Volteta a la serra de Collserola

19 de setembre de 2018

Aprofitant una estància a les Barnes, vaig decidir anar a recórrer “l’alta muntanya” del Barcelonès. Visitar un sostre comarcal, el Tibidabo (515m) i tatxar els dos cims inclosos dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, el Turó de Magarola (431m) i Sant Pere Màrtir o Puig d’Ossa (399m).

Panoràmica des del Mirador d'Horta
Panoràmica des del Mirador d’Horta

Com es pot suposar, per un sender difícil i d’alta dificultat a l’altura de la muntanya i del lloc per on va, el PR-C 171, que recorre tota la serra de Collserola, i “que permet gaudir de vistes espectaculars sobre Barcelona, els turons que l’envolten i el mar”.

Sortida de sol des de la muntanya del Notari
Sortida de sol des de la muntanya del Notari

En un dia clar hagués hagut de veure Montserrat, el Montseny i molts dels cims visitats i a visitar, malauradament no va estar aixi.

Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola
Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola

Després de haver gaudit  del silenci dels veïns de on vaig fer nit amb la meva caragola, el cementeri d’Horta, vaig pujar pel Mirador de Horta i la Muntanya del Notari fins el coll del Forat del Vent. A partir d’allí ja vaig seguir el PR creuant Collserola fins la parada de metro de la Zona Universitària, des de on, amb ell vaig tornar fins la parada de Valldaura.

Cim sostre comarcal Barcelonès
Cim sostre comarcal Barcelonès

Com posava un altra ressenya “una ruta amb unes vistes molt boniques i entretinguda”. Com ho son cada volta, racó i cim que he visitat.

Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir
Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 14,9km.
Altura màxima, 515m, Desnivell ascendit 631m, i descendit 698m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Uns petits passos al camí del Nord

1, 2 i 3 d’agost de 2018

I en baixar de l’Atxuria, ara si, cabo Higuer, ja mi dirigeixo per ja passar-hi la nit i gaudir de la seva posta de sol.
Tot i el primer espant per la gentada i “l’ambient” que vaig trobar a la arribar, la sort em va ser favorable i vaig trobar un racó íntim i tranquil  als peus mateixos del far i a tocar de la punta de cabo Higuer.

Far cabo Higuer
Far cabo Higuer

Com ja he comentat a una entrada anterior, i anava amb la idea de fer un “amago” a la petició que vaig fer als reis Mags del desig de emprendre la caminada de Cabo Higuer a Finisterre creuant tot el Cantàbric. Volia aprofitar el “topo” i el tren que voreja la costa fins Deba per fer tres etapes “inicials” anant a peu i tornant a dormir a la caragola amb el tren. El primer dia de cabo Higuer a Donostia, tornar amb tren fins Irun i d’allí amb bus fins Hondarribia. El segon de Donostia a Zumaia i ja el tercer, per acabar, de Zumaia a Deba.

Sortida sol extrem occidental Pirineus
Sortida sol extrem occidental Pirineus

Amb aquesta intenció al matí següent, a la sortida de sol, el “ritual”, deixar una pedra que havia portat de Cap de Creus i recollir-ne unes altres per poder intercanviar-les “algun dia”.
En acabar de gaudir de la sortida del sol a l’extrem occidental dels Pirineus, l’inici del que podia ser una curta etapa de una llarga caminadeta per “algun dia” un altre cop, el trajecte de cabo Higuer a Donostia.

Far extrem occidental dels Pirineus
Far extrem occidental dels Pirineus

Aprofitant el trajecte, també portava la intenció de passar a veure els records de un altra època, quan fèiem “guàrdies” durant la “mili” a una fortificació, el Fort de Guadalupe. A més, per no variar de les raderes sortides, la visita al cim més occidental del Pirineus inclòs dins dels seus cims més bonics i emblemàtic, monte Jaizkibel (545m).

Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya
Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya

Per cabo Higuer passa el GR-121, que dona la volta a Guipuzkoa, aquest, primer va vorejant la costa i puja després a buscar Jaizkibel. Jo, com volia veure el fort, vaig fer un primer trosset fins el torrent de Martierreka, on deixant-lo, vaig tirar amunt seguint un dels nombrosos caminets que hi han per la zona. És una fantàstica zona per passejar o entrenar.

El Fort de Guadalupe, suposo que qui el veu i el va veure. Quan nosaltres hi fèiem guàrdies ja sols era una ombra del que havia estat, si havia estat mai, tot buit i sense ningú, ja no tenia cap aprofitament. A hores de ara tot tancat i abandonat. Tampoc és que tingues que tindre cap “utilitat”, sols nostàlgia de un altre temps.

Després de la visita ja enllaço amb el “buen camino” a l’ermita de Nª Sª de Guadalupe i amb el recorregut que també ressegueix la carena de la serra de Jaizkibel.

Costa cantàbric des de Jeizkibel
Costa cantàbric des de Jeizkibel

La serra Jaizkibel, no cal dir que unes vistes fantàstiques i precioses. Tot un contrast amb les vistes dels cims dels Pirineus, la costa, el mar. Després la baixada a Pasaia, l’impacte sortir de un barranquet i de sobte trobar-te al mig del Port. La tornada a pujar i la visió de tota la costa, l’arribada a Donostia i la pujada a Monte Urgull. La veritat és que va ser una etapa que vaig gaudir enormement. Suposo que el contrast de haver vist tanta muntanya i tant poca costa.

Costa Cantàbric des de la Atalaia
Costa Cantàbric des de la Atalaia

Fins Pasaia vaig seguir “buen camino”. Un cop creuat el Port amb barca i una espectacular pujada, hi ha un punt on es divideixen, jo vaig seguir el GR-121 o sender de la Talaia, que va més en vista de la costa, vàrem tornar a coincidir a la platja del palau Kursaal, però ell va per dins de Donostia i jo vaig seguir la carretera de la costa que voreja Monte Urgull, i aprofitar per pujar-hi. Ja era prop el cap vespre i una visió embaucadora. El que fa la nostàlgia i el cap.

En acabar l’etapa, la realitat, en busca del tren, i cap a la caragola, a dormir un altre dia als peus del far de cabo Higuer.

A l’endemà, després de saludar al sol a la seva sortida i despedir-me de cabo Higuer fins la tornada, vaig dirigir la meva caragola cap a Monte Igueldo, com totes les ciutats, és complicat aparcar prop de elles.

Orio i la desembocadura riu Oria
Orio i la desembocadura riu Oria

De monte Igueldo, un altre cop el “buen camino”. La intenció, seguir el GR-121, originalment anava més per la costa. On en principi es desviava, actualment segueix el camí de sant Jaume. Intento anar pel camí antic, brut i un tall de romigueres. Res, cap el “buen camino”, mai més ben dit. Tram de camins quitranats i pistes, encara que no faltada de vistes i contrastos. La baixada cap a Orio per un antic camí empedrat que diuen fet pel romans. Orio, bonic poble costaner a la desembocadura del riu Oria. Una pujadeta i Zarautz, un altre bonic poble costaner, però aquest turístic i famós principalment per les seves platges. Aquí dos opcions, o seguir el camí de Sant Jaume per la carretera de la costa fins el bonic poble de Getaria, conegut principalment per ser on va neixer Juan Sebastian Elcano, el primer home que va donar la volta al mon,  o tornar a pujar a la carena. Jo, amunt per uns caminals tots vorejats de vinyes i amb unes fantàstiques vistes de la costa i Getaria.

Costa cantàbric i Getaria
Costa cantàbric i Getaria

Arribada a Zumaia, com els anteriors un bonic poble situat a la baia de la desembocadura del riu Urola. I un altre cop, tren i cap a Donostia. Donostia, la Concha, un ambient fantàstic. La platja, gent passejant, corren, la tranquil·litat que s’hi respirava, les vegades que un altra època hi vaig estar per aquí. I “un” carregat amb una motxilla i rapit a buscar el cotxe per marxar un altre cop cap a Zumaia. Havia vist un lloc “ideal” per poder passar-hi la nit amb la caragola. Llàstima, haguessin pogut ser de un altra manera les coses.

