Volta per Sant Aniol d’Aguja

13 de juny de 2019

I a l’endemà volta per Sant Aniol. Si el dia anterior li vaig donar la “volteta”, avui tocava la seva visita.

Gomarell o Toll Blau
Gomarell o Toll Blau

Un altre cop, gentilesa de la prohibició de entrar amb el cotxe fins el pont de Sant Valentí, que com també crític que soc amb amb moltes coses, i també de la “societat”, primer la generalista, promocionem i atraiem tota la gent possible, fins i tot aquells que no respecten i tant els dona tot. I després tenim que prohibir i restringir a tothom els “excessos” d’alguns. Perquè la veritat sigui dita, la pista és estreta i per on transcorre es pot gaudir molt millor sense transit ni vehicles, hi ha que, com a “caminant” que em considero, si sols calgués demanar-ho, algun cop algun vehicle aniria directe al “barranc” per la falta de respecte, prepotència i poc mirament que tenen.

Gorges del Citró, Sant Aniol
Gorges del Citró, Sant Aniol

(0,0Km – 282m) El cas és que un altre cop a re-fer el camí que me hagués estalviat si hagués entrat amb el cotxe, i en tenia uns anims. Aquest cop passo el pont de Sant Valentí (2,3Km – 317m) i segueixo la pista que segueix la vall, deixant a la dreta (2,6Km – 319m) la que vaig baixar el dia anterior.

Vall de Sant Aniol d'Aguja
Vall de Sant Aniol d’Aguja

(4,2Km – 355m) Gomarell o Toll Blau. Per la dreta (E), pel costat de l’aigua, marxa el sender a Sant Aniol i per on tornaré. Jo creuo la riera (O) i continuo també el empinat sender que es dirigeix a Talaixà.

El Gorg Fosc
El Gorg Fosc

(5,3Km – 553m) GR-11 un altre cop. Estem al punt anomenat Salt de la Novia. Vall de cingleres, i com pels Ports, abunden els “salts”, de la Novia, del Capella, del Vicari, del burro. Possiblement el més lamentable el de la Novia, es compta que “donzella” que volien obligar a casar-se a contra-cor i va decidir tirar-se de la cinglera.
Continuo pel GR (N), però ja baixant i cap a Sant Aniol, i passant per un sender que va per la cinglera.

Els Salt del Brull
Els Salt del Brull

(7,2Km – 455m) Sant Aniol. A l’esquerra (NO) sender primer per un planell i després pel fons dels estrets de la riera de Sant Aniol al Salt del Brull. M’hi dirigeixo (7,8Km – 476m) i després de gaudir de ell i de “l’ambient”, torno un altre cop aquí (8,5Km – 455m), Sant Aniol “d’Aguja”, topònim derivat del llatí i amb el significat de estret d’aigua entre cingleres. Antic monestir, ermita i fins i tot santuari, degut a les propietats miraculoses de les seves aigües. Lloc on es celebrava l’Aplec dels “Francesos”, per la peregrinació que se hi feia també temps enrere per Pentecosta de gent de l’altra banda de frontera. Després de no poder gaudir massa de la pau i la tranquil·litat del lloc, creuant el pont penjat, ja vaig continuar pel GR i el sender que marxa riera avall (S).

Sant Aniol d'Aguja
Sant Aniol d’Aguja

(9,1Km – 445m) Deixo el GR, que marxa cap el coll de Bassegoda (E). Ja continuo sempre seguin el margens de la riera i creuant els passos excavats a la roca per poder passar (S).

Riera de Sant Aniol
Riera de Sant Aniol

I novament torno a arribar al Gomarell (10,9Km – 355m) i ara ja sols em queda desfer el camí efectuat per arribar-hi fins Sadernes (5,1Km – 282m).

Riera de Sant Aniol
Riera de Sant Aniol

Un altre cop, senders de Itinerànnia, i una prou senzilla i fantàstica volteta amb tots els ingredients, boscos, penya-segats, aigua, ermita, gorges, i un paratge per gaudir de la pau i la tranquil·litat, “si exceptuem la gent”.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 17,4km.
Altura màxima: 574m i mínima: 260m.
Desnivell ascendit i descendit, 602m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Volteta per la serra l’Obac

18 de gener de 2019

A l’endemà nova volteta pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, aquest cop a la serra de l’Obac, per també visitar els seus fantàstics cims i cingleres.

Boira als Alts de la Pepa, punt de guaita
Boira als Alts de la Pepa, punt de guaita

Inicio la caminada del coll de l’Obac (644m) passant per la Casa Nova de l’Obac (0’4Km/667m) i seguint els passos de la M-M que ve per la pista dels Alts de la Pepa. Prompte els vaig deixar (1’2Km/734m), per agafar un sender que se enfila a l’esquerra i per dalt de la pista a la carena al Turó de la Mamella (807m) i a un punt de guaita forestal (1’7Km/835m). A partir de allí segueixo la carena de la serra del Pou passant pel Tossal de l’Aliga (865m) i pel pou de glaç del camí de l’Estepar. Deixant el Turo de la Carlina a la dreta (E) arribo al collet Estret (3’2Km/852m). Donant el tomb cap a l’oest i creuant un altre cop la carena del Collet Estret pel coll de Daví (3’5Km/862m) passo a l’altra vessant (O).

