Agost 2020. El Temps per dos finestres

I ja em passat l’agost, i com aquell que diu ja ens ha fet un amago de acabar-se l’estiu, un altre cop recordant temps passats, a mitats de festes una refrescada i es podia dir que ja se havia acabat.

Ara, ja veurem que ens depararà pel setembre, seguin la tònica dels últims anys, la “castanyada” amb màniga curta.

De moment el riu i el pantà estan com feia anys que no es veien en uns finals d’agost, tot i que el port i les seves fonts estan “eixutes”, la set que em varen fer passar un dia per no trobar ni un rajolí.
Ens apropem a l’època del rovelló, però com segueixi així ja veurem com anirà.

Temps al temps i tot ens “ho aclarirà”.

Novament el temps d’un agost passat per dos finestres, més un altra afegida, que he decidit deixar fora de servei fins que tingui el “temps” i les “ganes” per barallar-me amb el per que em bloqueja l’estació.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud

De MeteoPedrera.

TimeLapse càmera MeteoPedrera
TimeLapse càmera MeteoPedrera

Diapositives Perú 2003 i Nova Zelanda 2004

Continuant amb les “abocades” massives de diapositives, aquest cop els toca a unes altres oblidades en el temps del temps passat. Podia dir que les ultimes de les caminades “més boniques del món”. En queda alguna pendent, però el futur dirà.

Huascaran
Huascaran

Com ja deia a la Intro de la Güep de 50000iunafoto del què i per què de tot plegat, “Trekking, descobreix caminant els llocs més bonics del planeta”, és el títol de un llibre que la editorial Integral va publicar l’any 1991 traducció de un altre publicat per John Cleare l’any 1.988.

Aquest és un recull de 13 caminades del món que si no son les més boniques és segur que estan entre elles. De elles es podria dir que jo en he efectuat 9, caminades que vaig emprendre l’any 1.993 amb la Volta als Annapurnes, i vaig anar continuant posteriorment amb les altres.

Machu Picchu
Machu Picchu

Aquestes dos es varen quedar plasmades en unes diapositives efectuades abans del salt a les càmeres digitals i es varen quedar arraconades i fent temps que no veia.

La primera correspon al Camí Reial dels Inques, a Perú. Un caminet que seria com les Vies Romanes europees, no tant “extensa”, però més llarga, es podria dir que més de 5.000 Kms. i la majoria per altures de més de 3.000 ms. Sols de Cuzco a Quito ja son 1.900 kms.
Lamentablement jo no el vaig recórrer, em vaig tenir que conformar en un petit tram, però possiblement el més “espectacular” i “concorregut”, el Camí de l’Inca que porta fins Machu Picchu. Un viatge que vaig fer amb la UEC de Tortosa que anaven també a la Serralada Blanca a visitar el Huascaran i el Alpamayo. Cims que varen trepitjar alguns dels seus membres.

Mont Cook
Mont Cook

I la segona es correspon als Alps del Sud o Neozelandesos, es troben a la illa Sud. Una verda i espectacular illa amb grans boscos, planúries verdes, muntanyes nevades i grans fiords.

Allí la caminada “distingida” és el Routeburn Track, tal com diuen va per uns paisatges espectaculars amb altes muntanyes, grans valls, cascades i llacs fantàstics. El problema, son senders “regulats”, sols deixen anar certa quantitat de gent cada dia, i és tanta la gent que vol anar-hi que es té que demanar amb força temps d’antelació.

Fiord Miltford Sound
Fiord Miltford Sound

Un altre sender també fantàstic i espectacular és el Kepler Track, encara que sense tanta “historia” com l’anterior. Aquest és el que vaig poder escollir per les dates que disposava, amb la “sort” que el vaig poder gaudir en solitari, (després de firmar un document amb que se “desentenien” de mi si em passava alguna cosa). Va caure una nevada i varen fer tornar a tothom. Jo vaig continuar i ja no vaig trobar a ningú fins el final, sols es poden fer en un sentit. Anava força “equipat” degut a un altra intenció que portava, la de haver pujat al cim més alt, Mont Cook, el problema va ser que com les previsions meteorològiques ja no eren bones, ja estava més sol que la una, i sols me’l vaig mirar de baix.

Com he comentat, una “abocada”  de centenars de imatges sense tria ni descripció, plenes de records algunes i altres perdudes ja al temps.

