Desembre 2019. El Temps per dos finestres

I s’ha acabat el 2019 i un altra “dècada”. Qui recorda aquell canvi de segle XX?. Pareixia que deixàvem enrere uns temps passats turbulents i foscos per entrar en un futur de progrés i prosperitat.
Ara resulta que cada cop estem més a prop de abocar-nos a uns desastres mediambientals i socials difícils de resoldre.
Sembla com si tot l’avanç tecnològic s’hagués invertit en la moralitat i ètica de les persones. Generalitzant amb la societat, i des del meu punt de vista, cada cop més decadent, injusta i hipòcrita. Un món cada cop més “internacional” i “globalitzat”  i cada cop més banal i indiferent del que hi passa. Moltes declaracions internacionals mediambientals i de drets humans i . . . Per què? No cal anar molt “lluny” per veure de que serveixen i com ens va.

De moment, aquí, aquest 2019 encara que ha estat un any poc plujós, relativament sec i prou ventós, no ha estat un any extrem. Confiem en que canviï prompte la seguida, si no aquest 2020 es podia fer prou llarg i de necessitat.
A veure com anirà climatològicament i socialment aquest proper any, i quin balanç farem al final de la dècada que acabem encetar, qui ho pugui veure i comptar.
De moment, ni el clima ni la flora recorden ni saben a quina època estan.

I ara i aquí, un nou mes, per recordar com passaven els dies en un temps passat.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud

Desembre, mes d’audicions.

Continuant amb la següent de la saga de la musical i artística, el primer ja se ha fet “major” i ni se sap que fa ni si ha fet res, “pa què?”, en aquestes èpoques de l’any, al desembre, son dies d’audicions on es poden escoltar i “gaudir” dels avanços dels “estudis musicals”.
Així es pot valorar la seva dedicació i sacrifici, principalment del temps que podrien tenir por poder fer moltes altres coses, o per literalment “perdre’l”.

Com sempre, un molt breu recull de gran actuacions de grans musics de l’Escola i Conservatori de Música de Tortosa, amb l’agraïment per la seva “voluntat” i la gran ajuda dels seus professors.

– Del dia 19 de novembre de 2019. Santa Cecília 2019, La música surt als carrers de Tortosa.

El concert del conjunt de flautes
El concert del conjunt de flautes
I una peça de la banda juvenil del conservatori de Tortosa
I una peça de la banda juvenil del conservatori de Tortosa

– Del dia 16 de desembre i de l’audició de cambra

Ballade de Ch. Lefebvre
Ballade de Ch. Lefebvre

– Del dia 16 de desembre de 2019 i l’Audició de Flauta
De la Sonata en Fa menor de G. Ph. Telemann

- Triste
– Triste
- Allegro
– Allegro

– Del dia 17 de desembre de 2019 i l’Audició de l’Orquestra de Flautes

Hark! The Herald Angels Sing, Nadala popular
Hark! The Herald Angels Sing, Nadala popular
Tochter Zion, freude dich, de G. F. Händel
Tochter Zion, freude dich, de G. F. Händel
The first nowel, Nadala popular
The first nowel, Nadala popular
Jingle Bells, Nadala popular
Jingle Bells, Nadala popular

Una escapada a cims dels Pirineus francesos

13-18 de setembre de 2019

Continuant a corre cuita amb les entrades atraçades abans acabi l’any, ara li toca a la referent a les pretesa escapada als cims de muntanyes pelades i rocalloses dels Pirineus.

Laquettes
Laquettes

Aquest any volia aprofitar les vacances per dirigir els meus passos a terres franceses per visitar els seus cims dels Pirineus occidentals inclosos als 100 més emblemàtics i amb les rutes més boniques. Uns territoris apartats i poc freqüentats per mi per la distancia a recórrer per arribar-hi.
Dirigir-me si que mi vaig dirigir, però fer-hi, va distar un poc del que volia fer. Primer per les vistes, els anys anteriors, havia gaudit de unes vistes inacabables a estes èpoques, aquest any amb boires i al final a dures penes veia les muntanyes de l’altra part de la vall. I la decisiva, les “limitades” possibilitats d’assecar de la meva “caragola”. Al segon dia de una bona “sepia” i veient les previsions futures, ja vaig “tirar” la tovallola, no la podia assecar més. No va ser una escapada massa gratificant.

Tartera gelera del Nouvielle
Tartera gelera del Nouvielle

Primer em vaig dirigir al massís del Neouvielle. Aquest massís amb cims de 3000ms. es troba situat fora de la línia de la divisòria dels Pirineus i situat completament a la part francesa. Tot i que el nom del massís, “Neu vella”, no coincideix amb el cim més alt, el pic Long, el pic Neouvielle si que representa cim més visitat. Aquest massís equivaldria pel francesos al que seria el Parc nacional de Sant Maurici i Aigüestortes, pels centenars de llacs que hi ha i per ser un lloc privilegiat de fauna i vegetació.

Gaudint del cim del Neouvielle
Gaudint del cim del Neouvielle

Com he comentat el cim més alt és el pic Long (3.192m), però aquest és el menys “accessible” dels cims culminats dels massissos dels 3000s pirinencs. Una característica que ajuda i també té que veure amb les geleres. Antigament la ruta normal, que tampoc “fàcil”, per accedir-hi era per la desapareguda gelera de Pays-Baché. Amb la seva desaparició ha deixat al descobert la roca llisa i polida que dificulta molt la seva ascensió pel lloc.
Jo de entrada vaig anar a visitar el Neouvielle (3.091m), inclòs dins dels 100 cims, i segons com ho veiés intentar el Long ho passar d’ell, com així va ser. Veient el terreny per on em vaig moure el dia anterior i com vaig quedar de “papers”, vaig decidir donar el tomet per uns altres 3 cimets de 3000ms., però per un sender molt més “assequible”, els pics de Lentilla (3.157m), el de Campbiell (3.173m) i el de Estaragne (3.006m).

Cim del Neouvielle
Cim del Neouvielle

– 13 de setembre de 2019

Després de passar la nit a la meva caragola a les proximitats del llac d’Orédon vaig començar la caminada allí mateix (0,0Km – 1.860m). Tot i que el “normal” és començar des del llac d’Aubert (2.150m). Jo volia conèixer la bonica sendera que hi puja passant pel bosc i els llacs de les Laquettes.
Després de creuar la presa i la zona d’aparcament de “peatge”, emprenc la pujada pel sender que hi ha al final de l’aparcament (N) (0,6Km – 1.860m).
Aquest em porta als bonics “Laquettes” (2,4Km – 2.080m) i després de vorejar-los per la dreta ja pujo a la represa del llac d’Aubert (3,9Km – 2.150m).

Llac Cap de Llong i llacs de Aubert i de Aumar
Llac Cap de Llong i llacs de Aubert i de Aumar

Creuada la represa (O) inicio la pujada primer en direcció SO, fins que un cop trobada una cruïlla amb un sender que marxa a l’esquerra (SO) (4,5Km – 2.225m) cap el llac Cap de Long, jo segueixo ara ja girant a la dreta en direcció NO seguin els mollonets de pedres. Em dirigeixo al collet que hi ha baix de la cresta que baixa del pic Ramoung (5,3Km – 2.440m). Un cop allí continuo en diagonal (O) pel mig del caos de roques a buscar la fondalada que algun dia era la gelera del Nouvielle (6,6Km – 2.750m). Allí, girant a l’esquerra, primer SO i després S (7,3Km – 2.900m), i pels rocalls ascendeixo fins la cresta (7,7Km – 3.040m), per la qual (S) ja arribo al cim després de una petita trepada sense massa complicacions (7,8Km – 3.091m). Una vista que sense ser clara i infinita, per lo menys em va deixar gaudir prou clarament de la vista de vells coneguts, els cims del Balaitus, els Infiernos, el Vignemale i els cims de Monte Perdido a més de tot el ventall de cims dels voltants.

Vall de Caubous i el Midi de Bigorre
Vall de Caubous i el Midi de Bigorre

Després de gaudir del cim tranquil·lament i del “ten te en pie” habitual, un altre cop cap avall fins podíem dir baix el començament de la fondalada de la gelera (9,0Km – 2.750m). Allí en lloc de tornar-me’n per on havia pujat, per donar el tomet, em dirigeixo cap a la Hourquette d’Aubert (N) efectuant un laberíntic franqueig un altre cop pel caos de roques fins el mateix.
Un cop allí (10,6Km – 2.510m) una fantàstica vista de la vall de Caubous i el Midi de Bigorre a l’altre costat de la vall de Tourmalet. Després avall pel marcat camí que hi arriba (E). GR-10 i llac d’Aumar de Garde (12,8Km – 2.200m), segueixo (SE) pel GR el que té de llarg el llac. El deixo per continuar a l’altra part del llac (S)(14,2Km – 2.210m) per la carretera fins un revolt pròxim a el sender per on he pujat (15,7Km – 2.100m). Continuant ja per ell un altre cop fins la caragola (17,6Km – 1.860m).

Cap de Llong i Neouvielle
Cap de Llong i Neouvielle

Volteta, com totes, fantàstica i espectacular, ara també, com sol ser habitual, sense massa dificultat en les condicions que hi vaig anar, però prou cansada i pesada, pel terreny i d’orientació.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 19,8km.
Altura màxima: 3.087m i mínima: 1.855m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.382m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

Pic Badet i Long, amb la seva "gelera" actual
Pic Badet i Long, amb la seva “gelera” actual

– 14 de setembre de 2019

A l’endemà, dia de visitar el pic Long, sense massa convicció. Tot i que antigament la ruta “normal menys difícil” era per aquesta vessant del llac Cap de Long i la gelera de Pays Bachè. Al desaparèixer la mateixa, com ja he dit, a quedat una roca llisa sols apta “escalant”.
Actualment la ruta més “fàcil” és per la vessant del llac Tourrat. A aquesta si pot accedir per diferents rutes, però una és des del llac de Cap de Llong, el coll o Hourquette de Bugarret i el anar a buscar la ruta anterior.

Gaudint del cim del Campbiell
Gaudint del cim del Campbiell

Amb aquesta premissa vaig començar la caminada (0,0Km – 2.160m). Vaig vorejar tot el llac Llong pel sud i per un marcat i definit sender en busca del sender que em portes fins el coll de Bugarret. Del final del llac (2,6Km – 2.270m), enfront la pujadeta fins el nomenat coll. El sender se me va “amagar”, tot i portar-lo “virtual”, no el vaig “veure”. La part “en vista” era la part més fàcil, empinada però per lo menys és herbós, la part del “darrera” un altre cop un laberíntic caos de roques i pedres, amb un final “aeri” fins el cim. No estava jo per “tanta tomata”, un altre cop serà, o esperem que sigui. I continuo (S) pel marcat i definit sender que portava.

Vall de Estaragne
Vall de Estaragne

Aquest puja per la barrancada de Cap de Long. La pendent se suavitza, a la dreta (O) (4,7Km – 2.720m) el que seria la ruta cap a la desapareguda gelera de Pays Bachè, un immens roquissal de pedra i més pedra. Continuo pujant (S) més suaument per la part esquerra. A l’esquerra (SE)(5,6Km – 2.860m) sender que es dirigeix més empinat al pic Campbiell. Jo continuo recte (S) pel sender que porto.

Coll de Tourmalet i vall de Caubous
Coll de Tourmalet i vall de Caubous

Balconada a la barrancada de Campbiell, Hourquette de Cap de Long (6,5Km – 2.950m), panoràmica espectacular, encara que les boires me escapçaven els cims. Sender que ve per la dreta, continuo a l’esquerra (E) pujant empinat per la carena.

Circ de Gavarnie
Circ de Gavarnie

Pic de Lentilla (7,1Km – 3.157m), i ara ample llom (NE) fins el pic de Campbiell (7,6Km – 3.173m). Si hagués estat un dia clar, novament panoràmica de mig Pirineus, els cims del Balaitus, els Infiernos, la Munia, el Vignemale i els cims de Monte Perdido. Ara em vaig quedar amb les ganes, la boira estava situada sobre els 3000 i me escapçava els cims i sols els podia imaginar. No va ser així amb la gana, després de gaudir del voltant i del clàssic “entrepà i la seva companyia”, ara ja podia dir que cap avall (NE).

Refugi Espuguettes
Refugi Espuguettes

El tram més “delicat”, una llisa roca inclinada que tot sigui dit que fet de baixada “impressiona” tot i no ser difícil (7,8Km – 3.080m).
Després de descendir (8,5Km – 2.930m) per tornar a pujar, pic de Estaragne (8,8Km – 3.007m) i després de gaudir un altre cop del cim del massís del Neuvielle, ja avall (NE) per la verda, bonica i empinada vall de Estaragne, primer sortejant algun cinglet  i després  ja més suau i acompanyat de nombroses marmotes fins el Pla de Estaragne (11,7Km – 2.200m)i la carretera de pujada a la presa del llac de Cap de Llong (12,4Km – 2.095m), per la que em retrobo amb la caragola a la presa (13,9Km – 2.160m).

Cim Pimené
Cim Pimené

Una volteta novament fantàstica i sense massa complicacions amb un sender prou clar i definit a aquesta època de l’any.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 16,6km.
Altura màxima: 3.177m i mínima: 2.082m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.380m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

Gaudint del cim de Pimené
Gaudint del cim de Pimené

– 15 de setembre de 2019

A l’endemà dia de “traspàs”. Traspàs de carreteretes i colls famosos, coll d’Aspin i de Tourmalet, pel Tour de França, per arribar a Gavarnie. Lloc on havia estat varis cops a peu i de “travessa”.

El refugi de Espuguettes i circ
El refugi de Espuguettes i circ

– 16 de setembre de 2019

Aquest cop dirigia els meus passos al pic Pimené, una ascensió “clàssica” a un fantàstic mirador de Gavarnie.

Vaig començar la caminada des de la mateixa població (0,0Km – 1.375m) i resseguint a l’inrevés el camí fet fa anys quan hi vaig passar fent la HRP, camí d’anada al circ de Gavarnie. Desviament (E)(1,2Km – 1.400m) per dirigir-me al refugi de Espuguettes (4,9Km – 2.027m), on vaig poder gaudir del seu esmorzar i vistes en companyia.

Hotel del circ
Hotel del circ

Després, continuar pujant (NE) pel marcat sender cap al coll de la Hourquette d’Alans, aquest cop millor que aquell cop, amb la pluja. Abans de arribar-hi el deixo (NO)(6,3Km – 2.265m) per dirigir-me a la Hourquette de Pailla (7,3Km – 1.850m). De allí pel llom herbós (NO) cap el Petit Pimené (8,6Km – 2.670m) des de on ja em dirigeixo (N), no sense baixar lleument i després més empinat en busca de la senzilla però “rocosa i aèria” cresta fins el cim del Pimené (8,8Km – 2.801m).
Després de gaudir el que es va poder del cim, els Astazus enfront mateix, la Munia, els cims del Circ de Gavarnie i el Vignemale entre boirines i boires, cap avall desfent el camí fet fins la Plateau de Pailla (14,1Km – 1.760m), on vaig deixar el camí de pujada per dirigir-me (O) pel fantàstic sender de Font Blanca fins baix del circ de Gavarnie i l’Hotel del Circ (16,6Km – 1.580m).

Vall de Latour
Vall de Latour

I un cop més, després de mínimament gaudir de la majestuositat des de baix del circ de Gavarnie, ja pel camí que hi arriba (N) cap a novament la caragola a Gavarnie (20,50Km – 1.375m).

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 22,0km.
Altura màxima: 2.800m i mínima: 1.366m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.546m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

Refugi Russel
Refugi Russel

I canvi de vall. De la vall de la Luz i Gavarnie a la vall de Latour i Cauterets, un altre lloc clàssic de muntanya.

Entre les dos valls hi ha una imponent serralada de esvelts, agrestos i alts pics pròxims als 3000 metres i de la que el cim culminat és el pic Ardiden (2.988m).

Pujada al cim de Ardiden
Pujada al cim de Ardiden

– 17 de setembre de 2019

Ja al demà, al final de la pista de la vall de Latour, a l’ampli aparcament de La Fruitière deixo la caragola i emprenc la bonica i verda vall de Latour per una antiga pista planera (S)(0,0Km – 1.370m). La deixo (3,2Km – 1.550m) per emprendre (SE) la pujada cap el refugi Russel i el coll de Culaus. Després de una bonica i empinada pujada boscosa i amb ziga zagues, en suavitzar-se un poc la pendent arribo al refugi Russel (5,5Km – 1.990m). Continuo (E) pujant pel un clar sender ara ja cap el coll de Culaus. En trobar els primers pelats rocallosos i herbosos deixo el sender que porto (6,1Km – 2.100m) per continuar pujant a l’esquerra (NE) novament més empinat seguint els muntets de pedres, comencen els rocalls i les pedres, al davant un imponent crestall tancat. El camí?, com altre cops, per un laberíntic caos de roques seguin el muntets de pedres. Aquest em porta fins una canaleta herbosa que em permet pujar fins una bretxa a la cresta (7,3Km – 2.565m). Ja sols quedava la “progressió” (NE) per ella fins el cim. Una progressió sense massa dificultat però lenta i la podríem definir com “distreta”, anar superant blocs de pedra buscant els punts més fàcils fins arribar a la pedrota del cim (8,3Km – 2.988m), envoltada de imponents cingleres i crestes. I tot, per arribar a dalt i a dures penes veure res i tenir apretar a correr cap avall. Tot emboirat i començant a plovisquejar. Va ser una baixada pel mateix camí passada per l’aigua, el vent i el fred (16,6Km – 1.370m).

Cim Ardiden
Cim Ardiden

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 18,3km.
Altura màxima: 3.987m i mínima: 1.365m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.642m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

Baixant a Latour
Baixant a Latour

– 18 de setembre de 2019

I a l’endemà un altre privilegiat balcó a la mitat dels Pirineus i a Cauterets, si fa bon temps i esta clar, Moun Ne, la muntanya “negra”.