Pou de glaç del camí de l'Estepar
Pou de glaç del camí de l’Estepar

Sender que marxa empinat a la dreta (4’3Km/851m), si continues recte aniria a parar al GR-5, per on tornaré. Agafo aquest sender que puja sense respir a buscar una canal entre les cingleres. Em permet pujar a l’espectacular Castellsapera (4’5Km/938m). Un cim pla dividit amb dos per una canaleta i tot envoltat de altes cingleres, a excepció d’aquesta canaleta que la creua i que permet pujar per una banda i baixar per l’altra. Després de visitar-li els dosextrems” baixo per la part contraria de com he pujat per anar a buscar i continuar per la cresta del mateix fins el coll de Tres Creus (5’7Km/874m), i des de on ja emprenc la pujada fins el Turó de la Pola o de les Tres Creus (6’1Km/929m).

Montserrat, el Turó de Tres Creus i Sant Llorenç de Munt a la dreta des del extrem nord Castellsapera
Montserrat, el Turó de Tres Creus i Sant Llorenç de Munt a la dreta des del extrem nord Castellsapera

Tot i no poder gaudir de la seva grandiosa panoràmica, després de gaudir de l’entrepà amb la meva solitut i llibertat acompanyat de la boira i el vent, prou ben arrecerat esperant a veure si s’obria la vista, en acabar, sense obrir-se, rapit a per emprendre la tornada. Vaig continuar per la carena fins que vaig veure un caminet a l’esquerra (6’5Km/914m) (O) no tant definit però que se encaminava avall. Aquest em va portar fins el coll de Tanca (6’9Km/823m) on vaig retrobar el caminet que baixava del coll que tenia previst arribar, em vaig estalviar força volta. Ja vaig continuar per aquest camí més clar, definit i planer entre la cinglera (S).

la Porquerissa
la Porquerissa

Després de donar el tomb a la balma i l’espectacular morro de roca de la Porquerissa (7’5Km/844m) vaig tornar a parar al coll de Tres Creus (8’2Km/874m), però ara, en lloc de continuar per la carena, vaig continuar pel sender de la vessant oest en direcció sud. Sender a l’esquerra (S)(8’7Km/865m), és el sender que me he deixat quan he pujat al Castellsapera. Continuo recte (SO) cap el collet del Forn Gran (9’7Km/762m), enfront l’espectacular mole arrodonida del Paller de Tot l’Any (818m), li dono la volta esperant trobar-li el “pujador”, em vaig quedar amb les ganes. Enrere un altre cop fins el collet Gran. Em volia dirigir a un altre espectacular i aeri morro de roca, el Roca Salvatge.

Panoràmica cims de la serra l'Obac des dels peus del Paller Tot l'Any
Panoràmica cims de la serra l’Obac des dels peus del Paller Tot l’Any

Al collet (10’7Km/762m), propers dos camins, jo sols en tenia “reflexat” un, el primer baixa empinat pel Torrent de la Font del Solitari, era el següent, que va més planer entre les cingleres. I nou collet  (11’1Km/745m) i sender a la dreta (S) per la estreta cresta rocallosa, porta a la punta del espectacular i aeri morro de roca de Roca Salvatge (11’5Km/777m). I de allí, – Vaja senderol que va per allà baix, On deu anar? I ja ho vaig saber més tard ja. Primer, enrere un altre cop fins el collet i després avaaaaaall . . .

Panoràmica cingleres Obac des de Roca Salvatge
Panoràmica cingleres Obac des de Roca Salvatge

Espectacular sender entre les cingleres que em porta fins la Font de la Portella (13’3Km/660m), i posteriorment al Turó Roig (13’6Km/681m), un altre cim escarpat de roca del color del seu nom. I ha partir de aquí un altre cop un camí clar i definit fins la casa vella de l’Obac (14’5Km/670m), i a partir de allí una pista “habilitada” que ja em porta fins la casa nova (15’1Km/667m), per on he començat. Ja sols em quedava arribar a la caragola (15’5Km/644m).

El destí i inici molts de cops de nombroses caminadetes efectuades
El destí i inici molts de cops de nombroses caminadetes efectuades

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 18,3km.
Altura màxima: 947m i mínima: 636m.
Desnivell ascendit i descendit, 857m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Volteta per la serra de Sant Llorenç del Munt

17 de gener de 2019

Seguin darrera els cims de Catalunya i les caminadetes efectuades per ella. Després de un temps d’inactivitat forçosa per tenir la “caragola dolenta”, per provar si estava recuperada, dirigeixo els meus passos a uns cims que també feia anys que me havia dit que tornaria. Les cingleres de la Mola al parc natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac, i els seus cims. Els anys que fa i els cops que hi vaig veure sortir el sol quan hi passava fent la “clàssica” Matagalls-Montserrat, i ara més recentment, quan hi vaig tornar a donar un tomet per les parts “baixes” fent-ne un altra, la caminada de la Ruta de les Ermites.

