Volteta creuant la cresta dels Besiberris

17 de juliol de 2019

Continuant amb els “estalls” deixats pendents l’any anterior em dirigeixo cap a la vall de Boí i Caldes de Boí per emprendre el primer, el massís del Besiberri.
Vells coneguts (encara que poc recordats) de “correries” de un altra època en que vaig tenir l’honor i la sort de poder acompanyar un muntanyenc “tresmilista”.

Pujant per Comalestorres
Pujant per Comalestorres

Tot i tenir-ho pensat fer pujant pel barranc de Besiberri per donar continuïtat a quan vaig acabar la travessa dels Pirineus l’any anterior, al final vaig variar la ruta per poder donar-hi el tomb que me agrada.
La “volteta” va consistir en pujar per la part oriental, per l’estany Gelat de Comaloforno, i després de creuar la “cresta”, baixar per la part occidental, per la vall de Llubriqueto i els estanys de Gémena.

Collet Pas de l'Ós
Collet Pas de l’Ós

Una “volteta” que se me va fer “costeruda i llarga”, tenia previstes dos jornades i amb una ja vaig donar per acabada l’escapada, devia ser l’aigua o que no tenia el dia, esperem.

Estany Gelat de Comaloforno
Estany Gelat de Comaloforno

Després de dormir a l’aparcament de baix de la presa Cavallers (0,0Km – 1.705m), vaig començar la volteta al dia  següent seguin la ressenya de una guia: Se travessa la pressa, topant a l’altra part en una abrupta muralla (1,3Km – 1.787m). Pareix “infranquejable”, però no obstant, per ella discorre la original via del Pas de l’Ós. Procurant no perdre les fites que la senyalitzen, es trepa per polits rocalls i entre pins que asoment al buit. Per anar superant el sinuós traçat pels ressalt escalonats és inevitable afrontar algun pas “delicat”.
Text extret de la Guia Muntanyera dels 3000s dels Pirineus de Luis Alejos.

Estany Gelat de Comaloforno i el de la Malavesina
Estany Gelat de Comaloforno i el de la Malavesina

Una via de “l’ós” que alguna època devia merodejar per aquí, el Faixo de l’Ós i nomenats dos passos de l’ós. I de un ós que no devia ser ni molt gran ni molt gord, per que en una escletxa es passa per baix de un bloc encastrat que no es pot passar amb la motxilla posada i es fa complicat, anat sol el pujar la motxilla dalt.

Vista des del collet de la Cresta
Vista des del collet de la Cresta

Superada esta primera part més empinada, en deixar l’arbrat darrera i topar amb primers caos de roques (2,2Km – 2.125m), una mica de respir, un franqueig en diagonal cap a la dreta (NO) creuant trams herbosos amb altres rocallosos fins pujar a un collet també nomenat Pas de l’Ós (3,3Km – 2.489m). I pel que continuo pujant girant a l’esquerra (O) fins arribar a l’estany Gelat de Comalorno (3,9Km – 2.690m).

Cim del Comaloforno (3.033m)
Cim del Comaloforno (3.033m)

Després de vorejar-lo per la dreta (N) emprenc la pujada a la cresta (O). Primer pujada fins un llom (4,8Km – 2.830m) i després de vorejar un fondet, majoritàriament sempre saltant roques, finalment amb un tram més empinat en que fas un pas i mig enrere, arribo fins la cresta. Una cresta a la que s’hi pot accedir per diferents canals i de diferents dificultats, des de una més empinada fins quasi el mateix Comaloformo a altres més senzilles però més apartades del mateix. Un cop a la cresta (5,2Km – 2.985m), creuant-la, vaig deixar la motxilla i cap el Comalofomo. Un altre cop, tot i tenir varies opcions per anar-hi, per la vessant occidental, en algun punt o altre es fa necessari l’ús de les mans i pot haver una “bona” vista cap a baix.

Des del cim del Comaloforno (NE)
Des del cim del Comaloforno (NE)

Pic Comaloforno (5,5Km – 3.033m), sostre comarcal de l’Alta Ribagorça i també inclòs dins dels 100 cims de Catalunya. Tot i no ser, el més “bonic i afamat” de, podíem dir la cresta dels Besiberris, si que és, juntament amb els Besiberri Sud, els dos més alts de la mateixa.

