Volta serra de Prades i la Mussara

11 de març de 2018

Després de un canvi de destí d’última hora dirigeixo les meves passes a un terreny més conegut i trepitjat de fa anys. I que em porten a uns records i pensaments del “que i com?”, Farena i la Mola d’Estat.

Eren les primeres “escapades” a la muntanya. Esta, una marxa de regularitat, era l’any 1.984, simplement perquè ho posa a les fotos. L’entrada per la Riba ja va ser de “impressió”, ara ja de tantes vegades de passar-hi i veure tantes contrades, sense importància. Farena un poblet perdut entre muntanyes, on ha dia de avui i he passat varies vegades a peu i on mai i he estat en cotxe, i l’últim record que hi tinc és sentat a un brancal de una casa menjant-me uns callos ben regats en vi per poder continuar un altre cop fins a Prades, sols portava 45km recorreguts i 2.000m pujats, i encara em quedaven uns altres 15km i 800ms de pujada. I la Mola d’Estat, era com si estessim a l’últim racó del món, un racó preciós i idíl·lic. I que a dia de avui, realment ho és, però se ha convertit en un de tants.

On està tota aquella il·lusió i alegria? Com em canviat i en que ens em convertit. Ho, com he canviat i en que me he convertit?, potser tinc un problema. Menys mal que el temps el resoldrà.

Fotos Marxa Regularitat 1984

El que em guia aquest cop és donar la volta pels cims, podíem dir més destacats, de la zona, la serra de Prades i la Mussara.

La idea, començar a Prades i de allí dirigir-me cap al cim de Mussara, un cim que sempre havia sentit nomenat, i ara resulta que no figura ni com cim ni com res. Igual era pels repetidors de TV, algun dia eren Caro, la Mussara i el Bartolo a Castelló.

Abans de la Mussara passar pel Picorandan i el Puig Pelat. Després, dirigir-me cap a la Punta del Barrina, sostre de l’Alt Camp i continuar cap a Farena. Un cop superada, passar pel cim o el pla de la Mola d’Estat i continuar fins Tossal de la Baltasana, sostre de de les comarques del Baix Camp i la Conca de Barberà, i tornar a Prades. Una “volteta” sense massa dificultat si exceptuen que és “considerable”.
De Prades fins la Mussara es podia dir que segueixo el GR-65.5, el deixo al coll de Tina per pujar al Puig Pelat, als Motllats. Després, des de la Mussara fins a Punta del Barrina volia seguir un tram de GR-7 per després pujar al Barrina, però vistes les cingleres,

Cingleres Puig Pelat
Cingleres Puig Pelat

torno al Puig Pelat i continuo pel sender que va per dalt de les cingleres fins el Portell de l’Onclet. Tram no massa definit fins la pista de baix del Portell. Seguint-la un tros, agafo un sender que ja puja al Punta del Barrina. En baixar agafo un sender que per baix de les cingleres de l’Abellera i la Foradada, al serret dels Avenc, i que em porta fins Mont-ral. Un sender definit i marcat però “entretingut”. A les portes de Mont-ral ja agafo un altre sender, el PR-C 20, que em porta fins Farena. Un sender caracteritzat per que quasi té tants de pals indicadors com senyals.

Aquest sender de Farena puja fins el Cogullons. Jo, a Farena, agafo un altre variant prou definida que pel grau del Roquerol i el mas de Mateu puja fins la Taula dels Quatre Batlles. I un cop allí ja es podia dir que acabo pel GR-171, després de abans passar per la Mola d’Estat i el Tossal de la Baltassana.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 40,3km.
Altura màxima, 1.202m, Desnivell ascendit, 1.753m.

Continua llegint «Volta serra de Prades i la Mussara»

Serra de Finestres i el Puigsallança

25 de febrer de 2018

I pel l’endemà la volta al Puigsallança (1.026m) per la serra de Finestres i les Medes.

I tot i que la “fita” era el Puigsallança, el més bonic i espectacular varen ser el Santuari de Finestres encinglat dalt de un collet rocós i que té fins un petit passadís per passar per baix de ell i creuar pel collet, i el castell de Finestres, construït tipus el castell de Verdera, dalt de un cim rocallós amb altes cingleres, i del que l’únic que queda d’ell son les escales que hi pujaven, degut a que va ser derruït pels terratrèmols del 1427 i 1428.