Castell de Pera
Castell de Pera

Sant Llorenç Savall, un altre lloc on hi pasava a peu i no hi havia estat mai en cotxe. I un lloc molts de cops recordat i nomenat per mi, del que al seu dia va ser tot una “proesa”. Son llocs d’aquells que de una manera ho altra recordes de manera “nostàlgica”, tot i que ara semblen tonteries. Com he contat moltes vegades, llavors, la primera vegada que vaig anar a fer la M-M em pareixia impossible poder arribar a caminar 80kms seguits, i després, els que han vingut darrera. El arribar a Sant Llorenç a altes hores de la matinada, portar fets 40kms, i pensar, “això ja està, ja sols queden 40kms.”. I més de un cop sentat a un brancal de una casa “trinxat”. Després, començar a clarejar el dia a les cingleres de la Mola, una visió espectacular, i “aterradora”, tot i que actualment se ha apartat del parc en si, la “pujadeta” era per un sender fantàstic per poder gaudir-lo tranquil·lament. No hi havia tornat cap cop, ara era el moment bo. Vaig anar ha fer-hi la travessa per la carena i “tatxar” i gaudir dels seus cims, tot i que no va poder ser del tot degut al temps.

Roca Sereny
Roca Sereny

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac està format per dos massissos, el de Sant Llorenç del Munt i el de la serra de l’Obac, i estan caracteritzats per estar formats de altes cingleres i cims d’aglomerats. Els cims destacats de Sant Llorenç de Munt son el Montcau (1.056m) i la Mola (1.107m), on hi ha un monestir romànic, Sant Llorenç del Munt. A més, dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, se inclou un altre cim “destacat” el Roca Sereny (807m), els tres “visitats” a la volteta.
I a la serra de l’Obac, els cims destacats son el turó del Castellar (931m), el turó de Tres Creus (929m) i el Castellsapera (939m), inclòs també a la llista dels 100 cims, aquest dos últims també visitats al dia següent.

Des de la carena Emprius
Des de la carena Emprius

Havent anat a dormir amb la meva “caragola” a Sant Llorenç Savall, al dia següent vaig començar la caminada (480m) seguin el “camí del riu Ripoll” i el PR-C 145 que en aquest tram van junts. Seguia els passos efectuats durant la caminada de la Ruta de les Ermites fins el castell de Pera. Aquest segueix, llevat un petit tram prop del final que creua a l’esquerra i torna, pel marge dret (E), seguin trams de pistes i senders que les adrecen. Al poc de passar la Font de Cal Llogari, deixo aquest camí per anar a buscar la “Connexió Saladelafont” creuant el riu Ripoll a gual per pujar a la carretera, creuar-la (3’8Km/547m), i continuar per una pista que hi comença en direcció Castell de Pera.

Des del coll de Llor
Des del coll de Llor

Pista més dolenta que marxa amunt per la dreta (4’6Km/593m) i per dalt de la pista que porto, deixo per la que vaig i segueixo aquesta nova. Collet (4’8Km/618m), giro a l’esquerra (S) per un corriol més perdut i que em porta fins un altre collet (5’4Km/686m). Aquí el camí marxa a la dreta baixant, però jo continuo a l’esquerra (S) per un corriol poc definit que per la carena em du fins el Castell de Pera (6’1Km/736m). Volia tornar-hi per gaudir, com molts d’altres visitats, de la seva fantàstica ubicació. Després de gaudir de la seva esplèndida panoràmica vaig tornar a enrere uns 200ms per continuar pel sender (NO) que passant der dos collets més, el coll d’Agramunt (6’6Km/683m) i el coll de la Costa (6’9km/684m), em va portar, passant pel costat del dolmen, fins al primer “cim”, Roca Sereny (8’2Km/804m), una bonica estreta carena rocallosa amb una fantàstica vista a “banda i banda”.

Cova Simanya
Cova Simanya

Després de creuar la cresta, baixada cap el coll de Pregona (9’1Km/744m) i pujada un altre cop a la carena dels Emprius i el Queixal Corcat (10’7Km/879m). I per tornar a baixar al coll del Llor (11’3Km/778m).

Montcau
Montcau

I novament amunt cap el coll d’Eres, però desviant-me abans uns 200m per anar a visitar la cova Simanya (12’4Km/873m), una petita però prou bonica balma. El coll d’Eres (12’8Km/942m), un altre desviament de uns 500m. per anar a visitar el següent cim, el Montcau (13’4Km/1.056m) i tornar un altre cop fins aquí.

Cingleres de la Mola
Cingleres de la Mola

Un cop tornat, seguir el bonic sender SL-C 54 que va del coll de les Estenalles fins la Mola, i que ja segueixo per la carena del Pagès (15’5Km/1.029m) fins el final, la Mola, passant pels cinglets dels Obits i el collet del morral del Drac (18’2Km/968m), des de on ja pujo fins la Mola i l’ermita de Sant Llorenç de Munt (18’9Km/1.107m), un nou i fantàstic mirador. En acabar, novament fins el collet del morral del Drac (19’8Km/968m) i ja emprendre la tornada baixant per la empinada canal de l’ermita de Santa Agnes, la qual també visito (20’3Km/831m).

Sant Llorenç de Mint
Sant Llorenç de Mint

Ja sols em quedava anar ha retrobar-me amb els antics passos de una M-M, i arribar seguint-los un altre cop a Sant Llorenç, cosa que ja vaig aconseguir quan era completament fosc (27’3Km/480m).