Des del cim del Comaloforno (SO)
Des del cim del Comaloforno (SO)

En acabar, retorn a recollir la motxilla (5,7Km – 2.983m) i continuar cap al Besiberri Sud. I el mateix, varies opcions, sempre per la part occidental, depenent de les ganes que tinguem de pujar i baixar, però si no ens volem complicar, més senzill.

Des del cim del Besiberri Sud (E)
Des del cim del Besiberri Sud (E)

Pic de Besiberri Sud (6,0Km – 3.024m), com ja he comentat, tot i no ser el més “remarcat”, és el més alt dels tres Besiberri i la seva cresta. El cim més “destacat” per bonic i esvelt és el Besiberri nord, a l’altre “extrem”, i separats per una “espectacular” cresta, de la que es gaudeix “visualment” des de aquí, així com tots els cims del voltant. El Punta Alta de Comalesbienes de tu a tu a l’altre costat de la vall de Boí, com així mateix de tot els cims del Parc d’Aigüestortes. I més apartats  els cims de la Maladeta i els Vallivierna, amb la vall de Anglios, per on vaig acabar la travessa dels Pirineus l’any anterior.

Des del cim del Besiberri Sud (O)
Des del cim del Besiberri Sud (O)

I novament, després de gaudir del espectacle i de la solitud del restaurant d’alçada, emprenc la baixada (O) per la vessant dels estanys de Gémena. Primer, baixada reblossa i empinada fins el coll de Abellers (6,3Km – 2.892m). Allí giro a l’esquerra (S), deixant a la dreta (N) el sender que va per la vall de Besiberri al refugi de Besiberri i el Conangles. Continuo baixant per un empinat fondet saltant roques per un laberíntic camí, i esquivant els diferents ressalts per l’esquerra (E), fins arribar finalment a l’estany de Gémena de baix (9,0Km – 2.255m) on ja trobo el que es podia denominar un sender. Després de baixar el que podíem dir l’ultim ressalt on està el Salt de Llubriqueto, arribo al el Pla i la cabana de Llubrieto (10,7Km – 2.003m), i des de on, creuant el torren també de Llubrieto ja emprenc la bonica i boscosa baixada cap a Caldes de Boí.

Gaudint del silenci i la grandiositat. (I de l'entrepa)
Gaudint del silenci i la grandiositat. (I de l’entrepà)

Deixant a la dreta el sender més marcat que me hagués portat a Caldes directament (13,1Km – 1.530m), continuo recte per un altre no tant definit, però que em porta fins la cabana del punt d’informació del Parc de Cavallers (13,3Km – 1.507m). Allí, creuant la carretera i el torrent, continuo pel PR que creua el campament de Toirigo i es dirigeix cap a la pressa de Cavallers (16,1Km – 1.705m).

Estany de Gémena de baix
Estany de Gémena de baix

Una “volteta” fantàstica i grandiosa, com ho eren les muntanyes visitades. Però lenta i entretinguda, per les “vistes” i per tenir que “aguaitar” per on anar, tal com son els Pirineus purs i durs, sense un camí definit i clar. Fins els estanys de Gémena, quasi es podria dir que de roca a roca i continuo per que si no, no avanço, i amb algun passet per la cresta, que si no tens por a les alçades, sense massa problema, però que requereix l’ús de les mans, i si passes allò que no passa mai, o sols passa als altres, anant be, et podries emportar un bon “ensurt”.

Vall de Llubriueto i de Boí
Vall de Llubriueto i de Boí

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 17,8km.
Altura màxima: 3.036m i mínima: 1.507m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.712m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos 50000iunafoto

Volteta pel cim de Caro

13 de gener de 2019

Havent-me novament “Anima’t a anar”, aquest cop dirigim els nostres passos al cim de Caro en un dia caracteritzat precisament pel vent i el fred. Com quasi que no hi he pujat mai el comptabilitzaré com un “nou cim i sostre comarcal”.

Vam començar la caminada del restaurant els Pous de la Neu seguint el GR-171 que va per la carretera que se endinsa al Port en direcció a Fredes i al Mascar. Al poc (0’1Km/1.095m), a la nostra dreta (NO) deixem l’entrador per on aniríem a “l’antic” refugi de Caro de la UEC de Tortosa. Continuem per la carretera. Per un curt corriol a la dreta (0’4Km/1.103m) que adreça un revolt de la carretera arribem a una explanada al costat de la carretera. Enfront nostre tenim el també antic restaurant del Port. I a la nostra esquerra, dalt del revolt que em adreçat, el “nou” refugi de Caro dels Estels del Sud. Seguim per la carretera i continuant ara ja pel GR-7.

Coll de Pallers
Coll de Pallers

Deixem a la nostra dreta el revol tancat de la pista que baixa al Mascar (1’5Km/1.065m). Continuem per la pista formigonada que puja suau a la esquerra, cartells indicadors.
Collet de la Carrasqueta (1’7Km/1.087m). Baixem lleument i uns metres més endavant, entrador a l’esquerra (SE) on també haguéssim pogut deixar els cotxes. Aquí deixem la pista que portàvem i seguim les marques del GR que continuen ja per sender. Creuem un petit barranquet i emprenem la pujada fins el coll de Pallers.

Coll de “Pallers” (3’1Km/1.219m), característic pels dos morros de roca que amb la seva forma donen nom al coll. Aquí deixem el GR per agafar el sender que marxa a l’esquerra (NE) i que passant pel darrera, la part ombrívola, de un de ells, tornem al collet per continuar amunt. El GR marxa avall per la pineda. Si el continuéssim uns 300ms més, en una estretor a la roca, trobaríem una cruïlla de quatre camins. A la dreta (O), continua el GR en direcció a la Cova del Vidre i el refugi Font Ferrera. Recte (S), aniríem a la Cova Ebre i el barranc de Lloret. I a l’esquerra (NE), donaríem la volta per la falda de Caro per la Roca Comptadora i anant a sortir al coll del Vicari. Nosaltres, com ja he dit, continuem pel empinat sender que marxa cap del NE.

Després de superar un tram empinat i reblòs la pendent es suavitza al que serien el Plans pelats de la Moleta Redona (3’4Km/1.307m) , si està clar, la vista comença a ser espectacular. Un respir i un altre tramet també empinat i arribem a  la Moleta Redona (4’2Km/1.357m), davant nostre les cingleres del cim de Caro. El sender continua fent altibaixos per la dreta de la carena que se estreteix i anant a buscar el collet d’abans dels cinglets rocallosos.
A aquest collet (4’5Km/1.326m) canviem de vessant (NNE) per, podíem dir, fer un flanqueig cap a l’esquerra per la part ombrívola i pel mig de les cingleres per anar a buscar el pujador (4’8Km/1.334m)(SE) que ens permetrà pujar empinats, la part final.

El sender, quan tenim en vista les edificacions i les antenes per sobre nostre (5’1Km/1.420m), les deixa a la dreta (SE) i es dirigeix (NE) més planer a la carretera que hi arriba i al començament de elles (5’3Km/1.428m). Encara que també es pot continuar seguin empinat amunt per anar a sortir pel mateix costat dret de la tanca del centre reemissor.

El cim de Caro (5’4Km/1.442m), com ja vaig dir un altre cop de un altre “cim”, el Puigsou, un cim que sense desmereixe’l en absolut a ell si no més be compadeixe’l, altiu i virtuós, infestat de antenes i tanques que no et deixen gaudir de la la seva immensitat i espectacular ubicació. Tota la vall de l’Ebre a vista d’ocell i al fons el Delta i la serra del Montsià. A l’altra banda les serres de Cardo-Boix i a sobre les de Vandellòs, i, en  dies clars, es poden veure fins i tot els Pirineus o inclòs Mallorca.
En acabar de gaudir de la “panoràmica” des del mirador del cim, enrere a buscar el sender que hi havia enfront de on em sortit a la carretera i que ens portara fins el coll del Vicari, un sender que ens permetrà adreçar els revolts de la carretera.

Al mateix coll del Vicari (6’3Km/1.294m) trobem un sender que es podia dir que creua la carretera. A la dreta (SE) la baixada cap a la Caramella, i al que se li ajunta el sender que em comentat que havia baix del coll de Pallers. A l’esquerra (NO), per on continuem, el sender que, un altre cop, adreçant un revol i continuant per baix de la carretera ens permet baixar un altre cop fins la carretera que puja al Port des de Tortosa (7’1Km/1.089m) i per la que arribem on hem començat (7’6Km/1.093m).

