Cims per la LLIBERTAT, la Pica d’Estats

13 d’octubre de 2018

Estany d'Estats i Port del Sotllo
Estany d’Estats i Port del Sotllo

Tot i que, personalment, considerant que a ple segle XXI com estem i el camí que portem de “globalització i integració”, que tampoc comparteixo, el haver d’estar demanant una “separació” no deixa de ser una incongruència. Més incongruència és el que ens ha portat fins aquí i el fet que hi hagi qui encara estiguin enarborant i demostrant el que entenen de democràcia i llibertat com 500 anys enrere.

La Pica i voltants des de la Punta Gabarró
La Pica i voltants des de la Punta Gabarró

Que gent que va haver de marxar de la fam i la misèria separant-se de la seva gent, els seus amics, i dels seus pobles, van vindre aquí, on van trobar i es van guanyar la seva “fortuna”. On els vam acceptar i respectar a ells i fins i tot les seves tradicions. Ara resulta que en boca de molts d’ells se´ls va discriminar, menysprear i fins i tot maltractar. I a dia d’avui comparteixen les mateixes idees i idearis polítics d’aquells pels quals varen tenir que marxar dels seus llocs d’origen. Fa tot l’efecte que ens varen venir a “colonitzar”.

La Pica d'Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS
La Pica d’Estats, sostre dels PAÏSOS CATALANS

Si tant roïns i despreciables som, i tant “apego” tenen a la seva “terra” i el seu “país”, el que podrien fer és tornar-se’n allí d’on varen vindre, que aquí no els ho va demanar ningú que vinguessin. Que això, pesi a qui pesi, és CATALUNYA i no Cataluña i tenim el nostre idioma propi que és el CATALÀ. I per molt “d’adoctrinament” que nosaltres haguem tingut, ells el varen tenir molts d’anys, i el tenen actualment, anti-tot el que representi i sigui català i la única forma que han conegut, han sabut i han tingut sempre d’imposar la seva “llibertat i democràcia” ha estat amb la força i la temor. Fet que es va demostrar a dia d’avui en ple segle XXI contra gent que manifestava les seves idees pacíficament als carrers.

La Pica i el barranc del Sotllo
La Pica i el barranc del Sotllo

Tot i que, personalment un altre cop, tampoc NO crec ni confio amb molts dels “nostres” polítics, nosaltres tenim que tenir les “armes” per canviar-los, amb DEMOCRÀCIA i LLIBERTAT, i no haver de ser governats i dirigits per qui a sobre sols fan gala del seu anti-catalanisme.
Com tampoc no deixa de ser una vergonya i una gran injustícia que hi hagi gent que tingui privada la seva LLIBERTAT, a la presó o a l’exili, i separats de la seva família per haver estat escollits democràticament o representar la voluntat d’una majoria del conjunt de la gent.

La Pica pujant al pic de Sotllo
La Pica pujant al pic de Sotllo

Aprofitant la “meva” LLIBERTAT, que no disposen altres que podien estar com jo, em vaig unir a la crida per la LLIBERTAT des del cim més alt de Catalunya, per que es pugui dir més fort i clar, però no més alt, “LLIBERTAT PELS PRESOS, RETORN DELS EXILIATS I LLIBERTAT PER DECIDIR EL NOSTRE FUTUR COM A POBLE”.

Refugi Baborte i el coll de Sallente
Refugi Baborte i el coll de Sallente

Una ascensió doblement emotiva, per un costat el meu crit per la LLIBERTAT, i per l’altre aprofitar per fer el crit des dels cims de tots els 3000s del massís més oriental dels Pirineus, que encara que no vaig “enllaçar” directament amb la travessa que havia fet uns dies abans, si que els vaig unir amb l’esperit i l’anima.

Gaudint de la meva LLIBERTAT, amb la visió dels cims trepitjats dies enrera
Gaudint de la meva LLIBERTAT, amb la visió dels cims trepitjats dies enrera

Vaig donar una volteta al massís de la Pica, el massís més petit i allunyat dels altres massissos de 3000’s, i al qual vaig pujar pel barranc del Sotllo, vaig enllaçar els 6 tres mils i vaig baixar per Baborte. Una jornada molt especial i complerta, acompanyat del silenci, la solitud i la meva ombra, i amb l’esperit de la LLIBERTAT.

Les estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 24,1km.
Altura màxima: 3.143m i mínima: 1.696m.
Desnivell ascendit i descendit, 2.325m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta a la serra de Collserola

19 de setembre de 2018

Aprofitant una estància a les Barnes, vaig decidir anar a recórrer “l’alta muntanya” del Barcelonès. Visitar un sostre comarcal, el Tibidabo (515m) i tatxar els dos cims inclosos dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, el Turó de Magarola (431m) i Sant Pere Màrtir o Puig d’Ossa (399m).

Panoràmica des del Mirador d'Horta
Panoràmica des del Mirador d’Horta

Com es pot suposar, per un sender difícil i d’alta dificultat a l’altura de la muntanya i del lloc per on va, el PR-C 171, que recorre tota la serra de Collserola, i “que permet gaudir de vistes espectaculars sobre Barcelona, els turons que l’envolten i el mar”.

Sortida de sol des de la muntanya del Notari
Sortida de sol des de la muntanya del Notari

En un dia clar hagués hagut de veure Montserrat, el Montseny i molts dels cims visitats i a visitar, malauradament no va estar aixi.

Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola
Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola

Després de haver gaudit  del silenci dels veïns de on vaig fer nit amb la meva caragola, el cementeri d’Horta, vaig pujar pel Mirador de Horta i la Muntanya del Notari fins el coll del Forat del Vent. A partir d’allí ja vaig seguir el PR creuant Collserola fins la parada de metro de la Zona Universitària, des de on, amb ell vaig tornar fins la parada de Valldaura.

Cim sostre comarcal Barcelonès
Cim sostre comarcal Barcelonès

Com posava un altra ressenya “una ruta amb unes vistes molt boniques i entretinguda”. Com ho son cada volta, racó i cim que he visitat.

Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir
Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 14,9km.
Altura màxima, 515m, Desnivell ascendit 631m, i descendit 698m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta a la vall de Núria

9 de maig de 2018

A l’endemà, aprofitant l’estada a la zona, un altre “piquet”. Tot i ja haver-hi estat varies vegades, cap havia estat en estes condicions i per aquesta vessant.

Aquest era el Puigmal, i la intenció, mooolt pretensiosa, i més a està època, la clàssica volta a l’Olla de Núria, la carena i els cims que la envolten. Després, sobre la marxa i el temps ja vaig anar retallant-la. D’origen pensava intentar tota la volta, del Puigmal al pic de l’Àliga. Després, veien el que em va costar arrancar, fins el coll de Noufonts i al final veient com es va desenvolupar el temps es va quedar fins el coll de l’Eina.

Vaig anar ha dormir amb la meva caragola al final de la pista de Fontalba. Primera errada, i el vent. Mentre estàs dins penses, “Ui que be que estic aquí dins gronxadet per l’aire”, però quan es fa l’hora de sortir llavors també penses “ui, ui, ui, i ara he de sortir?”. El resultat, el sortir després de sortir el sol. Millor hagués estat dormir més avall on no hagués tocat tant l’aire com aquí a la collada.
D’allí al Puigmal una pujadeta senzilla i sense problemes alternant la neu i els trams de terra, exceptuant l’airet que bufava, que sense ser extrem  si que era suficient per molestar i prou fresc.

Panoràmica 360º cim del Puigmal
Panoràmica 360º cim del Puigmal

Un cop al Puigmal, anar a buscar la carena per continuar la volta. Xalant com un xiquet baixant i anant per la neu, amb unes condicions perfectes per anar-hi tranquil·lament, sense raquetes ni grampons.

Carena Finestrelles i cims de l'Olla de Núria
Carena Finestrelles i cims de l’Olla de Núria

L’únic punt on, per més seguretat, em vaig posar els grampons va ser després del coll de Finestrelles, a la pujada empinada al Finestrelles.

Carena al Puigmal des del coll de l'Err
Carena al Puigmal des del coll de l’Err

El sender va per un franqueig a una pala empinada, però jo vaig pujar directe pel collet amunt.

Núria i carena Puigmal des del Finestrelles
Núria i carena Puigmal des del Finestrelles

Ha partir d’allí el temps ja se me va començar a “embolicar”, vaig tornar ha passar un ratet “angoixant”. Anava per una carena emboirada i tota blanca, no veia per on anava i tenia de anar en compte de no arrimar-me massa a alguna bora que hagués alguna cornisa que es pugues despendre. En arribar al coll de l’Eina, apretar a córrer cap avall pel sender marcat com a GR i que enllaça el GR-11 amb la A.R.P. i el GR-10 francès. Volia arribar a l’Eina i al Noufonts però al fi i al cap, aquest tram “d’Olla” ja el tenia fet, i aquesta baixada del coll de l’Eina a Núria no la coneixia.
En arribar a Núria el camí a Fontalba, vell conegut de una “marxeta de resistència”, la Nuria-Queralt o Berga, una passejadeta de 92km pujant i baixant.

Vall de Núria des del Mirador
Vall de Núria des del Mirador

Sense massa a descriure que no estigui més que descrit a aquest “pic ample i arrodonit en que la seva ascensió és senzilla si les condicions climàtiques no són molt adverses”, sols les meves estadístiques de la volteta.

Estadístiques de GPS.
Distancia recorreguda, 23,4km.
Altura màxima, 2.910m. Desnivell ascendit, 1.715m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC.

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta serra de Prades i la Mussara

11 de març de 2018

Després de un canvi de destí d’última hora dirigeixo les meves passes a un terreny més conegut i trepitjat de fa anys. I que em porten a uns records i pensaments del “que i com?”, Farena i la Mola d’Estat.

Eren les primeres “escapades” a la muntanya. Esta, una marxa de regularitat, era l’any 1.984, simplement perquè ho posa a les fotos. L’entrada per la Riba ja va ser de “impressió”, ara ja de tantes vegades de passar-hi i veure tantes contrades, sense importància. Farena un poblet perdut entre muntanyes, on ha dia de avui i he passat varies vegades a peu i on mai i he estat en cotxe, i l’últim record que hi tinc és sentat a un brancal de una casa menjant-me uns callos ben regats en vi per poder continuar un altre cop fins a Prades, sols portava 45km recorreguts i 2.000m pujats, i encara em quedaven uns altres 15km i 800ms de pujada. I la Mola d’Estat, era com si estessim a l’últim racó del món, un racó preciós i idíl·lic. I que a dia de avui, realment ho és, però se ha convertit en un de tants.

On està tota aquella il·lusió i alegria? Com em canviat i en que ens em convertit. Ho, com he canviat i en que me he convertit?, potser tinc un problema. Menys mal que el temps el resoldrà.

Fotos Marxa Regularitat 1984

El que em guia aquest cop és donar la volta pels cims, podíem dir més destacats, de la zona, la serra de Prades i la Mussara.

La idea, començar a Prades i de allí dirigir-me cap al cim de Mussara, un cim que sempre havia sentit nomenat, i ara resulta que no figura ni com cim ni com res. Igual era pels repetidors de TV, algun dia eren Caro, la Mussara i el Bartolo a Castelló.

Abans de la Mussara passar pel Picorandan i el Puig Pelat. Després, dirigir-me cap a la Punta del Barrina, sostre de l’Alt Camp i continuar cap a Farena. Un cop superada, passar pel cim o el pla de la Mola d’Estat i continuar fins Tossal de la Baltasana, sostre de de les comarques del Baix Camp i la Conca de Barberà, i tornar a Prades. Una “volteta” sense massa dificultat si exceptuen que és “considerable”.
De Prades fins la Mussara es podia dir que segueixo el GR-65.5, el deixo al coll de Tina per pujar al Puig Pelat, als Motllats. Després, des de la Mussara fins a Punta del Barrina volia seguir un tram de GR-7 per després pujar al Barrina, però vistes les cingleres,

Cingleres Puig Pelat
Cingleres Puig Pelat

torno al Puig Pelat i continuo pel sender que va per dalt de les cingleres fins el Portell de l’Onclet. Tram no massa definit fins la pista de baix del Portell. Seguint-la un tros, agafo un sender que ja puja al Punta del Barrina. En baixar agafo un sender que per baix de les cingleres de l’Abellera i la Foradada, al serret dels Avenc, i que em porta fins Mont-ral. Un sender definit i marcat però “entretingut”. A les portes de Mont-ral ja agafo un altre sender, el PR-C 20, que em porta fins Farena. Un sender caracteritzat per que quasi té tants de pals indicadors com senyals.

Aquest sender de Farena puja fins el Cogullons. Jo, a Farena, agafo un altre variant prou definida que pel grau del Roquerol i el mas de Mateu puja fins la Taula dels Quatre Batlles. I un cop allí ja es podia dir que acabo pel GR-171, després de abans passar per la Mola d’Estat i el Tossal de la Baltassana.

Estadístiques de GPS: Distancia recorreguda, 40,3km.
Altura màxima, 1.202m, Desnivell ascendit, 1.753m.

Continua llegint «Volta serra de Prades i la Mussara»

Sostres comarcals, el Puigsou i el Montner

24 de febrer de 2018

Continuant darrera les atalaies de Catalunya aquest cop dirigeixo els meus passos a la Vall de Llémena, on a més dels pernils i l’aigua de Sant Aniol s’amaga una vall “De una gran bellesa, dintre, s’entén, el matís bucòlic i rural. La vall és petita, recollida, sinuosa – un autèntic cul-de-sac sobre l’amfiteatre que la tanca al nord. És la miniatura deliciosa d’una vall del nostre país”. Així diu que definia l’any 1974, Josep Pla a la Vall del Llémena.

I així la vaig trobar personalment jo, una vall com molts altres territoris, amb antiquíssimes i derruïdes masies i ermites, i actualment amb grans territoris amb una vegetació que si no fos per les senderes es faria difícil el poder caminar.
Jo quasi es podria dir que li vaig donar el tomb. Primer el serrat dels Tres Termes, Rocacorba i la serra de Portelles, i al demà la serra de Finestres i la de les Medes.
I tot sigui dit que, encara que les “atalaies” em van defraudar una mica, si que té racons i balcons de gran bellesa.

El primer dia el Puigsou (991m), sostre comarcal del Gironès. Un cim que sense desmereixe’l en absolut a ell, si  no més be compadeixe’l, vist de lluny es veu altiu i virtuós, quan estàs allí el trobes infestat de antenes i tanques i no et deixen arribar ni al seu cim, han tancat tot el perímetre. I per poder “apropar-tei” tens que fer de “Tarzan”. Un cim que no et deixen apropar a ell i que a sobre no figura ni als “catalogats” per l’ICC.
Després el Montner (837m), sostre comarcal de el Pla de l’Estany. Un “turonet” rodejat de vegetació.
Vaja, que a sobre de no fer un gran dia en panoràmiques, no era el meu dia “fotogràfic”.
Ara, la pujada fins el Santuari de Rocacorba, el serrall de les Portelles, i algun “balcó” a les cingleres, realment espectaculars i boniques.

Començo la caminada a prop de Granollers de Rocacorba, pujo fins el serrat dels Tres Termes i torno a baixar a la riera de Rocacorba, i des d’on pel camí de l’Escaleta pujo fins el Santuari de Rocacorba. I ja seguin sempre la carena fins el collet de la Bastarra on ja tiro avall per la pista que hi arriba fins la “caragola”.

Com altres, volta sense cap dificultat, encara que cal estar atents, el tram de la pujada al Montner fins el collet de la Bastarra, sense sender massa definit, o tapat per la fullarasca. Sempre tendint per la part ombrívola o nord. La sud o solejada, si no es porta un matxet com a la selva, perill de quedar-te enredat amb els arintjols sense poder-ne sortir.

Continua llegint «Sostres comarcals, el Puigsou i el Montner»

Els Pirineus a vista d’ocell. La Pica d’Estats

Per començar unes altres “entrades” amb panoràmiques i fotografies, quina millor que la de la Pica d’Estats, el sostre de Catalunya i el 3000 més oriental dels Pirineus. Cim ascendit per diverses vessant i amb molt variades “companyies”. Ara, cap com quan vaig tenir “l’honor” de acompanyar un muntanyenc, company i amic de moltes caminades que en l’any que va complir el 85 anys va fer els 80 i cinc tres mils del massís de la Pica, el “Tio Joaquim”. En record i memòria d’ell.

Panoràmica 360º cim la Pica d'Estats