Uns petits passos al camí del Nord

1, 2 i 3 d’agost de 2018

I en baixar de l’Atxuria, ara si, cabo Higuer, ja mi dirigeixo per ja passar-hi la nit i gaudir de la seva posta de sol.
Tot i el primer espant per la gentada i “l’ambient” que vaig trobar a la arribar, la sort em va ser favorable i vaig trobar un racó íntim i tranquil  als peus mateixos del far i a tocar de la punta de cabo Higuer.

Far cabo Higuer
Far cabo Higuer

Com ja he comentat a una entrada anterior, i anava amb la idea de fer un “amago” a la petició que vaig fer als reis Mags del desig de emprendre la caminada de Cabo Higuer a Finisterre creuant tot el Cantàbric. Volia aprofitar el “topo” i el tren que voreja la costa fins Deba per fer tres etapes “inicials” anant a peu i tornant a dormir a la caragola amb el tren. El primer dia de cabo Higuer a Donostia, tornar amb tren fins Irun i d’allí amb bus fins Hondarribia. El segon de Donostia a Zumaia i ja el tercer, per acabar, de Zumaia a Deba.

Sortida sol extrem occidental Pirineus
Sortida sol extrem occidental Pirineus

Amb aquesta intenció al matí següent, a la sortida de sol, el “ritual”, deixar una pedra que havia portat de Cap de Creus i recollir-ne unes altres per poder intercanviar-les “algun dia”.
En acabar de gaudir de la sortida del sol a l’extrem occidental dels Pirineus, l’inici del que podia ser una curta etapa de una llarga caminadeta per “algun dia” un altre cop, el trajecte de cabo Higuer a Donostia.

Far extrem occidental dels Pirineus
Far extrem occidental dels Pirineus

Aprofitant el trajecte, també portava la intenció de passar a veure els records de un altra època, quan fèiem “guàrdies” durant la “mili” a una fortificació, el Fort de Guadalupe. A més, per no variar de les raderes sortides, la visita al cim més occidental del Pirineus inclòs dins dels seus cims més bonics i emblemàtic, monte Jaizkibel (545m).

Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya
Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya

Per cabo Higuer passa el GR-121, que dona la volta a Guipuzkoa, aquest, primer va vorejant la costa i puja després a buscar Jaizkibel. Jo, com volia veure el fort, vaig fer un primer trosset fins el torrent de Martierreka, on deixant-lo, vaig tirar amunt seguint un dels nombrosos caminets que hi han per la zona. És una fantàstica zona per passejar o entrenar.

El Fort de Guadalupe, suposo que qui el veu i el va veure. Quan nosaltres hi fèiem guàrdies ja sols era una ombra del que havia estat, si havia estat mai, tot buit i sense ningú, ja no tenia cap aprofitament. A hores de ara tot tancat i abandonat. Tampoc és que tingues que tindre cap “utilitat”, sols nostàlgia de un altre temps.

Després de la visita ja enllaço amb el “buen camino” a l’ermita de Nª Sª de Guadalupe i amb el recorregut que també ressegueix la carena de la serra de Jaizkibel.

Costa cantàbric des de Jeizkibel
Costa cantàbric des de Jeizkibel

La serra Jaizkibel, no cal dir que unes vistes fantàstiques i precioses. Tot un contrast amb les vistes dels cims dels Pirineus, la costa, el mar. Després la baixada a Pasaia, l’impacte sortir de un barranquet i de sobte trobar-te al mig del Port. La tornada a pujar i la visió de tota la costa, l’arribada a Donostia i la pujada a Monte Urgull. La veritat és que va ser una etapa que vaig gaudir enormement. Suposo que el contrast de haver vist tanta muntanya i tant poca costa.

Costa Cantàbric des de la Atalaia
Costa Cantàbric des de la Atalaia

Fins Pasaia vaig seguir “buen camino”. Un cop creuat el Port amb barca i una espectacular pujada, hi ha un punt on es divideixen, jo vaig seguir el GR-121 o sender de la Talaia, que va més en vista de la costa, vàrem tornar a coincidir a la platja del palau Kursaal, però ell va per dins de Donostia i jo vaig seguir la carretera de la costa que voreja Monte Urgull, i aprofitar per pujar-hi. Ja era prop el cap vespre i una visió embaucadora. El que fa la nostàlgia i el cap.

En acabar l’etapa, la realitat, en busca del tren, i cap a la caragola, a dormir un altre dia als peus del far de cabo Higuer.