– Perú 2003 – Huascarán i el Camí Inca
– Nova Zelanda 2004 – Els Alps australs o Neozelandesos

Juliol 2020. El Temps per dos finestres

I vàrem passar un altre mes, ja estem a mitjans d’agost. Típicament mes de calor, vacances i festes per tot arreu.

Continuant amb la tònica, un altre mes “atípic”, meteorològicament parlant i socialment.

Meteorològicament i climatològicament parlant, tenim el riu i el pantà com feia anys que no es veia un mes d’agost. També és podia dir que enguany tampoc no em “sofert” de la calor sufocant de alguns anys. I “aparentment” ja no es veu molt probable que la puguem patir “molts” de dies. Fins i tot podem començar a fer-nos “il·lusions” amb els “rovellons”.

I socialment parlant, que es pot dir?. Les vacances “reduïdes” a qui les pot fer, i forçoses a molts que se han quedat sense la feina. Les festes i els dies de festa suspeses per culpa dels possibles contagis, i els rebrots en plena escalada.

Però no passa res, tot és culpa dels altres, les noticies van plenes de tota classe de “polèmiques” per tota classe de gent.

El cert és que ens espera una “nova normalitat” un poc “emboirada” i incerta, però rai, com diu una vella dita, “no hi ha mal que duri cent anys”. I esperem que no ens haguem de penedir per no haver pres aquelles mesures que haguéssim pogut prendre abans, i no per un mateix, si no pels que tenim al “voltant”.

De moment aquí les dos noves finestres de un altre mes ja passat.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud

Més un altra que encara també continua funcionant, encara que me està fallant la pluja, MeteoPedrera.

TimeLapse càmera MeteoPedrera
TimeLapse càmera MeteoPedrera

A més de un recull fotogràfic “personal”, uns negatius i diapositives oblidades en el temps, imatges també de un temps passat.

Juny 2020. El Temps per dos finestres

I ja tenim el calor aquí, em deixat enrere el més de juny, la primavera i pel que pareix del fer de molta gent els dies de “prohibició i limitació”. Tenim al davant el juliol, l’estiu i moltes ganes de gaudir de la “nova normalitat”.

Esperem que aquesta no difereixi molt de la de un temps passat, per que cada cop que he sentit que res no tornarà a ser com abans, considero que ha estat per perdre.

Em passat uns mesos climatològicament parlant i localment, com feia anys que no es veient. Confiem mantindre-mos a la vora dels mals auguris referents als canvis climatològics que es preveuen en un futur, i que ja comencen a viure en altres llocs, i no diem de salut, social i econòmic.

De moment aquí les tres noves finestres de un altre mes ja passat.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud

Més un altra de MeteoPedrera.

TimeLapse càmera MeteoPedrera
TimeLapse càmera MeteoPedrera

Maig 2020. El Temps per dos finestres

I ja em passat el maig del 2020. Un altre mes “atípic”, social i meteorològicament parlant.

Meteorològicament perquè continuem amb un temps plujós que ens permet veure un riu com feia anys que no es veia, i, socialment, perquè encara ens ha tocat estar “confinats” com no s’havia vist mai.

El mal és que prompte s’acabarà el confinament i sortiran les “avionetes” a desfer les pluges. Llàstima que, com ignorant i incrèdul que sóc, em crec igual del saber de tots aquells investigadors i metges sobre que ens ha portat a la situació actual, com dels raonaments científics i finalitats de les avionetes dels il·lustrats i espavilats que m’ho volen fer entendre, i NO nego la seva existència, encara que amb altres finalitats i altres possibles problemes.

Que tinguem els mars plens de plàstics i escombreries, que estiguin desapareixent els pols, que cada cop estiguin desapareixent més boscos i selves i que estigui canviant el clima a tot el món, no hi fa rés.

Al final serà com les “meigas”, que “haberlas haylas”.

A veure què ens portarà el juny i què podrem aprofitar de l’estiu, i creuar els dits per a que almenys quedem com estàvem, encara que malauradament i lamentablement no serà tothom ni tot el món.

Novament aquí, el temps “passat” per dos finestres.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud

Més un altra de MeteoPedrera.

TimeLapse càmera MeteoPedrera
TimeLapse càmera MeteoPedrera

Abril 2020. El Temps per dos finestres

I ja ha passat un altre mes. Un mes “atípic”, qui ens tenia que dir temps enrere veure’ns com ens hem vist. Tants d’endevins i visionaris del futur i es veu que també són “curts de vista”.
Així com tots els avanços i sabers que ens creiem posseir, es veu que també són “curts”.

La Terra i la Naturalesa, i vull creure que sense cap ajuda, han posat en quarantena a aquell animal “irracional” i “destructiu” que desafia totes les seves lleis i normes que la regeixen.

En el segle que hauria de ser de cultura i progrés pareix que s’ha convertit en el de la ignorància i la mentida. La xarxa que havia de generalitzar els coneixements i la cultura s’ha convertit en una xarxa de des-informació i “bulos”.

L’únic cert és que em perdut tota la dignitat animal, si ens en quedava alguna. Ens deixem engabiar i prendre moltes de les llibertats per una “GRAN MENTIDA”, que no se que en predomina, si el seu propi desconeixement d’ella o la mala fe que tinguin.

Lamentablement, hi ha unes PERSONES que han sofert la REALITAT en “primera línia” des-informades i mal equipades, i que per un costat aplaudim i agraïm l’esforç que han fet, i per l’altre no fem cap cas del que ens recomanen i haurien de ser normes bàsiques d’higiene i prevenció. Però clar, després sempre tot és culpa del “govern”, del que jo no sóc gens a fi tampoc, però li ha tocat la patata calenta.

I tant desitjosos i amants que som de la terra i la naturalesa i al fi i al cap està aplicant una “llei” bàsica. En aquest món on tots i tothom tenim “lleis i drets”, està aplicant aquella “fonamental” que ha portat a tots els animals i espècies a la “supervivència”, la llei del més fort. Triomfa i es multiplica el més fort. Segons la mentida més proclamada, s’està lliurant dels més febles i ancians.

I el pitjor de tot és que tal com es veu i es demostra, en lloc servir-nos per fer una “reflexió” de cap a on anem i què volem pel futur dels que vindran darrera, el desig està clar. Pel que es veu, molt de lamentar-nos i criticar, però sols esperem i desitgem continuar i seguir fent el que fèiem abans, no tenim cap intenció de canviar res.

Vivim i xalem com abans, . . . però com abans? Com negatiu i pessimista que sóc, no se, no se si tornarà a ser com abans, i no sols pel que podria ser la “pandèmia”, si no per tots els drets i llibertats que haguem pogut perdre pel camí.

Però no passa res, sempre tindrem les “xarxes socials” per majoritàriament poder treure la nostres profundes arrels personals de pallassos i bufons, i poder riure i batxillejar del GRAN CIRC que és el món, per què no se com haguéssim pogut resistir sense elles.

Repetint-me com els altres cops, “visca la festa i la disbauxa” i “Facin joc senyors, la partida continua”.

De moment, per lo menys aquí, ens ha plogut com feia temps que no es veia. El riu és tot un goig i “suposem” que els Ports deuen estar “rebosans” d’aigua. Ja ho veurem el dia que podrem sortir-hi. Aquest any no patirem per l’aigua, confiem que se’n hagi guardat i se’n recordi en un futur.

Novament aquí, el temps passat per dos finestres d’un mes “confinat”.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud

Més un altra de MeteoPedrera

Abril

Records de un altra època II

I continuem amb un “temps” trist, gris i plujós, i sense perspectiva de canvi en un curt termini. Menys mal que cada tarda a les 8, per un minut es escolta el cant i l’alegria a “resistir” amb la esperança que ja vindran els dies que sortirà el sol (encara que no per tots).

Tot i que no ha tingut res a veure en la situació actual, ja ha quedat al record un altra “persona” que precisament tenia com a excepció del que tant repeteixo i no me canso de dir del que considero el món actual. Algú que tenia com a “modesta, formal i voluntariosa”, participativa i sempre disposta a ajudar i col·laborar.

I considero una GRAN injustícia de la “vida” que se’n hagi hagut d’anar amb tot el que tenia encara pel davant i més que hagués pogut fer, i la falta que pot arribar a fer. Per que com també acostumo a dir, “afortunat aquell que se’n va”, lo mal és el buit i desconsol que pot deixar en els que es queden, i que contaven amb ell i el podien necessitar.

Vinculat ocasionalment amb el centre,  i també en la muntanya, queda també aquí, com i al seu “record”, una sortida per aquells camins que ben segur que notaran la seva absència i també el trobaran a faltar.

I continuant amb l’altra entrada dels reculls fotogràfics, ara una pàgina on el compte és anar afegint les fotografies efectuades a un altra època més moderna i “digital”, un “petit” recull fotogràfic “social” realitzat amb càmera fotogràfica digital, que tot i no ser aficionat a fotografiar “persones”, efectuava de les sortides amb el centre excursionista local. I que unit al fet que vaig disposar primer de un GPS que de una de les càmeres, a dia de avui puc “georeferenciar” la majoria de les fotos on van estar fetes.

Records de una altra època II

Records de un altra època

Uns records de uns temps passats. Uns temps que en un origen no vaig conèixer, i que varen quedar “plasmats” en antigues fotografies. Unes fotografies que NO son meves, però que varen tenir la mala sort que varen passar per les meves mans. Crec que és un bon moment per “tornar” posar a la “xarxa” per que vegin la llum. Ara que son temps en que tothom rebusca fotografies “antigues”.

Al cim Caro, 19 de setembre de 1972
Al cim Caro, 19 de setembre de 1972

Pertanyent a una exposició històrica fotogràfica que va efectuar el conegut centre excursionista local, el C. E. Refalgarí, efectuada al desembre del 2001 de les sortides i activitats efectuades amb les fotografies cedides pels seus participants. Com membre en aquell moment del mateix, vaig aprofitar l’oportunitat per guardar les copies.

Marxa Regularitat. Octubre de 1975
Marxa Regularitat. Octubre de 1975

Aquest té un origen i es va fundar quant corrien uns altres temps i circumstancies, l’any 1971, seguin les necessitats socials de llavors.
Podíem dir que en origen les sortides eren tant festivo-socials com muntanyeres. Posteriorment amb la inclusió dins de les federacions de muntanya, un dels objectius d’aquella època era el mantenir els senders que els vells havien utilitzat durant tota la seva vida, bé per a anar de poble a poble o bé per anar a treballar a les explotacions del bosc, i la regularització de la senyalització mitjançant la retolació dels GR’s i PR’s. Allò va propiciar la realització de una marxa de regularitat i un aplec, a més de la creació del refugi de la Font Ferrera.

Anys 1973-80
Anys 1973-80

Els anys passen i els temps varen canviar, i posteriorment va venir el temps amb que jo em vaig “tirar” al monte. D’aquella època passada es pot dir que la major activitat que jo vaig conèixer i recordo és  la de una persona que “religiosament” cada setmana obria l’oficina del centre.

Inauguració refugi, 1980
Inauguració refugi, 1980

Posteriorment ens vàrem “afegir” un grup de gent amb l’ànim de donar continuïtat a la labor aquella gent. Labor difícil, lamentablement o afortunadament, els temps han canviat d’aquells orígens. Les necessitats ja no son les mateixes, ni la manera de veure o anar a la muntanya.

III Trobada de bicis de muntanya 1996. Fredes
III Trobada de bicis de muntanya 1996. Fredes

Venen les desavinences per part meva per la manera de fer i actuar, i posteriorment abandono l’entitat.

Jo, que no me ha agradat mai tatxar cims ni batre records. Que he anat a la muntanya a conèixer tranquil·lament i gaudint de nous camins. La antítesis del que considero que és, majoritàriament i generalitzant, com acostumo a fer, el món i la muntanya actualment, un parc d’atraccions i un estadi on “competir i figurar”.

Plantada del Betlem 1996
Plantada del Betlem 1996

Aquí, el recull de un altra època, per temps i per format gràfic, fotos en paper o diapositives. I en record de tots aquells de tots aquells que ja no son entre nosaltres. I si en vaig trobant, igual vaig “afegint” de meves.

Properament un altra època, la “digital”, el recull de les fotos ja capturades amb càmeres digitals, que tot i perdre molta de la màgia de les “clàsiques” tenen algunes avantatges.

El GR11 i el Tio Joaquin

Records, records, records, s’amunteguen els records, i això que hi tinc grans “racons buits”. Però sempre en hi han que queden, son dies de records.

Aquests cop son GRANS records de una persona que tenia per senzilla i de un altra època. Un CAMINANT sempre a punt per apartar una pedra del camí o trepitjar aquella argelaga que molestava, per esperar i ajudar-te.

2003, començant el GR11
2003, començant el GR11

Els records “volen” a l’any 2003 quan vaig tenir l’honor de poder acompanyar-lo a recórrer uns territoris que va tenir que conèixer forçat a la seva joventut en uns altres temps i circumstàncies, les serres de l’Albera i l’Alt Empordà.

A la riera de Beget
A la riera de Beget

Això ens va portar a emprendre el GR-11 de Molló cap a la Mediterrània que passava per alguns d’aquells camins pels quals va tenir que transitar temps enrere.

Aquesta PERSONA que considerava modesta i sense pretencions que jo tenia en gran apressi era el “Tio Joaquin”, antic i vell amic, i conegut “familiar”.

Aquesta és una breu descripció de les etapes i un recull de fotografies realitzades del GR-11 amb la companyia del “Tio Joaquin”.

Pujant pel Torrent del Comapedrosa
Pujant pel Torrent del Comapedrosa

D’aquella primera travessa, com encara no havia fet el salt a la fotografia “digital”, varen quedar unes “diapositives” del recorregut i i malauradament sols tres dels altres dos “participants”, una del començament a Camprodon, un altra passant la riera de Beget i un altra “mesurant” el tronc de una alzina surera, a més del recorregut que varem fer agafat pel GPS.

“Mesurant” el tronc de una alzina surera
“Mesurant” el tronc de una alzina surera

El GR11 és un sender de Gran Recorregut que uneix el Cantàbric amb la Mediterrània per la vessant sud dels Pirineus. Nosaltres varen fer el tram de Camprodon aprofitant les possibilitats de comunicació amb tren. Vàrem anar amb ell fins a Ripoll i amb bus a Camprodon. Un cop allí, veient que no havia transport públic fins Molló, que és per on passa el GR, decidirem agafar la pista que porta a la urbanització de Font-rubi i d’allí, per carretera, seguir fins el coll de la Boixera en el que ja agafarem el GR, que no deixarem fins Llança, passant per Beget, Sant Aniol, vàrem vorejant el Bassegoda, i vam entrar al Empordà passant per Albanyà i Maçanet de Cabrenys fins el pas fronterer de la Jonquera, des d’on, recorrent la serra de les Alberes arribarem finalment a Llança.

Vàrem fer un total de 147 km en 7 dies amb un desnivell de pujada de 5.221m i 6.167 de baixada. Sent el punt més alt de 1.121’6m.

Recorregut 2003 GR11
Recorregut 2003 GR11

Etapes:
10 de juny. Dia 1: Camprodon – Beget, 13’4km. pujats 299m i baixats 688m.
11 de juny. Dia 2: Beget – Font Can Nou, 24km. pujats1430m i baixats 1119m.
12 de juny. Dia 3: Font Can Nou – Molí Robert, 27’5m. pujats 637m i baixats 1.176
13 de juny. Dia 4: Molí Robert – La Jonquera, 26’9km. pujats 735m baixats 807m
14 de juny. Dia 5: La Jonquera – Mas de Mirapol, 15’7km. pujats 841m i baixats 469m
15 de juny. Dia 6: Mas de Mirapol – Vilamaniscle, 27’5km. pujats 750m i baixats 1069m
16 de juny. Dia 7: Vilamaniscle – Llança, 11’2km pujats 204m i baixats 409m

Pujant al coll de la Marrana
Pujant al coll de la Marrana

Posteriorment vàrem poder continuar plegats fent etapes fins a arribar a la Vallferrera, l’any que complia 85 anys, des d’on, ja que estava allí, i venia de “pas”. Aprofitarem per anar a pujar la Pica d’Estats, i poder celebrar-ho fent 80 i 5 tres mils. El Rodó de Canalbona, la Punta Gabarró, la Pica, el Verdaguer i el Montcalm. Tal com li varen dir al cim de la Pica: “Per treure’s el barret”.
Lamentablement, posteriorment ja no ens va ser possible continuar caminat junts pel GR-11.

Al coll de la Marrana
Al coll de la Marrana

Continuant aquella primera travessa, passats tres anys, l’any 2006, el temps, l’ocasió, i les possibilitats ens va portar a reprendre l’andadura. El dia 7 d’agost ens tornarem a trobar amb el nostre camí. Aquest cop si que varem començar a Molló. Preteníem arribar a Puigcerdà, però el mal temps no ens ho va permetre, sols ens va deixar arribar fins a Núria.

Al cim del Puigmal
Al cim del Puigmal

Aquesta vegada varem dirigir les nostres passes en sentit contrari al primer cop, podíem dir que anàvem cap als Pirineus en majúscules. Tot i ser la mateixa serralada, l’altre cop no va deixar de ser de baixa muntanya, amb semblances a la nostra dels Ports. Ara ja sortíem de 1.147ms. més alts que no varem estar el cop anterior.

La Creu de Meians
la Creu de Meians

Vàrem deixar Molló per emprendre un llarg llom fins al Puig Moscós, (1.740ms.) i el Coll de Liens (1.880ms.) Després ja sols ens quedava la baixada fins Setcases (1.284ms.) A l’endemà vàrem sortim per la carretera que puja fins l’estació d’esquí Vallter-2000, en un revolt la deixem per adreçar els revolts que fa. Tornem a sortir a ella en uns aparcaments de les pistes d’esquí. Del més amunt surt un caminet que porta fins el refugi de Ulldeter (2.230ms). Amunt fins el Coll de la Marrana (2.535ms.), allí en busca de al cabana de Tirapits (2.695m) on dinem. En acabar continuem pujant fins el Pic Superior de la Vaca (2.815ms.) i continuem per la carena més alta que es trepitja en tot el GR11 fins el cim del Noucreus (2.805ms.).

2008, inici caminada Puigcerda
2008, inici caminada Puigcerda

Si no hagués estat pel mal temps les vistes son immenses, el Carança baix nostre, el Canigó, el Puigmal, mig Pirineus. Ara l’únic que veiem era el mal temps que ens venia i la preocupació era no encantar-nos. Baixem al Coll de Noufonts (2.670ms.) amb vent, fred i pluja i així continuem fins arribar a Núria (1.987ms.). Degut a d’impossibilitat de trobar on dormir ens toca baixar fins a Ribes de Fresser mullats i gelats. Un cop allí decidim deixar la ruta fins l’any que ve.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 31,9km.
Altura màxima: 2.814m i mínima: 1.142m.
Desnivell ascendit: 2.533m i descendit: 1.682m.

Deixant enrere la Cerdanya
Deixant enrere la Cerdanya

Dia 18 d’agost de 2007, son les 7 i mitja del mati. Ja ens tornem a trobar on deixarem el camí l’any anterior, anem a acabar el que ens deixarem l’any anterior. Iniciem la marxa, la peculiaritat és que no seguim el GR. Ell baixa pel corriol que puja de Queralbs per les gorges de Núria, va a Planoles, on es pernocta i l’endemà continua fins Puigcerdà. Fa el trajecte en dos jornades.
Nosaltres el farem en sols una, però serà llarga i esgotadora. Passarem pel cim del Puigmal.

Refugi Fontverd, a la vall de Madriu
Refugi Fontverd, a la vall de Madriu

Comencem pujant per la Riera de Finestrelles però al prompte la deixem per agafar el torrent de Coma l’Embut. Sempre pujant i amb l’últim tram sense respir, el corriol ens porta fins el cim del Puigmal (2.910ms.). On hi tornem a ser, un lloc per parar-nos, descansar i gaudir de la immensitat del paisatge, un cop més el vent i el fred ens obliga a fer el mínim temps possible. Baixem cap el Pas dels Lladres on continuem per la carena, primer rocallosa i després herbosa, que separa França de Catalunya. Fins arribar a la Creu de Meians (2.004ms.) on ens retrobem amb el GR, ara ja no el deixem fins Puigcerdà. Allí, a la ombra d’un solitari pi dinem, per la tarda encara ens queda una bona caminada fins Puigcerdà (1.153ms.) on acabem l’andadura aquell any.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 29,5km.
Altura màxima: 2.908m i mínima: 1.130m.
Desnivell ascendit: 1.119 i descendit, 1.940m.

Pujant al refugi Comapedrosa
Pujant al refugi Comapedrosa

Dia 11 d’agost de 2008. A les 3 de la tarda, després d’haver agafat forces en un restaurant de Puigcerdà tornem al GR per continuar. Anem en busca de la carretera que porta a Guils de Cerdanya (1.360ms.) i continuem per ella. Creuem el poble i surtin per una pista, agafem una carena que ens puja fins el Puig de Peransau (1.884ms), i continuant pujant per ella també ens porta fins el Pla de la Feixa (2.174ms.) on podem trobar un refugi del mateix nom. Després de seguir la pista que em trobat una estona, la deixem i seguin el GR arribem al Refugi de Malniu (2.130ms.), on pernoctem.

Al cim del Comapedrosa
Al cim del Comapedrosa

A l’endemà, després de passar pel costat del “Llac Sec” emprenem una forta pujada que ens porta a un collet. Després, més o menys planejant i pels peus del Puigpedrós ens endinsem pel barranc del riu Duran. Al fons trobem el Refugi Joaquim Folch i Girona d’Engorgs (2.390ms.). Un cop allí, continuem pujant i passant pel costat dels Llacs dels Aparellats pugem fins la Portella d’Engorgs (2.690ms.), i un cop dalt, cap avall. Cap a la Vall de Llosa, on passem pel davant de la cabana dels Esparvers (2.070ms.). Aquí trobem una cruïlla de GR’s, per un costat tenim una variant del Gr-11, la 11.10, que baixa cap a Viliella i puja pel Refugi de Cap de Reg. Per un altra banda el GR-107, o camí dels Bons Homes, una ruta Càtar que va de Berga fins Montsegur. Nosaltres seguim la Vall de la Vallcibera, ara ja pujant, passant primer pel prat i després fins el coll o Port del mateix nom (2.533ms.). Un cop dalt entrem al País dels Pirineus, Andorra, passem pel costat de l’Estany de l’Illa i baix d’ell el refugi del mateix nom (2.460ms.), lloc de pernoctació.

Baixant a la Portella Baiau
Baixant a la Portella Baiau

Al dia següent ens queda una llarga baixada per la bonica Vall de Madriu fins les Escaldes on acabem l’etapa (1.070ms.).

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 39,9km.
Altura màxima: 2.686m i mínima: 1.071m.
Desnivell ascendit: 2.223m i descendit: 2.345m.

Arribant a l'estany de Sotllo. Al fons la Pica d'Estats
Arribant a l’estany de Sotllo. Al fons la Pica d’Estats

Dia 10 d’agost de 2009 a les 16 i mitja. Com altres cops, després d’un bon àpat per agafar ànims, enlloc de buscar un lloc per una bona migdiada, tornem a les andades i per variar, com esta manat, comencem amb una bona pujadeta. Sortim d’Arinsal (1.560ms.) per la pista que entra Parc del Alts Pirineus. En un revolt la deixem i agafem el sender que es dirigeix cap el Torrent del Comapedrosa. Arribem al Refugi del mateix nom (2.260ms.). Ens hi quedem.

Al cim de la Punta de Gabarró, darrera la Pica
Al cim de la Punta de Gabarró, darrera la Pica

Al dia següent, continuem la pujada. Després de passar pel costat dels Estany Negre i el Comapedrosa arribem a la Portella de Baiau (2.785ms.). Allí deixem les motxilles i pugem a Pic de Comapedrosa (2.942ms.), el cim més alt del país dels Pirineus. Aquest cop si, una vista fantàstica. Andorra als nostres peus, la Vall de Madriu amb el coll de Vallcivera al fons, el massís de la Pica, les Maladetes i mig Pirineus. Tornem a la Portella de Baiau i ara tot de baixada fins al Refugi de la Vallferrera. Passem primer pel Refugi metàl·lic de Baiau (2.530ms.) amb el llac del mateix nom al costat. Més avall els llacs de Escorves i el Pla de Boet. I finalment el Refugi de la Vallferrera (1.900ms.), final d’etapa del dia i del Gr11 aquell any.

Pujant per la "cresta" de Riufred a la Pica
Pujant per la “cresta” de Riufred a la Pica

Al dia següent etapa de “relax”. Tenint previst pujar a la Pica d’Estats i per no anar a corre cuita partim el trajecte en dos etapes. Així que pugem tranquil·lament a dormir a l’estany de Sotllo, i jo, aprofitant la tarde, i ja que estàvem allí, faig una escapada al pic de Baborte.

i

Al cim del Verdaguer, darrera la Pica
Al cim del Verdaguer, darrera la Pica

l’endemà, com aquell que no vol, a pels 5 tres mils. Pugem primer fins l’estany d’Estats (2.465m) des de on ens dirigim cap el Port de Riufred (2.721m) per continuant per la “cresta” passar primer el Rodó de Canalbona (3.005m), la Punta Gabarró (3.114m) i continuar fins la Pica d’Estats (3.143m). Despres el Verdaguer(3.133m) i cap el Montcalm (3.077m). Finalitzat el recorregut pels tres mils, baixant per la Cometa d’Estats tornem a pujar al coll de Sotllo (2.893m) i ara ja tot avall a recollir les coses i cap el cotxe.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 25,1km.
Altura màxima: 3.147m i mínima: 1.567m.
Desnivell ascendit: 3.226m i descendit: 2.963m.

