, “LLIBERTAT PELS PRESOS, RETORN DELS EXILIATS I LLIBERTAT PER DECIDIR EL NOSTRE FUTUR COM A POBLE”.

Refugi Baborte i el coll de Sallente
Refugi Baborte i el coll de Sallente

Una ascensió doblement emotiva, per un costat el meu crit per la LLIBERTAT, i per l’altre aprofitar per fer el crit des dels cims de tots els 3000s del massís més oriental dels Pirineus, que encara que no vaig “enllaçar” directament amb la travessa que havia fet uns dies abans, si que els vaig unir amb l’esperit i l’anima.

Gaudint de la meva LLIBERTAT, amb la visió dels cims trepitjats dies enrera
Gaudint de la meva LLIBERTAT, amb la visió dels cims trepitjats dies enrera

Vaig donar una volteta al massís de la Pica, el massís més petit i allunyat dels altres massissos de 3000’s, i al qual vaig pujar pel barranc del Sotllo, vaig enllaçar els 6 tres mils i vaig baixar per Baborte. Una jornada molt especial i complerta, acompanyat del silenci, la solitud i la meva ombra, i amb l’esperit de la LLIBERTAT.

Les estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 24,1km.
Altura màxima: 3.143m i mínima: 1.696m.
Desnivell ascendit i descendit, 2.325m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Alta Ruta Pirinenca

Del 23 de setembre al 3 d’octubre de 2018

Qui em tenia que dir l’any 1999, quan vaig començar per primer cop una caminada a Portbou, com parlàvem no fa molt amb un altre trotacamins al refugi Corones, sense guies ni mapes, la única guia que tenia era un petit llibre de una desapareguda Editorial Montbanc-Martin, traducció de la original de Georges Véron, i un mapa de “gran escala” per saber més o menys per on anava, de la que en un llibre que va ser la meva “referencia” per conèixer les millors caminades del món, la definia textualment “no hi ha cap dubte que la Alta Ruta dels Pirineus és un dels millors trekkings del món”.
O molt més proper, l’any 2012 quan vaig completar tot el recorregut, que llavors havia començat a Benasc, que sols 6 anys més tard la acabaria per segon cop i “per tot lo alt”. Amb els camins i muntanyes que hi han per recórrer i jo repetint part dels mateixos. Mals comptes que un fa.

La meva amiga la Lluna pujant cap a la Bretxa Rotllan
La meva amiga la Lluna pujant cap a la Bretxa Rotllan

Tenint fets, i per segon cop, els trajectes de Portbou a Puigcerdà, de Puigcerdà al Túnel de Vielha i del coll de Somport a Irun, ja sols em quedava la part més alpina i agresta del Pirineus, del coll de Somport al Túnel de Vielha.

Tot i que al final no va tindre res a veure amb els comptes de un principi del tot, ni de com volia finalment completar el trajecte, va primar acabar-ho i tombar pàgina, igualment vaig gaudir del recorregut fet, les vistes i del temps.

Capvespre a la Bretxa de Rotllan
Capvespre a la Bretxa de Rotllan

Havent fet anteriorment aquest tram seguin l’Alta Ruta original que va més per la vessant francesa, aquest cop me la volia “adaptar” seguin els massissos dels 3000s i aprofitar per pujar-hi, tenint en compte que aquesta vegada no em calia comptar ni esperar a ningú. No va ser així, per un costat la motxilla no era la adequada i per l’altre, me haguessin fet falta més dies.

Amb aquesta intenció em vaig desplaçar amb la meva caragola fins el coll de Somport. Després de fer-hi nit, al matí següent m’hi vaig despedir amb un esperam fins que torni, a veure si torno i no et trobo.

Midi d’Ossou
Midi d’Ossou

Dia 01 – 23/setembre/2018.  Del coll Somport al Ref. Arremoulit
Havent dormit la anterior vegada als peus del Midi d’Ossou, al refugi Pombie, on hi vaig arribar del refugi Larribet per la vessant nord del Balaitús. Aquest cop la intenció, pujar al cim més alt del massis més occidental dels Pirineus, el Balaitús . Amb aquesta intenció, el primer dia, anar a dormir al refugi de Arrémoulit (2.305m), una etapa prou dura i llargueta, però sense massa complicació, a excepció del “Passage d’Orteig”, un pas encinglerat tallat a la roca i equipat amb un cable.