Vall de Cambasque i Moun Ne
Vall de Cambasque i Moun Ne

Vaig començar la caminada de la carretera que entra a Cambasque i a les pistes d’esquí de Lys des de Cauterets (NE)(0,0Km – 1.290m).
Per una pista que creua el barranquet de Cambasque (0,2Km – 1.275m) i porta fins unes casetes (0,6Km – 1.270m) vaig anar a trobar el sender que permet pujar des de Cauterets (0,7Km – 1.280m). Un clar i definit sender (N) que es podia dir que arriba fins al cim, primer envoltat de falagueres i després pels prats de pastures. Sols era una empinada pujadeta de 1.500m. que se va ascendint base de ziga zagues.

Vall i pistes de Liz
Vall i pistes de Liz

Primer vaig per la dreta del barranquet del Cinquet. Després el creuo (S)(3,4Km – 1.700m) i continuo pujant per l’altra banda per tornar a trobar el que seria la font del naixement del Cinquet (4,4Km – 1.870m). Després em dirigeixo cap el sud fins arribar en vistes de les pistes i el circ de Lys (7,0Km – 2.400m) per girar al N com si em dirigís cap a la carena que baixa de Moun Ne. Però torno a girar (SE)(7,2Km – 2.450m) per continuar pujant ara ja per un terreny més pedregós i “inestable” uns rocallets, i que permet arribar ara si a la cresta rocallosa que baixa del Moun Ne per la vessant de Lys (7,9Km – 2.680m). Després de superar en una petita grimpadeta un ressalt, ja arribo a la llarga cresta cimera del Moun Ne (8,1Km – 2.721m). Novament tenia que ser una esplèndida balconada a la mitat dels cims dels Pirineus, el que vaig veure millor varen ser les llampades i la tronada que hi havia al Vignemale.

Cim de Moun Ne
Cim de Moun Ne

Tot i que la “intenció” inicial era baixar per l’altra banda, veient el que es “veia” i el que se “sentia”, novament depressa cap avall no sigui que me agafi la “tronada” pels colls. La tronada no em va agafar, però l’aigua si que me la varen tornar a donar (16,2Km – 1.290m).
Estadístiques de GPS:

Baixada cap a Cauterets
Baixada cap a Cauterets

Distancia recorreguda, 17,4km.
Altura màxima: 2.723m i mínima: 1.266m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.515m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:
Fotos 50000iunafoto

Vista Google Earth
Vista Google Earth

I amb aquesta nova arremullada i veien que les previsions pels dies següents no tendien a millorar vaig donar per finalitzada l’escapada, i a l’endemà ja vaig encaminar el camí cap a casa a eixugar-me. Ja vindran dies millors i continuaré un altre cop.

Escapada a Edimburg, Escòcia

1-6 de setembre de 2019

I un nou any i seguin les “indicacions” de una devoradora de llibres, i dels llibres i les pel·lícules de “moda”, aquest cop deixo un altre cop les muntanyes de pedres, per anar a visitar muntanyes de pedres en “castellets”, Escòcia.

Planúries escòcia
Planúries escòcia

Un “país” amb moltes similituds a Catalunya a nivell “històric i polític”, encara que inclòs en un altre “país” més demòcrata i de llibertats. Famós antigament per la seva “pirateria i dominis territorials”, i on actualment seva la policia i la justícia no et copeja i castiga per voler votar.

Castell Edimburgo
Castell Edimburgo

Territoris i castells posats en actualitat literària i cinematogràfica per ser l’origen i on passen les seves peripècies els personatges de la saga de Harry Potter de l’escriptora J. K. Rowling. Personatges ficticis i imaginaris però molts d’ells extrets de un passat tenebrós del país.

Edimburg i castell
Edimburg i castell

El cert és que Escòcia posseeix una immensitat de paratges naturals amb centenars de castells legats de una llarga i turbulenta historia de segles passats, a més de una gran actualitat cultural i artística.

Llegendes i cementiris
Llegendes i cementiris

Curt viatge que vam començar recorrent Edimburg, les seves dos ciutat, “Old Town” i “New Town”, la ciutat vella i la ciutat nova, i el seu passat “lúgubre” i “escabrós”.

Dean Village
Dean Village

El seu origen va ser un castell construït sobre les restes de un volcà i al que es van anar afegint edificacions en forma de un carrer per sobre del que va ser la seva llengua de lava. Però per la part “exterior” del carrer i a les vessants del mateix es va anar construint un mon de carreronets i vivendes, niu de malalties i pestes. Si abocava i convivien amb totes les escombraries i el que no eren escombraries que es tiraven de la ciutat. Aquest és l’origen de l’Old Town.  Posteriorment i degut a la in-salubritat de la “ciutat” els “senyors” de l’època varen decidir construir una ciutat nova a l’altra banda de un llac que havia, no sense abans assecar-lo, per ser on parava tota la brutícia i l’origen de les malalties, va ser la New Town.

Calton Hill
Calton Hill

I en el referent a les “costums”, en aquelles èpoques, com no tenien mòbils i poques “distraccions”, es compta  que les “distraccions populars” eren lluitar contra les poblacions veïnes en temps de guerres, i en temps de pau, les distraccions multitudinàries eren veure com “penjaven” a la gent o el tirar a les “presumptes” bruixes al llac, si tenien la “sort” de caure directament a l’aigua i se afonaven sense més, senyal que no ho eren, ja estaven “beneïdes”. Però si caient a sobre de les immundícies que havien a l’aigua i podien surar, senyal que ho eren, i rapit a tirar-les pedres els mateixos familiars fins que se afonessin, si no corrien la mateixa sort.

Jardins Princes Street
Jardins Princes Street

Amb la construcció de la “Nova Ciutat” i l’esgotament del llac varen perdre una “sana i benefica” distracció.

Parlament escocès
Parlament escocès

Tot un repàs als llocs més “emblemàtics” de una ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, com a la historia més fosca de Edimburg. Des de bruixeria fins a assassins en sèrie, a més de tota classe de histories de tortures i  fantasmes, no en va és l’únic lloc del món on existeix una càtedra de parapsicologia a la Universitat de Edimburg.

Beinn Nibheis
Beinn Nibheis

I sense deixar-nos tampoc els llocs i els orígens de Harry Potter, des de on l’escriptora redactava i se inspirava a la ciutat, a els orígens d’alguns dels seus personatges .