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 30,9km.
Altura màxima: 1.107m i mínima: 450m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.559m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta cims serra Llaberia

28 de desembre de 2018

Pratdip i la serra Llaberia
Pratdip i la serra Llaberia

Començant a menjar-me les ungles després de quasi tres mesos de “poca” activitat deguda a tenir la “caragola indisposta»”, per tancar l’any, després de una primera “cura”, decideixo anar a provar-la seguint els passos de una marxeta de “resistència” i anar ha trepitjar els “cims” de la serra de Llaberia (el Cavall Bernat, 840m) i del Montalt (Montalt Nord, 754m), a més de algun altre que venia de “pas”.
Una caminadeta desafiant als “dips” que habiten per aquelles terres i al dia de “bruixes” que va ser. Els dips, ser mitològic que apareix a la nit per xuplar la sang de qui se aventura per ella i molt representatiu a “Prat-dip“, finalment vaig arribar ben fosc, i a les bruixes, pel dia de boires i fred que vaig tenir. Roin que és un que espanta fins els éssers diabòlics.

Cresta de la Seda i cingleres de Mont-redon
Cresta de la Seda i cingleres de Mont-redon

Vaig començar la caminada a Pratdip (216m) pel PR-C 96 que es dirigeix cap a Colldejou. Al prompte el vaig deixar marxar a la dreta i jo vaig seguir les indicacions de les Crestes de la Seda i Mont-redon. Una pujadeta espectacular i amb unes vistes fantàstiques per un collet, amb algun pas senzill, encinglerat i equipat. Havent passat el “Pas dels Siscos”, un altre passet “curiós”, i el pla del Balcó de Mont-redon, pujo al Mont-redon (859m).

Cingleres i Mont-Redon, a la dreta al fons Cavall Bernat
Cingleres i Mont-Redon, a la dreta al fons Cavall Bernat

Del mateix ja em dirigeixo cap al Cavall Bernat de Llaberia (834m), un cimet inclòs dins de la llista dels 100 cims, i com molts de ells, també espectacular. Vist des de la llunyania pareix un “cavall” inaccessible sense escalar, i després si pot accedir fàcilment amb una petita grimpada.

Cim de Mont-redon i el Cavall Bernat
Cim de Mont-redon i el Cavall Bernat

En baixar, cap a la Creu de Llaberia (909m), i en acabar volia anar a veure el radar meteorològic, el he vist molts de cops des de la llunyania i avui que el tenia al costat ni el veia, les boires, el vent i el fred em varen fer desistir, avall cap a Llaberia a veure si se apanyava l’hora. El vent va cessar, però el fred i la boira no. A Llaberia (734m) em vaig trobar amb el GR-7, i pel qual vaig continuar direcció a Tivissa.

La Creu de Llaberia
La Creu de Llaberia

Aquest passa per unes espectaculars cingleres, els Cingles del Tortó, per les que baixa per un corriol margenat per una empinada canal, per arribar a la Fou de Capçanes (295m). Allí trobo el PR-C 91 que es dirigeix cap a Capçanes per la seva vall, però jo, seguint el GR-7, vaig girant a l’esquerra en busca de la Portella de Montalt (602m).

Cingleres del Tortó
Cingleres del Tortó

Al poc, després de haver tornat a baixar, en un collet, trobo el “Pujador del Mano”, una directa i empinada pujadeta fins el cim del Montalt Punta Nord, un altre cim inclòs dins de la llista dels 100 cims, que, tot i no ser complicada, també requereix de l’ús de les mans algun cop. Amb la pena que em feia a mi treure-me les de les butxaques.

Cingleres? del Montalt des de la Portella del mateix
Cingleres? del Montalt des de la Portella del mateix

El cim, “se li suposa”, que unes vistes sensacionals, rodejat de cingleres i amb unes vistes fantàstiques cap els Cingles del Tortó i la Fou. No vaig veure res de res, un altre cop el vent gelat i la boira. Depresa cap el Montalt i el seu Pessebre “gelats com ha cargols”. I ja avall, per anar adreçant pistes per corriols dirigir-me cap a Pratdip abans me agafessin els Dips o me quedes gelat com un cuc.

Cim del Montalt sud
Cim del Montalt sud

Una volteta, com ja he repetit molt de cops (que me agraden totes) fantàstica i espectacular, tot i que el dia no va ser el prou complaent que hagués pogut estar, així com la cura de la meva “caragola” que la pobra segueix “indisposada”.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 29,6km.
Altura màxima: 912m i mínima: 216m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.789m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta a les ermites de la Vall de Cardó

3 de desembre de 2018

Després de haver donat diversos tombs per la vall de Cardo, cap cop me havia plantejat el fer una volta per les diferents ermites de la vall, “creient” que és un. El meu és més el “caminar” les senderes i gaudir dels seus “paisatges” que aprofundir, molts cops, en els fantàstics “espais” per on passen.

Balneari Cardo amb el coll del Murteró al fons i la ermita Santa Anna a la dreta
Balneari Cardo amb el coll del Murteró al fons i la ermita Santa Anna a la dreta

Aquest cop, havent-me “Animat a anar”, i havent-me arribat indirectament una fantàstica descripció de un altre “Senderista”, tot sigui dit que em va entusiasmar, una volteta de les que me agraden a mi i completament diferent. La volta a la vall de Cardo seguint el “rastre” de les diferents ermites que hi ha disseminades. Algunes ja conegudes per que em venien de “pas” per les meves voltes, i altres totalment desconegudes.

Balneari de Cardó i les ermites la Santíssima Trinitat i Sant Àngel
Balneari de Cardó i les ermites la Santíssima Trinitat i Sant Àngel

Una volteta per aquella Vall de Cardó, “l’oblit del que va ser un petit paradís”. La seva història va començar al segle XVII, quants uns eremites s’hi van instal·lar buscant el camí de la soledat i la vida mística. A finals del segle XIX es va començar a explotar com a Balneari i és va convertir en un jardí per on passejar fruint de les seves fonts i soledat fins l’any 1965 en que va finalitzar aquella època. Després va vindre l’interès comercial de les seves aigües i l’ocàs d’antics esplendors.