A l’endemà, després de saludar al sol a la seva sortida i despedir-me de cabo Higuer fins la tornada, vaig dirigir la meva caragola cap a Monte Igueldo, com totes les ciutats, és complicat aparcar prop de elles.

Orio i la desembocadura riu Oria
Orio i la desembocadura riu Oria

De monte Igueldo, un altre cop el “buen camino”. La intenció, seguir el GR-121, originalment anava més per la costa. On en principi es desviava, actualment segueix el camí de sant Jaume. Intento anar pel camí antic, brut i un tall de romigueres. Res, cap el “buen camino”, mai més ben dit. Tram de camins quitranats i pistes, encara que no faltada de vistes i contrastos. La baixada cap a Orio per un antic camí empedrat que diuen fet pel romans. Orio, bonic poble costaner a la desembocadura del riu Oria. Una pujadeta i Zarautz, un altre bonic poble costaner, però aquest turístic i famós principalment per les seves platges. Aquí dos opcions, o seguir el camí de Sant Jaume per la carretera de la costa fins el bonic poble de Getaria, conegut principalment per ser on va neixer Juan Sebastian Elcano, el primer home que va donar la volta al mon,  o tornar a pujar a la carena. Jo, amunt per uns caminals tots vorejats de vinyes i amb unes fantàstiques vistes de la costa i Getaria.

Costa cantàbric i Getaria
Costa cantàbric i Getaria

Arribada a Zumaia, com els anteriors un bonic poble situat a la baia de la desembocadura del riu Urola. I un altre cop, tren i cap a Donostia. Donostia, la Concha, un ambient fantàstic. La platja, gent passejant, corren, la tranquil·litat que s’hi respirava, les vegades que un altra època hi vaig estar per aquí. I “un” carregat amb una motxilla i rapit a buscar el cotxe per marxar un altre cop cap a Zumaia. Havia vist un lloc “ideal” per poder passar-hi la nit amb la caragola. Llàstima, haguessin pogut ser de un altra manera les coses.

Platja Zumaia i costa Cantàbric
Platja Zumaia i costa Cantàbric

I a l’endemà de Zumaya a Deba, també bonic poble costaner situat a la desembocadura del riu Deba, tercera i ultima etapa “per aquest cop”. Després el tren ja se allunya de la costa i de l’itinerari. Dos dies fins Guernica i dos dies més fins Bilbao, les possibles sortides “amb tren”, no disposava dels dies. Continuarà “pendent”.

Les arrels de l'acantilat
Les arrels de l’acantilat

Esta etapa es pot fer pels dos “camins”, el camí del Nord, que puja cap a la carena i segueix pel caminals, o el GR-121 que va per un camí costaner, coincidint el primer tram amb el PR-Gi 5001 també anomenat “Les arrels dels penya-segats”, un senderol espectacular que va per la mateixa vora dels penya-segats i asomant-se a cales i caletes vorejades de altes parets rocoses.

Sender les Arrels de l'Acantilat
Sender les Arrels de l’Acantilat

Aquest tram, un sender amb unes vistes de la costa i els penya segats fantàstiques, tot i que prou duret, quan no estàs pujant estàs baixant, l’únic tramet planer és un que va per on anava antigament una via de tren. Ara, com els anteriors, un recorregut bonic i espectacular.

Deba i la costa del Cantàbric
Deba i la costa del Cantàbric

Continuara . . .

Resum estadístics de GPS.

– Dia Cabo Higuer a Donostia: Distancia recorreguda, 32km.
Altura màxima, 545m, Desnivell ascendit i descendit, 1.281m.
– Dia Donostia a Zumaia: Distancia recorreguda, 32,5km.
Altura màxima, 317m, Desnivell ascendit i descendit, 1.173m.
– Dia Zumaia a Deba: Distancia recorreguda, 16,2km.
Altura màxima, 221m, Desnivell ascendit i descendit, 731m.

Més fotografies:

– Dia Cabo Higuer a Donostia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Donostia a Zumaia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Zumaia a Deba.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

Volta al monte Atxuria

31 d’agost de 2018

I a l’endemà el pic Atxuria (768m), pic fronterer també anomenant Penya Plata pels reflexos que produeix en dies plujosos per la seva composició de quarsita.