Llac Ness
Llac Ness

A l’endemà una escapada “llampec” per conèixer encara que fossi de passada les “Highlands”, les terres altes. Uns paisatges espectaculars de valls, llacs i muntanyes, inclosa la muntanya més alta del Regne Unit, Beinn Nibheis, a més de la visita al llac on, suposadament se amaga el monstre més mític del país, el llac Ness.
Una llarga volteta amb bus per conèixer mínimament els espectaculars paisatges de les Terres Altes Escoceses amb els seus “Munros” i fantàstics itineraris per recórrer a peu i tranquil·lament. Un possible destí de algun altre cop.

castell de Alnwick
castell de Alnwick

Un altre dia per les “terres baixes” o sud d’Escòcia. Un altre bonic “territori” més habitat però igualment espectacular amb grans prats ondulats de pastures i valls boscoses. Territori fronterer escenari durant segles de la hostilitat entre Escòcia i Anglaterra.
Dia de visitar les herències d’aquelles èpoques, l’impressionant castell normant de Bamburgh i el castell de Alnwick, on se va gravar part de la pel·lícula de Harry Potter.

Castell de Bamburgh
Castell de Bamburgh

I per acabar les voltetes “turístiques” amb bus, un altre dia per visitar el castell possiblement més rellevant en la història de Escòcia, el castell de Stirling, on es van produir algunes de les batalles més rellevants de la seva historia. Un altiu castell, com molts altres, construït dalt de una muntanyeta volcànica i rodejat de altes cingleres. I per completar el dia i com no podia ser menys en una visita a Escòcia, el visitar una destil·leria de güisqui.

Destil·leria de güisqui
Destil·leria de güisqui

Un altre cop, una visita “llampec” per conèixer mínimament uns altres territoris i costums i fer-se a la idea de la immensitat de coses que hi ha per veure tranquil·lament si es pot i es disposa del temps.

Panoràmica Edimburg
Panoràmica Edimburg

Novembre 2019. El Temps per dos finestres

Setmana Internacional del Clima 2019, del descrèdit i de la vergonya, per lo menys fins ara.

La “COP25”, la conferència organitzada per l’ONU sobre el canvi climàtic a la capital del “regne”.

Què es pot esperar d’una conferència de una “organització” que la força major que pot tindre és demanar i esperar de la bona voluntat dels països que la formen, i aquests ja han donat anteriorment mostres del què estan disposats a “sacrificar” en ares d’un futur millor?. I tot gràcies als seus “votants”, que els escullen com els seus representants polítics, a més dels grans “capitals” que controlen el “poder”.

I on el pais amfitrió que l’acull no destaca precisament per atendre les seves indicacions en cap sentit, ni el climàtic (contaminació i producció energètica neta), social (immigració), ni dels drets humans (empresonaments i repressions policials).

“BEN VINGUTS a la GRAN MASCARADA”!! Al final el que és segur que quedarà serà una nombrosa fotografia on tots es veuran satisfets per un GRAN acord en unes GRANS declaracions de “bones voluntats”.

Els resultats, la joventut d’avui els jutjarà demà i els recordarà pel que realment varen i estem fent avui entre TOTS.

VISCA el segle XXI que ens aboca a un prometedor i llarg futur “social, cultural i ambiental”!!

De moment i aquí, novament dos finestres per veure com passava el Temps un mes de novembre.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud

Octubre 2019. El Temps per dos finestres

I va passar setembre, un mes esperat per mi amb una “muntanya” de comptes a fer. Uns comptes que es van esvair com si la muntanya fos de sorra i se l’hagués emportat el vent. Encara que el temps no va acompanyar massa, agrair-li no hagués estat pitjor, alguna cosa va quedar i la resta, esperar que vinguin dies millors.

Ha passat octubre, encara que se m’ha fet un pèl més llarg. Ha estat un mes per “aparcar” alguns “passatemps” i tornar al “bricolatge” per intentar treure’m de sobre alguns “malsons”. De moment ja ha passat una primera “ventadeta” i no se m’ha emportat res. Tant de bo continuï així força anys.

I ara a esperar que ens depararà el novembre.

El Sr. Temps ha començat ventós i “normalitzant-se” un poc les temperatures, encara que sense massa aigua.

Tornem a tenir votades, amb uns partits “dominants” de unes grans i profundes arrels “demòcrates i liberals?”.

Crec que la llibertat i la democràcia es troba en donar la possibilitat que cada un pugui decidir el seu futur i no en dir qui son els “violents”, que se esta “discriminant” a la gent i que els “silenciosos” no parlen.
Considero que estic baix de la voluntat de una gent “forana” que l’únic dret i justícia que coneixen és el de la “repressió i opressió” de la “justícia” i forces de “seguretat?” com en altres temps passats.

Feliç aquell que es pot des-entendre de l’única “arma” que té en una “democràcia?” per intentar canviar alguna cosa (VOTAR) deixant que els altres “decideixin” per ell, i després ser capaç de “criticar i queixar-se”.
La “ignorància” humana és infinita.

El temps i la societat estan revolts. Com deia aquell embarbussament, el des-enrevoltillador que ho des-enrevoltillo, bon des-enrevoltilladó serà.

De moment ja he trobat com “ambientar” els “vidrios” i aquí una nova entrada de l’octubre passat per dos finestres.

Ara acabar la feina empresa i poder tornar a posar al dia les entrades “pendents”.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud

Agost 2019. El Temps per dos finestres

I ja em deixat enrere l’agost, les festes, i en principi el calor sufocant. Ara, seguin la tònica dels raders anys, ens queda un entre-temps fins Nadal i després ja veurem que ens portarà el Pare Noel i els Reis.
Un altre any en que no ens ha faltat l’aigua, ens ha plogut, en coneixement, per aplacar l’agonia de les oliveres, i ara ha esperar les “anhelades” pluges de la tardor (a veure si serà així). Un any més ens em pogut sortir a una vora, a veure els anys que continuarà sent així.
Mentre tant, generalitzant i tal com és mania en mi, “Vivim, malbaratem i “destruïm” avui que demà ja passaran la factura als que vindran darrera”

I novament aquí dos “finestres” per veure com passen els dies en un no res.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud

Volteta pel massís de la Múnia

9 d’agost de 2019

I aquest cop li toca al massís de la Múnia. Un altre massís també petit en dimensions però gran en espectacularitat. Un llarg crestall rodejat de imponents cingleres i circs, el de Barrosa, el de Barroude, el del Troumouse i el de la Múnia. Alguns de ells recorreguts durant la primera travessa dels Pirineus, Barrosa-Barroude i Troumouse, igual que recordat amb enyorança de antigues “correries” per les crestes de un altra època trepitjant 3000s acompanyant un muntanyenc “tresmilista” en aquella època.