El balneari al fons i la ermita Santa Agnès
El balneari al fons i la ermita Santa Agnès

Nosaltres vam donar la volteta seguin la detallada i esplèndida ressenya del “senderista” nombrat més amunt, i a la que l’únic que es pot afegir son les “moltes gracies” per ella.

El balneari de Cardó i les ermites de la Columna i de Sant Onofre
El balneari de Cardó i les ermites de la Columna i de Sant Onofre

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 11,9km.
Altura màxima: 734m i mínima: 478m.
Desnivell ascendit i descendit, 786m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta a la serra de Collserola

19 de setembre de 2018

Aprofitant una estància a les Barnes, vaig decidir anar a recórrer “l’alta muntanya” del Barcelonès. Visitar un sostre comarcal, el Tibidabo (515m) i tatxar els dos cims inclosos dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, el Turó de Magarola (431m) i Sant Pere Màrtir o Puig d’Ossa (399m).

Panoràmica des del Mirador d'Horta
Panoràmica des del Mirador d’Horta

Com es pot suposar, per un sender difícil i d’alta dificultat a l’altura de la muntanya i del lloc per on va, el PR-C 171, que recorre tota la serra de Collserola, i “que permet gaudir de vistes espectaculars sobre Barcelona, els turons que l’envolten i el mar”.

Sortida de sol des de la muntanya del Notari
Sortida de sol des de la muntanya del Notari

En un dia clar hagués hagut de veure Montserrat, el Montseny i molts dels cims visitats i a visitar, malauradament no va estar aixi.

Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola
Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola

Després de haver gaudit  del silenci dels veïns de on vaig fer nit amb la meva caragola, el cementeri d’Horta, vaig pujar pel Mirador de Horta i la Muntanya del Notari fins el coll del Forat del Vent. A partir d’allí ja vaig seguir el PR creuant Collserola fins la parada de metro de la Zona Universitària, des de on, amb ell vaig tornar fins la parada de Valldaura.

Cim sostre comarcal Barcelonès
Cim sostre comarcal Barcelonès

Com posava un altra ressenya “una ruta amb unes vistes molt boniques i entretinguda”. Com ho son cada volta, racó i cim que he visitat.

Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir
Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 14,9km.
Altura màxima, 515m, Desnivell ascendit 631m, i descendit 698m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Uns petits passos al camí del Nord

1, 2 i 3 d’agost de 2018

I en baixar de l’Atxuria, ara si, cabo Higuer, ja mi dirigeixo per ja passar-hi la nit i gaudir de la seva posta de sol.
Tot i el primer espant per la gentada i “l’ambient” que vaig trobar a la arribar, la sort em va ser favorable i vaig trobar un racó íntim i tranquil  als peus mateixos del far i a tocar de la punta de cabo Higuer.

Far cabo Higuer
Far cabo Higuer

Com ja he comentat a una entrada anterior, i anava amb la idea de fer un “amago” a la petició que vaig fer als reis Mags del desig de emprendre la caminada de Cabo Higuer a Finisterre creuant tot el Cantàbric. Volia aprofitar el “topo” i el tren que voreja la costa fins Deba per fer tres etapes “inicials” anant a peu i tornant a dormir a la caragola amb el tren. El primer dia de cabo Higuer a Donostia, tornar amb tren fins Irun i d’allí amb bus fins Hondarribia. El segon de Donostia a Zumaia i ja el tercer, per acabar, de Zumaia a Deba.

Sortida sol extrem occidental Pirineus
Sortida sol extrem occidental Pirineus

Amb aquesta intenció al matí següent, a la sortida de sol, el “ritual”, deixar una pedra que havia portat de Cap de Creus i recollir-ne unes altres per poder intercanviar-les “algun dia”.
En acabar de gaudir de la sortida del sol a l’extrem occidental dels Pirineus, l’inici del que podia ser una curta etapa de una llarga caminadeta per “algun dia” un altre cop, el trajecte de cabo Higuer a Donostia.

Far extrem occidental dels Pirineus
Far extrem occidental dels Pirineus

Aprofitant el trajecte, també portava la intenció de passar a veure els records de un altra època, quan fèiem “guàrdies” durant la “mili” a una fortificació, el Fort de Guadalupe. A més, per no variar de les raderes sortides, la visita al cim més occidental del Pirineus inclòs dins dels seus cims més bonics i emblemàtic, monte Jaizkibel (545m).

Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya
Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya

Per cabo Higuer passa el GR-121, que dona la volta a Guipuzkoa, aquest, primer va vorejant la costa i puja després a buscar Jaizkibel. Jo, com volia veure el fort, vaig fer un primer trosset fins el torrent de Martierreka, on deixant-lo, vaig tirar amunt seguint un dels nombrosos caminets que hi han per la zona. És una fantàstica zona per passejar o entrenar.

El Fort de Guadalupe, suposo que qui el veu i el va veure. Quan nosaltres hi fèiem guàrdies ja sols era una ombra del que havia estat, si havia estat mai, tot buit i sense ningú, ja no tenia cap aprofitament. A hores de ara tot tancat i abandonat. Tampoc és que tingues que tindre cap “utilitat”, sols nostàlgia de un altre temps.