Els cims occidentals de Larra des del cim del Pic Astún
Els cims occidentals de Larra des del cim del Pic Astún

Dia 02 – 24/setembre/2018, Del ref. Arremoulit al ref. Respumoso (2.200m)
Al dia següent el trajecte de Arremoulit a Respumoso pujant al Balaitús (3.146m), cosa que vaig fer pujant i baixant per la Gran Diagonal, com també havia fet dos anys enrere, però llavors en més mal hora dalt al cim.

Cims Vignemale i Infiernos des del Balaitús
Cims Vignemale i Infiernos des del Balaitús

Dia 03 – 25/setembre/2018, De Respumoso al ref. Bachimanya (2.197m)
A l’endemà de Respumoso a la vall de Panticosa. Opcions, Gran Fatxa o els “Inferns”. Com al massís dels Infiernos tampoc fa molts anys que hi vaig estar. El Gran Fatxa es un cim solitari i no és tant “destacat” però també és un fantàstic mirador al ben mig de altres “grans” massissos, el del Balaitús, el Vignemale i els “Inferns”, i em permetia creuar-lo per sobre. Cap el Gran Fatxa (3.005m) i ha dormir al refugi Bachimanya.

Cims Vignemale i Infiernos des del Gran Fatxa
Cims Vignemale i Infiernos des del Gran Fatxa

Dia 04 – 26/setembre/2018, Del ref. Bachimanya al ref. Bujaruelo (1.270m)
Al dia següent, dia de tranquil, anar a buscar el GR-11 i pel coll de Brazato creuar a la vall de Ara, que tinc un poc per llarga, sosa i aburrida, la he fet varis cops i així se me ha fet. La vista del dia, la pujada al Vignemale des de la cabana Cervillona, efectuada l’any anterior pel corredor de Moskowa i la marmolera del pic Central.

El Vignemale als Ibons de Batanes
El Vignemale als Ibons de Batanes

Dia 05 – 27/setembre/2018, De Bujaruelo a la Bretxa de Rotllan (2.804m)
I pel següent una etapa, especial i valorada per mi. Curta però costeruda, la pujada de Bujaruelo al coll de Bujaruelo (2.272m), i passant pel refugi Serradets (2.587m) anar a dormir a la Bretxa de Rotllan. Aprofitant al mateix temps, ja que estava allí i el tenia al costat, anar a gaudir del capvespre al Taillón (3.145m).

Es massís del Perdut des de el Taillón
Es massís del Perdut des de el Taillón

Dia 06 – 28/setembre/2018, De la Bretxa Rotllan al ref. Góriz (2.160m)
I per l’altre una molt ambiciosa etapa, pel recorregut, per la motxilla i per la la meva forma. Ja fa temps que ho arrastro, els pics de la Cascada i la vista del circ de Gabarnie des dels seus cims. Volia matar dos ocells de un tiro, visitar-los, passar per la Faja Roya a Monte Perdido i baixar a Pineta. – Ufffff, a la primera “vista” de la pujadeta me vaig “c….r”. No ho conec, se me farà llarguíssim, i a sobre no se com anirà la baixada de Monte Perdido al coll d’Añisclo. Res, cap avall, i ja tinc una propera volteta, de moment cap al refugi Goriz i volteta un altre cop per la Punta de las Escaleras (3.027m), Monte Perdido (3.355m)i baixada per la normal. Llàstima l’últim cop que hi vaig pujar, me’l hagués pogut estalviar.

Els canyons de Anyisclo i Ordesa des del cim del Perdut
Els canyons de Anyisclo i Ordesa des del cim del Perdut

Dia 07 – 29/setembre/2018, Del ref. de Goriz a la vall de Pineta ((1.240m)
Per l’altre dia, l’anada a la vall de Pineta. I com venia de passada, el Punta las Olas (3.002m). Un travessa pel GR-11, que jo tinc una mica en menyspreu, però esta etapa vaig agrair el fer de baixada. És una etapa com no crec que en hagi cap altra en tots els GRs, empinada, dura i per un sender de mal caminar, de Pineta al coll de Anyisclo, amb dos kms se ascendeixen 1.200m. I si a sobre se afegeix la variant, es pot dir clarament que no apte per tothom. Ara, espectacular i fantàstic si queden ganes per apreciar-ho.