I avui si, tot i no tenir “possibilitat” de la panoràmica de 360º, si que varen estar les vistes “espectaculars” a vista d’ocell. Tant des del Santuari o del Castell de Finestres, com després des de dalt de les cingleres de la serra les Finestres. Decebedora un altre cop la Carena de la Codina o de les Medes, quasi tota per pista coberta de vegetació i transitada per bicis de muntanya, motos i tot terrenys, i un a peu, jo. Possiblement més bonica la baixada per l’itinerari de Itinerannia, o millor, retornar a buscar les cingleres de Costabella.

Aquest cop vaig començar prop de Sant Aniol de Finestres. Pujo per un collet que porta fins el Santuari i el Castell de les Finestres. De allí, seguin la carena de la Serra de Finestres arribo al collet de la Fontpobra. Allí giro seguit la carena de la serra les Medes fins que des de les Medes ja em dirigeixo un altre cop cap la caragola.

Un altre cop volta sense dificultat, encara que com sempre, atents i amb l’extra que la pujada al Castell requereix no patir per l’altura, com això mateix al collet del Forat de l’Ovella, que hi ha un punt on hi ha uns graons ferrats.

Continua llegint «Serra de Finestres i el Puigsallança»

Volta a el Mont o la Mare de Déu del Mont

11 de febrer de 2018

Seguint darrera dels cims emblemàtics de Catalunya aquest cop la “intenció” també eren dos. Novament una proposta agosarada pels temps que estàvem, i que a sobre, novament el temps va jugar en contra al matí, encara que a mi tampoc em va costar massa canviar el plan.
A l’hora de “moure” va fer uns ruixats, i vaig sortir més tard del degut.
La intenció era anar a el Mont i al Bassegoda, una volteta “considerable”. Al final va quedar en la volta a la Serra de el Mont.
El pic de el Mont o de la Mare de Déu del Mont (1.124 m), dit així per que al seu cim es troba el santuari de la Mare de Déu del Mont, és un balcó des de on es pot contemplar un panorama esplèndid de aquestes contrades de Catalunya, des de Roses al Montseny, i des del Pedraforca al Canigó i l’Albera.
Vaig començar la caminada al costat de l’església de Sant Martí de Sales de Lierca, de allí  vorejant pels seus peus el Puig del Roure em vaig dirigir al Pla dels Solls i el Mont. Després de agafar forces al bar del darrera del Santuari i gaudir de la panoràmica vaig continuar per la serra de les Corones cap a Lliurona, on després de saludar en la llunyania encara al Bassegoda, vaig tirar avall pel Torrent de Lliurona un altre cop cap a Sales de Lierca pel
sender de Itinerannia de Can Bosc.
Volta sense dificultat, però el tram des de Can Tries al Pla del Solls no està marcat ni massa definit, cal estar atent a les fites. La resta senders de Itinerannia .

Continua llegint «Volta a el Mont o la Mare de Déu del Mont»

Volta a la Serra l’Albera i Puig Neulós

10 de febrer de 2018

Continuant per les terres orientals dels Pirineus i resseguint els colls i els cims trepitjats amb l’Alta Ruta Pirinenca, aquest cop dirigeixo els meves passos a la Serra de l’Albera.
Aquesta, és la part final més oriental dels Pirineus quan arriben a la Mediterrània. Per aquesta raó presenta una gran varietat d’hàbitats propis que van des dels boscos de fagedes i alzines sureres, com a Requesens que vaig estar, al típicament mediterrani de romigueres i tota classe de plantes arbustives com vàrem tindre l’oportunitat de conèixer quan vàrem començar l’Alta Ruta.
La seva carena separa les terres del Rosselló i l’Alt Empordà, constituïen la frontera entre les parts franceses i catalanes. Els cims més alts són el Puig Neulós (1.257m), el puig dels Quatre Termes (1.156m) i el pic de Sallafort (992m). I tot i que d’intenció era trepitjar-los els tres, en una proposta un pel agosarada pels temps que estàvem, a sobre, tal com deia aquella frase cèlebre, no vàrem enviar les naus a lluitar contra els elements. La lluita
contra el Rei Éol i el que hi vaig “perdre”, no va ajudar.
Al final la volta va ser als bonics boscos de Requesens de faigs i alzines sureres.
Vaig sortir del Castell de Requesens per pujar al coll de Forcat, Puig Neulós, coll de Tenyarena i fins el Puig de Pradets. I un cop allí tornar al coll de l’Estaca per anar a buscar el GR-11 i ja per ell tornar a la caragola.
Amb bon temps, volta sense dificultat. Tot per senders marcats i prou definits, encara que cal estar atents pels “altres” camins dels ramats. Tot i no estar “descrita”, la bonica baixada i molt recomanable del coll del Faig al Castell de Requesens, per l’ombriu i la fageda del torrent, encara que una primera part més empinada. La baixada del coll de l’Estaca té una primera part més “arbustiva” i no és tant empinada, però una vegetació completament diferent de l’altra.

Continua llegint «Volta a la Serra l’Albera i Puig Neulós»

Serra Verdera o de Rodes

6 de gener de 2018

I quina millor “atalaia” per estes contrades que la serra Verdera o de Rodes amb el seu castell de Sant Salvador construït al punt més elevat de la serra, i que ofereix una panoràmica excepcional, en dies clars es pot veure des del Montseny, el Canigó i tot el golf de Lleó.

Volteta que es podria dividir en tres parts, la primera de la Selva de Mar al Castell de Saverdera i la tercera del coll de Sant Genis fins l’inici, per senders marcats i sense dificultat. La part central, del castell fins el coll de Sant Genis, sense poder classificar-la de difícil, si de corriol per la cresta, “distret i entretingut”.

Continua llegint «Serra Verdera o de Rodes»

Volta Cap de Creus

5 de gener de 2018

I per començar unes altres entrades i l’any quina altra millor que l’escapada als Pirineus a “recollir” dos testimonis o intencions el dia dels Reis Mags. Com ja vaig dir en un altre lloc, un, ara ja, més fàcil i còmode, però l’altre més llarg i cansat, en que el temps i les ganes diran.

Com ja deia també, després de haver començat dos cops la travessa dels Pirineus des de Portbou i haver-la “acabat” un altra a Llança, el GR-11, tot i que en aquella ocasió vaig començar a Camprodon amb l’honor de acompanyar a un muntanyenc que volia tornar recórrer les muntanyes que va tenir que recórrer obligatòriament en èpoques de joventut, el company i amic de moltes caminades el “Tio Joaquin” i amb qui, posteriorment el vàrem continuar junts fins la Vallferrera i la Pica d’Estats. Jo, cap cop havia arribat “l’extrem oriental” dels Pirineus i de la “península”, el Cap de Creus.

I amb esta intenció me dirigeixo a Port de la Selva. La “volta”, una volteta sense cap dificultat. Tot per antics camins i actualment marcats, primer com GR-11 fins Cap de Creus, d’allí fins Cadaqués pel vell camí que hi anava, i de Cadaqués a Port de la Selva, el conegut camí, que també passa més a prop, per Ulldecona i continua per terres Valencianes, el GR-92. Una volta en un entorn, fantàstic i espectacular com son molts “racons” desconeguts, si no els “coneixes” i per gaudir tranquil·lament i sense agonies. Una volta per gaudir del mar i de la muntanya.

Continua llegint «Volta Cap de Creus»

Els Pirineus a vista d’ocell. El pic Bisaurín

Tot i no ser un “alt” cim com els anteriors, si que és el cim més occidental de més de 2.600m. I a banda de tenir mèrits propis per figurar entre els cims més bonics i emblemàtics dels Pirineus, el motiu personal és el haver-me permès gaudir tranquil·lament des del seu cim de un dia i unes vistes FANTÀSTIQUES i INACABABLES en majúscules.
El poder tenir als “meus peus” molts dels cims i colls trepitjats en les meves “escapades” per aquesta part dels Pirineus.


Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Els Pirineus a vista d’ocell. El pic Longue o Vignemale.

I per continuar un altra de més recent, i també important en la historia dels Pirineus per l’amor i les passions despertades .
Tot i haver  pujat i gaudit de moltes muntanyes anteriorment, difícilment podré estar en un altre lloc com aquest, on a sobre de poder-hi dormir còmodament, i pugui estar sol i tant ben acompanyat al mateix temps. L’allotjament millor i més alt dels Pirineus, un allotjament d’un milió d’estrelles. Un lloc carregat d’història i nostàlgia, la “Gruta Paradis” que va fer excavar el compte Henry Russell al Vignemale, i des d’on vaig poder gaudir d’una posta de sol i sortida l’endemà fantàstiques i màgiques.

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Els Pirineus a vista d’ocell. La Pica d’Estats

Per començar unes altres “entrades” amb panoràmiques i fotografies, quina millor que la de la Pica d’Estats, el sostre de Catalunya i el 3000 més oriental dels Pirineus. Cim ascendit per diverses vessant i amb molt variades “companyies”. Ara, cap com quan vaig tenir “l’honor” de acompanyar un muntanyenc, company i amic de moltes caminades que en l’any que va complir el 85 anys va fer els 80 i cinc tres mils del massís de la Pica, el “Tio Joaquim”. En record i memòria d’ell.

Panoràmica 360º cim la Pica d'Estats