Després de la visita ja enllaço amb el “buen camino” a l’ermita de Nª Sª de Guadalupe i amb el recorregut que també ressegueix la carena de la serra de Jaizkibel.

Costa cantàbric des de Jeizkibel
Costa cantàbric des de Jeizkibel

La serra Jaizkibel, no cal dir que unes vistes fantàstiques i precioses. Tot un contrast amb les vistes dels cims dels Pirineus, la costa, el mar. Després la baixada a Pasaia, l’impacte sortir de un barranquet i de sobte trobar-te al mig del Port. La tornada a pujar i la visió de tota la costa, l’arribada a Donostia i la pujada a Monte Urgull. La veritat és que va ser una etapa que vaig gaudir enormement. Suposo que el contrast de haver vist tanta muntanya i tant poca costa.

Costa Cantàbric des de la Atalaia
Costa Cantàbric des de la Atalaia

Fins Pasaia vaig seguir “buen camino”. Un cop creuat el Port amb barca i una espectacular pujada, hi ha un punt on es divideixen, jo vaig seguir el GR-121 o sender de la Talaia, que va més en vista de la costa, vàrem tornar a coincidir a la platja del palau Kursaal, però ell va per dins de Donostia i jo vaig seguir la carretera de la costa que voreja Monte Urgull, i aprofitar per pujar-hi. Ja era prop el cap vespre i una visió embaucadora. El que fa la nostàlgia i el cap.

En acabar l’etapa, la realitat, en busca del tren, i cap a la caragola, a dormir un altre dia als peus del far de cabo Higuer.

A l’endemà, després de saludar al sol a la seva sortida i despedir-me de cabo Higuer fins la tornada, vaig dirigir la meva caragola cap a Monte Igueldo, com totes les ciutats, és complicat aparcar prop de elles.

Orio i la desembocadura riu Oria
Orio i la desembocadura riu Oria

De monte Igueldo, un altre cop el “buen camino”. La intenció, seguir el GR-121, originalment anava més per la costa. On en principi es desviava, actualment segueix el camí de sant Jaume. Intento anar pel camí antic, brut i un tall de romigueres. Res, cap el “buen camino”, mai més ben dit. Tram de camins quitranats i pistes, encara que no faltada de vistes i contrastos. La baixada cap a Orio per un antic camí empedrat que diuen fet pel romans. Orio, bonic poble costaner a la desembocadura del riu Oria. Una pujadeta i Zarautz, un altre bonic poble costaner, però aquest turístic i famós principalment per les seves platges. Aquí dos opcions, o seguir el camí de Sant Jaume per la carretera de la costa fins el bonic poble de Getaria, conegut principalment per ser on va neixer Juan Sebastian Elcano, el primer home que va donar la volta al mon,  o tornar a pujar a la carena. Jo, amunt per uns caminals tots vorejats de vinyes i amb unes fantàstiques vistes de la costa i Getaria.

Costa cantàbric i Getaria
Costa cantàbric i Getaria

Arribada a Zumaia, com els anteriors un bonic poble situat a la baia de la desembocadura del riu Urola. I un altre cop, tren i cap a Donostia. Donostia, la Concha, un ambient fantàstic. La platja, gent passejant, corren, la tranquil·litat que s’hi respirava, les vegades que un altra època hi vaig estar per aquí. I “un” carregat amb una motxilla i rapit a buscar el cotxe per marxar un altre cop cap a Zumaia. Havia vist un lloc “ideal” per poder passar-hi la nit amb la caragola. Llàstima, haguessin pogut ser de un altra manera les coses.

Platja Zumaia i costa Cantàbric
Platja Zumaia i costa Cantàbric

I a l’endemà de Zumaya a Deba, també bonic poble costaner situat a la desembocadura del riu Deba, tercera i ultima etapa “per aquest cop”. Després el tren ja se allunya de la costa i de l’itinerari. Dos dies fins Guernica i dos dies més fins Bilbao, les possibles sortides “amb tren”, no disposava dels dies. Continuarà “pendent”.

Les arrels de l'acantilat
Les arrels de l’acantilat

Esta etapa es pot fer pels dos “camins”, el camí del Nord, que puja cap a la carena i segueix pel caminals, o el GR-121 que va per un camí costaner, coincidint el primer tram amb el PR-Gi 5001 també anomenat “Les arrels dels penya-segats”, un senderol espectacular que va per la mateixa vora dels penya-segats i asomant-se a cales i caletes vorejades de altes parets rocoses.

Sender les Arrels de l'Acantilat
Sender les Arrels de l’Acantilat

Aquest tram, un sender amb unes vistes de la costa i els penya segats fantàstiques, tot i que prou duret, quan no estàs pujant estàs baixant, l’únic tramet planer és un que va per on anava antigament una via de tren. Ara, com els anteriors, un recorregut bonic i espectacular.

Deba i la costa del Cantàbric
Deba i la costa del Cantàbric

Continuara . . .

Resum estadístics de GPS.

– Dia Cabo Higuer a Donostia: Distancia recorreguda, 32km.
Altura màxima, 545m, Desnivell ascendit i descendit, 1.281m.
– Dia Donostia a Zumaia: Distancia recorreguda, 32,5km.
Altura màxima, 317m, Desnivell ascendit i descendit, 1.173m.
– Dia Zumaia a Deba: Distancia recorreguda, 16,2km.
Altura màxima, 221m, Desnivell ascendit i descendit, 731m.

Més fotografies:

– Dia Cabo Higuer a Donostia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Donostia a Zumaia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Zumaia a Deba.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

Records dels Pics de Europa

Un retorn al passat, juliol de 2005

Amb la feina que tinc i tindria que fer i jo sols enyorant el “escapar-me”. Menjant-me les ungles, i esperem que no calgui res més, mirant i recordant les escapades ja fetes i recopilades “gràficament”.

La primera em porta als “Picus” o pics de Europa, a uns records i unes “reflexions” sobre les càmeres digitals, i els avanços “tecnològics”.
Mala senyal, els “records massa sovint”. Esta, una aventura de fa anys i els pics d’Europa. Llavors, carregat amb la única referencia de els mapes de Alpina, una escapada per conèixer uns nous territoris.
En tren fins Lleó, amb bus fins Potes. I de allí un altre fins Fuente De. I a peu, fent el que es podia dir una Z, creuant els massissos central i occidental fins Covadonga. De Fuente De, vaig creuar el massís central fins Bulnes i Puente Poncebos. Llavors vaig creuar tota la fantàstica Garganta del Carés fins Posada Valdeón. I des de on, tornant a tirar amunt, i creuant el massís occidental, vaig arribar, per sort, al refugi Vegaberronda i posteriorment als llacs de Covadonga. I ja per tornar, primer en bus fins Oviedo i després amb tren vaig poder tornar a casa.

Panoràmica cim massis d'Andara o oriental
Panoràmica cim massis d’Andara o oriental

La sort. Com ha estat la tònica de sempre, el anar sol i sentir-me un munt de cops, el “poc coneixement”. Suposo que si un dia té que ser, cada cop ho tinc més prop el que tingui que ser. Aquell territori, com en molts altres, segons la guia, als “Picus”, és molt freqüent la boira espessa de tal intensitat que impedeix la visibilitat a molts escassos metres. I així mateix era, i quan ja estas desesperat que no tens ni idea de on estas ni cap on vas, i et dius, be ja veurem demà o quan s’aixequi on estic, llavors, – Ostres, diràs que he sentit veus. I ho eren, vaig poder arribar al refugi quan ja no hi contava. No anava amb tota la “tecnologia” que hi ha ara i que utilitzo.

Ara la tecnologia i les càmeres digitals.
Se podia dir que els “milers” de diapositives que tinc “guardades” i perdudes. Esperant un dia que pugui escanejar-les per poder veure-les còmodament. I perdudes perquè difícilment moltes recordaré de on les vaig fer. No com les que vaig fer llavors, i que com per recordar vaig utilitzar el numerar-les i apuntar-les al mapa.

Mapa Alpina amb les fotos "referenciades"
Mapa Alpina amb les fotos “referenciades”

I molt diferent, de com ara, estes dels pics d’Europa, si uneixo els anys que també porto GPS, les puc “referenciar” totes de on les vaig fer.

La fotografia en “rodets”, tenia unes característiques i qualitats reconegudes, però les digitals, juntament amb la tecnologia crec que ja les superen àmpliament, principalment en comoditat i facilitat.

Panoràmica cim massis Urrieles o central
Panoràmica cim massis Urrieles o central

I per acabar, esta altra “escapada” als Pics d’Europa i el que va ser ja fa temps una casualitat que em portes a conèixer a un gran muntanyenc i coneixedor de les muntanyes.
Tal com ja he comentat, vaig anar a participar a un ral·li de alta muntanya, però: – Ho sentim, no pots participar. Aquí per seguretat, no es pot anar sol, es té que anar en parelles. – Ufff, amb lo be que es va sol i no mal acompanyat.
La casualitat que ell estes també allí i em permeties formar “equip” amb ell. Jo, un “despenjat” del que no en sabia res i que no sabia fins on podia “fiar-se’n”. Però aquell encert em va portar a que em permetés acompanyar-lo al llarg dels anys a “trepitjar” els cims de molts 3000’s dels Pirineus, i com aquests cop i un altre de posterior, de la “península”.
Després de ell tenir “trepitjats” tots els cims més alts dels Pirineus, un altra fita és trepitjar els cims més alts dels massissos de la península.
I això el va portar a contar amb mi per poder acompanyar-lo als pics d’Europa. Es podia dir que va ser una escapada per “feina”. Vàrem sortir un matí directes de Lleida a saludar al fantasma del Casetón d’Andara. Vàrem fer els cims a corre-cuita i en acabar rapit cap a casa que faltava gent.

Panoràmica cim Cornión o occidental
Panoràmica cim Cornión o occidental

Una escapada a uns territoris espectaculars i màgics, on ens vàrem codeixar, amb un temps fantàstic, amb un bosc de afilades roques i cims, on la terra brilla per la seva absència.

Arxiu per visualitzar els recorreguts a Google Earth.

Més fotografies:

Fotos 50000iunafoto

Volta al Puigsacalm i a Cabrera

24 d’abril de 2018

Tinc un problema, em començo a preocupar, m’agraden totes.