La vall de Pineta i el canyo d'Anyisco des de Punta las Olas
La vall de Pineta i el canyo d’Anyisco des de Punta las Olas

Dia 08 – 30/setembre/2018 – De la vall de Pineta al refugi Biadós
Pineta, un altre canvi de plans. Tot i tindre tots els 3000s de la Múnia tatxats per dos cops amb els companys del CEL, sempre i he pujat des del fantàstic i espectacular circ del Troumouse. La intenció primera, dirigir-me a la Munia i baixar a Parzan, un altre dia i més volta. Res, com dos dies abans, un altra volteta pendent per un altre cop. Ara cap a Bielsa i pujada pel PR-HU 136 del barranc de Cao.
– El guarda del refugi: Pel barranc de Cao, per que? Tu saps on vas? No vagis per allí.
– Jo: Home, la pujada del GR-11 per la pista del barranc de Ordiceto ja la coneixo, i és molt aburrida. Es això, ho anar també per la pista del coll de Pardiñas.
– Un altre lloc i un altra persona: El barranc del Cao? Per que? Tu saps com és allò? Jo ho vaig fer un cop i de baixada i no vegis el que ens va costar. Aquesta persona me va agafar la motxilla i cert i segur, “Tu avui no arribes a Biados”.
Afortunadament si que vaig arribar, l’etapa de Pineta o Bielsa a Biados. Una etapa “sense cim” però en 2000ms de pujada.

La cresta d'Espades des del refugi de Biadós
La cresta d’Espades des del refugi de Biadós

Dia 09 – 1/octubre/2018 – Del ref. Biadós al refugi de Estós (1.890m)
I per la següent, una etapa d’alçada. De Biados a Estos passant pel cim del Posets (3.375m). Una pujada de “miedo” i una baixada al coll de la Paúl “espant”. Justament vaig agafar un dia que va fer molt de vent i gelat. La pujada entre la costa, el vent i el fred, se me va fer molt llarga. Però la baixada al coll de la Paul, se me va fer llarguíssima. Justament em vaig creuar a la cresta del Posets amb uns que venien del coll de Chistao, em van dir que ells també volien baixar a l’Estós, però que ja en havien tingut prou del vent i veient més segur baixar cap l’Orús. Jo avall per la cresta, però com ja he dit, el llarguíssima que se me va fer. I en arribar al coll, lo que quedava encara fins el refugi d’Estós. I per acabar d’arreglar el dia la “bronca” que em va caure pel guarda del refugi quan vaig arribar a quasi l’hora de sopar. Sobra dir que li sobrava raó i que se va portar més que correcte en tota la resta.

Els cims del massís de la Maladeta des del cim del Posets
Els cims del massís de la Maladeta des del cim del Posets

Dia 10 – 02/setembre/2018 – Del refugi Estós al refugi Corones (1.970m)
I la següent etapa, tota pel GR-11 i pista. Del refugi Estós al refugi Corones. El refugi Corones, un refugi amb també records de un altra època, quan hi vam estar varis cops per tatxar unes agulles i cims que ni recordo. Com a esquerp que soc, confiat en la tranquil·litat que hi trobaria estan tot sol. I mira per on, les casualitats, ens va reunir tres trotacamins, de entrada solitaris i aficions afins. Arribo, trobo un preparant-se una sopa, vaja despenjat, quina feina deu tindre aquí.
– Jo: Jo estic acabant la Alta Ruta i demà pujaré al Ballibierna.
– L’altre: Jo hi he estat avui. Molt de vent i mal hora. La Alta Ruta no la he fet mai, però he fet el GR-10 i el GR-11. Que parlem que si un que si l’altre, que si cap allí que si per allà.
Entra una tercera persona La meva impressió, un pastor que se ha deixat la rabera i se’n ha anat al monte.
– La tercera persona, GRs, jo vaig fer el GR-11 quan no havien ni topoguies i no he parat mai de caminar per aquest camins. Era Navarro i es coneixia tots el Pirineus.
– La segona persona, hi també he caminat molt per Amèrica del sud, he fet molts de cims i caminades, per exemple les Torres de Paine, els he donat la volta.

Una "infiltrada". Els massís de les Torres del Paine
Una “infiltrada”. Els massís de les Torres del Paine

– La volta, la doble W?
Els tres i havíem estat i l’havíem feta. Argentina, Xile, Perú. El navarro, havia fet la carretera Austral en bicicleta i havia creuat a Argentina per Villa Ohiggins. El “pastor“!!!! Vaja trio que ens varem ajuntar allí, els kms. de camins que havíem recorregut entre els tres, i jo confiant en estar sol. Lo a gust que m’hi vaig trobar. I pensar que vaig per aquests refugis i quan veig els “personatges” que hi trobo la majoria de vegades m’agafen ganes de apretar a córrer. Va ser una estada sentida i nostàlgica per partida doble, recordar un altra època i recordar les correries d’uns altres llocs.

Refugi de Corones
Refugi de Corones

Dia 11 – 03/setembre/2018, Del refugi Corones al refugi Conangles
I al demà final i ultima etapa, del refugi Corones al refugi Conangles (1.555m). I com estaven allí i em venien de passada, passant per dos cimets més, el Tuc de Culebres (3.062m) i el Ballibierna (3.067m), dos cireretes per completar una fantàstica travessa. Dia també ventós i gelat, però menys que al Posets i sense tanta vista, tant prop que estaven i no vaig poder veure els cims del massís de la Maladeta. I amb un punt característic i clàssic, el “Pas de cavall”. Després de gaudir dels dos cims últims de la travessa, avall cap el refugi Cap de Llauset (2.425m), la vall D’Angllos i acabar al refugi de Conangles.

Els cims del Posets i el massís de la Maladeta des del cim del Tuc de Culebres
Els cims del Posets i el massís de la Maladeta des del cim del Tuc de Culebres

Allí vaig completar la segona travessa dels Pirineus des de Portbou a Irun i havent gaudit de uns fantàstics i espectaculars dies amb que vaig tenir unes immillorables vistes dels cims de més de mig Pirineus. Pel dema, lamentant de no poder continuar, ja sols em quedava temps per tornar a buscar la meva caragola, que afortunadament encara me estava esperant després de tants de dies.

Estadístiques de GPS del trajecte:
Distancia recorreguda, 220km. i la altura màxima, 3.375m
Desnivell ascendit, 15.800m. i descendit: 16.010m.

Estadístiques de GPS travessa dels Pirineus:
Distancia recorreguda, 878km. Altura màxima, 3.375m.
Desnivell ascendit, 50.392m. i descendit: 50.482m.

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta al monte Atxuria

31 d’agost de 2018

I a l’endemà el pic Atxuria (768m), pic fronterer també anomenant Penya Plata pels reflexos que produeix en dies plujosos per la seva composició de quarsita.

Atxuria
Atxuria

És un esperó rocós que des de la seva cara sud té una visió imponent que contrasta amb tot el voltant, tot rodejat de prats herbosos, i des del seu cim es poden veure tots els colls trepitjats amb l’Alta Ruta Pirinenca des del pic la Rhune i el cantàbric a el pic de l’Orhy, a més dels cims visitats per Navarra.

El pic la Rhune i el cantàbric
El pic la Rhune i el cantàbric

I com molts altres, un pic pel qual vaig passar pels seus peus quan vaig fer la travessa dels Pirineus. A prop del coll de Lizarrieta, on per dos cops i vaig fer la cervesa.

Al fons el pic de l’Orhy
Al fons el pic de l’Orhy
Palomera
Palomera

Per començar la caminada vaig entrar amb la caragola des del coll de Lizarrieta per la pista que es podia dir que segueix la carena, tota envoltada de “palomeres” i per on he vingut els dos cops a peu quan he fet la travessa.
En arribar al coll de Nabarlatsa la deixo i començo la caminada seguin una pista que va cap a l’est passant pel sud de l’Atxuria. En passar una masada em dirigeixo amunt pel costat de una tanca com si hagués de pujar directe des del sud, però en trobar un corriol que el  segueix vorejant pel sud cap l’est el segueixo i vorejant-lo pel SE em porta fins la pujada normal des de Zugarramurdi, també conegut per les seves “bruixes“, per la que accedeixo a la cresta i després al cim fàcilment.

Coll Lizuniaga i pujada al Rhune
Coll Lizuniaga i pujada al Rhune

Després de gaudir de les vistes i panoràmiques baixo pel fàcil llom, encara que empinat, en direcció NO com si em dirigís cap a Lezea i les conegudes coves de Sara, França, fins trobar una pista que segueixo fins una cruïlla, on segueixo la de l’esquerra  en direcció O, fins que, abans de un altra masada, veient un senderó que baixa a un barranquet que hi ha entre l’Atxuria i Saiberri tiro avall per ell per pujar a l’altre costat i anar al pic Saiberri (505m). Després ja segueixo el sender que em porta fins un altra pista que ja surt al coll on he començat la caminada.