Una volteta “senzilla” i fàcil en que vam ascendir al cim més alt del massís i d’aquestes comarques, i del que podria ser una petita mostra del que poden ser els camins als Ports. Camins entre cingleres, amb trams empinats i plens de pedra solta i amb algun altre indefinit on fa falta saber cap a on anem. I que com es normal també a la muntanya, en unes condicions adverses, com podia ser el dia que hi vam pujar, es pot convertir en delicada i fins i tot perillosa.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 7,9km.
Altura màxima: 1.442m i mínima: 1.062m.
Desnivell ascendit i descendit, 541m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Cims per la LLIBERTAT, la Pica d’Estats

13 d’octubre de 2018

Estany d'Estats i Port del Sotllo
Estany d’Estats i Port del Sotllo

Tot i que, personalment, considerant que a ple segle XXI com estem i el camí que portem de “globalització i integració”, que tampoc comparteixo, el haver d’estar demanant una “separació” no deixa de ser una incongruència. Més incongruència és el que ens ha portat fins aquí i el fet que hi hagi qui encara estiguin enarborant i demostrant el que entenen de democràcia i llibertat com 500 anys enrere.

La Pica i voltants des de la Punta Gabarró
La Pica i voltants des de la Punta Gabarró

Que gent que va haver de marxar de la fam i la misèria separant-se de la seva gent, els seus amics, i dels seus pobles, van vindre aquí, on van trobar i es van guanyar la seva “fortuna”. On els vam acceptar i respectar a ells i fins i tot les seves tradicions. Ara resulta que en boca de molts d’ells se´ls va discriminar, menysprear i fins i tot maltractar. I a dia d’avui comparteixen les mateixes idees i idearis polítics d’aquells pels quals varen tenir que marxar dels seus llocs d’origen. Fa tot l’efecte que ens varen venir a “colonitzar”.

La Pica d'Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS
La Pica d’Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS

Si tant roïns i despreciables som, i tant “apego” tenen a la seva “terra” i el seu “país”, el que podrien fer és tornar-se’n allí d’on varen vindre, que aquí no els ho va demanar ningú que vinguessin. Que això, pesi a qui pesi, és CATALUNYA i no Cataluña i tenim el nostre idioma propi que és el CATALÀ. I per molt “d’adoctrinament” que nosaltres haguem tingut, ells el varen tenir molts d’anys, i el tenen actualment, anti-tot el que representi i sigui català i la única forma que han conegut, han sabut i han tingut sempre d’imposar la seva “llibertat i democràcia” ha estat amb la força i la temor. Fet que es va demostrar a dia d’avui en ple segle XXI contra gent que manifestava les seves idees pacíficament als carrers.

La Pica i el barranc del Sotllo
La Pica i el barranc del Sotllo

Tot i que, personalment un altre cop, tampoc NO crec ni confio amb molts dels “nostres” polítics, nosaltres tenim que tenir les “armes” per canviar-los, amb DEMOCRÀCIA i LLIBERTAT, i no haver de ser governats i dirigits per qui a sobre sols fan gala del seu anti-catalanisme.
Com tampoc no deixa de ser una vergonya i una gran injustícia que hi hagi gent que tingui privada la seva LLIBERTAT, a la presó o a l’exili, i separats de la seva família per haver estat escollits democràticament o representar la voluntat d’una majoria del conjunt de la gent.

La Pica pujant al pic de Sotllo
La Pica pujant al pic de Sotllo

Aprofitant la “meva” LLIBERTAT, que no disposen altres que podien estar com jo, em vaig unir a la crida per la LLIBERTAT des del cim més alt de Catalunya, per que es pugui dir més fort i clar, però no més alt, “LLIBERTAT PELS PRESOS, RETORN DELS EXILIATS I LLIBERTAT PER DECIDIR EL NOSTRE FUTUR COM A POBLE”.

Refugi Baborte i el coll de Sallente
Refugi Baborte i el coll de Sallente

Una ascensió doblement emotiva, per un costat el meu crit per la LLIBERTAT, i per l’altre aprofitar per fer el crit des dels cims de tots els 3000s del massís més oriental dels Pirineus, que encara que no vaig “enllaçar” directament amb la travessa que havia fet uns dies abans, si que els vaig unir amb l’esperit i l’anima.

Gaudint de la meva LLIBERTAT, amb la visió dels cims trepitjats dies enrera
Gaudint de la meva LLIBERTAT, amb la visió dels cims trepitjats dies enrera

Vaig donar una volteta al massís de la Pica, el massís més petit i allunyat dels altres massissos de 3000’s, i al qual vaig pujar pel barranc del Sotllo, vaig enllaçar els 6 tres mils i vaig baixar per Baborte. Una jornada molt especial i complerta, acompanyat del silenci, la solitud i la meva ombra, i amb l’esperit de la LLIBERTAT.

Les estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 24,1km.
Altura màxima: 3.143m i mínima: 1.696m.
Desnivell ascendit i descendit, 2.325m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta a la serra de Collserola

19 de setembre de 2018

Aprofitant una estància a les Barnes, vaig decidir anar a recórrer “l’alta muntanya” del Barcelonès. Visitar un sostre comarcal, el Tibidabo (515m) i tatxar els dos cims inclosos dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, el Turó de Magarola (431m) i Sant Pere Màrtir o Puig d’Ossa (399m).

Panoràmica des del Mirador d'Horta
Panoràmica des del Mirador d’Horta

Com es pot suposar, per un sender difícil i d’alta dificultat a l’altura de la muntanya i del lloc per on va, el PR-C 171, que recorre tota la serra de Collserola, i “que permet gaudir de vistes espectaculars sobre Barcelona, els turons que l’envolten i el mar”.

Sortida de sol des de la muntanya del Notari
Sortida de sol des de la muntanya del Notari

En un dia clar hagués hagut de veure Montserrat, el Montseny i molts dels cims visitats i a visitar, malauradament no va estar aixi.

Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola
Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola

Després de haver gaudit  del silenci dels veïns de on vaig fer nit amb la meva caragola, el cementeri d’Horta, vaig pujar pel Mirador de Horta i la Muntanya del Notari fins el coll del Forat del Vent. A partir d’allí ja vaig seguir el PR creuant Collserola fins la parada de metro de la Zona Universitària, des de on, amb ell vaig tornar fins la parada de Valldaura.

Cim sostre comarcal Barcelonès
Cim sostre comarcal Barcelonès

Com posava un altra ressenya “una ruta amb unes vistes molt boniques i entretinguda”. Com ho son cada volta, racó i cim que he visitat.

Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir
Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 14,9km.
Altura màxima, 515m, Desnivell ascendit 631m, i descendit 698m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta a la vall de Núria

9 de maig de 2018

A l’endemà, aprofitant l’estada a la zona, un altre “piquet”. Tot i ja haver-hi estat varies vegades, cap havia estat en estes condicions i per aquesta vessant.

Aquest era el Puigmal, i la intenció, mooolt pretensiosa, i més a està època, la clàssica volta a l’Olla de Núria, la carena i els cims que la envolten. Després, sobre la marxa i el temps ja vaig anar retallant-la. D’origen pensava intentar tota la volta, del Puigmal al pic de l’Àliga. Després, veien el que em va costar arrancar, fins el coll de Noufonts i al final veient com es va desenvolupar el temps es va quedar fins el coll de l’Eina.

Vaig anar ha dormir amb la meva caragola al final de la pista de Fontalba. Primera errada, i el vent. Mentre estàs dins penses, “Ui que be que estic aquí dins gronxadet per l’aire”, però quan es fa l’hora de sortir llavors també penses “ui, ui, ui, i ara he de sortir?”. El resultat, el sortir després de sortir el sol. Millor hagués estat dormir més avall on no hagués tocat tant l’aire com aquí a la collada.
D’allí al Puigmal una pujadeta senzilla i sense problemes alternant la neu i els trams de terra, exceptuant l’airet que bufava, que sense ser extrem  si que era suficient per molestar i prou fresc.

Panoràmica 360º cim del Puigmal
Panoràmica 360º cim del Puigmal

Un cop al Puigmal, anar a buscar la carena per continuar la volta. Xalant com un xiquet baixant i anant per la neu, amb unes condicions perfectes per anar-hi tranquil·lament, sense raquetes ni grampons.

Carena Finestrelles i cims de l'Olla de Núria
Carena Finestrelles i cims de l’Olla de Núria

L’únic punt on, per més seguretat, em vaig posar els grampons va ser després del coll de Finestrelles, a la pujada empinada al Finestrelles.

Carena al Puigmal des del coll de l'Err
Carena al Puigmal des del coll de l’Err

El sender va per un franqueig a una pala empinada, però jo vaig pujar directe pel collet amunt.

Núria i carena Puigmal des del Finestrelles
Núria i carena Puigmal des del Finestrelles

Ha partir d’allí el temps ja se me va començar a “embolicar”, vaig tornar ha passar un ratet “angoixant”. Anava per una carena emboirada i tota blanca, no veia per on anava i tenia de anar en compte de no arrimar-me massa a alguna bora que hagués alguna cornisa que es pugues despendre. En arribar al coll de l’Eina, apretar a córrer cap avall pel sender marcat com a GR i que enllaça el GR-11 amb la A.R.P. i el GR-10 francès. Volia arribar a l’Eina i al Noufonts però al fi i al cap, aquest tram “d’Olla” ja el tenia fet, i aquesta baixada del coll de l’Eina a Núria no la coneixia.
En arribar a Núria el camí a Fontalba, vell conegut de una “marxeta de resistència”, la Nuria-Queralt o Berga, una passejadeta de 92km pujant i baixant.

Vall de Núria des del Mirador
Vall de Núria des del Mirador

Sense massa a descriure que no estigui més que descrit a aquest “pic ample i arrodonit en que la seva ascensió és senzilla si les condicions climàtiques no són molt adverses”, sols les meves estadístiques de la volteta.

Estadístiques de GPS.
Distancia recorreguda, 23,4km.
Altura màxima, 2.910m. Desnivell ascendit, 1.715m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC.

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta serra de Prades i la Mussara

11 de març de 2018

Després de un canvi de destí d’última hora dirigeixo les meves passes a un terreny més conegut i trepitjat de fa anys. I que em porten a uns records i pensaments del “que i com?”, Farena i la Mola d’Estat.

Eren les primeres “escapades” a la muntanya. Esta, una marxa de regularitat, era l’any 1.984, simplement perquè ho posa a les fotos. L’entrada per la Riba ja va ser de “impressió”, ara ja de tantes vegades de passar-hi i veure tantes contrades, sense importància. Farena un poblet perdut entre muntanyes, on ha dia de avui i he passat varies vegades a peu i on mai i he estat en cotxe, i l’últim record que hi tinc és sentat a un brancal de una casa menjant-me uns callos ben regats en vi per poder continuar un altre cop fins a Prades, sols portava 45km recorreguts i 2.000m pujats, i encara em quedaven uns altres 15km i 800ms de pujada. I la Mola d’Estat, era com si estessim a l’últim racó del món, un racó preciós i idíl·lic. I que a dia de avui, realment ho és, però se ha convertit en un de tants.

On està tota aquella il·lusió i alegria? Com em canviat i en que ens em convertit. Ho, com he canviat i en que me he convertit?, potser tinc un problema. Menys mal que el temps el resoldrà.

Fotos Marxa Regularitat 1984

El que em guia aquest cop és donar la volta pels cims, podíem dir més destacats, de la zona, la serra de Prades i la Mussara.

La idea, començar a Prades i de allí dirigir-me cap al cim de Mussara, un cim que sempre havia sentit nomenat, i ara resulta que no figura ni com cim ni com res. Igual era pels repetidors de TV, algun dia eren Caro, la Mussara i el Bartolo a Castelló.

Abans de la Mussara passar pel Picorandan i el Puig Pelat. Després, dirigir-me cap a la Punta del Barrina, sostre de l’Alt Camp i continuar cap a Farena. Un cop superada, passar pel cim o el pla de la Mola d’Estat i continuar fins Tossal de la Baltasana, sostre de de les comarques del Baix Camp i la Conca de Barberà, i tornar a Prades. Una “volteta” sense massa dificultat si exceptuen que és “considerable”.
De Prades fins la Mussara es podia dir que segueixo el GR-65.5, el deixo al coll de Tina per pujar al Puig Pelat, als Motllats. Després, des de la Mussara fins a Punta del Barrina volia seguir un tram de GR-7 per després pujar al Barrina, però vistes les cingleres,

Cingleres Puig Pelat
Cingleres Puig Pelat

torno al Puig Pelat i continuo pel sender que va per dalt de les cingleres fins el Portell de l’Onclet. Tram no massa definit fins la pista de baix del Portell. Seguint-la un tros, agafo un sender que ja puja al Punta del Barrina. En baixar agafo un sender que per baix de les cingleres de l’Abellera i la Foradada, al serret dels Avenc, i que em porta fins Mont-ral. Un sender definit i marcat però “entretingut”. A les portes de Mont-ral ja agafo un altre sender, el PR-C 20, que em porta fins Farena. Un sender caracteritzat per que quasi té tants de pals indicadors com senyals.

Aquest sender de Farena puja fins el Cogullons. Jo, a Farena, agafo un altre variant prou definida que pel grau del Roquerol i el mas de Mateu puja fins la Taula dels Quatre Batlles. I un cop allí ja es podia dir que acabo pel GR-171, després de abans passar per la Mola d’Estat i el Tossal de la Baltassana.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 40,3km.
Altura màxima, 1.202m, Desnivell ascendit, 1.753m.

Continua llegint «Volta serra de Prades i la Mussara»

Sostres comarcals, el Puigsou i el Montner

24 de febrer de 2018

Continuant darrera les atalaies de Catalunya aquest cop dirigeixo els meus passos a la Vall de Llémena, on a més dels pernils i l’aigua de Sant Aniol s’amaga una vall “De una gran bellesa, dintre, s’entén, el matís bucòlic i rural. La vall és petita, recollida, sinuosa – un autèntic cul-de-sac sobre l’amfiteatre que la tanca al nord. És la miniatura deliciosa d’una vall del nostre país”. Així diu que definia l’any 1974, Josep Pla a la Vall del Llémena.

I així la vaig trobar personalment jo, una vall com molts altres territoris, amb antiquíssimes i derruïdes masies i ermites, i actualment amb grans territoris amb una vegetació que si no fos per les senderes es faria difícil el poder caminar.
Jo quasi es podria dir que li vaig donar el tomb. Primer el serrat dels Tres Termes, Rocacorba i la serra de Portelles, i al demà la serra de Finestres i la de les Medes.
I tot sigui dit que, encara que les “atalaies” em van defraudar una mica, si que té racons i balcons de gran bellesa.

El primer dia el Puigsou (991m), sostre comarcal del Gironès. Un cim que sense desmereixe’l en absolut a ell, si  no més be compadeixe’l, vist de lluny es veu altiu i virtuós, quan estàs allí el trobes infestat de antenes i tanques i no et deixen arribar ni al seu cim, han tancat tot el perímetre. I per poder “apropar-tei” tens que fer de “Tarzan”. Un cim que no et deixen apropar a ell i que a sobre no figura ni als “catalogats” per l’ICC.
Després el Montner (837m), sostre comarcal de el Pla de l’Estany. Un “turonet” rodejat de vegetació.
Vaja, que a sobre de no fer un gran dia en panoràmiques, no era el meu dia “fotogràfic”.
Ara, la pujada fins el Santuari de Rocacorba, el serrall de les Portelles, i algun “balcó” a les cingleres, realment espectaculars i boniques.

Començo la caminada a prop de Granollers de Rocacorba, pujo fins el serrat dels Tres Termes i torno a baixar a la riera de Rocacorba, i des d’on pel camí de l’Escaleta pujo fins el Santuari de Rocacorba. I ja seguin sempre la carena fins el collet de la Bastarra on ja tiro avall per la pista que hi arriba fins la “caragola”.

Com altres, volta sense cap dificultat, encara que cal estar atents, el tram de la pujada al Montner fins el collet de la Bastarra, sense sender massa definit, o tapat per la fullarasca. Sempre tendint per la part ombrívola o nord. La sud o solejada, si no es porta un matxet com a la selva, perill de quedar-te enredat amb els arintjols sense poder-ne sortir.

Continua llegint «Sostres comarcals, el Puigsou i el Montner»

Els Pirineus a vista d’ocell. La Pica d’Estats

Per començar unes altres “entrades” amb panoràmiques i fotografies, quina millor que la de la Pica d’Estats, el sostre de Catalunya i el 3000 més oriental dels Pirineus. Cim ascendit per diverses vessant i amb molt variades “companyies”. Ara, cap com quan vaig tenir “l’honor” de acompanyar un muntanyenc, company i amic de moltes caminades que en l’any que va complir el 85 anys va fer els 80 i cinc tres mils del massís de la Pica, el “Tio Joaquim”. En record i memòria d’ell.

Panoràmica 360º cim la Pica d'Estats