Platja Zumaia i costa Cantàbric
Platja Zumaia i costa Cantàbric

I a l’endemà de Zumaya a Deba, també bonic poble costaner situat a la desembocadura del riu Deba, tercera i ultima etapa “per aquest cop”. Després el tren ja se allunya de la costa i de l’itinerari. Dos dies fins Guernica i dos dies més fins Bilbao, les possibles sortides “amb tren”, no disposava dels dies. Continuarà “pendent”.

Les arrels de l'acantilat
Les arrels de l’acantilat

Esta etapa es pot fer pels dos “camins”, el camí del Nord, que puja cap a la carena i segueix pel caminals, o el GR-121 que va per un camí costaner, coincidint el primer tram amb el PR-Gi 5001 també anomenat “Les arrels dels penya-segats”, un senderol espectacular que va per la mateixa vora dels penya-segats i asomant-se a cales i caletes vorejades de altes parets rocoses.

Sender les Arrels de l'Acantilat
Sender les Arrels de l’Acantilat

Aquest tram, un sender amb unes vistes de la costa i els penya segats fantàstiques, tot i que prou duret, quan no estàs pujant estàs baixant, l’únic tramet planer és un que va per on anava antigament una via de tren. Ara, com els anteriors, un recorregut bonic i espectacular.

Deba i la costa del Cantàbric
Deba i la costa del Cantàbric

Continuara . . .

Resum estadístics de GPS.

– Dia Cabo Higuer a Donostia: Distancia recorreguda, 32km.
Altura màxima, 545m, Desnivell ascendit i descendit, 1.281m.
– Dia Donostia a Zumaia: Distancia recorreguda, 32,5km.
Altura màxima, 317m, Desnivell ascendit i descendit, 1.173m.
– Dia Zumaia a Deba: Distancia recorreguda, 16,2km.
Altura màxima, 221m, Desnivell ascendit i descendit, 731m.

Més fotografies:

– Dia Cabo Higuer a Donostia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Donostia a Zumaia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Zumaia a Deba.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

Records dels Pics de Europa

Un retorn al passat, juliol de 2005

Amb la feina que tinc i tindria que fer i jo sols enyorant el “escapar-me”. Menjant-me les ungles, i esperem que no calgui res més, mirant i recordant les escapades ja fetes i recopilades “gràficament”.

La primera em porta als “Picus” o pics de Europa, a uns records i unes “reflexions” sobre les càmeres digitals, i els avanços “tecnològics”.
Mala senyal, els “records massa sovint”. Esta, una aventura de fa anys i els pics d’Europa. Llavors, carregat amb la única referencia de els mapes de Alpina, una escapada per conèixer uns nous territoris.
En tren fins Lleó, amb bus fins Potes. I de allí un altre fins Fuente De. I a peu, fent el que es podia dir una Z, creuant els massissos central i occidental fins Covadonga. De Fuente De, vaig creuar el massís central fins Bulnes i Puente Poncebos. Llavors vaig creuar tota la fantàstica Garganta del Carés fins Posada Valdeón. I des de on, tornant a tirar amunt, i creuant el massís occidental, vaig arribar, per sort, al refugi Vegaberronda i posteriorment als llacs de Covadonga. I ja per tornar, primer en bus fins Oviedo i després amb tren vaig poder tornar a casa.

Panoràmica cim massis d'Andara o oriental
Panoràmica cim massis d’Andara o oriental

La sort. Com ha estat la tònica de sempre, el anar sol i sentir-me un munt de cops, el “poc coneixement”. Suposo que si un dia té que ser, cada cop ho tinc més prop el que tingui que ser. Aquell territori, com en molts altres, segons la guia, als “Picus”, és molt freqüent la boira espessa de tal intensitat que impedeix la visibilitat a molts escassos metres. I així mateix era, i quan ja estas desesperat que no tens ni idea de on estas ni cap on vas, i et dius, be ja veurem demà o quan s’aixequi on estic, llavors, – Ostres, diràs que he sentit veus. I ho eren, vaig poder arribar al refugi quan ja no hi contava. No anava amb tota la “tecnologia” que hi ha ara i que utilitzo.

Ara la tecnologia i les càmeres digitals.
Se podia dir que els “milers” de diapositives que tinc “guardades” i perdudes. Esperant un dia que pugui escanejar-les per poder veure-les còmodament. I perdudes perquè difícilment moltes recordaré de on les vaig fer. No com les que vaig fer llavors, i que com per recordar vaig utilitzar el numerar-les i apuntar-les al mapa.

Mapa Alpina amb les fotos "referenciades"
Mapa Alpina amb les fotos “referenciades”

I molt diferent, de com ara, estes dels pics d’Europa, si uneixo els anys que també porto GPS, les puc “referenciar” totes de on les vaig fer.

La fotografia en “rodets”, tenia unes característiques i qualitats reconegudes, però les digitals, juntament amb la tecnologia crec que ja les superen àmpliament, principalment en comoditat i facilitat.

Panoràmica cim massis Urrieles o central
Panoràmica cim massis Urrieles o central

I per acabar, esta altra “escapada” als Pics d’Europa i el que va ser ja fa temps una casualitat que em portes a conèixer a un gran muntanyenc i coneixedor de les muntanyes.
Tal com ja he comentat, vaig anar a participar a un ral·li de alta muntanya, però: – Ho sentim, no pots participar. Aquí per seguretat, no es pot anar sol, es té que anar en parelles. – Ufff, amb lo be que es va sol i no mal acompanyat.
La casualitat que ell estes també allí i em permeties formar “equip” amb ell. Jo, un “despenjat” del que no en sabia res i que no sabia fins on podia “fiar-se’n”. Però aquell encert em va portar a que em permetés acompanyar-lo al llarg dels anys a “trepitjar” els cims de molts 3000’s dels Pirineus, i com aquests cop i un altre de posterior, de la “península”.
Després de ell tenir “trepitjats” tots els cims més alts dels Pirineus, un altra fita és trepitjar els cims més alts dels massissos de la península.
I això el va portar a contar amb mi per poder acompanyar-lo als pics d’Europa. Es podia dir que va ser una escapada per “feina”. Vàrem sortir un matí directes de Lleida a saludar al fantasma del Casetón d’Andara. Vàrem fer els cims a corre-cuita i en acabar rapit cap a casa que faltava gent.

Panoràmica cim Cornión o occidental
Panoràmica cim Cornión o occidental

Una escapada a uns territoris espectaculars i màgics, on ens vàrem codeixar, amb un temps fantàstic, amb un bosc de afilades roques i cims, on la terra brilla per la seva absència.

Arxiu per visualitzar els recorreguts a Google Earth.

Més fotografies:

Fotos 50000iunafoto

Volta al Puigsacalm i a Cabrera

24 d’abril de 2018

Tinc un problema, em començo a preocupar, m’agraden totes.

El Puigsacalm, un pic herència de una altra època de caminadetes de “resistència”. Unes caminades, que particularment considero amb el plan d’anar a la muntanya ha gaudir i admirar-la, quasi tant inútils com anar ha desafiar-la corren, tant de “moda” actualment. I que personalment, també sigui dit, no deixo de trobar-li el grau de satisfacció de veure que “encara” puc resistir i “sofrir-les”. També herència, del que conto que un cop em varen “enganyar” per anar ha fer la ja super clàssica i popular Matagalls-Montserrat. En aquella època, no em veia capaç de poder caminar 80km sense parar. “Tranquil, quan ens cansem, pararem i plegarem”. El mal va ser que cansar ens vàrem cansar, però parar no vàrem parar. I allò sols va ser el principi de, en uns primers anys, d’anar repetint-la i acabant-la, amb un allò de “pos encara puc”. I a dia de avui tenir dos Copes Catalanes i “milers” de quilometres caminats i “resistits”.

I si que no serveixen per gaudir i admirar en aquell moment, però per qui li agrada realment la muntanya i gaudir-la, conèixer algun indret on té dius, aquí tinc que tornar, aquest és un. Fa anys que hi vaig estar, per dos cops. La marxeta, Pels camins dels matxos, de Torelló. Els que eren molt “matxos” o algun “burro”, com jo, tenien la possibilitat de passar per tres llocs màgics i captivadors, el Santuari de Bellmunt, el Puigsacalm i el Santuari de Cabrera.

Ara, aprofitant que em venia al passo cap a casa i disposava del temps, era el moment de tornar-hi.