Atxuria des del sud
Atxuria des del sud

Una volteta fàcil i senzilla, encara que un poc enrevessada, perquè hi han molts de pals indicadors a les pistes i cruïlles, però si no tens la informació, bastant liosos.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 10,8km.
Altura màxima, 761m, Desnivell ascendit i descendit, 698m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Anada País Basc i monte Saiola

30 d’agost de 2018

Tal com ja vaig comentar a la primera entrada de caminades, el dia 5 de gener, vespra dels Reis, em vaig desplaçar fins Cap de Creus a fer-los una petició i recollir uns “testimonis”.

Cap de Creus
Cap de Creus

La petició era que feia anys que havia acabat “una” travessa dels Pirineus des de Portbou fins Cabo Higuer i llavors vaig deixar “pendent” de, algun dia, continuar la “caminada” creuant tot el Nord fins Finisterre.

Que altres “compromisos” en algú, que si comptant en algú altre o simplement fent uns altres comptes, la qüestió és que han anat passant els anys i segueix pendent.

Far Cabo Higuer
Far Cabo Higuer

Llavors vaig anar ha fer la petició al “Reis” que enguany si, i ha recollir els “testimonis”. En lloc de aigua o arena, unes pedres, segur que es podran aguantar més anys. El pensar era  tornar a Cabo Higuer ha deixar-ne una, recollir-ne unes altres, i poder continuar la caminadeta per arribar a Finisterre i poder intercanviar les pedres dels llocs, algun dia, Cap de Creus, Cabo Higuer, Finisterre i Cap de Creus, encara  que posteriorment fos retornar-les “amb cotxe”.

Amb aquesta intenció, més de bona voluntat i de fer un amago a la promesa que vaig fer al Reis Mags, que de emprendre la caminada en serio, vaig dirigir els meus passos al País Basc. En principi ja havia decidit que lo meu son les muntanyes i els Pirineus. Pot ser me aniria be anar de “peregrí” una bona temporada, però ja veurem si trobo el moment, com vàrem parlar no fa molt en algú altre, que serà que algun dia en “taca taca” no arribi el moment. De moment seguirà “pendent”.

I com me venien de camí, seguint amb les raderes sortides, primer dos “cimets” inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics. Primer el monte Saioa (1.424m), una muntanya que com, el pic Adi, reuneix totes les essències del paisatge pirinenc d’aquí, cims arrodonits coberts de prats i envoltats de boscos humits.

Cim monte Saioa
Cim monte Saioa

És la muntanya més alta del Baztan i també amb unes amplies panoràmiques d’aquesta part dels Pirineus.

Vaig deixar la caragola a un aparcament de la carretera abans d’arribar al Port de Belate, i vaig començar la caminada per una pista que es dirigeix a la ermita de la Verge de Belate, seguint el GR-12. Un poc abans d’arribar-hi vaig deixar la pista per agafar un sender que puja fins un altra ermita, l’ermita-refugi de Santiago, i vaig continuar per un altra pista que continua per darrera de ella. Pel camí d’enfront és per on vaig tornar, marcat amb marques grogues com a camí de Sant Jaume. Segueixo el GR-12, que primer va per la pista i en arribar a un barranquet se enfila amunt passant pel costat de una barraca habilitada per dormir-hi. El paisatge tot emboirat, pujo per un llom herbós fins un punt on el sender es podia dir que fa un franqueig planer pel costat d’un cim, és el Okolin (1.360m). A l’arribar al coll de l’altre costat, deixo el GR-12 que marxa a la dreta i emprenc una empinada pujada que em porta fins el cim del Saioa. Poc abans d’arribar al cim es van començar a esvair les boires, unes vistes espectacular de muntanyes i valls.

Carena Saioa
Carena Saioa

A partir del cim segueixo el sender carener que va vorejant els cims de la mateixa, fins que en arribar al coll de Elorregi (900m) trobo un pal indicador que me indica Berroeta. Segueixo la seva indicació i al poc faig cap a una pista, la segueixo avall.

Barranc riu Marín
Barranc riu Marín

Abans de arribar al poble, en un revolt, trobo les marques grogues. Les segueixo per un espectacular senderó que puja per l’angost barranc del riu Marín. Primer va un tram per sobre de una conducció d’aigua, fins que un cop creuat el riuet per un pont comença una pujada per uns antics senderons selvàtics fins que surto a una pista, però que vaig deixant i adreçant a unes i altres, fins que finalment faig cap a un antic sender empedrat que creuant per més amunt del coll de Belate es dirigeix avall fins l’ermita que he comentat al principi.

Una senyora volta, bonica i espectacular.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 28,8km.
Altura màxima, 1.424m, Desnivell ascendit i descendit, 1.474m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto