Volteta al Pont “Foradat” i la Mola l’Aixada

5 de gener de 2019

Volteta al barranc de la Fou per visitar dos Ponts “Foradats”. El un de dimensions colossals i el altre més modest però amb unes vistes també espectaculars.
Una volteta prou senzilla i còmoda, si exceptuem les pujades al pont, que requereixen el utilitzar les mans, i la de pujar a sobre, exposada i en cert perill, i que dos trams del sender estan poc definits.

A la dreta el Pont "Foradat"
A la dreta el Pont “Foradat”

Havent-me “anima’t a anar”, comencem la caminada des del Racó dels Ferrins per la pista que porta a la Tenalla i el Salt de Robert. Als pocs metres (0’050Km/505m), abans de creuar una cadena que barra el pas, trobem una pista que baixa a creuar el barranc de la Fou a gual. Pel mateix costat veiem que hi ha un corriol amb el terra d’arena que creua el barranc del Salt, el seguim. El sender va seguint més o menys paral·lel al riu, fins que després de creuar un barranquet s’enfila fort per pujar a un collet (0’8Km/635m). Davant de nosaltres tenim la Moleta del Cepí amb el morro de roca del Pont Foradat. Baixem un poc al barranquet del darrera i seguim pujant cap al Pont.

El "Forat" del Pont
El “Forat” del Pont

Quan quasi bé estem baix del costat del pont, trobem una cruïlla (1’5Km/778m). Hi ha tres camins, el de l’esquerra que puja al Pont (NO), el del mig que puja un poc fins el collet i continua planejant a l’esquerra, per on tornarem. I un altre que marxa a la dreta baixant lleument (SE), que ens portaria cap avall fins l’Ermiteta. On trobaríem la pista de la Fou. Seguim per l’esquerra i pujant.
Trobem un altre sender a la dreta (E)(1’7Km/833m), és el que ens portarà dins del ull del pont. Per pujar-hi ens tenim que ajudar d’una Savina per superar un petit ressalt. Pont “Foradat”

La Fou i el Morral Desplegat des del sostre del Pont
La Fou i el Morral Desplegat des del sostre del Pont

Després continuem pujant pel sender de l’esquerra (NO) i arribem a un petit planell (2’0Km/880m) on està la cruïlla del sender (E) que ens porta a pujar al damunt del pont. Tot i que la pujada és prou fàcil, al començament necessitem utilitzar les mans per superar un ressalt a una pedra un pel dificultós, i després passar per un relleixó un poc aeri. No cal dir que la vista des del sobre del Pont és molt aèria i espectacular.

Les cingleres de la Mola l'Aixada, el Morral i els Plans des del sostre del Pont
Les cingleres de la Mola l’Aixada, el Morral i els Plans des del sostre del Pont

Tornats a la cruïlla continuem el sender amunt (NO), però cal estar atents, a partir d’ara està molt més desdibuixat i perdut. A grans trets podem dir que després de creuar per sobre de un rocallet seguim sempre en direcció SE.

Després de passar per baix d’un cinglet i haver trobat les parets de pedra d’una barraqueta de pastors (2’8Km/947m), uns metres més, trobem una petita canal que puja en direcció NNE. És per on seguirem, però abans continuarem uns metres més i trobarem un nou “pontet” amb una fantàstica miranda al barranc dels Presseguers i el Salt (3’0Km/958m).

El Pont Foradat pujant a la Mola l'Aixada
El Pont Foradat pujant a la Mola l’Aixada

Després d’haver gaudit de la vista tornem novament endarrere per pujar pel corriol que puja per l’estretor.
Sortim al collet (3’3km/970m). Davant nostre el collet que puja cap el cim de la Mola l’Aixada. Tot i no haver camí, també es podria seguir per ell. Nosaltres seguim per la vessant del Racó dels Presseguer. Enfront nostre, més baix, tenim les Faixes dels Panys, tenim que anar a buscar-les i passar per sobre. El sender va a buscar-les descendint lleument i efectuant un franqueig pel mig de una tartera empinada que hi ha a sobre de les cingleres. És el tram que el sender està més desdibuixat i cal estar atent.

Cingleres del Morral Desplegat a l'esquerra, el Portell i Fredes
Cingleres del Morral Desplegat a l’esquerra, el Portell i Fredes

Aquest sender ens portarà al collet de la Roja (4’3km/895m). Aquí, si continuéssim recte i amunt, sense sender, podríem pujar fins el Negrell pel que es denomina la Costa Dreta, la empinada pujada que tenim enfront. Nosaltres descendim a la dreta en direcció E per girar a S vorejant el cinglet que tenim a la dreta. Al fondet (4’6Km/849m) trobem el sender que ve i va a l’Àrea de la Fou i que passa per la cova la Roja.

El seguim en direcció a la Portella de la Malladeta (E) i pujant. Collet (5’3Km/925m) a sobre de les cingleres de la Cova la Roja, vista espectacular del barranc de la Fou. Comencem a descentre per les cingleres de les Lleixes, i passant per un passet “encinglerat” (5’6Km/854m).

El coll dels Orons i el Pont "Il·luminat"
El coll dels Orons i el Pont “Il·luminat”

Collet de la Portella de la Malladeta (5’9Km/842m), i pal indicador. Deixem el clar sender que portàvem que es dirigeix cap a l’Àrea de la Fou, i girem a la dreta un altre cop per un sender desdibuixat i bastant perdut, donant el tomb i passant per baix de les cingleres, on trobem la Mallada la Palma (6’7Km/783m), i que ens portarà un altre cop a la cruïlla de baix del Pont Foradat que em trobat a la pujada (7’4Km/778m).

I ara, tornant-nos a deixar la baixada a l’Ermiteta, sols en queda retornar pel camí pel que em pujat al matí fins l’inici (8’8Km/505m).