Vaig anar amb la meva caragola al punt mig del que tenia que ser la volteta, o més ben dit el 8. Si estava “molt” cansat i em veia “impossibilitat” de continuar, podria plegar. Aquest punt eren les Planeses o el Güell. Primer, volteta al Puigsacalm, tornaria i després un altra volteta al Santuari de Cabrera.

S’hi arriba des de la mateixa sortida que hi ha a la boca sud del túnel de Bracons i que porta al veïnat de la Vola. D’allí per una pista que duu al Güell.

El Puigsacalm, és un dels cims clàssics de Catalunya per la seva estratègica ubicació, al mig de les comarques d’Osona i la Garrotxa. I des de on, des del seu cim permet gaudir d’unes magnífiques vistes en totes direccions. En un dia clar, podem tindre una panoràmica de 360º de mitja Catalunya, des de Cap de Creus a l’est, al Pedraforca i la Serra del Cadí a l’Oest, i des del Canigó i el Puigmal al Nord, al Montseny i Montserrat al Sud. Ara, com els dies anteriors, la pols i la calitja no em varen acabar de gaudir de la vista. S’haurà de tornar.

I el Santuari de Cabrera, un altre santuari espectacular situat en un pla allargat envoltat de altes cingleres. Un lloc on vaig lamentar no haver agafat el sac, la posta sol, la tranquil·litat que s’hi respirava i l’entorn sols em cridava a quedar-mi. Un altre lloc per passar-hi una fantàstica nit en companya de la lluna i les estrelles.

I tot això en un entorn, també, fantàstic i espectacular. Amb una gran diversitat de boscos i paisatges segons la vessant i l’alçada per on vas, i que van  des de alzinars mediterranis i rouredes  a les fagedes humides centreeuropees.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 37,4km.
Altura màxima, 1.514m, Desnivell ascendit, 2.023m.

Continua llegint «Volta al Puigsacalm i a Cabrera»

Volta a la Serra del Montsant

12 de març de 2018

El Montsant, o Mont Sant, per que diu qui compta que aquí es retiraven els ermitans a fer penitencia, prova en son les diferents ermites que hi han repartides pel territori i el que va ser la Cartoixa de Escaladei, o “Escala de Deu”.
Un territori abrupte amb altes cingleres i barrancades, i una llarga carena, la Serra Major. On els seus cims principals són la Roca Corbatera (1.163m), el Piló dels Senyalets (1.107m) i la Cogulla (1.062m), els tres visitats amb la volteta realitzada. Una “VOLTETA” en majúscules, per l’espectacularitat i els paisatges. Primer la anada per la carena de punta a punta i després per la tornada pel barranc de les Falconeres i el camí de la Pleta.
Començo a Albarca, i tot i que el fàcil i rapit hagués estat pujar pel GR-171 fins el Pla del Grau i després de passar per Roca Corbatera continuar fins el Moloner, jo, per un altra raó, em dirigeixo primer a l’ermita de la Mare de Déu del Montsant pel grau de la mateixa. D’allí a Roca Corbatera i en lloc de continuar per la carena de la serra Major, baixo pel grau dels Tres Escalons fins a Sant Joan del Codolar

Sant Joan del Codolar
Sant Joan del Codolar

i torno a pujar ja fins el Moloner pel Grau de Tomaset o camí del Montsant, una “petita” però costeruda variant. Del Moloner, després de visitar la Cova Santa, ja segueixo la carena de la serra Major passant pel Piló de Senyalets fins la Cogulla.
Després torno endarrere fins la cruïlla del PR-C 14, i que baixa, després de visitar el Clot del Cirer, per l’espectacular barranc de la Falconera i continua pel camí de la Pleta, i entre cingleres va a retrobar el GR-171. On, ja per ell, torno on he començat, passant abans pel barranc dels Tolls de l’Ou i la carena de un altre cop de l’ermita de la Mare de Déu del Montsant. Un altre cop, una “volteta” sense massa dificultat si exceptuen que torna a ser “considerable”, ara, espectacular i fantàstica i, com ja he dit, espectacular en majúscules.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 37,9km.
Altura màxima, 1.169m, Desnivell ascendit, 2.036m.

Continua llegint «Volta a la Serra del Montsant»

Volta serra de Prades i la Mussara

11 de març de 2018

Després de un canvi de destí d’última hora dirigeixo les meves passes a un terreny més conegut i trepitjat de fa anys. I que em porten a uns records i pensaments del “que i com?”, Farena i la Mola d’Estat.

Eren les primeres “escapades” a la muntanya. Esta, una marxa de regularitat, era l’any 1.984, simplement perquè ho posa a les fotos. L’entrada per la Riba ja va ser de “impressió”, ara ja de tantes vegades de passar-hi i veure tantes contrades, sense importància. Farena un poblet perdut entre muntanyes, on ha dia de avui i he passat varies vegades a peu i on mai i he estat en cotxe, i l’últim record que hi tinc és sentat a un brancal de una casa menjant-me uns callos ben regats en vi per poder continuar un altre cop fins a Prades, sols portava 45km recorreguts i 2.000m pujats, i encara em quedaven uns altres 15km i 800ms de pujada. I la Mola d’Estat, era com si estessim a l’últim racó del món, un racó preciós i idíl·lic. I que a dia de avui, realment ho és, però se ha convertit en un de tants.

On està tota aquella il·lusió i alegria? Com em canviat i en que ens em convertit. Ho, com he canviat i en que me he convertit?, potser tinc un problema. Menys mal que el temps el resoldrà.

Fotos Marxa Regularitat 1984

El que em guia aquest cop és donar la volta pels cims, podíem dir més destacats, de la zona, la serra de Prades i la Mussara.

La idea, començar a Prades i de allí dirigir-me cap al cim de Mussara, un cim que sempre havia sentit nomenat, i ara resulta que no figura ni com cim ni com res. Igual era pels repetidors de TV, algun dia eren Caro, la Mussara i el Bartolo a Castelló.

Abans de la Mussara passar pel Picorandan i el Puig Pelat. Després, dirigir-me cap a la Punta del Barrina, sostre de l’Alt Camp i continuar cap a Farena. Un cop superada, passar pel cim o el pla de la Mola d’Estat i continuar fins Tossal de la Baltasana, sostre de de les comarques del Baix Camp i la Conca de Barberà, i tornar a Prades. Una “volteta” sense massa dificultat si exceptuen que és “considerable”.
De Prades fins la Mussara es podia dir que segueixo el GR-65.5, el deixo al coll de Tina per pujar al Puig Pelat, als Motllats. Després, des de la Mussara fins a Punta del Barrina volia seguir un tram de GR-7 per després pujar al Barrina, però vistes les cingleres,

Cingleres Puig Pelat
Cingleres Puig Pelat

torno al Puig Pelat i continuo pel sender que va per dalt de les cingleres fins el Portell de l’Onclet. Tram no massa definit fins la pista de baix del Portell. Seguint-la un tros, agafo un sender que ja puja al Punta del Barrina. En baixar agafo un sender que per baix de les cingleres de l’Abellera i la Foradada, al serret dels Avenc, i que em porta fins Mont-ral. Un sender definit i marcat però “entretingut”. A les portes de Mont-ral ja agafo un altre sender, el PR-C 20, que em porta fins Farena. Un sender caracteritzat per que quasi té tants de pals indicadors com senyals.

Aquest sender de Farena puja fins el Cogullons. Jo, a Farena, agafo un altre variant prou definida que pel grau del Roquerol i el mas de Mateu puja fins la Taula dels Quatre Batlles. I un cop allí ja es podia dir que acabo pel GR-171, després de abans passar per la Mola d’Estat i el Tossal de la Baltassana.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 40,3km.
Altura màxima, 1.202m, Desnivell ascendit, 1.753m.

Continua llegint «Volta serra de Prades i la Mussara»

Serra de Finestres i el Puigsallança

25 de febrer de 2018

I pel l’endemà la volta al Puigsallança (1.026m) per la serra de Finestres i les Medes.

I tot i que la “fita” era el Puigsallança, el més bonic i espectacular varen ser el Santuari de Finestres encinglat dalt de un collet rocós i que té fins un petit passadís per passar per baix de ell i creuar pel collet, i el castell de Finestres, construït tipus el castell de Verdera, dalt de un cim rocallós amb altes cingleres, i del que l’únic que queda d’ell son les escales que hi pujaven, degut a que va ser derruït pels terratrèmols del 1427 i 1428.

