Volteta a la serra de Collserola

19 de setembre de 2018

Aprofitant una estància a les Barnes, vaig decidir anar a recórrer “l’alta muntanya” del Barcelonès. Visitar un sostre comarcal, el Tibidabo (515m) i tatxar els dos cims inclosos dins de la llista dels 100 cims de Catalunya, el Turó de Magarola (431m) i Sant Pere Màrtir o Puig d’Ossa (399m).

Panoràmica des del Mirador d'Horta
Panoràmica des del Mirador d’Horta

Com es pot suposar, per un sender difícil i d’alta dificultat a l’altura de la muntanya i del lloc per on va, el PR-C 171, que recorre tota la serra de Collserola, i “que permet gaudir de vistes espectaculars sobre Barcelona, els turons que l’envolten i el mar”.

Sortida de sol des de la muntanya del Notari
Sortida de sol des de la muntanya del Notari

En un dia clar hagués hagut de veure Montserrat, el Montseny i molts dels cims visitats i a visitar, malauradament no va estar aixi.

Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola
Planes del Vallés occidental des del Turó de Magarola

Després de haver gaudit  del silenci dels veïns de on vaig fer nit amb la meva caragola, el cementeri d’Horta, vaig pujar pel Mirador de Horta i la Muntanya del Notari fins el coll del Forat del Vent. A partir d’allí ja vaig seguir el PR creuant Collserola fins la parada de metro de la Zona Universitària, des de on, amb ell vaig tornar fins la parada de Valldaura.

Cim sostre comarcal Barcelonès
Cim sostre comarcal Barcelonès

Com posava un altra ressenya “una ruta amb unes vistes molt boniques i entretinguda”. Com ho son cada volta, racó i cim que he visitat.

Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir
Panoràmica Barcelonès baixant de Sant Pere Màrtir

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 14,9km.
Altura màxima, 515m, Desnivell ascendit 631m, i descendit 698m.

Mapa recorregut InstaMaps ICC

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Escapada a Itàlia

9-15 de setembre de 2018

Seguint les ordres d’una “aprenent” a sergent, de “Hem d’anar!”, mira per on aquest cop em toca deixar les muntanyes i dirigir els meus passos a recórrer uns espais plens de muntanyes de pedres carregades d’història, la Roma mil·lenària.

Coliseu
Coliseu

Després d’haver d’anar a unes sessions de mentalització per no escanyar cap “paràsit”, si es donava el cas, finalment va resultar una “escapada” molt satisfactòria i tranquil·la. Encara que el “guia” va anar molt a la seua i no va ser molt comunicatiu ni explicatiu.

Posta de sol al sobre de Roma des de l'església de la Trinità dei Monti.
Posta de sol al sobre de Roma des de l’església de la Trinità dei Monti.

Aprofitant l’estada a un cèntric hotel es pot dir que ens vam “patejar” Roma (la ciutat eterna). Vam visitar la Roma mil·lenària, l’actual, la Papal i l’artística, encara que es podia dir que de forma intensa i per feina. El problema: el temps.

Panoràmica del Fòrum i el Vesuvi a la dreta
Panoràmica del Fòrum i el Vesuvi a la dreta

També vam anar al sud a veure les ruïnes de Pompeia, on no vam sofrir la ira del volcà però si d’una calor sufocant. A més, donarem un tomb pels carrers de la decrepita Nàpols, o almenys és la sensació que vam tenir passejant pels seus carrers. Suposo que és el resultat del superficial que vam conèixer una ciutat que forma part del Patrimoni de la Humanitat des de 1.995

Florència, el riu Arno i el seu pont Vecchio a la dreta
Florència, el riu Arno i el seu pont Vecchio a la dreta

I un poc més amunt, al centre, vam visitar la esplendorosa Florència, bressol del Renaixement, a la que també li donarem el tomb al seu centre; i Pisa, coneguda mundialment per una torre tarada.

Pisa i la plaça dels "Miracles" també anomenada Plaça del Duomo
Pisa i la plaça dels “Miracles” també anomenada Plaça del Duomo

Unes visites llampec per veure “des de fora”, el carrer, i fer-se a la idea de la immensitat de coses que hi ha per veure tranquil·lament si es disposa del temps.

Fòrum Romà, i despedida de 3000 anys de història
Fòrum Romà, i despedida de 3000 anys de història

El recull fotogràfic:

– Dia 01, Arribada Roma
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia 02, Catacumbes i esglésies Papals
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia 03, Voltant per Pompeia i Nàpols
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia 04, Volta Sant Pere i voltans
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia 05, Florència i Pisa
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia 06, Roma antiga i Trastevere
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia 07, Dia despedida Roma
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

Setembre. El Temps per una finestra

I ara que ja he ficat un poc al dia les entrades i he “tancat” per lo menys l’agost, l’entrada que hagués tocat a primers del mes, El temps per una finestra del setembre.

Ja ens han passat fins hi tot les pluges tant esperades, quedant prou al marge del mal que ha fet l’aigua per alguns llocs, se esta omplint el pantà, i el que ha volgut a pogut menjar rovellons.

Hi ha tenim la castanyada aquí i esperem que faci per lo menys un poc de fresca per poder-nos-les menjar escalfant-nos les mans.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud

Uns petits passos al camí del Nord

1, 2 i 3 d’agost de 2018

I en baixar de l’Atxuria, ara si, cabo Higuer, ja mi dirigeixo per ja passar-hi la nit i gaudir de la seva posta de sol.
Tot i el primer espant per la gentada i “l’ambient” que vaig trobar a la arribar, la sort em va ser favorable i vaig trobar un racó íntim i tranquil  als peus mateixos del far i a tocar de la punta de cabo Higuer.

Far cabo Higuer
Far cabo Higuer

Com ja he comentat a una entrada anterior, i anava amb la idea de fer un “amago” a la petició que vaig fer als reis Mags del desig de emprendre la caminada de Cabo Higuer a Finisterre creuant tot el Cantàbric. Volia aprofitar el “topo” i el tren que voreja la costa fins Deba per fer tres etapes “inicials” anant a peu i tornant a dormir a la caragola amb el tren. El primer dia de cabo Higuer a Donostia, tornar amb tren fins Irun i d’allí amb bus fins Hondarribia. El segon de Donostia a Zumaia i ja el tercer, per acabar, de Zumaia a Deba.

Sortida sol extrem occidental Pirineus
Sortida sol extrem occidental Pirineus

Amb aquesta intenció al matí següent, a la sortida de sol, el “ritual”, deixar una pedra que havia portat de Cap de Creus i recollir-ne unes altres per poder intercanviar-les “algun dia”.
En acabar de gaudir de la sortida del sol a l’extrem occidental dels Pirineus, l’inici del que podia ser una curta etapa de una llarga caminadeta per “algun dia” un altre cop, el trajecte de cabo Higuer a Donostia.

Far extrem occidental dels Pirineus
Far extrem occidental dels Pirineus

Aprofitant el trajecte, també portava la intenció de passar a veure els records de un altra època, quan fèiem “guàrdies” durant la “mili” a una fortificació, el Fort de Guadalupe. A més, per no variar de les raderes sortides, la visita al cim més occidental del Pirineus inclòs dins dels seus cims més bonics i emblemàtic, monte Jaizkibel (545m).

Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya
Pujant per la serra Jaizkibel i la costa de Hendaya

Per cabo Higuer passa el GR-121, que dona la volta a Guipuzkoa, aquest, primer va vorejant la costa i puja després a buscar Jaizkibel. Jo, com volia veure el fort, vaig fer un primer trosset fins el torrent de Martierreka, on deixant-lo, vaig tirar amunt seguint un dels nombrosos caminets que hi han per la zona. És una fantàstica zona per passejar o entrenar.

El Fort de Guadalupe, suposo que qui el veu i el va veure. Quan nosaltres hi fèiem guàrdies ja sols era una ombra del que havia estat, si havia estat mai, tot buit i sense ningú, ja no tenia cap aprofitament. A hores de ara tot tancat i abandonat. Tampoc és que tingues que tindre cap “utilitat”, sols nostàlgia de un altre temps.

Després de la visita ja enllaço amb el “buen camino” a l’ermita de Nª Sª de Guadalupe i amb el recorregut que també ressegueix la carena de la serra de Jaizkibel.

Costa cantàbric des de Jeizkibel
Costa cantàbric des de Jeizkibel

La serra Jaizkibel, no cal dir que unes vistes fantàstiques i precioses. Tot un contrast amb les vistes dels cims dels Pirineus, la costa, el mar. Després la baixada a Pasaia, l’impacte sortir de un barranquet i de sobte trobar-te al mig del Port. La tornada a pujar i la visió de tota la costa, l’arribada a Donostia i la pujada a Monte Urgull. La veritat és que va ser una etapa que vaig gaudir enormement. Suposo que el contrast de haver vist tanta muntanya i tant poca costa.

Costa Cantàbric des de la Atalaia
Costa Cantàbric des de la Atalaia

Fins Pasaia vaig seguir “buen camino”. Un cop creuat el Port amb barca i una espectacular pujada, hi ha un punt on es divideixen, jo vaig seguir el GR-121 o sender de la Talaia, que va més en vista de la costa, vàrem tornar a coincidir a la platja del palau Kursaal, però ell va per dins de Donostia i jo vaig seguir la carretera de la costa que voreja Monte Urgull, i aprofitar per pujar-hi. Ja era prop el cap vespre i una visió embaucadora. El que fa la nostàlgia i el cap.

En acabar l’etapa, la realitat, en busca del tren, i cap a la caragola, a dormir un altre dia als peus del far de cabo Higuer.

A l’endemà, després de saludar al sol a la seva sortida i despedir-me de cabo Higuer fins la tornada, vaig dirigir la meva caragola cap a Monte Igueldo, com totes les ciutats, és complicat aparcar prop de elles.

Orio i la desembocadura riu Oria
Orio i la desembocadura riu Oria

De monte Igueldo, un altre cop el “buen camino”. La intenció, seguir el GR-121, originalment anava més per la costa. On en principi es desviava, actualment segueix el camí de sant Jaume. Intento anar pel camí antic, brut i un tall de romigueres. Res, cap el “buen camino”, mai més ben dit. Tram de camins quitranats i pistes, encara que no faltada de vistes i contrastos. La baixada cap a Orio per un antic camí empedrat que diuen fet pel romans. Orio, bonic poble costaner a la desembocadura del riu Oria. Una pujadeta i Zarautz, un altre bonic poble costaner, però aquest turístic i famós principalment per les seves platges. Aquí dos opcions, o seguir el camí de Sant Jaume per la carretera de la costa fins el bonic poble de Getaria, conegut principalment per ser on va neixer Juan Sebastian Elcano, el primer home que va donar la volta al mon,  o tornar a pujar a la carena. Jo, amunt per uns caminals tots vorejats de vinyes i amb unes fantàstiques vistes de la costa i Getaria.

Costa cantàbric i Getaria
Costa cantàbric i Getaria

Arribada a Zumaia, com els anteriors un bonic poble situat a la baia de la desembocadura del riu Urola. I un altre cop, tren i cap a Donostia. Donostia, la Concha, un ambient fantàstic. La platja, gent passejant, corren, la tranquil·litat que s’hi respirava, les vegades que un altra època hi vaig estar per aquí. I “un” carregat amb una motxilla i rapit a buscar el cotxe per marxar un altre cop cap a Zumaia. Havia vist un lloc “ideal” per poder passar-hi la nit amb la caragola. Llàstima, haguessin pogut ser de un altra manera les coses.

Platja Zumaia i costa Cantàbric
Platja Zumaia i costa Cantàbric

I a l’endemà de Zumaya a Deba, també bonic poble costaner situat a la desembocadura del riu Deba, tercera i ultima etapa “per aquest cop”. Després el tren ja se allunya de la costa i de l’itinerari. Dos dies fins Guernica i dos dies més fins Bilbao, les possibles sortides “amb tren”, no disposava dels dies. Continuarà “pendent”.

Les arrels de l'acantilat
Les arrels de l’acantilat

Esta etapa es pot fer pels dos “camins”, el camí del Nord, que puja cap a la carena i segueix pel caminals, o el GR-121 que va per un camí costaner, coincidint el primer tram amb el PR-Gi 5001 també anomenat “Les arrels dels penya-segats”, un senderol espectacular que va per la mateixa vora dels penya-segats i asomant-se a cales i caletes vorejades de altes parets rocoses.

Sender les Arrels de l'Acantilat
Sender les Arrels de l’Acantilat

Aquest tram, un sender amb unes vistes de la costa i els penya segats fantàstiques, tot i que prou duret, quan no estàs pujant estàs baixant, l’únic tramet planer és un que va per on anava antigament una via de tren. Ara, com els anteriors, un recorregut bonic i espectacular.

Deba i la costa del Cantàbric
Deba i la costa del Cantàbric

Continuara . . .

Resum estadístics de GPS.

– Dia Cabo Higuer a Donostia: Distancia recorreguda, 32km.
Altura màxima, 545m, Desnivell ascendit i descendit, 1.281m.
– Dia Donostia a Zumaia: Distancia recorreguda, 32,5km.
Altura màxima, 317m, Desnivell ascendit i descendit, 1.173m.
– Dia Zumaia a Deba: Distancia recorreguda, 16,2km.
Altura màxima, 221m, Desnivell ascendit i descendit, 731m.

Més fotografies:

– Dia Cabo Higuer a Donostia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Donostia a Zumaia.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

– Dia Zumaia a Deba.
Fotos Photo Station
Fotos 50000iunafoto

Volta al monte Atxuria

31 d’agost de 2018

I a l’endemà el pic Atxuria (768m), pic fronterer també anomenant Penya Plata pels reflexos que produeix en dies plujosos per la seva composició de quarsita.

Atxuria
Atxuria

És un esperó rocós que des de la seva cara sud té una visió imponent que contrasta amb tot el voltant, tot rodejat de prats herbosos, i des del seu cim es poden veure tots els colls trepitjats amb l’Alta Ruta Pirinenca des del pic la Rhune i el cantàbric a el pic de l’Orhy, a més dels cims visitats per Navarra.

El pic la Rhune i el cantàbric
El pic la Rhune i el cantàbric

I com molts altres, un pic pel qual vaig passar pels seus peus quan vaig fer la travessa dels Pirineus. A prop del coll de Lizarrieta, on per dos cops i vaig fer la cervesa.

Al fons el pic de l’Orhy
Al fons el pic de l’Orhy
Palomera
Palomera

Per començar la caminada vaig entrar amb la caragola des del coll de Lizarrieta per la pista que es podia dir que segueix la carena, tota envoltada de “palomeres” i per on he vingut els dos cops a peu quan he fet la travessa.
En arribar al coll de Nabarlatsa la deixo i començo la caminada seguin una pista que va cap a l’est passant pel sud de l’Atxuria. En passar una masada em dirigeixo amunt pel costat de una tanca com si hagués de pujar directe des del sud, però en trobar un corriol que el  segueix vorejant pel sud cap l’est el segueixo i vorejant-lo pel SE em porta fins la pujada normal des de Zugarramurdi, també conegut per les seves “bruixes“, per la que accedeixo a la cresta i després al cim fàcilment.

Coll Lizuniaga i pujada al Rhune
Coll Lizuniaga i pujada al Rhune

Després de gaudir de les vistes i panoràmiques baixo pel fàcil llom, encara que empinat, en direcció NO com si em dirigís cap a Lezea i les conegudes coves de Sara, França, fins trobar una pista que segueixo fins una cruïlla, on segueixo la de l’esquerra  en direcció O, fins que, abans de un altra masada, veient un senderó que baixa a un barranquet que hi ha entre l’Atxuria i Saiberri tiro avall per ell per pujar a l’altre costat i anar al pic Saiberri (505m). Després ja segueixo el sender que em porta fins un altra pista que ja surt al coll on he començat la caminada.

Atxuria des del sud
Atxuria des del sud

Una volteta fàcil i senzilla, encara que un poc enrevessada, perquè hi han molts de pals indicadors a les pistes i cruïlles, però si no tens la informació, bastant liosos.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 10,8km.
Altura màxima, 761m, Desnivell ascendit i descendit, 698m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Anada País Basc i monte Saiola

30 d’agost de 2018

Tal com ja vaig comentar a la primera entrada de caminades, el dia 5 de gener, vespra dels Reis, em vaig desplaçar fins Cap de Creus a fer-los una petició i recollir uns “testimonis”.

Cap de Creus
Cap de Creus

La petició era que feia anys que havia acabat “una” travessa dels Pirineus des de Portbou fins Cabo Higuer i llavors vaig deixar “pendent” de, algun dia, continuar la “caminada” creuant tot el Nord fins Finisterre.

Que altres “compromisos” en algú, que si comptant en algú altre o simplement fent uns altres comptes, la qüestió és que han anat passant els anys i segueix pendent.

Far Cabo Higuer
Far Cabo Higuer

Llavors vaig anar ha fer la petició al “Reis” que enguany si, i ha recollir els “testimonis”. En lloc de aigua o arena, unes pedres, segur que es podran aguantar més anys. El pensar era  tornar a Cabo Higuer ha deixar-ne una, recollir-ne unes altres, i poder continuar la caminadeta per arribar a Finisterre i poder intercanviar les pedres dels llocs, algun dia, Cap de Creus, Cabo Higuer, Finisterre i Cap de Creus, encara  que posteriorment fos retornar-les “amb cotxe”.

Amb aquesta intenció, més de bona voluntat i de fer un amago a la promesa que vaig fer al Reis Mags, que de emprendre la caminada en serio, vaig dirigir els meus passos al País Basc. En principi ja havia decidit que lo meu son les muntanyes i els Pirineus. Pot ser me aniria be anar de “peregrí” una bona temporada, però ja veurem si trobo el moment, com vàrem parlar no fa molt en algú altre, que serà que algun dia en “taca taca” no arribi el moment. De moment seguirà “pendent”.

I com me venien de camí, seguint amb les raderes sortides, primer dos “cimets” inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics. Primer el monte Saioa (1.424m), una muntanya que com, el pic Adi, reuneix totes les essències del paisatge pirinenc d’aquí, cims arrodonits coberts de prats i envoltats de boscos humits.

Cim monte Saioa
Cim monte Saioa

És la muntanya més alta del Baztan i també amb unes amplies panoràmiques d’aquesta part dels Pirineus.

Vaig deixar la caragola a un aparcament de la carretera abans d’arribar al Port de Belate, i vaig començar la caminada per una pista que es dirigeix a la ermita de la Verge de Belate, seguint el GR-12. Un poc abans d’arribar-hi vaig deixar la pista per agafar un sender que puja fins un altra ermita, l’ermita-refugi de Santiago, i vaig continuar per un altra pista que continua per darrera de ella. Pel camí d’enfront és per on vaig tornar, marcat amb marques grogues com a camí de Sant Jaume. Segueixo el GR-12, que primer va per la pista i en arribar a un barranquet se enfila amunt passant pel costat de una barraca habilitada per dormir-hi. El paisatge tot emboirat, pujo per un llom herbós fins un punt on el sender es podia dir que fa un franqueig planer pel costat d’un cim, és el Okolin (1.360m). A l’arribar al coll de l’altre costat, deixo el GR-12 que marxa a la dreta i emprenc una empinada pujada que em porta fins el cim del Saioa. Poc abans d’arribar al cim es van començar a esvair les boires, unes vistes espectacular de muntanyes i valls.

Carena Saioa
Carena Saioa

A partir del cim segueixo el sender carener que va vorejant els cims de la mateixa, fins que en arribar al coll de Elorregi (900m) trobo un pal indicador que me indica Berroeta. Segueixo la seva indicació i al poc faig cap a una pista, la segueixo avall.

Barranc riu Marín
Barranc riu Marín

Abans de arribar al poble, en un revolt, trobo les marques grogues. Les segueixo per un espectacular senderó que puja per l’angost barranc del riu Marín. Primer va un tram per sobre de una conducció d’aigua, fins que un cop creuat el riuet per un pont comença una pujada per uns antics senderons selvàtics fins que surto a una pista, però que vaig deixant i adreçant a unes i altres, fins que finalment faig cap a un antic sender empedrat que creuant per més amunt del coll de Belate es dirigeix avall fins l’ermita que he comentat al principi.

Una senyora volta, bonica i espectacular.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 28,8km.
Altura màxima, 1.424m, Desnivell ascendit i descendit, 1.474m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volteta serra de Leyre

7 d’agost de 2018

I ja de tornada cap a casa i aprofitant que hi passava per baix, un altre dels cims inclosos dins dels cims més bonics i emblemàtics, el Arangoiti (1.356m), encara que un cop allí vaig fer honra a les classifiques frases aquelles de: Vols dir que cal?, O si té hi fessin anar no hi aniries.

Serra Leyre
Serra Leyre

El monestir de Leyre, les 12 del migdia, un sol i una calor ofegant, una pujada que feia mal a la vista, pel sol i per la pujadeta que hi ha fins dalt, i els comptes de que arribaré dalt i no veure res. La intenció, la volta a la serra de Leyre.

Però clar, allò de que ja estic aquí, no se sap quan podrà vindre be tornar i si no pujo no sabre el que hi ha, ni si me hagués pogut perdre alguna cosa. Així que el barret, carrega d’aigua i cap amunt.

Dalt el cim “destacat” de Arangoiti, un mirador per excel·lència dels cims occidentals dels Pirineus, des del Bisaurin a els cims de Larra, l’Anie i la Mesa de los Tres Reyes, i amb una panoràmica a vista d’ocell del pantà de Yesa i del monestir de Leyre.

Serra Leyre des del Castellar
Serra Leyre des del Castellar

Començo la caminada de l’aparcament del monestir. Segueixo el que va ser un GR, ara descatalogat, el GR-13 o Canyada Real dels Roncalesos. Pujo fins el coll de La Cerrada i d’allí al cim de el Castellar (1.293m) , que es podia dir que esta al seu damunt.

Cim Castella i al fons l'Arangoiti
Cim Castella i al fons l’Arangoiti

Després ja sols em queda resseguir el bonic sender que va per la carena fins la cruïlla per on baixaré després d’anar i tornar fins aquí del cim de l’Arangoiti.

Efectivament un fantàstic mirador, encara que no era el dia de la gran vista i a sobre el cim, com molts altres, ple de antenes repetidores.

Pantà de Yesa i monestir, ja baixant
Pantà de Yesa i monestir, ja baixant

Després de recuperar forces i l’alè al cim, tornada fins la cruïlla i baixada “directes” al monestir per l’empinat sender. Per sort a temps, al poc de arribar espectacular tempesta de pluja i vent, de bona la que me vaig lliurar.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 12,8km.
Altura màxima, 1.356m, Desnivell ascendit i descendit, 815m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Volta als cims de Mendilatz i el Urkulu

6-7 d’agost de 2018

Acumulant-se la feina i sense massa ganes ni inspiració per escriure continuo reprenent-ho amb els cims que vaig visitar durant l’escapada que vaig fer a Navarra per portar a uns caminants.

Havent visitat el pic Adi durant el mati, a la tarda, aprofitant l’estada per aquelles terres vaig voler anar ha dormir a un lloc misteriós i enigmàtic esperant a veure si m’honrava en la seva presencia algun esser misteriós.

Torre Urkulu
Torre Urkulu

Aquest lloc és la Torre Urkulu, una antiquíssima torre romana, i única en les seves característiques, construïda fa més de 2000 anys al cim de la muntanya per commemorar la conquesta d’Aquitània. Aquesta esta construïda en un cim del mateix nom (1.423m) i a les faldes del qual existeixen nombroses restes megalítiques i cromlecs. Lloc no faltat dels seus misteris i llegendes, i des de on, fent un bon dia, hagués pogut tenir una posta i sortida de sol espectacular i màgica de aquesta part dels Pirineus i dels cims de mitja Navarra. El dia no va ser dolent del tot, però les vistes tindran que ser en una altra ocasió, i sobre la visita d’algun altre ser misteriós, crec que vaig ser jo el esser més estrany i misteriós del lloc.

Sortida de sol des del cim Urkulu
Sortida de sol des del cim Urkulu

Em vaig desplaçar fins la fàbrica de Armes de Orbaiceta, i vaig deixar la caragola al refugi lliure per caminants de Azpegi que hi ha més amunt.
Aprofitant la proximitat, primer vaig dirigir-me al cim del Mendilatz (1.348m), un altre cim inclòs dins dels cims més bonics i emblemàtics.

Cim Mendilatz
Cim Mendilatz

Està situat a l’oest de la Seva d’Irati i des del seu cim en un dia clar es podrien veure des dels cims de Larra i l’Orhi, a tots els colls recorreguts amb l’A.R.P. per Irati fins l’Urkulu. Pels peus del qual he passat dos cops quan he fet la travessa dels Pirineus per l’Alta Ruta, del coll de Azpegi al de Arnostegi

Cims des del cim Mendilatz
Cims des del cim Mendilatz

Vaig pujar al Mendilatz per un sender empinat per la vessant oest. Després de visitar tot el misteriós i espectacular cim, un cim boscós i humit amb el terra rocallós i tot recobert de molses, vaig baixar per la carena fins el coll de Azpegi. I de allí, un altre cop amunt cap al Urkulu. On ja vaig arribar després de la posta sol que va haver entre els núvols.

Cim Torre Urkulu
Cim Torre Urkulu

A l’endemà, després d’haver passat la nit sense cap “aparició” ni la companyia de la meva amiga la lluna i les estrelles, i de una sortida de sol amb més pena que gloria, vaig baixar al coll de Arnostegi, i des de on, pel GR-12, vaig tornar a la caragola.

Les estadístiques de GPS varen ser: Distancia recorreguda, 12,8km.
Altura màxima, 1.423m, Desnivell ascendit i descendit, 822m.

Arxiu per visualitzar el rastre i les imatges a Google Earth

Més fotografies:

Fotos Photo Station

Fotos 50000iunafoto

Agost. El Temps per una finestra

Ja ha passat agost i les festes, i finalment no ha estat tant dramàtic com pareixia a principis d’estiu.
El setembre ens ha portat unes pluges tant esperades, i ja en hauran que somiaran uns rovellons com a barrets.
Temps al temps on ja es veurà el que ens depararà el Sr. Temps.
De moment el pas del temps d’agost per dues finestres.

TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Nord
TimeLapse càmera web Sud
TimeLapse càmera web Sud