Atxuria
Atxuria

És un esperó rocós que des de la seva cara sud té una visió imponent que contrasta amb tot el voltant, tot rodejat de prats herbosos, i des del seu cim es poden veure tots els colls trepitjats amb l’Alta Ruta Pirinenca des del pic la Rhune i el cantàbric a el pic de l’Orhy, a més dels cims visitats per Navarra.

El pic la Rhune i el cantàbric
El pic la Rhune i el cantàbric

I com molts altres, un pic pel qual vaig passar pels seus peus quan vaig fer la travessa dels Pirineus. A prop del coll de Lizarrieta, on per dos cops i vaig fer la cervesa.

Al fons el pic de l’Orhy
Al fons el pic de l’Orhy
Palomera
Palomera

Per començar la caminada vaig entrar amb la caragola des del coll de Lizarrieta per la pista que es podia dir que segueix la carena, tota envoltada de “palomeres” i per on he vingut els dos cops a peu quan he fet la travessa.
En arribar al coll de Nabarlatsa la deixo i començo la caminada seguin una pista que va cap a l’est passant pel sud de l’Atxuria. En passar una masada em dirigeixo amunt pel costat de una tanca com si hagués de pujar directe des del sud, però en trobar un corriol que el  segueix vorejant pel sud cap l’est el segueixo i vorejant-lo pel SE em porta fins la pujada normal des de Zugarramurdi, també conegut per les seves “bruixes“, per la que accedeixo a la cresta i després al cim fàcilment.

Coll Lizuniaga i pujada al Rhune
Coll Lizuniaga i pujada al Rhune

Després de gaudir de les vistes i panoràmiques baixo pel fàcil llom, encara que empinat, en direcció NO com si em dirigís cap a Lezea i les conegudes coves de Sara, França, fins trobar una pista que segueixo fins una cruïlla, on segueixo la de l’esquerra  en direcció O, fins que, abans de un altra masada, veient un senderó que baixa a un barranquet que hi ha entre l’Atxuria i Saiberri tiro avall per ell per pujar a l’altre costat i anar al pic Saiberri (505m). Després ja segueixo el sender que em porta fins un altra pista que ja surt al coll on he començat la caminada.

Atxuria des del sud
Atxuria des del sud

Una volteta fàcil i senzilla, encara que un poc enrevessada, perquè hi han molts de pals indicadors a les pistes i cruïlles, però si no tens la informació, bastant liosos.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 10,8km.
Altura màxima, 761m, Desnivell ascendit i descendit, 698m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Anada País Basc i monte Saiola

30 d’agost de 2018

Tal com ja vaig comentar a la primera entrada de caminades, el dia 5 de gener, vespra dels Reis, em vaig desplaçar fins Cap de Creus a fer-los una petició i recollir uns “testimonis”.

Cap de Creus
Cap de Creus

La petició era que feia anys que havia acabat “una” travessa dels Pirineus des de Portbou fins Cabo Higuer i llavors vaig deixar “pendent” de, algun dia, continuar la “caminada” creuant tot el Nord fins Finisterre.

Que altres “compromisos” en algú, que si comptant en algú altre o simplement fent uns altres comptes, la qüestió és que han anat passant els anys i segueix pendent.

Far Cabo Higuer
Far Cabo Higuer

Llavors vaig anar ha fer la petició al “Reis” que enguany si, i ha recollir els “testimonis”. En lloc de aigua o arena, unes pedres, segur que es podran aguantar més anys. El pensar era  tornar a Cabo Higuer ha deixar-ne una, recollir-ne unes altres, i poder continuar la caminadeta per arribar a Finisterre i poder intercanviar les pedres dels llocs, algun dia, Cap de Creus, Cabo Higuer, Finisterre i Cap de Creus, encara  que posteriorment fos retornar-les “amb cotxe”.

Amb aquesta intenció, més de bona voluntat i de fer un amago a la promesa que vaig fer al Reis Mags, que de emprendre la caminada en serio, vaig dirigir els meus passos al País Basc. En principi ja havia decidit que lo meu son les muntanyes i els Pirineus. Pot ser me aniria be anar de “peregrí” una bona temporada, però ja veurem si trobo el moment, com vàrem parlar no fa molt en algú altre, que serà que algun dia en “taca taca” no arribi el moment. De moment seguirà “pendent”.

I com me venien de camí, seguint amb les raderes sortides, primer dos “cimets” inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics. Primer el monte Saioa (1.424m), una muntanya que com, el pic Adi, reuneix totes les essències del paisatge pirinenc d’aquí, cims arrodonits coberts de prats i envoltats de boscos humits.

Cim monte Saioa
Cim monte Saioa

És la muntanya més alta del Baztan i també amb unes amplies panoràmiques d’aquesta part dels Pirineus.

Vaig deixar la caragola a un aparcament de la carretera abans d’arribar al Port de Belate, i vaig començar la caminada per una pista que es dirigeix a la ermita de la Verge de Belate, seguint el GR-12. Un poc abans d’arribar-hi vaig deixar la pista per agafar un sender que puja fins un altra ermita, l’ermita-refugi de Santiago, i vaig continuar per un altra pista que continua per darrera de ella. Pel camí d’enfront és per on vaig tornar, marcat amb marques grogues com a camí de Sant Jaume. Segueixo el GR-12, que primer va per la pista i en arribar a un barranquet se enfila amunt passant pel costat de una barraca habilitada per dormir-hi. El paisatge tot emboirat, pujo per un llom herbós fins un punt on el sender es podia dir que fa un franqueig planer pel costat d’un cim, és el Okolin (1.360m). A l’arribar al coll de l’altre costat, deixo el GR-12 que marxa a la dreta i emprenc una empinada pujada que em porta fins el cim del Saioa. Poc abans d’arribar al cim es van començar a esvair les boires, unes vistes espectacular de muntanyes i valls.

Carena Saioa
Carena Saioa

A partir del cim segueixo el sender carener que va vorejant els cims de la mateixa, fins que en arribar al coll de Elorregi (900m) trobo un pal indicador que me indica Berroeta. Segueixo la seva indicació i al poc faig cap a una pista, la segueixo avall.

Barranc riu Marín
Barranc riu Marín

Abans de arribar al poble, en un revolt, trobo les marques grogues. Les segueixo per un espectacular senderó que puja per l’angost barranc del riu Marín. Primer va un tram per sobre de una conducció d’aigua, fins que un cop creuat el riuet per un pont comença una pujada per uns antics senderons selvàtics fins que surto a una pista, però que vaig deixant i adreçant a unes i altres, fins que finalment faig cap a un antic sender empedrat que creuant per més amunt del coll de Belate es dirigeix avall fins l’ermita que he comentat al principi.

Una senyora volta, bonica i espectacular.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 28,8km.
Altura màxima, 1.424m, Desnivell ascendit i descendit, 1.474m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta serra de Leyre

7 d’agost de 2018

I ja de tornada cap a casa i aprofitant que hi passava per baix, un altre dels cims inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics, el Arangoiti (1.356m), encara que un cop allí vaig fer honra a les classifiques frases aquelles de: Vols dir que cal?, O si té hi fessin anar no hi aniries.

Serra Leyre
Serra Leyre

El monestir de Leyre, les 12 del migdia, un sol i una calor ofegant, una pujada que feia mal a la vista, pel sol i per la pujadeta que hi ha fins dalt, i els comptes de que arribaré dalt i no veure res. La intenció, la volta a la serra de Leyre.

Però clar, allò de que ja estic aquí, no se sap quan podrà vindre be tornar i si no pujo no sabre el que hi ha, ni si me hagués pogut perdre alguna cosa. Així que el barret, carrega d’aigua i cap amunt.

Dalt el cim “destacat” de Arangoiti, un mirador per excel·lència dels cims occidentals dels Pirineus, des del Bisaurin a els cims de Larra, l’Anie i la Mesa de los Tres Reyes, i amb una panoràmica a vista d’ocell del pantà de Yesa i del monestir de Leyre.

Serra Leyre des del Castellar
Serra Leyre des del Castellar

Començo la caminada de l’aparcament del monestir. Segueixo el que va ser un GR, ara descatalogat, el GR-13 o Canyada Real dels Roncalesos. Pujo fins el coll de La Cerrada i d’allí al cim de el Castellar (1.293m) , que es podia dir que esta al seu damunt.

Cim Castella i al fons l'Arangoiti
Cim Castella i al fons l’Arangoiti

Després ja sols em queda resseguir el bonic sender que va per la carena fins la cruïlla per on baixaré després d’anar i tornar fins aquí del cim de l’Arangoiti.

Efectivament un fantàstic mirador, encara que no era el dia de la gran vista i a sobre el cim, com molts altres, ple de antenes repetidores.

Pantà de Yesa i monestir, ja baixant
Pantà de Yesa i monestir, ja baixant

Després de recuperar forces i l’alè al cim, tornada fins la cruïlla i baixada “directes” al monestir per l’empinat sender. Per sort a temps, al poc de arribar espectacular tempesta de pluja i vent, de bona la que me vaig lliurar.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 12,8km.
Altura màxima, 1.356m, Desnivell ascendit i descendit, 815m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta als cims de Mendilatz i el Urkulu

6-7 d’agost de 2018

Acumulant-se la feina i sense massa ganes ni inspiració per escriure continuo reprenent-ho amb els cims que vaig visitar durant l’escapada que vaig fer a Navarra per portar a uns caminants.

Havent visitat el pic Adi durant el mati, a la tarda, aprofitant l’estada per aquelles terres vaig voler anar ha dormir a un lloc misteriós i enigmàtic esperant a veure si m’honrava en la seva presencia algun esser misteriós.

Torre Urkulu
Torre Urkulu

Aquest lloc és la Torre Urkulu, una antiquíssima torre romana, i única en les seves característiques, construïda fa més de 2000 anys al cim de la muntanya per commemorar la conquesta d’Aquitània. Aquesta esta construïda en un cim del mateix nom (1.423m) i a les faldes del qual existeixen nombroses restes megalítiques i cromlecs. Lloc no faltat dels seus misteris i llegendes, i des de on, fent un bon dia, hagués pogut tenir una posta i sortida de sol espectacular i màgica de aquesta part dels Pirineus i dels cims de mitja Navarra. El dia no va ser dolent del tot, però les vistes tindran que ser en una altra ocasió, i sobre la visita d’algun altre ser misteriós, crec que vaig ser jo el esser més estrany i misteriós del lloc.

Sortida de sol des del cim Urkulu
Sortida de sol des del cim Urkulu

Em vaig desplaçar fins la fàbrica de Armes de Orbaiceta, i vaig deixar la caragola al refugi lliure per caminants de Azpegi que hi ha més amunt.
Aprofitant la proximitat, primer vaig dirigir-me al cim del Mendilatz (1.348m), un altre cim inclòs dins dels cims més bonics i emblemàtics.

Cim Mendilatz
Cim Mendilatz

Està situat a l’oest de la Seva d’Irati i des del seu cim en un dia clar es podrien veure des dels cims de Larra i l’Orhi, a tots els colls recorreguts amb l’A.R.P. per Irati fins l’Urkulu. Pels peus del qual he passat dos cops quan he fet la travessa dels Pirineus per l’Alta Ruta, del coll de Azpegi al de Arnostegi

Cims des del cim Mendilatz
Cims des del cim Mendilatz

Vaig pujar al Mendilatz per un sender empinat per la vessant oest. Després de visitar tot el misteriós i espectacular cim, un cim boscós i humit amb el terra rocallós i tot recobert de molses, vaig baixar per la carena fins el coll de Azpegi. I de allí, un altre cop amunt cap al Urkulu. On ja vaig arribar després de la posta sol que va haver entre els núvols.

Cim Torre Urkulu
Cim Torre Urkulu

A l’endemà, després d’haver passat la nit sense cap “aparició” ni la companyia de la meva amiga la lluna i les estrelles, i de una sortida de sol amb més pena que gloria, vaig baixar al coll de Arnostegi, i des de on, pel GR-12, vaig tornar a la caragola.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 12,8km.
Altura màxima, 1.423m, Desnivell ascendit i descendit, 822m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta al monte Adi

6 de agost de 2018

I un altre any, aprofitant el viatge per portar a uns caminats que “feien” el GR-11, per que diuen que enguany l’acabat, “o no”, i que els vaig pujar a Roncesvalles per fer el tram fins a cabo Higuer, jo, seguint darrera els Pics més bonics i emblemàtics dels Pirineus aquest cop dirigeixo els meus passos a els cims més occidentals de la cadena, els Pirineus Navarros.

Coll d'Aztakarri i Iturrunburu darrera
Coll d’Aztakarri i Iturrunburu darrera

El primer dia al matí el destí és el monte Adi (1.458m), i per donar el “tomet” també i afegeixo el Iturrunburu (1.312m).

El monte Adi és una muntanya emblemàtica de Navarra i una de les possiblement més visitades de la zona. La seva facilitat d’accés i el estar situat en un entorn que resumeix tot el paisatge humit de boscos, prats i l’habitat dispers la fa ideal per conèixer-ho.

Adi des de Iturrunburu
Adi des de Iturrunburu

El cim de l’Adi és un cim allargat que sobre surt per sobre de tots els cims dels voltats i del que es té una amplíssima panoràmica de tot el seu voltant, des de els cims i colls travessats amb l’A.R.P. a els paisatges que intercalen els prats, els boscos i les masades disperses que ja son característics fins el mar.

I al fons, sense veures, el Cantàbric
I al fons, sense veures, el Cantàbric

Un lloc per començar la caminada es l’àrea recreativa de Sorogain, una raconada fantàstica per buscar la tranquil·litat i la fresqueta. Jo vaig començar la caminada de un poc més amunt. De la cruïlla del GR-11, per on en un principi volia pujar i finalment vaig baixar per poder-me creuar amb els caminats.

Panoràmica 360º des del cim de l'Adi
Panoràmica 360º des del cim de l’Adi

Vaig pujar fins el coll de Aztakarri pel GR12-D.2, un sender que segueix el fons del barranquet. Del coll de Aztakarri, després de visitar unes restes megalítiques, vaig pujar a l’Iturrunburu pel GR-12. Tornant a baixar este cop al coll de Adatun, on creuo el GR-11 i emprenc ja la pujada al cim de l’Adi. De l’Adi baixo per la part oposada al coll de Adipeko i ja em dirigeixo cap a la caragola pel GR-11.

A l'esquerra l'Orhy i al fons els cims de Larra
A l’esquerra l’Orhy i al fons els cims de Larra

Una volteta fàcil per camins marcats i sense cap dificultat, encara que amb uns bons “repetxonets” per arribar als cims.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 13,4km.
Altura màxima, 1.457m, Desnivell ascendit i descendit, 842m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Continua llegint «Volteta al monte Adi»

Volteta al Tuc de Maubèrme

26 de juliol de 2018

I a l’endemà un altre balcó a gran part dels Pirineus, el Tuc de Maubèrme (2.884m). Per les seves característiques, sobre surt a tots els cims dels votants, i per la seva ubicació, podíem dir que separat de la cadena axial, des del seu cim té una fantàstica visió longitudinal dels Pirineus. Tot i que la visió no era nítida, destacaven clarament els Besiberris i la Maladeta, juntament amb els cims d’Aigüestortes i el circ de Colomers.

Panoràmica cims Pirineus
Panoràmica cims Pirineus

Aquest cop, agraint-li la “tracció” a la meva caragola, em va permetre arribar fins al lloc previst per iniciar la meva caminada. La pista que hi portava no estava amb les millors condicions i sols era practicable per vehicles 4×4. Aquest cop el desnivell, la distancia i el temps hagués estat mooolt superior si ho hagués hagut de fer a peu des de Bagergue, on comença.

Vall d'Arriu Unhòla
Vall d’Arriu Unhòla

Poden fer els més de 10km “motoritzat”, començo la caminada més amunt de la cabana Calhaus per una antiga pista de una explotació minera, per on va una etapa del GR-211. En arribar al Port d’Urets, el deixo, ell marxa cap a Montgarri, i jo continuo, es podia dir que planer, en busca del coll que separa el Tuc de Maubèrme del Tuc de Crabes per un altre sender GR definit, encara que sense cap marca, el GR-T 52.

Allí deixo el sender pel que venia per agafar el ramal, que pujant per la part occidental, em portarà per una reblosa i descomposta canal empinada fins prop del cim, on hi arribarem fent un franqueig a la dreta fins sortir a la cresta cimera. A la baixada, en lloc de tornar a sortir al collet que separava els dos “Tucs”, adreço per un petit fondet per anar a buscar el sender que me havia deixat al collet i es dirigia cap el refugi de Liat i la pista on he deixat el cotxe.
En arribar a la pista ja sols em va quedar el seguir-la en direcció oposada als Estanys de Liat fins la caragola.

Arriu des Calhaus i Tuc de Maubèrne
Arriu des Calhaus i Tuc de Maubèrne

Si sols féssim la volteta sense pujar al Tuc de Maubèrme, es podia dir que un passeig per camins definits i fàcils. La pujada al  Maubèrme, en condicions estivals, sense cap dificultat “tècnica”, si estem habituats al terreny pirinenc i d’alta muntanya amb força pendent, on un mal pas o una relliscada pot comportar un bon “ensurt”.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 15,2km.
Altura màxima, 2.884m, Desnivell ascendit i descendit, 1.045m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Continua llegint «Volteta al Tuc de Maubèrme»

Volta al Circ de Colomèrs

25 de juliol de 2018

Tenint en compte la neu que encara hi ha acumulada, i amb la intenció de no arriscar, aquest cop,  dirigeixo els meus passos a dos cims distingits per partida doble a la Vall d’Aran, per una banda per formar part dels 100 cims més bonics dels Pirineus i per l’altra per estar també inclosos a la llista dels 100 cims de Catalunya.

Primer, al Circ del Colomèrs. Aquest disposa de dos rutes marcades per poder gaudir de la visió dels llacs, l’una curta i l’altra més llarga. Jo, atès que hi he passat molts de cops i mai hi havia donat el tomet, vaig ha fer-ho ara, i aprofitant que, casualment, també està el Gran Tuc de Colomèrs (2.933m), aprofito per pujar-hi.

Davant la prohibició de circular amb vehicle particular fins l’aparcament del refugi Colomers, començo la caminada des del aparcament habilitat a prop del que es diu que és el balneari  més alt de Europa, els Banhs de Tredòs

Banhs de Tredos i cims Colomèrs
Banhs de Tredos i cims Colomèrs

Obviant el sender i anant per la pista arribo a l’aparcament del refugi. D’allí, pujant pel camí del refugi em dirigeixo a buscar el GR-11, que va, ho ve, depenent de com ho miris, del refugi d’Amitges al de Colomèrs, i per on coincideix, fent-ho en sentit horari, un primer tram fins el llac d’Obago. Allí, ja per la ruta dels llacs, pujo fins uns estanyets de baix del llac de Podò, on, deixant la ruta pujo fins el Portau de Colomèrs passant pel marge dret del llac de Ratèra de Colomèrs. Un cop al coll i vorejant el cim per la vessant de la solana arribo a la petita canal que puja al coll per accedir al cim. I sorpresa, la canal està encara nevada i gelada. Bé, tants de dies passejant el piolet, avui li ha arribat l’hora de “treballar”, fer els escalons per pujar i baixar. I bé un altre cop, va anar fantàstic fins la baixada, on al tornar de la neu a les pedres, uy, uy, uy!!!, jo i pedres avall, el cul és el que va rebre. Per lo menys la neu hagués estat més toveta, la confiança perd.

Canal de pujada collet i cim Gran Tuc de Colomèrs
Canal de pujada collet i cim Gran Tuc de Colomèrs

Després d’haver estat al cim i haver passat el susto, abans d’arribar al Portau de Colomers, una fita destacable i una baixada “marcada” pel pas de la gent. Per ella i saltant roques arribo al llac de Cap de Podò, vorejant-lo pel marge esquerra i deixant-me el camí “fitat”, vaig a buscar pel “recte”, la ruta dels llacs. Volia “planejar” però em toca baixar igualment al llac de Podò per tornar a pujar fins al coll del mateix nom i, a partir d’allí, ja tot costa avall acompanyat pel so dels trons i, afortunadament, sols un plugim.

Cims del Circ de Colomèrs
Cims del Circ de Colomèrs

Volteta sense complicacions, encara que la ruta dels llacs tampoc es pot qualificar de simple i fàcil per camins definits. Tot i estar marcada, és una ruta clar exponent dels Pirineus alpins i rocallosos, encara que en un marc i ubicació com difícilment es podrà trobar en un altre lloc dels mateixos. La variant o pujada al cim, es podia dir que tampoc té cap dificultat “tècnica”, però un té que saber on es posa i on va. Es podia dir que és per tarteres i rocalls empinats sense un camí clar.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 27,8km.
Altura màxima, 2.933m, Desnivell ascendit i descendit, 1.655m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Continua llegint «Volta al Circ de Colomèrs»

Volta al pic de Salvaguarda

6 de juliol de 2018

I per completar l’estada a la vall de Benasc, seguint amb els cims més bonics dels Pirineus, un altre de destacat és el pic de Salvaguarda per la fantàstica vista que té del massís de la Maladeta.

Vista massís de la Maladeta
Vista massís de la Maladeta

I per donar el tomet i saludar a un altre cim destacat visitat a finals de l’any passat i a l’altre costat de la vall de Artiga de Lin, el Montcorbison, vaig dirigir-me també a un altre pic, el pic de Pessó. Un balcó tant o millor que el Salvaguarda però sense ser tant visitat. Ja vaig comprovar el per que, un cim herbós però amb una forta inclinació.

Panoràmica oest pic de Salvaguarda
Panoràmica oest pic de Salvaguarda
Panoràmica SE cim pic Salvaguarda
Panoràmica SE cim pic Salvaguarda

Una volteta senzilla per camins ben fressats. La pujada fins el Portillon de Benasc, un antic camí de pas transfronterer amb les seva pròpia historia. Després al Salvaguarda també senzill, però amb una petita complicació, un pas sense dificultat, però que podria ser perillós en cas de caiguda i que esta assegurat per un cable per fer de passa ma. I la continuació fins el Pòrt dera Picada i la tornada un passeig. Ara, la pujada al pic de Pessó és podia qualificar de “delicada” i no apta per persones insegures o amb vertigen.

Panoràmica SE del cim del pic de Pessó
Panoràmica SE del cim del pic de Pessó

Les estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 18,7km.
Altura màxima, 2.736m, Desnivell ascendit i descendit, 1.429m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Continua llegint «Volta al pic de Salvaguarda»

Volta al Perdiguero

5 de juliol de 2018

I el següent record gràfic recollit a la Web em porta a la Alta Ruta Pirinenca i un més de tants llocs fantàstics i captivadors dels Pirineus ja el primer dia de caminada, el llac i el refugi del Portillon d’Oò. Una imatge fantàstica a hores de ara i que quasi no em puc imaginar com tenia que ser fa anys quan, en una foto que tenen de anys enrere al refugi, tot era una gelera que arribava al llac.

Panoràmica Portillón
Panoràmica Portillón

En aquell moment, el dia que vaig començar la caminada, sols vaig pujar fins el coll inferior de Lliterola per tornar a baixar cap el llac i el refugi.

Amb la idea de que ara que ja comença a canviar el temps, “aparcar” els cims de Catalunya, i emprendre els cims més bonics dels Pirineus, decideixo anar al Perdiguero a gaudir de la seva vista d’ocell.
Recordant el camí que en aquell moment vaig començar a Benasc i em va portar fins Cabo Higuer, vaig pujar fins l’Ibon Blanc de Lliterola, que així mateix estava, ”blanc”. Des de allí, en lloc de continuar fins el coll com llavors, vaig anar a buscar la “cresta”, per resseguir-la fins el Perdiguero, havent tingut que veure durant tota ella la vista de “ocell” de les geleres i el llac.
No va ser així, tot emboirat i sense poder veure res, encara que amb bon temps, vaig arribar al Perdiguero. Durant el trajecte, “se diu i es comenta” que hi ha cinc 3000s. L’importants que deuen ser que com aquell que diu dels únics que en tinc “constància” son l’Agulla de Lliterola, per que i vaig pujar, una punta de pedra que si estes a qualsevol altre lloc no seria més que un pedrot.

Agulla de Lliterola
Agulla de Lliterola

El Pico Royo, pel seu color característic,

Pic Royo
Pic Royo

i després la pujada al Perdiguero.

Enfront, pujada cresta al Perdiguero
Enfront, pujada cresta al Perdiguero

La resta, en teoria, hi vaig passar i no en vaig ser-hi ni conscient, així estava la vista.
Després de gaudir en la pau i el silenci de l’entrepà,

Al cim del Perdiguero
Al cim del Perdiguero

i prendre les mides a una corraleta per si algun dia decideixo anar a gaudir-la, el temps un altre cop, en lloc de esvair la boira el que va fer va ser fer-la “pitjar”. I sense més demora, cap avall, en una baixada caòtica i sense sender la primera mitja part, i que jo, que confiant que seria més curta, se me va fer llarguíssima i pesada.

Una volteta sense gaire dificultat si estàs avesat a l’alta muntanya i els terrenys per on van, o no, els senders, i en la que un altra dificultat és que, per lo menys a mi, se me va fer llarga i pesada, com també és habitual als Pirineus.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 22,6km.
Altura màxima, 3.222m, Desnivell ascendit i descendit, 1.898m.

I segons diuen les “guies”, sis 3000s trepitxats, Agulla de Lliterola (3.028m), Punta de Lliterola (3.132m), Pic Royo (3.121m), Tuca de Lliterola (3.095m), el Perdiguero (3.222m) i l’Hito occidental del Perdiguero (3.176m).

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Continua llegint «Volta al Perdiguero»