Finalitzant pels Plans de Sotllo
Finalitzant pels Plans de Sotllo

Com ja he comentat, malauradament, aquí i aquell any va finalitzar el recorregut del GR11 amb la seva companya.

En agraïment i record de les moltes caminades amb la seva companya, unes fotos des del més amunt de dos dels cims més alts dels Pirineus.

Al cim de la Pica d'Estats
Al cim de la Pica d’Estats
Al cim de l'Aneto
Al cim de l’Aneto
Al cim del "Perdut"
Al cim del “Perdut”

Març 2020. El Temps per dos finestres

I tot i no estar d’humor ni ganes, estic novament aquí, amb el que podria ser una gran notícia del clima i del temps: “el planeta respira i descansa”, aquells éssers “irracionals” i “inhumans” que l’habiten i es creuen “totpoderosos” i per sobre de tot, estan confinats i atemorits pel futur.
Un ésser que podríem considerar que no és ni ésser viu els pot posar en un futur incert. L’únic cert és, que com diu una dita, les males herbes no es moren mai, i pel planeta és el que som. RESISTIREM!!! (Encara que no tots)

No entraré en uns pensaments “negatius” i “pessimistes” que ja he manifestat molts de cops “generalitzant” d’una societat que s’autoproclama “civilitzada”, ara toca AGRAIR a totes aquelles PERSONES que amb el seu esforç i anonimat ens estan ajudant a superar de la millor manera aquesta situació.
I un “record” per TOT i TOTS, del que podrien ser familiars i/o amics, com els drets i llibertats que “perdrem” o perdran, (tots estem inclosos).
I també per no sols aquells que ens creiem en un món més “avançat”, no puc ni vull pensar que pot passar amb aquells que “denominem” del tercer món, i que cada cop tenim més propers a nosaltres.
I per acabar, el confiar i esperar que si algú hagués pogut haver destapat voluntàriament aquesta “caixa de Pandora” sofreixi també dels seus mals.

Tot això ens hauria de servir per “reflexionar” de moltes coses, no sols per esperar que se acabi, per continuar-ho tot igual, “visca la festa i la disbauxa”. Com diu la frase aquella de la pel·lícula: “Facin joc senyors, la partida continua”.

De moment, ja ens ha tornat a ploure, ja portem recollit tant com tot l’any passat. Esperem que quan “acabi” no ens digui “i ara vos la guardeu!”, que tardareu dies en veure-la.

I ara, un cop més, el temps passat per unes finestres. Unes finestres que sempre havien estat la meva “referència” del poble per quan no hi estava, el campanar per una banda i la Tossa i els Tres Castells per l’altra, posats a l’abast, gràcies a les tecnologies, de tot el món. I si en aquests moments ho poden ser i ajudar a algú altre, ho seran doblement aprofitades.
També unes altres finestres d’un altra estació que intentaré que estigui en funcionament mentre duri la “güifi” a la que es connecta. En tinc unes més i totes estan “parades” per problemes de connexió i de “paraula” de la gent.
Uns vídeos que espero que puguin servir mínimament i per un moment per fer una mica més curt aquest “confinament”.

Així el mateix amb tema de unes fotografies, tant de moda en aquestes circumstancies, aquí ,tot i no estar massa “processades” i no ser massa “distretes”, un petit recull de 50000 i una foto.
Tot i no ser amic de “publicar” imatges de gent, ja miraré de “recuperar-ne” algunes amb personal per veure si faig “parlar” i també serveixen per ajudar a passar el “temps”. Ara que a la primera “queixa” tornaran on estaven. Vivim en un món on JO cada cop encaixo menys.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud

“TimeLapses” MeteoPedrera

Desembre, Gener, Febrer i Març