El Puigsacalm, un pic herència de una altra època de caminadetes de “resistència”. Unes caminades, que particularment considero amb el plan d’anar a la muntanya ha gaudir i admirar-la, quasi tant inútils com anar ha desafiar-la corren, tant de “moda” actualment. I que personalment, també sigui dit, no deixo de trobar-li el grau de satisfacció de veure que “encara” puc resistir i “sofrir-les”. També herència, del que conto que un cop em varen “enganyar” per anar ha fer la ja super clàssica i popular Matagalls-Montserrat. En aquella època, no em veia capaç de poder caminar 80km sense parar. “Tranquil, quan ens cansem, pararem i plegarem”. El mal va ser que cansar ens vàrem cansar, però parar no vàrem parar. I allò sols va ser el principi de, en uns primers anys, d’anar repetint-la i acabant-la, amb un allò de “pos encara puc”. I a dia de avui tenir dos Copes Catalanes i “milers” de quilometres caminats i “resistits”.

I si que no serveixen per gaudir i admirar en aquell moment, però per qui li agrada realment la muntanya i gaudir-la, conèixer algun indret on té dius, aquí tinc que tornar, aquest és un. Fa anys que hi vaig estar, per dos cops. La marxeta, Pels camins dels matxos, de Torelló. Els que eren molt “matxos” o algun “burro”, com jo, tenien la possibilitat de passar per tres llocs màgics i captivadors, el Santuari de Bellmunt, el Puigsacalm i el Santuari de Cabrera.

Ara, aprofitant que em venia al passo cap a casa i disposava del temps, era el moment de tornar-hi.

Vaig anar amb la meva caragola al punt mig del que tenia que ser la volteta, o més ben dit el 8. Si estava “molt” cansat i em veia “impossibilitat” de continuar, podria plegar. Aquest punt eren les Planeses o el Güell. Primer, volteta al Puigsacalm, tornaria i després un altra volteta al Santuari de Cabrera.

S’hi arriba des de la mateixa sortida que hi ha a la boca sud del túnel de Bracons i que porta al veïnat de la Vola. D’allí per una pista que duu al Güell.

El Puigsacalm, és un dels cims clàssics de Catalunya per la seva estratègica ubicació, al mig de les comarques d’Osona i la Garrotxa. I des de on, des del seu cim permet gaudir d’unes magnífiques vistes en totes direccions. En un dia clar, podem tindre una panoràmica de 360º de mitja Catalunya, des de Cap de Creus a l’est, al Pedraforca i la Serra del Cadí a l’Oest, i des del Canigó i el Puigmal al Nord, al Montseny i Montserrat al Sud. Ara, com els dies anteriors, la pols i la calitja no em varen acabar de gaudir de la vista. S’haurà de tornar.

I el Santuari de Cabrera, un altre santuari espectacular situat en un pla allargat envoltat de altes cingleres. Un lloc on vaig lamentar no haver agafat el sac, la posta sol, la tranquil·litat que s’hi respirava i l’entorn sols em cridava a quedar-mi. Un altre lloc per passar-hi una fantàstica nit en companya de la lluna i les estrelles.

I tot això en un entorn, també, fantàstic i espectacular. Amb una gran diversitat de boscos i paisatges segons la vessant i l’alçada per on vas, i que van  des de alzinars mediterranis i rouredes  a les fagedes humides centreeuropees.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 37,4km.
Altura màxima, 1.514m, Desnivell ascendit, 2.023m.

Continua llegint «Volta al Puigsacalm i a Cabrera»

Volta a la Serra del Montsant

12 de març de 2018

El Montsant, o Mont Sant, per que diu qui compta que aquí es retiraven els ermitans a fer penitencia, prova en son les diferents ermites que hi han repartides pel territori i el que va ser la Cartoixa de Escaladei, o “Escala de Deu”.
Un territori abrupte amb altes cingleres i barrancades, i una llarga carena, la Serra Major. On els seus cims principals són la Roca Corbatera (1.163m), el Piló dels Senyalets (1.107m) i la Cogulla (1.062m), els tres visitats amb la volteta realitzada. Una “VOLTETA” en majúscules, per l’espectacularitat i els paisatges. Primer la anada per la carena de punta a punta i després per la tornada pel barranc de les Falconeres i el camí de la Pleta.
Començo a Albarca, i tot i que el fàcil i rapit hagués estat pujar pel GR-171 fins el Pla del Grau i després de passar per Roca Corbatera continuar fins el Moloner, jo, per un altra raó, em dirigeixo primer a l’ermita de la Mare de Déu del Montsant pel grau de la mateixa. D’allí a Roca Corbatera i en lloc de continuar per la carena de la serra Major, baixo pel grau dels Tres Escalons fins a Sant Joan del Codolar

Sant Joan del Codolar
Sant Joan del Codolar

i torno a pujar ja fins el Moloner pel Grau de Tomaset o camí del Montsant, una “petita” però costeruda variant. Del Moloner, després de visitar la Cova Santa, ja segueixo la carena de la serra Major passant pel Piló de Senyalets fins la Cogulla.
Després torno endarrere fins la cruïlla del PR-C 14, i que baixa, després de visitar el Clot del Cirer, per l’espectacular barranc de la Falconera i continua pel camí de la Pleta, i entre cingleres va a retrobar el GR-171. On, ja per ell, torno on he començat, passant abans pel barranc dels Tolls de l’Ou i la carena de un altre cop de l’ermita de la Mare de Déu del Montsant. Un altre cop, una “volteta” sense massa dificultat si exceptuen que torna a ser “considerable”, ara, espectacular i fantàstica i, com ja he dit, espectacular en majúscules.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 37,9km.
Altura màxima, 1.169m, Desnivell ascendit, 2.036m.

Continua llegint «Volta a la Serra del Montsant»