Vall del riu Real
Vall del riu Real

Tot i que la ascensió més “espectacular” és des del circ del Troumouse, a la part francesa, jo per proximitat i per voler incloure també el cim del Robinyera, la vaig fer des de la vall del riu Real i Petramura, fent la l’aproximació per la pista de “peatge” de Ruego, pista també recorreguda a peu quan vàrem fer la etapa del GR-11.

Des del coll de la Múnia
Des del coll de la Múnia

Vaig començar al caminada des de l’aparcament de Petramura, situat en un tancat revolt de la pista i de on també parteixen diferents senders, incloent-hi el GR-11 que marxa cap a la Estiva i Pineta. Jo vaig seguir el sender marcat amb un pal uns metres més amunt per la pista i que indicava la Gelera de la Munia (0,0Km – 1.930m). Marxo en direcció NO per un clar sender que va per la vessant dreta del barranc. Després de creuar un barranquet (0,4Km – 1.950m) el sender se empina en busca de un llomet herbós (1,1Km – 2.130m), canviant llavors de direcció NNE, en busca del botern de la barrancada que em creuat més avall. Aquest barranquet és el que comunica amb els llacs de la Munia o Gorgos de Lalarri pel collet de la Puertas o de los Gorgos. Però abans de arribar-hi (2,4Km – 2.465m), trobem un sender que marxa a la dreta (E), creua el barranquet i se enfila per la reblera amunt, és el sender que marxa cap al Robinyeda.

Des del coll de la Múnia, circ Troumouse
Des del coll de la Múnia, circ Troumouse

Segueixo 400ms més i collado la Puertas (2,8Km – 2.533m). Enfront nostre (N) els llacs, que tot i el poc desnivell, desguassen per la vall de Lalarri, i per on també puja el sender per anar a la Munia i el Robinyera des de la vall de Pineta. Una ”senyora” ascensió pel desnivell a ascendir.

Des del cim de la Múnia
Des del cim de la Múnia

Amb una mica de respir, continuo planejant per la dreta dels llacs (E) fins que a l’altura del segon (3,7Km – 2.537m) torno ha emprendre novament la empinada pujada (NNE) cap el coll de la Múnia o dels Ibons (5,0Km – 2.853m) on hi arribo superant els diferents resalts saltant roques i per pedreres. Vista espectacular de la cara nord, el fantàstic semi-cercle del circ de Troumouse i les vistes del massís del Perdut fins el Vignemal.

El "Pas del Gat"
El “Pas del Gat”

Ja estem a la “cresta”, sols ens queda la “progressió” per ella (E) en busca del cim de la Múnia. Una “progressió” a la que no valen els pals i si les mans, i que, en condicions optimes i si no es té vertigen, “entretinguda i distreta”. On el punt més delicat té nom propi, “el Pas del Gat” (5,7Km – 2.950m), una roca llisa inclinada però ratllada de dalt a baix per unes fissures que permeten pujar-hi, i que tot i el delicat, per lo menys no dona al “buit”, no té la “vista cap vall” de altres punts de la cresta.

Cim de la Múnia
Cim de la Múnia

Cim de la Múnia (6,3Km – 3.134m), com tots els alts cims, panoràmica fantàstica de 360º des del seu cim de mig Pirineus. Des del llunya Vignemale a l’ONO a la també llunyana cresta de les Espades i Posets a l’ESE.
Continuo per la cresta però ara descendint amb la mateixa tònica que he arribat, utilitzant les mans, fins la Petita Múnia (6,6Km – 3.099m), i des de on fins el Sierra Morena (7,2Km – 3.093m) és un ampli llom reblòs. Aquí finalitzo el recorregut per la cresta per que el que ve ara és un descens de uns 30ms., que tot i la no extrema dificultat si que es fa recomanable l’ús de la corda per seguretat, no com els passos anteriors que com he dit, en condicions optimes, sols seria “aconsellable” per evitar allò que no passa mai fins que un dia passa.

Troumose des del cim de la Múnia
Troumose des del cim de la Múnia

Des del cim del Sierra Morena emprenc la tornada fins el cim de la Múnia (7,9Km – 3.134m) , on frueixo de la vista i de l’entrepà amb la seva “inseparable” companyia. En acabar emprenc novament la marxa però cap el Robinyera. A la part de dalt del Pas del Gat (8,7Km – 2.975m), per l’esquerra (SE) arriba un relleixó descendent gravòs que permet baixar al coll de Robiñera.  Jo no m’hi dirigeixo, el deixo més amunt a l’esquerra (E), algunes fites me han portat dalt de un cinglet (9,1Km – 2.850m). Allí inicio un franqueig a l’esquerra (SSE) per la vessant del llacs alternant diferents resats també reblosos i empinats fins anar a buscar la part de baix de l’ultima cinglera que es veu que baixa del Robinyera (9,1Km – 2.780m). Un cop allí emprenc una reblosa, penosa i sofrida pujada primer apegat a la cinglera i per acabar en una canal que em permet pujar al collet d’abans del cim del Robinyera (10,5Km – 2.975m). Allí, giro a l’esquerra (N) i arribo al cim (10,7Km – 3.005m).

El circ de Barrosa des de Sierra Morena
El circ de Barrosa des de Sierra Morena

I novament, després de gaudir de la panoràmica i efectuar les oportunes afotos emprenc ara si el retorn. Un retorn que se me “complicar” i se me va fer llarguíssim, i que ni se me ocorrerà repetir, prou me’n vaig penedir.
Buscant el donar la “volteta”, quan el sender deixa la carena i empren les ziga zagues de la empinada baixada per la tartera (11,6Km – 2.900m), jo vaig seguir la carena de Sobresplucas. Seguia un aparent sender puntejat a un mapa. Fins la Punta Sobresplucas (12,7Km – 2.754m), anar seguin el collet buscant algun passet senzill. La cosa es va “complicar” a partir de allí. Primer hi ha una “des-grimpada”, sense massa complicació, però et porta a la capçalera del barranc del mateix nom Sobresplucas. Una baixadeta que deixava en ridícul a la del Dragon Khant. Tota una baixada amb pedra solta, i el pitjor que no era una rebleda, era un rocallam amb la pedra solta per sobre que si hagués “patinat” haguessin fet falta les urpes del gat per parar. La impressió que jo vaig tenir, i, o, que jo no vaig saber “veure” el camí.

Gaudins del moment i algo més
Gaudins del moment, i algo més

En arribar a l’altura dels prats herbosos, un cop descendida aquesta part empinada el més honorablement que vaig poder (13,7Km – 2.450m), abandono el barranquet girant a l’esquerra (SE) i continuant ja baixant més suau pels prats, per anar a buscar el fondet del barranquet de la Ribereta de Ruego (15,0Km – 2.235m) on hi arribava una pista de unes antigues mines, encara que, baixant dos cinglets més sense complicacions.

Pujant al Robinyera
Pujant al Robinyera

A partir de allí, primer la pista de Ruego (15,3Km – 2.232m). Després pista avall passant pel davant de les antigues edificacions de les mines (16,0Km – 2.130m), i més avall el refugi de Ruego (16,5Km – 2.078m), i finalment vaig arribar on havia sortit (18,0Km – 1.930m).

Rebleda de baixada del Robinyeda
Rebleda de baixada del Robinyeda

Una volteta, com dic i no em canso de repetir, és que me “agraden totes”. Fantàstica i espectacular en MAJUSCULES, com ho eren també les muntanyes visitades. I que tot i no ser una muntanya de “vaques”, en les degudes precaucions i condicions “optimes” apta per qualsevol persona avesada a la muntanya i molt important, que no tingui “vertigen”. És redundant dir que és “alta muntanya”, i on, a sobre, les condicions poden canviar en molt poc temps i convertir una plàcida sortida en una sortida “infernal”, i que, com també es diu, “allí el risc zero no existeix”, quasi be com conduir.

Coll de Coronetas
Coll de Coronetas

I pel següent dia sols una passejada per tornar a gaudir del que en el seu moment va ser un “OOOOOOh”.
Fent la travessa dels Pirineus pel GR-11 i després de dos dies de “pista”, la baixada del coll del Pas de Caballos a Parzan i la pujada a l’endemà per la pista de Ruego fins Petramula, on vaig aparcar el cotxe, en arribar al coll de la Estiva o de Coronetas (2.148m), de sobte un “Ooooooh, ca maku”, la visió va ser sobrecollidora, tota la serra les Tuques i el massís del Perdut. Son entorns i imatges que es queden “gravades”, i en aquests entorns van ser tres, una aquesta, un altra el circ del Troumouse i l’altra l’entorn del desaparegut refugi de Barroude amb el seu circ i llacs.

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 20,2km.
Altura màxima: 3.131m i mínima: 1.897m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.969m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Més fotografies:

Fotos 50000iunafoto

Juliol 2019. El temps per dos finestres

I juliol ja és historia. Ja estem a agost i “FESTES!!!” (amb lo “festero” que soc jo) Em passat una “calorada” i de moment, pareix, que sense massa comptes de ploure.
Per què?, per destorbar? El clima esta canviant, (o no, encara hi ha qui ho nega). Han estat noticia els boscos cremats a Sibèria, tenim a Brasil amb l’amenaça a l’Amazònia, els països tot poderosos que se’n foten dels tractats, i els no tant poderosos com el nostre que tampoc assumeixen les reduccions, i son noticia també els plàstics al mar i les escombraries que generem tots nosaltres.

Clar, les civilitzacions i el home ha avançat per la avarícia i el poder tenir, i ha ser possible el més “fàcilment” possible. Perque, quanta gent hi ha (que segur que la hi ha) que es plantegi de que podem prescindir i de quines “comoditats”, en ares de un futur millor dels seus fills?
Per què?, si tot és culpa dels altres. Igual que la “política”, tota la culpa és dels “polítics”. Però qui els posa? Si no els poguéssim escollir els tindríem “imposats”, i ara per “desídia i desinterès”  de molts deixem que uns altres “decideixin”. Aixi ens va. Tindrem el que ens “guanyarem i mereixerem”!
Viva el segle XXI!!! I xalem i gaudim avui que el demà dels fills ja s’ho trobaran i faran!!!

De moment aquí dos “finestres” per a lo millor gaudir un dia de com passaven els dies un dia.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud

Volteta creuant la cresta dels Besiberris

17 de juliol de 2019

Continuant amb els “estalls” deixats pendents l’any anterior em dirigeixo cap a la vall de Boí i Caldes de Boí per emprendre el primer, el massís del Besiberri.
Vells coneguts (encara que poc recordats) de “correries” de un altra època en que vaig tenir l’honor i la sort de poder acompanyar un muntanyenc “tresmilista”.

Pujant per Comalestorres
Pujant per Comalestorres

Tot i tenir-ho pensat fer pujant pel barranc de Besiberri per donar continuïtat a quan vaig acabar la travessa dels Pirineus l’any anterior, al final vaig variar la ruta per poder donar-hi el tomb que me agrada.
La “volteta” va consistir en pujar per la part oriental, per l’estany Gelat de Comaloforno, i després de creuar la “cresta”, baixar per la part occidental, per la vall de Llubriqueto i els estanys de Gémena.

Collet Pas de l'Ós
Collet Pas de l’Ós

Una “volteta” que se me va fer “costeruda i llarga”, tenia previstes dos jornades i amb una ja vaig donar per acabada l’escapada, devia ser l’aigua o que no tenia el dia, esperem.

Estany Gelat de Comaloforno
Estany Gelat de Comaloforno

Després de dormir a l’aparcament de baix de la presa Cavallers (0,0Km – 1.705m), vaig començar la volteta al dia  següent seguin la ressenya de una guia: Se travessa la pressa, topant a l’altra part en una abrupta muralla (1,3Km – 1.787m). Pareix “infranquejable”, però no obstant, per ella discorre la original via del Pas de l’Ós. Procurant no perdre les fites que la senyalitzen, es trepa per polits rocalls i entre pins que asoment al buit. Per anar superant el sinuós traçat pels ressalt escalonats és inevitable afrontar algun pas “delicat”.
Text extret de la Guia Muntanyera dels 3000s dels Pirineus de Luis Alejos.

Estany Gelat de Comaloforno i el de la Malavesina
Estany Gelat de Comaloforno i el de la Malavesina

Una via de “l’ós” que alguna època devia merodejar per aquí, el Faixo de l’Ós i nomenats dos passos de l’ós. I de un ós que no devia ser ni molt gran ni molt gord, per que en una escletxa es passa per baix de un bloc encastrat que no es pot passar amb la motxilla posada i es fa complicat, anat sol el pujar la motxilla dalt.

Vista des del collet de la Cresta
Vista des del collet de la Cresta

Superada esta primera part més empinada, en deixar l’arbrat darrera i topar amb primers caos de roques (2,2Km – 2.125m), una mica de respir, un franqueig en diagonal cap a la dreta (NO) creuant trams herbosos amb altres rocallosos fins pujar a un collet també nomenat Pas de l’Ós (3,3Km – 2.489m). I pel que continuo pujant girant a l’esquerra (O) fins arribar a l’estany Gelat de Comalorno (3,9Km – 2.690m).

Cim del Comaloforno (3.033m)
Cim del Comaloforno (3.033m)

Després de vorejar-lo per la dreta (N) emprenc la pujada a la cresta (O). Primer pujada fins un llom (4,8Km – 2.830m) i després de vorejar un fondet, majoritàriament sempre saltant roques, finalment amb un tram més empinat en que fas un pas i mig enrere, arribo fins la cresta. Una cresta a la que s’hi pot accedir per diferents canals i de diferents dificultats, des de una més empinada fins quasi el mateix Comaloformo a altres més senzilles però més apartades del mateix. Un cop a la cresta (5,2Km – 2.985m), creuant-la, vaig deixar la motxilla i cap el Comalofomo. Un altre cop, tot i tenir varies opcions per anar-hi, per la vessant occidental, en algun punt o altre es fa necessari l’ús de les mans i pot haver una “bona” vista cap a baix.

Des del cim del Comaloforno (NE)
Des del cim del Comaloforno (NE)

Pic Comaloforno (5,5Km – 3.033m), sostre comarcal de l’Alta Ribagorça i també inclòs dins dels 100 cims de Catalunya. Tot i no ser, el més “bonic i afamat” de, podíem dir la cresta dels Besiberris, si que és, juntament amb els Besiberri Sud, els dos més alts de la mateixa.

Des del cim del Comaloforno (SO)
Des del cim del Comaloforno (SO)

En acabar, retorn a recollir la motxilla (5,7Km – 2.983m) i continuar cap al Besiberri Sud. I el mateix, varies opcions, sempre per la part occidental, depenent de les ganes que tinguem de pujar i baixar, però si no ens volem complicar, més senzill.

Des del cim del Besiberri Sud (E)
Des del cim del Besiberri Sud (E)

Pic de Besiberri Sud (6,0Km – 3.024m), com ja he comentat, tot i no ser el més “remarcat”, és el més alt dels tres Besiberri i la seva cresta. El cim més “destacat” per bonic i esvelt és el Besiberri nord, a l’altre “extrem”, i separats per una “espectacular” cresta, de la que es gaudeix “visualment” des de aquí, així com tots els cims del voltant. El Punta Alta de Comalesbienes de tu a tu a l’altre costat de la vall de Boí, com així mateix de tot els cims del Parc d’Aigüestortes. I més apartats  els cims de la Maladeta i els Vallivierna, amb la vall de Anglios, per on vaig acabar la travessa dels Pirineus l’any anterior.

Des del cim del Besiberri Sud (O)
Des del cim del Besiberri Sud (O)

I novament, després de gaudir del espectacle i de la solitud del restaurant d’alçada, emprenc la baixada (O) per la vessant dels estanys de Gémena. Primer, baixada reblossa i empinada fins el coll de Abellers (6,3Km – 2.892m). Allí giro a l’esquerra (S), deixant a la dreta (N) el sender que va per la vall de Besiberri al refugi de Besiberri i el Conangles. Continuo baixant per un empinat fondet saltant roques per un laberíntic camí, i esquivant els diferents ressalts per l’esquerra (E), fins arribar finalment a l’estany de Gémena de baix (9,0Km – 2.255m) on ja trobo el que es podia denominar un sender. Després de baixar el que podíem dir l’ultim ressalt on està el Salt de Llubriqueto, arribo al el Pla i la cabana de Llubrieto (10,7Km – 2.003m), i des de on, creuant el torren també de Llubrieto ja emprenc la bonica i boscosa baixada cap a Caldes de Boí.

Gaudint del silenci i la grandiositat. (I de l'entrepa)
Gaudint del silenci i la grandiositat. (I de l’entrepà)

Deixant a la dreta el sender més marcat que me hagués portat a Caldes directament (13,1Km – 1.530m), continuo recte per un altre no tant definit, però que em porta fins la cabana del punt d’informació del Parc de Cavallers (13,3Km – 1.507m). Allí, creuant la carretera i el torrent, continuo pel PR que creua el campament de Toirigo i es dirigeix cap a la pressa de Cavallers (16,1Km – 1.705m).

Estany de Gémena de baix
Estany de Gémena de baix

Una “volteta” fantàstica i grandiosa, com ho eren les muntanyes visitades. Però lenta i entretinguda, per les “vistes” i per tenir que “aguaitar” per on anar, tal com son els Pirineus purs i durs, sense un camí definit i clar. Fins els estanys de Gémena, quasi es podria dir que de roca a roca i continuo per que si no, no avanço, i amb algun passet per la cresta, que si no tens por a les alçades, sense massa problema, però que requereix l’ús de les mans, i si passes allò que no passa mai, o sols passa als altres, anant be, et podries emportar un bon “ensurt”.

Vall de Llubriueto i de Boí
Vall de Llubriueto i de Boí

Estadístiques de GPS:
Distancia recorreguda, 17,8km.
Altura màxima: 3.036m i mínima: 1.507m.
Desnivell ascendit i descendit: 1.712m.

Arxiu per visualitzar el rastre i la volteta a Google Earth

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos 50000iunafoto