I avui si, tot i no tenir “possibilitat” de la panoràmica de 360º, si que varen estar les vistes “espectaculars” a vista d’ocell. Tant des del Santuari o del Castell de Finestres, com després des de dalt de les cingleres de la serra les Finestres. Decebedora un altre cop la Carena de la Codina o de les Medes, quasi tota per pista coberta de vegetació i transitada per bicis de muntanya, motos i tot terrenys, i un a peu, jo. Possiblement més bonica la baixada per l’itinerari de Itinerannia, o millor, retornar a buscar les cingleres de Costabella.

Aquest cop vaig començar prop de Sant Aniol de Finestres. Pujo per un collet que porta fins el Santuari i el Castell de les Finestres. De allí, seguin la carena de la Serra de Finestres arribo al collet de la Fontpobra. Allí giro seguit la carena de la serra les Medes fins que des de les Medes ja em dirigeixo un altre cop cap la caragola.

Un altre cop volta sense dificultat, encara que com sempre, atents i amb l’extra que la pujada al Castell requereix no patir per l’altura, com això mateix al collet del Forat de l’Ovella, que hi ha un punt on hi ha uns graons ferrats.

Continua llegint «Serra de Finestres i el Puigsallança»

Sostres comarcals, el Puigsou i el Montner

24 de febrer de 2018

Continuant darrera les atalaies de Catalunya aquest cop dirigeixo els meus passos a la Vall de Llémena, on a més dels pernils i l’aigua de Sant Aniol s’amaga una vall “De una gran bellesa, dintre, s’entén, el matís bucòlic i rural. La vall és petita, recollida, sinuosa – un autèntic cul-de-sac sobre l’amfiteatre que la tanca al nord. És la miniatura deliciosa d’una vall del nostre país”. Així diu que definia l’any 1974, Josep Pla a la Vall del Llémena.

I així la vaig trobar personalment jo, una vall com molts altres territoris, amb antiquíssimes i derruïdes masies i ermites, i actualment amb grans territoris amb una vegetació que si no fos per les senderes es faria difícil el poder caminar.
Jo quasi es podria dir que li vaig donar el tomb. Primer el serrat dels Tres Termes, Rocacorba i la serra de Portelles, i al demà la serra de Finestres i la de les Medes.
I tot sigui dit que, encara que les “atalaies” em van defraudar una mica, si que té racons i balcons de gran bellesa.

El primer dia el Puigsou (991m), sostre comarcal del Gironès. Un cim que sense desmereixe’l en absolut a ell, si  no més be compadeixe’l, vist de lluny es veu altiu i virtuós, quan estàs allí el trobes infestat de antenes i tanques i no et deixen arribar ni al seu cim, han tancat tot el perímetre. I per poder “apropar-tei” tens que fer de “Tarzan”. Un cim que no et deixen apropar a ell i que a sobre no figura ni als “catalogats” per l’ICC.
Després el Montner (837m), sostre comarcal de el Pla de l’Estany. Un “turonet” rodejat de vegetació.
Vaja, que a sobre de no fer un gran dia en panoràmiques, no era el meu dia “fotogràfic”.
Ara, la pujada fins el Santuari de Rocacorba, el serrall de les Portelles, i algun “balcó” a les cingleres, realment espectaculars i boniques.

Començo la caminada a prop de Granollers de Rocacorba, pujo fins el serrat dels Tres Termes i torno a baixar a la riera de Rocacorba, i des d’on pel camí de l’Escaleta pujo fins el Santuari de Rocacorba. I ja seguin sempre la carena fins el collet de la Bastarra on ja tiro avall per la pista que hi arriba fins la “caragola”.

Com altres, volta sense cap dificultat, encara que cal estar atents, el tram de la pujada al Montner fins el collet de la Bastarra, sense sender massa definit, o tapat per la fullarasca. Sempre tendint per la part ombrívola o nord. La sud o solejada, si no es porta un matxet com a la selva, perill de quedar-te enredat amb els arintjols sense poder-ne sortir.

Continua llegint «Sostres comarcals, el Puigsou i el Montner»