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 9,6km.
Altura màxima: 973m i mínima: 498m.
Desnivell ascendit i descendit, 787m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta cims serra Llaberia

28 de desembre de 2018

Pratdip i la serra Llaberia
Pratdip i la serra Llaberia

Començant a menjar-me les ungles després de quasi tres mesos de “poca” activitat deguda a tenir la “caragola indisposta»”, per tancar l’any, després de una primera “cura”, decideixo anar a provar-la seguint els passos de una marxeta de “resistència” i anar ha trepitjar els “cims” de la serra de Llaberia (el Cavall Bernat, 840m) i del Montalt (Montalt Nord, 754m), a més de algun altre que venia de “pas”.
Una caminadeta desafiant als “dips” que habiten per aquelles terres i al dia de “bruixes” que va ser. Els dips, ser mitològic que apareix a la nit per xuplar la sang de qui se aventura per ella i molt representatiu a “Prat-dip“, finalment vaig arribar ben fosc, i a les bruixes, pel dia de boires i fred que vaig tenir. Roin que és un que espanta fins els éssers diabòlics.

Cresta de la Seda i cingleres de Mont-redon
Cresta de la Seda i cingleres de Mont-redon

Vaig començar la caminada a Pratdip (216m) pel PR-C 96 que es dirigeix cap a Colldejou. Al prompte el vaig deixar marxar a la dreta i jo vaig seguir les indicacions de les Crestes de la Seda i Mont-redon. Una pujadeta espectacular i amb unes vistes fantàstiques per un collet, amb algun pas senzill, encinglerat i equipat. Havent passat el “Pas dels Siscos”, un altre passet “curiós”, i el pla del Balcó de Mont-redon, pujo al Mont-redon (859m).

Cingleres i Mont-Redon, a la dreta al fons Cavall Bernat
Cingleres i Mont-Redon, a la dreta al fons Cavall Bernat

Del mateix ja em dirigeixo cap al Cavall Bernat de Llaberia (834m), un cimet inclòs dins de la llista dels 100 cims, i com molts de ells, també espectacular. Vist des de la llunyania pareix un “cavall” inaccessible sense escalar, i després si pot accedir fàcilment amb una petita grimpada.

Cim de Mont-redon i el Cavall Bernat
Cim de Mont-redon i el Cavall Bernat

En baixar, cap a la Creu de Llaberia (909m), i en acabar volia anar a veure el radar meteorològic, el he vist molts de cops des de la llunyania i avui que el tenia al costat ni el veia, les boires, el vent i el fred em varen fer desistir, avall cap a Llaberia a veure si se apanyava l’hora. El vent va cessar, però el fred i la boira no. A Llaberia (734m) em vaig trobar amb el GR-7, i pel qual vaig continuar direcció a Tivissa.

La Creu de Llaberia
La Creu de Llaberia

Aquest passa per unes espectaculars cingleres, els Cingles del Tortó, per les que baixa per un corriol margenat per una empinada canal, per arribar a la Fou de Capçanes (295m). Allí trobo el PR-C 91 que es dirigeix cap a Capçanes per la seva vall, però jo, seguint el GR-7, vaig girant a l’esquerra en busca de la Portella de Montalt (602m).

Cingleres del Tortó
Cingleres del Tortó

Al poc, després de haver tornat a baixar, en un collet, trobo el “Pujador del Mano”, una directa i empinada pujadeta fins el cim del Montalt Punta Nord, un altre cim inclòs dins de la llista dels 100 cims, que, tot i no ser complicada, també requereix de l’ús de les mans algun cop. Amb la pena que em feia a mi treure-me les de les butxaques.

Cingleres? del Montalt des de la Portella del mateix
Cingleres? del Montalt des de la Portella del mateix

El cim, “se li suposa”, que unes vistes sensacionals, rodejat de cingleres i amb unes vistes fantàstiques cap els Cingles del Tortó i la Fou. No vaig veure res de res, un altre cop el vent gelat i la boira. Depresa cap el Montalt i el seu Pessebre “gelats com ha cargols”. I ja avall, per anar adreçant pistes per corriols dirigir-me cap a Pratdip abans me agafessin els Dips o me quedes gelat com un cuc.

Cim del Montalt sud
Cim del Montalt sud

Una volteta, com ja he repetit molt de cops (que me agraden totes) fantàstica i espectacular, tot i que el dia no va ser el prou complaent que hagués pogut estar, així com la cura de la meva “caragola” que la pobra segueix “indisposada”.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 29,6km.
Altura màxima: 912m i mínima: 216m.
Desnivell ascendit i descendit, 1.789m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta a les ermites de la Vall de Cardó

3 de desembre de 2018

Després de haver donat diversos tombs per la vall de Cardo, cap cop me havia plantejat el fer una volta per les diferents ermites de la vall, “creient” que és un. El meu és més el “caminar” les senderes i gaudir dels seus “paisatges” que aprofundir, molts cops, en els fantàstics “espais” per on passen.

Balneari Cardo amb el coll del Murteró al fons i la ermita Santa Anna a la dreta
Balneari Cardo amb el coll del Murteró al fons i la ermita Santa Anna a la dreta

Aquest cop, havent-me “Animat a anar”, i havent-me arribat indirectament una fantàstica descripció de un altre “Senderista”, tot sigui dit que em va entusiasmar, una volteta de les que me agraden a mi i completament diferent. La volta a la vall de Cardo seguint el “rastre” de les diferents ermites que hi ha disseminades. Algunes ja conegudes per que em venien de “pas” per les meves voltes, i altres totalment desconegudes.

Balneari de Cardó i les ermites la Santíssima Trinitat i Sant Àngel
Balneari de Cardó i les ermites la Santíssima Trinitat i Sant Àngel

Una volteta per aquella Vall de Cardó, “l’oblit del que va ser un petit paradís”. La seva història va començar al segle XVII, quants uns eremites s’hi van instal·lar buscant el camí de la soledat i la vida mística. A finals del segle XIX es va començar a explotar com a Balneari i és va convertir en un jardí per on passejar fruint de les seves fonts i soledat fins l’any 1965 en que va finalitzar aquella època. Després va vindre l’interès comercial de les seves aigües i l’ocàs d’antics esplendors.

El balneari al fons i la ermita Santa Agnès
El balneari al fons i la ermita Santa Agnès

Nosaltres vam donar la volteta seguin la detallada i esplèndida ressenya del “senderista” nombrat més amunt, i a la que l’únic que es pot afegir son les “moltes gracies” per ella.

El balneari de Cardó i les ermites de la Columna i de Sant Onofre
El balneari de Cardó i les ermites de la Columna i de Sant Onofre

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 11,9km.
Altura màxima: 734m i mínima: 478m.
Desnivell ascendit i descendit, 786m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Cims per la LLIBERTAT, la Pica d’Estats

13 d’octubre de 2018

Estany d'Estats i Port del Sotllo
Estany d’Estats i Port del Sotllo

Tot i que, personalment, considerant que a ple segle XXI com estem i el camí que portem de “globalització i integració”, que tampoc comparteixo, el haver d’estar demanant una “separació” no deixa de ser una incongruència. Més incongruència és el que ens ha portat fins aquí i el fet que hi hagi qui encara estiguin enarborant i demostrant el que entenen de democràcia i llibertat com 500 anys enrere.

La Pica i voltants des de la Punta Gabarró
La Pica i voltants des de la Punta Gabarró

Que gent que va haver de marxar de la fam i la misèria separant-se de la seva gent, els seus amics, i dels seus pobles, van vindre aquí, on van trobar i es van guanyar la seva “fortuna”. On els vam acceptar i respectar a ells i fins i tot les seves tradicions. Ara resulta que en boca de molts d’ells se´ls va discriminar, menysprear i fins i tot maltractar. I a dia d’avui comparteixen les mateixes idees i idearis polítics d’aquells pels quals varen tenir que marxar dels seus llocs d’origen. Fa tot l’efecte que ens varen venir a “colonitzar”.

La Pica d'Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS
La Pica d’Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS

Si tant roïns i despreciables som, i tant “apego” tenen a la seva “terra” i el seu “país”, el que podrien fer és tornar-se’n allí d’on varen vindre, que aquí no els ho va demanar ningú que vinguessin. Que això, pesi a qui pesi, és CATALUNYA i no Cataluña i tenim el nostre idioma propi que és el CATALÀ. I per molt “d’adoctrinament” que nosaltres haguem tingut, ells el varen tenir molts d’anys, i el tenen actualment, anti-tot el que representi i sigui català i la única forma que han conegut, han sabut i han tingut sempre d’imposar la seva “llibertat i democràcia” ha estat amb la força i la temor. Fet que es va demostrar a dia d’avui en ple segle XXI contra gent que manifestava les seves idees pacíficament als carrers.

La Pica i el barranc del Sotllo
La Pica i el barranc del Sotllo

Tot i que, personalment un altre cop, tampoc NO crec ni confio amb molts dels “nostres” polítics, nosaltres tenim que tenir les “armes” per canviar-los, amb DEMOCRÀCIA i LLIBERTAT, i no haver de ser governats i dirigits per qui a sobre sols fan gala del seu anti-catalanisme.
Com tampoc no deixa de ser una vergonya i una gran injustícia que hi hagi gent que tingui privada la seva LLIBERTAT, a la presó o a l’exili, i separats de la seva família per haver estat escollits democràticament o representar la voluntat d’una majoria del conjunt de la gent.

La Pica pujant al pic de Sotllo
La Pica pujant al pic de Sotllo

Aprofitant la “meva” LLIBERTAT, que no disposen altres que podien estar com jo, em vaig unir a la crida per la LLIBERTAT des del cim més alt de Catalunya, per que es pugui dir més fort i clar, però no més alt, “LLIBERTAT PELS PRESOS, RETORN DELS EXILIATS I LLIBERTAT PER DECIDIR EL NOSTRE FUTUR COM A POBLE”.

Refugi Baborte i el coll de Sallente
Refugi Baborte i el coll de Sallente

Una ascensió doblement emotiva, per un costat el meu crit per la LLIBERTAT, i per l’altre aprofitar per fer el crit des dels cims de tots els 3000s del massís més oriental dels Pirineus, que encara que no vaig “enllaçar” directament amb la travessa que havia fet uns dies abans, si que els vaig unir amb l’esperit i l’anima.

Gaudint de la meva LLIBERTAT, amb la visió dels cims trepitjats dies enrera
Gaudint de la meva LLIBERTAT, amb la visió dels cims trepitjats dies enrera

Vaig donar una volteta al massís de la Pica, el massís més petit i allunyat dels altres massissos de 3000’s, i al qual vaig pujar pel barranc del Sotllo, vaig enllaçar els 6 tres mils i vaig baixar per Baborte. Una jornada molt especial i complerta, acompanyat del silenci, la solitud i la meva ombra, i amb l’esperit de la LLIBERTAT.

Les estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 24,1km.
Altura màxima: 3.143m i mínima: 1.696m.
Desnivell ascendit i descendit, 2.325m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Alta Ruta Pirinenca

Del 23 de setembre al 3 d’octubre de 2018

Qui em tenia que dir l’any 1999, quan vaig començar per primer cop una caminada a Portbou, com parlàvem no fa molt amb un altre trotacamins al refugi Corones, sense guies ni mapes, la única guia que tenia era un petit llibre de una desapareguda Editorial Montbanc-Martin, traducció de la original de Georges Véron, i un mapa de “gran escala” per saber més o menys per on anava, de la que en un llibre que va ser la meva “referencia” per conèixer les millors caminades del món, la definia textualment “no hi ha cap dubte que la Alta Ruta dels Pirineus és un dels millors trekkings del món”.
O molt més proper, l’any 2012 quan vaig completar tot el recorregut, que llavors havia començat a Benasc, que sols 6 anys més tard la acabaria per segon cop i “per tot lo alt”. Amb els camins i muntanyes que hi han per recórrer i jo repetint part dels mateixos. Mals comptes que un fa.

La meva amiga la Lluna pujant cap a la Bretxa Rotllan
La meva amiga la Lluna pujant cap a la Bretxa Rotllan

Tenint fets, i per segon cop, els trajectes de Portbou a Puigcerdà, de Puigcerdà al Túnel de Vielha i del coll de Somport a Irun, ja sols em quedava la part més alpina i agresta del Pirineus, del coll de Somport al Túnel de Vielha.

Tot i que al final no va tindre res a veure amb els comptes de un principi del tot, ni de com volia finalment completar el trajecte, va primar acabar-ho i tombar pàgina, igualment vaig gaudir del recorregut fet, les vistes i del temps.

Capvespre a la Bretxa de Rotllan
Capvespre a la Bretxa de Rotllan

Havent fet anteriorment aquest tram seguin l’Alta Ruta original que va més per la vessant francesa, aquest cop me la volia “adaptar” seguin els massissos dels 3000s i aprofitar per pujar-hi, tenint en compte que aquesta vegada no em calia comptar ni esperar a ningú. No va ser així, per un costat la motxilla no era la adequada i per l’altre, me haguessin fet falta més dies.

Amb aquesta intenció em vaig desplaçar amb la meva caragola fins el coll de Somport. Després de fer-hi nit, al matí següent m’hi vaig despedir amb un esperam fins que torni, a veure si torno i no et trobo.

Midi d’Ossou
Midi d’Ossou

Dia 01 – 23/setembre/2018.  Del coll Somport al Ref. Arremoulit
Havent dormit la anterior vegada als peus del Midi d’Ossou, al refugi Pombie, on hi vaig arribar del refugi Larribet per la vessant nord del Balaitús. Aquest cop la intenció, pujar al cim més alt del massis més occidental dels Pirineus, el Balaitús . Amb aquesta intenció, el primer dia, anar a dormir al refugi de Arrémoulit (2.305m), una etapa prou dura i llargueta, però sense massa complicació, a excepció del “Passage d’Orteig”, un pas encinglerat tallat a la roca i equipat amb un cable.

Els cims occidentals de Larra des del cim del Pic Astún
Els cims occidentals de Larra des del cim del Pic Astún

Dia 02 – 24/setembre/2018, Del ref. Arremoulit al ref. Respumoso (2.200m)
Al dia següent el trajecte de Arremoulit a Respumoso pujant al Balaitús (3.146m), cosa que vaig fer pujant i baixant per la Gran Diagonal, com també havia fet dos anys enrere, però llavors en més mal hora dalt al cim.

Cims Vignemale i Infiernos des del Balaitús
Cims Vignemale i Infiernos des del Balaitús

Dia 03 – 25/setembre/2018, De Respumoso al ref. Bachimanya (2.197m)
A l’endemà de Respumoso a la vall de Panticosa. Opcions, Gran Fatxa o els “Inferns”. Com al massís dels Infiernos tampoc fa molts anys que hi vaig estar. El Gran Fatxa es un cim solitari i no és tant “destacat” però també és un fantàstic mirador al ben mig de altres “grans” massissos, el del Balaitús, el Vignemale i els “Inferns”, i em permetia creuar-lo per sobre. Cap el Gran Fatxa (3.005m) i ha dormir al refugi Bachimanya.

Cims Vignemale i Infiernos des del Gran Fatxa
Cims Vignemale i Infiernos des del Gran Fatxa

Dia 04 – 26/setembre/2018, Del ref. Bachimanya al ref. Bujaruelo (1.270m)
Al dia següent, dia de tranquil, anar a buscar el GR-11 i pel coll de Brazato creuar a la vall de Ara, que tinc un poc per llarga, sosa i aburrida, la he fet varis cops i així se me ha fet. La vista del dia, la pujada al Vignemale des de la cabana Cervillona, efectuada l’any anterior pel corredor de Moskowa i la marmolera del pic Central.

El Vignemale als Ibons de Batanes
El Vignemale als Ibons de Batanes

Dia 05 – 27/setembre/2018, De Bujaruelo a la Bretxa de Rotllan (2.804m)
I pel següent una etapa, especial i valorada per mi. Curta però costeruda, la pujada de Bujaruelo al coll de Bujaruelo (2.272m), i passant pel refugi Serradets (2.587m) anar a dormir a la Bretxa de Rotllan. Aprofitant al mateix temps, ja que estava allí i el tenia al costat, anar a gaudir del capvespre al Taillón (3.145m).

Es massís del Perdut des de el Taillón
Es massís del Perdut des de el Taillón

Dia 06 – 28/setembre/2018, De la Bretxa Rotllan al ref. Góriz (2.160m)
I per l’altre una molt ambiciosa etapa, pel recorregut, per la motxilla i per la la meva forma. Ja fa temps que ho arrastro, els pics de la Cascada i la vista del circ de Gabarnie des dels seus cims. Volia matar dos ocells de un tiro, visitar-los, passar per la Faja Roya a Monte Perdido i baixar a Pineta. – Ufffff, a la primera “vista” de la pujadeta me vaig “c….r”. No ho conec, se me farà llarguíssim, i a sobre no se com anirà la baixada de Monte Perdido al coll d’Añisclo. Res, cap avall, i ja tinc una propera volteta, de moment cap al refugi Goriz i volteta un altre cop per la Punta de las Escaleras (3.027m), Monte Perdido (3.355m)i baixada per la normal. Llàstima l’últim cop que hi vaig pujar, me’l hagués pogut estalviar.

Els canyons de Anyisclo i Ordesa des del cim del Perdut
Els canyons de Anyisclo i Ordesa des del cim del Perdut

Dia 07 – 29/setembre/2018, Del ref. de Goriz a la vall de Pineta ((1.240m)
Per l’altre dia, l’anada a la vall de Pineta. I com venia de passada, el Punta las Olas (3.002m). Un travessa pel GR-11, que jo tinc una mica en menyspreu, però esta etapa vaig agrair el fer de baixada. És una etapa com no crec que en hagi cap altra en tots els GRs, empinada, dura i per un sender de mal caminar, de Pineta al coll de Anyisclo, amb dos kms se ascendeixen 1.200m. I si a sobre se afegeix la variant, es pot dir clarament que no apte per tothom. Ara, espectacular i fantàstic si queden ganes per apreciar-ho.

La vall de Pineta i el canyo d'Anyisco des de Punta las Olas
La vall de Pineta i el canyo d’Anyisco des de Punta las Olas

Dia 08 – 30/setembre/2018 – De la vall de Pineta al refugi Biadós
Pineta, un altre canvi de plans. Tot i tindre tots els 3000s de la Múnia tatxats per dos cops amb els companys del CEL, sempre i he pujat des del fantàstic i espectacular circ del Troumouse. La intenció primera, dirigir-me a la Munia i baixar a Parzan, un altre dia i més volta. Res, com dos dies abans, un altra volteta pendent per un altre cop. Ara cap a Bielsa i pujada pel PR-HU 136 del barranc de Cao.
– El guarda del refugi: Pel barranc de Cao, per que? Tu saps on vas? No vagis per allí.
– Jo: Home, la pujada del GR-11 per la pista del barranc de Ordiceto ja la coneixo, i és molt aburrida. Es això, ho anar també per la pista del coll de Pardiñas.
– Un altre lloc i un altra persona: El barranc del Cao? Per que? Tu saps com és allò? Jo ho vaig fer un cop i de baixada i no vegis el que ens va costar. Aquesta persona me va agafar la motxilla i cert i segur, “Tu avui no arribes a Biados”.
Afortunadament si que vaig arribar, l’etapa de Pineta o Bielsa a Biados. Una etapa “sense cim” però en 2000ms de pujada.

La cresta d'Espades des del refugi de Biadós
La cresta d’Espades des del refugi de Biadós

Dia 09 – 1/octubre/2018 – Del ref. Biadós al refugi de Estós (1.890m)
I per la següent, una etapa d’alçada. De Biados a Estos passant pel cim del Posets (3.375m). Una pujada de “miedo” i una baixada al coll de la Paúl “espant”. Justament vaig agafar un dia que va fer molt de vent i gelat. La pujada entre la costa, el vent i el fred, se me va fer molt llarga. Però la baixada al coll de la Paul, se me va fer llarguíssima. Justament em vaig creuar a la cresta del Posets amb uns que venien del coll de Chistao, em van dir que ells també volien baixar a l’Estós, però que ja en havien tingut prou del vent i veient més segur baixar cap l’Orús. Jo avall per la cresta, però com ja he dit, el llarguíssima que se me va fer. I en arribar al coll, lo que quedava encara fins el refugi d’Estós. I per acabar d’arreglar el dia la “bronca” que em va caure pel guarda del refugi quan vaig arribar a quasi l’hora de sopar. Sobra dir que li sobrava raó i que se va portar més que correcte en tota la resta.

Els cims del massís de la Maladeta des del cim del Posets
Els cims del massís de la Maladeta des del cim del Posets

Dia 10 – 02/setembre/2018 – Del refugi Estós al refugi Corones (1.970m)
I la següent etapa, tota pel GR-11 i pista. Del refugi Estós al refugi Corones. El refugi Corones, un refugi amb també records de un altra època, quan hi vam estar varis cops per tatxar unes agulles i cims que ni recordo. Com a esquerp que soc, confiat en la tranquil·litat que hi trobaria estan tot sol. I mira per on, les casualitats, ens va reunir tres trotacamins, de entrada solitaris i aficions afins. Arribo, trobo un preparant-se una sopa, vaja despenjat, quina feina deu tindre aquí.
– Jo: Jo estic acabant la Alta Ruta i demà pujaré al Ballibierna.
– L’altre: Jo hi he estat avui. Molt de vent i mal hora. La Alta Ruta no la he fet mai, però he fet el GR-10 i el GR-11. Que parlem que si un que si l’altre, que si cap allí que si per allà.
Entra una tercera persona La meva impressió, un pastor que se ha deixat la rabera i se’n ha anat al monte.
– La tercera persona, GRs, jo vaig fer el GR-11 quan no havien ni topoguies i no he parat mai de caminar per aquest camins. Era Navarro i es coneixia tots el Pirineus.
– La segona persona, hi també he caminat molt per Amèrica del sud, he fet molts de cims i caminades, per exemple les Torres de Paine, els he donat la volta.

Una "infiltrada". Els massís de les Torres del Paine
Una “infiltrada”. Els massís de les Torres del Paine

– La volta, la doble W?
Els tres i havíem estat i l’havíem feta. Argentina, Xile, Perú. El navarro, havia fet la carretera Austral en bicicleta i havia creuat a Argentina per Villa Ohiggins. El “pastor“!!!! Vaja trio que ens varem ajuntar allí, els kms. de camins que havíem recorregut entre els tres, i jo confiant en estar sol. Lo a gust que m’hi vaig trobar. I pensar que vaig per aquests refugis i quan veig els “personatges” que hi trobo la majoria de vegades m’agafen ganes de apretar a córrer. Va ser una estada sentida i nostàlgica per partida doble, recordar un altra època i recordar les correries d’uns altres llocs.

Refugi de Corones
Refugi de Corones

Dia 11 – 03/setembre/2018, Del refugi Corones al refugi Conangles
I al demà final i ultima etapa, del refugi Corones al refugi Conangles (1.555m). I com estaven allí i em venien de passada, passant per dos cimets més, el Tuc de Culebres (3.062m) i el Ballibierna (3.067m), dos cireretes per completar una fantàstica travessa. Dia també ventós i gelat, però menys que al Posets i sense tanta vista, tant prop que estaven i no vaig poder veure els cims del massís de la Maladeta. I amb un punt característic i clàssic, el “Pas de cavall”. Després de gaudir dels dos cims últims de la travessa, avall cap el refugi Cap de Llauset (2.425m), la vall D’Angllos i acabar al refugi de Conangles.

Els cims del Posets i el massís de la Maladeta des del cim del Tuc de Culebres
Els cims del Posets i el massís de la Maladeta des del cim del Tuc de Culebres

Allí vaig completar la segona travessa dels Pirineus des de Portbou a Irun i havent gaudit de uns fantàstics i espectaculars dies amb que vaig tenir unes immillorables vistes dels cims de més de mig Pirineus. Pel dema, lamentant de no poder continuar, ja sols em quedava temps per tornar a buscar la meva caragola, que afortunadament encara me estava esperant després de tants de dies.

Estadístiques de GPS del trajecte:
Distancia recorreguda, 220km. i la altura màxima, 3.375m
Desnivell ascendit, 15.800m. i descendit: 16.010m.

Estadístiques de GPS travessa dels Pirineus:
Distancia recorreguda, 878km. Altura màxima, 3.375m.
Desnivell ascendit, 50.392m. i descendit: 50.482m.

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta a la serra de Collserola

19 de setembre de 2018

Aprofitant una estància a les Barnes, vaig decidir anar a recórrer “l’alta muntanya” del Barcelonès. Visitar un sostre comarcal, el Tibidabo (515m) i tatxar els dos cims inclosos dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, el Turó de Magarola (431m) i Sant Pere Màrtir o Puig d’Ossa (399m).

Panoràmica des del Mirador d'Horta
Panoràmica des del Mirador d’Horta

Com es pot suposar, per un sender difícil i d’alta dificultat a l’altura de la muntanya i del lloc per on va, el PR-C 171, que recorre tota la serra de Collserola, i “que permet gaudir de vistes espectaculars sobre Barcelona, els turons que l’envolten i el mar”.

Sortida de sol des de la muntanya del Notari
Sortida de sol des de la muntanya del Notari

En un dia clar hagués hagut de veure Montserrat, el Montseny i molts dels cims visitats i a visitar, malauradament no va estar aixi.

Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola
Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola

Després de haver gaudit  del silenci dels veïns de on vaig fer nit amb la meva caragola, el cementeri d’Horta, vaig pujar pel Mirador de Horta i la Muntanya del Notari fins el coll del Forat del Vent. A partir d’allí ja vaig seguir el PR creuant Collserola fins la parada de metro de la Zona Universitària, des de on, amb ell vaig tornar fins la parada de Valldaura.

Cim sostre comarcal Barcelonès
Cim sostre comarcal Barcelonès

Com posava un altra ressenya “una ruta amb unes vistes molt boniques i entretinguda”. Com ho son cada volta, racó i cim que he visitat.

Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir
Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 14,9km.
Altura màxima, 515m, Desnivell ascendit 631m, i descendit 698m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Uns petits passos al camí del Nord

1, 2 i 3 d’agost de 2018

I en baixar de l’Atxuria, ara si, cabo Higuer, ja mi dirigeixo per ja passar-hi la nit i gaudir de la seva posta de sol.
Tot i el primer espant per la gentada i “l’ambient” que vaig trobar a la arribar, la sort em va ser favorable i vaig trobar un racó íntim i tranquil  als peus mateixos del far i a tocar de la punta de cabo Higuer.

Far cabo Higuer
Far cabo Higuer

Com ja he comentat a una entrada anterior, i anava amb la idea de fer un “amago” a la petició que vaig fer als reis Mags del desig de emprendre la caminada de Cabo Higuer a Finisterre creuant tot el Cantàbric. Volia aprofitar el “topo” i el tren que voreja la costa fins Deba per fer tres etapes “inicials” anant a peu i tornant a dormir a la caragola amb el tren. El primer dia de cabo Higuer a Donostia, tornar amb tren fins Irun i d’allí amb bus fins Hondarribia. El segon de Donostia a Zumaia i ja el tercer, per acabar, de Zumaia a Deba.

Sortida sol extrem occidental Pirineus
Sortida sol extrem occidental Pirineus

Amb aquesta intenció al matí següent, a la sortida de sol, el “ritual”, deixar una pedra que havia portat de Cap de Creus i recollir-ne unes altres per poder intercanviar-les “algun dia”.
En acabar de gaudir de la sortida del sol a l’extrem occidental dels Pirineus, l’inici del que podia ser una curta etapa de una llarga caminadeta per “algun dia” un altre cop, el trajecte de cabo Higuer a Donostia.

Far extrem occidental dels Pirineus
Far extrem occidental dels Pirineus

Aprofitant el trajecte, també portava la intenció de passar a veure els records de un altra època, quan fèiem “guàrdies” durant la “mili” a una fortificació, el Fort de Guadalupe. A més, per no variar de les raderes sortides, la visita al cim més occidental del Pirineus inclòs dins dels seus cims més bonics i emblemàtic, monte Jaizkibel (545m).

Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya
Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya

Per cabo Higuer passa el GR-121, que dona la volta a Guipuzkoa, aquest, primer va vorejant la costa i puja després a buscar Jaizkibel. Jo, com volia veure el fort, vaig fer un primer trosset fins el torrent de Martierreka, on deixant-lo, vaig tirar amunt seguint un dels nombrosos caminets que hi han per la zona. És una fantàstica zona per passejar o entrenar.

El Fort de Guadalupe, suposo que qui el veu i el va veure. Quan nosaltres hi fèiem guàrdies ja sols era una ombra del que havia estat, si havia estat mai, tot buit i sense ningú, ja no tenia cap aprofitament. A hores de ara tot tancat i abandonat. Tampoc és que tingues que tindre cap “utilitat”, sols nostàlgia de un altre temps.

Després de la visita ja enllaço amb el “buen camino” a l’ermita de Nª Sª de Guadalupe i amb el recorregut que també ressegueix la carena de la serra de Jaizkibel.

Costa cantàbric des de Jeizkibel
Costa cantàbric des de Jeizkibel

La serra Jaizkibel, no cal dir que unes vistes fantàstiques i precioses. Tot un contrast amb les vistes dels cims dels Pirineus, la costa, el mar. Després la baixada a Pasaia, l’impacte sortir de un barranquet i de sobte trobar-te al mig del Port. La tornada a pujar i la visió de tota la costa, l’arribada a Donostia i la pujada a Monte Urgull. La veritat és que va ser una etapa que vaig gaudir enormement. Suposo que el contrast de haver vist tanta muntanya i tant poca costa.

Costa Cantàbric des de la Atalaia
Costa Cantàbric des de la Atalaia

Fins Pasaia vaig seguir “buen camino”. Un cop creuat el Port amb barca i una espectacular pujada, hi ha un punt on es divideixen, jo vaig seguir el GR-121 o sender de la Talaia, que va més en vista de la costa, vàrem tornar a coincidir a la platja del palau Kursaal, però ell va per dins de Donostia i jo vaig seguir la carretera de la costa que voreja Monte Urgull, i aprofitar per pujar-hi. Ja era prop el cap vespre i una visió embaucadora. El que fa la nostàlgia i el cap.

En acabar l’etapa, la realitat, en busca del tren, i cap a la caragola, a dormir un altre dia als peus del far de cabo Higuer.

A l’endemà, després de saludar al sol a la seva sortida i despedir-me de cabo Higuer fins la tornada, vaig dirigir la meva caragola cap a Monte Igueldo, com totes les ciutats, és complicat aparcar prop de elles.

Orio i la desembocadura riu Oria
Orio i la desembocadura riu Oria

De monte Igueldo, un altre cop el “buen camino”. La intenció, seguir el GR-121, originalment anava més per la costa. On en principi es desviava, actualment segueix el camí de sant Jaume. Intento anar pel camí antic, brut i un tall de romigueres. Res, cap el “buen camino”, mai més ben dit. Tram de camins quitranats i pistes, encara que no faltada de vistes i contrastos. La baixada cap a Orio per un antic camí empedrat que diuen fet pel romans. Orio, bonic poble costaner a la desembocadura del riu Oria. Una pujadeta i Zarautz, un altre bonic poble costaner, però aquest turístic i famós principalment per les seves platges. Aquí dos opcions, o seguir el camí de Sant Jaume per la carretera de la costa fins el bonic poble de Getaria, conegut principalment per ser on va neixer Juan Sebastian Elcano, el primer home que va donar la volta al mon,  o tornar a pujar a la carena. Jo, amunt per uns caminals tots vorejats de vinyes i amb unes fantàstiques vistes de la costa i Getaria.

Costa cantàbric i Getaria
Costa cantàbric i Getaria

Arribada a Zumaia, com els anteriors un bonic poble situat a la baia de la desembocadura del riu Urola. I un altre cop, tren i cap a Donostia. Donostia, la Concha, un ambient fantàstic. La platja, gent passejant, corren, la tranquil·litat que s’hi respirava, les vegades que un altra època hi vaig estar per aquí. I “un” carregat amb una motxilla i rapit a buscar el cotxe per marxar un altre cop cap a Zumaia. Havia vist un lloc “ideal” per poder passar-hi la nit amb la caragola. Llàstima, haguessin pogut ser de un altra manera les coses.

Platja Zumaia i costa Cantàbric
Platja Zumaia i costa Cantàbric

I a l’endemà de Zumaya a Deba, també bonic poble costaner situat a la desembocadura del riu Deba, tercera i ultima etapa “per aquest cop”. Després el tren ja se allunya de la costa i de l’itinerari. Dos dies fins Guernica i dos dies més fins Bilbao, les possibles sortides “amb tren”, no disposava dels dies. Continuarà “pendent”.

Les arrels de l'acantilat
Les arrels de l’acantilat

Esta etapa es pot fer pels dos “camins”, el camí del Nord, que puja cap a la carena i segueix pel caminals, o el GR-121 que va per un camí costaner, coincidint el primer tram amb el PR-Gi 5001 també anomenat “Les arrels dels penya-segats”, un senderol espectacular que va per la mateixa vora dels penya-segats i asomant-se a cales i caletes vorejades de altes parets rocoses.

Sender les Arrels de l'Acantilat
Sender les Arrels de l’Acantilat

Aquest tram, un sender amb unes vistes de la costa i els penya segats fantàstiques, tot i que prou duret, quan no estàs pujant estàs baixant, l’únic tramet planer és un que va per on anava antigament una via de tren. Ara, com els anteriors, un recorregut bonic i espectacular.

Deba i la costa del Cantàbric
Deba i la costa del Cantàbric

Continuara . . .

Resum estadístics de GPS.

– Dia Cabo Higuer a Donostia: Distancia recorreguda, 32km.
Altura màxima, 545m, Desnivell ascendit i descendit, 1.281m.
– Dia Donostia a Zumaia: Distancia recorreguda, 32,5km.
Altura màxima, 317m, Desnivell ascendit i descendit, 1.173m.
– Dia Zumaia a Deba: Distancia recorreguda, 16,2km.
Altura màxima, 221m, Desnivell ascendit i descendit, 731m.

Més fotografies:

– Dia Cabo Higuer a Donostia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Donostia a Zumaia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Zumaia a Deba.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

Volta al monte Atxuria

31 d’agost de 2018

I a l’endemà el pic Atxuria (768m), pic fronterer també anomenant Penya Plata pels reflexos que produeix en dies plujosos per la seva composició de quarsita.

Atxuria
Atxuria

És un esperó rocós que des de la seva cara sud té una visió imponent que contrasta amb tot el voltant, tot rodejat de prats herbosos, i des del seu cim es poden veure tots els colls trepitjats amb l’Alta Ruta Pirinenca des del pic la Rhune i el cantàbric a el pic de l’Orhy, a més dels cims visitats per Navarra.

El pic la Rhune i el cantàbric
El pic la Rhune i el cantàbric

I com molts altres, un pic pel qual vaig passar pels seus peus quan vaig fer la travessa dels Pirineus. A prop del coll de Lizarrieta, on per dos cops i vaig fer la cervesa.

Al fons el pic de l’Orhy
Al fons el pic de l’Orhy
Palomera
Palomera

Per començar la caminada vaig entrar amb la caragola des del coll de Lizarrieta per la pista que es podia dir que segueix la carena, tota envoltada de “palomeres” i per on he vingut els dos cops a peu quan he fet la travessa.
En arribar al coll de Nabarlatsa la deixo i començo la caminada seguin una pista que va cap a l’est passant pel sud de l’Atxuria. En passar una masada em dirigeixo amunt pel costat de una tanca com si hagués de pujar directe des del sud, però en trobar un corriol que el  segueix vorejant pel sud cap l’est el segueixo i vorejant-lo pel SE em porta fins la pujada normal des de Zugarramurdi, també conegut per les seves “bruixes“, per la que accedeixo a la cresta i després al cim fàcilment.

Coll Lizuniaga i pujada al Rhune
Coll Lizuniaga i pujada al Rhune

Després de gaudir de les vistes i panoràmiques baixo pel fàcil llom, encara que empinat, en direcció NO com si em dirigís cap a Lezea i les conegudes coves de Sara, França, fins trobar una pista que segueixo fins una cruïlla, on segueixo la de l’esquerra  en direcció O, fins que, abans de un altra masada, veient un senderó que baixa a un barranquet que hi ha entre l’Atxuria i Saiberri tiro avall per ell per pujar a l’altre costat i anar al pic Saiberri (505m). Després ja segueixo el sender que em porta fins un altra pista que ja surt al coll on he començat la caminada.

Atxuria des del sud
Atxuria des del sud

Una volteta fàcil i senzilla, encara que un poc enrevessada, perquè hi han molts de pals indicadors a les pistes i cruïlles, però si no tens la informació, bastant liosos.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 10,8km.
Altura màxima, 761m, Desnivell ascendit i descendit, 698m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Anada País Basc i monte Saiola

30 d’agost de 2018

Tal com ja vaig comentar a la primera entrada de caminades, el dia 5 de gener, vespra dels Reis, em vaig desplaçar fins Cap de Creus a fer-los una petició i recollir uns “testimonis”.

Cap de Creus
Cap de Creus

La petició era que feia anys que havia acabat “una” travessa dels Pirineus des de Portbou fins Cabo Higuer i llavors vaig deixar “pendent” de, algun dia, continuar la “caminada” creuant tot el Nord fins Finisterre.

Que altres “compromisos” en algú, que si comptant en algú altre o simplement fent uns altres comptes, la qüestió és que han anat passant els anys i segueix pendent.

Far Cabo Higuer
Far Cabo Higuer

Llavors vaig anar ha fer la petició al “Reis” que enguany si, i ha recollir els “testimonis”. En lloc de aigua o arena, unes pedres, segur que es podran aguantar més anys. El pensar era  tornar a Cabo Higuer ha deixar-ne una, recollir-ne unes altres, i poder continuar la caminadeta per arribar a Finisterre i poder intercanviar les pedres dels llocs, algun dia, Cap de Creus, Cabo Higuer, Finisterre i Cap de Creus, encara  que posteriorment fos retornar-les “amb cotxe”.

Amb aquesta intenció, més de bona voluntat i de fer un amago a la promesa que vaig fer al Reis Mags, que de emprendre la caminada en serio, vaig dirigir els meus passos al País Basc. En principi ja havia decidit que lo meu son les muntanyes i els Pirineus. Pot ser me aniria be anar de “peregrí” una bona temporada, però ja veurem si trobo el moment, com vàrem parlar no fa molt en algú altre, que serà que algun dia en “taca taca” no arribi el moment. De moment seguirà “pendent”.

I com me venien de camí, seguint amb les raderes sortides, primer dos “cimets” inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics. Primer el monte Saioa (1.424m), una muntanya que com, el pic Adi, reuneix totes les essències del paisatge pirinenc d’aquí, cims arrodonits coberts de prats i envoltats de boscos humits.

Cim monte Saioa
Cim monte Saioa

És la muntanya més alta del Baztan i també amb unes amplies panoràmiques d’aquesta part dels Pirineus.

Vaig deixar la caragola a un aparcament de la carretera abans d’arribar al Port de Belate, i vaig començar la caminada per una pista que es dirigeix a la ermita de la Verge de Belate, seguint el GR-12. Un poc abans d’arribar-hi vaig deixar la pista per agafar un sender que puja fins un altra ermita, l’ermita-refugi de Santiago, i vaig continuar per un altra pista que continua per darrera de ella. Pel camí d’enfront és per on vaig tornar, marcat amb marques grogues com a camí de Sant Jaume. Segueixo el GR-12, que primer va per la pista i en arribar a un barranquet se enfila amunt passant pel costat de una barraca habilitada per dormir-hi. El paisatge tot emboirat, pujo per un llom herbós fins un punt on el sender es podia dir que fa un franqueig planer pel costat d’un cim, és el Okolin (1.360m). A l’arribar al coll de l’altre costat, deixo el GR-12 que marxa a la dreta i emprenc una empinada pujada que em porta fins el cim del Saioa. Poc abans d’arribar al cim es van començar a esvair les boires, unes vistes espectacular de muntanyes i valls.

Carena Saioa
Carena Saioa

A partir del cim segueixo el sender carener que va vorejant els cims de la mateixa, fins que en arribar al coll de Elorregi (900m) trobo un pal indicador que me indica Berroeta. Segueixo la seva indicació i al poc faig cap a una pista, la segueixo avall.

Barranc riu Marín
Barranc riu Marín

Abans de arribar al poble, en un revolt, trobo les marques grogues. Les segueixo per un espectacular senderó que puja per l’angost barranc del riu Marín. Primer va un tram per sobre de una conducció d’aigua, fins que un cop creuat el riuet per un pont comença una pujada per uns antics senderons selvàtics fins que surto a una pista, però que vaig deixant i adreçant a unes i altres, fins que finalment faig cap a un antic sender empedrat que creuant per més amunt del coll de Belate es dirigeix avall fins l’ermita que he comentat al principi.

Una senyora volta, bonica i espectacular.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 28,8km.
Altura màxima, 1.424m, Desnivell ascendit i descendit, 1.474m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta serra de Leyre

7 d’agost de 2018

I ja de tornada cap a casa i aprofitant que hi passava per baix, un altre dels cims inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics, el Arangoiti (1.356m), encara que un cop allí vaig fer honra a les classifiques frases aquelles de: Vols dir que cal?, O si té hi fessin anar no hi aniries.

Serra Leyre
Serra Leyre

El monestir de Leyre, les 12 del migdia, un sol i una calor ofegant, una pujada que feia mal a la vista, pel sol i per la pujadeta que hi ha fins dalt, i els comptes de que arribaré dalt i no veure res. La intenció, la volta a la serra de Leyre.

Però clar, allò de que ja estic aquí, no se sap quan podrà vindre be tornar i si no pujo no sabre el que hi ha, ni si me hagués pogut perdre alguna cosa. Així que el barret, carrega d’aigua i cap amunt.

Dalt el cim “destacat” de Arangoiti, un mirador per excel·lència dels cims occidentals dels Pirineus, des del Bisaurin a els cims de Larra, l’Anie i la Mesa de los Tres Reyes, i amb una panoràmica a vista d’ocell del pantà de Yesa i del monestir de Leyre.

Serra Leyre des del Castellar
Serra Leyre des del Castellar

Començo la caminada de l’aparcament del monestir. Segueixo el que va ser un GR, ara descatalogat, el GR-13 o Canyada Real dels Roncalesos. Pujo fins el coll de La Cerrada i d’allí al cim de el Castellar (1.293m) , que es podia dir que esta al seu damunt.

Cim Castella i al fons l'Arangoiti
Cim Castella i al fons l’Arangoiti

Després ja sols em queda resseguir el bonic sender que va per la carena fins la cruïlla per on baixaré després d’anar i tornar fins aquí del cim de l’Arangoiti.

Efectivament un fantàstic mirador, encara que no era el dia de la gran vista i a sobre el cim, com molts altres, ple de antenes repetidores.

Pantà de Yesa i monestir, ja baixant
Pantà de Yesa i monestir, ja baixant

Després de recuperar forces i l’alè al cim, tornada fins la cruïlla i baixada “directes” al monestir per l’empinat sender. Per sort a temps, al poc de arribar espectacular tempesta de pluja i vent, de bona la que me vaig lliurar.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 12,8km.
Altura màxima, 1.356m, Desnivell ascendit i descendit, 815m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto